| ||||||||||||
|
Únete a nuestro canal de Wassap
--
Salud y Memoria
ARMHA
ASOCIACIÓN POR LA RECUPERACIÓN DE LA MEMORIA HISTÓRICA DE ARAGÓN
www.armharagon.comASOCIACIÓN POR LA RECUPERACIÓN DE LA MEMORIA HISTÓRICA DE ARAGÓN
dilluns, 17 de març del 2025
Noticias y Actividades de Memoria Democrática Recibidos ARMHA Memoria Historica Aragon. 160325.
“No son políticas de olvido sino de silencio”: Ayuso se resiste a que se honre en Sol a las víctimas de Franco
Rosa García Alcón fue detenida en 1975, con 18 años, por pertenecer a la Federación Universitaria Democrática Española (FUDE), antifranquista y vinculada a la izquierda. La recibió Antonio González Pacheco con una sentencia firme y una bofetada. Pasó dos días en los despachos, de los siete que estuvo detenida, justificados en una Ley Antiterrorista que aprobaron mientras ella ya estaba arrestada. “No podía pedir nada, porque todo lo que pedías te lo negaban. Si pedías agua, no te la daban. Si pedías ir al baño, no te llevaban. Eran humillaciones continuas”, matiza a infoLibre, “su ley era la que imperaba”.
Junto a los golpes llegaron las humillaciones machistas, los “guarra” y los “mira cómo vas, qué vas enseñándolo todo”, porque García Alcón, además de las marcas en la cara y las heridas causadas por la 'falanga', tenía el vestido destrozado. Los golpes y el estrés acabaron por provocarle la menstruación, al igual que a la mayoría de sus compañeras. En una época en la que aún seguía existiendo un estigma en torno a la regla, “tenía que estar pidiéndole a esa gentuza que me dieran compresas”.
“La primera impresión recibida fue que estaba aplastado físicamente”, relataba la declaración pública de los testigos presenciales del estado físico de Joseba Arregi, que falleció nueve días después de ser detenido y llevado a la Dirección General de Seguridad. A Arregi, miembro de ETA político-militar, se le aplicó la Ley Antiterrorista de 1977, por lo que pudieron mantenerlo encerrado durabnte días. Mientras estuvo entre las paredes del emblemático edificio de la Puerta del Sol, no pisó los calabozos. Soportó torturas e interrogatorios de manera ininterrumpida durante su detención, lo que acabó causándole la muerte el 13 de febrero de 1981. Los policías implicados en su caso fueron absueltos. Dos veces.
Sus casos son algunos de las innumerables –u olvidadas– historias que han tenido como escenario la Real Casa de Correos, actual sede de la presidencia de la Comunidad de Madrid y un símbolo, para muchos, de la represión franquista. Tras sus muros se detuvieron, torturaron y asesinaron a cientos de obreros, estudiantes y sindicalistas antifranquistas.
A pesar de su historia y de la presión por parte de las organizaciones sociales, la Comunidad de Madrid se ha resistido a reconocer este espacio como un lugar de memoria democrática. El debate sobre la resignificación de la Real Casa de Correos ha cobrado fuerza en los últimos años, especialmente en el marco de la Ley de Memoria Democrática y aún con más brío durante estos meses, a raíz de las alegaciones presentadas por parte del Gobierno de Ayuso ante el Tribunal Constitucional. La administración madrileña tacha de “insuficientes” y “anticonstitucionales” las razones del Gobierno central para el nombramiento del edificio como lugar de memoria democrática.
Esta negativa, según Emilio Silva, presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, no solo forma parte de un “proceso de borrado de la historia”, sino de un “enfrentamiento político” entre partidos, ya que la Comunidad de Madrid ha iniciado un tira y afloja, mientras el Gobierno central sigue ignorando otros casos de desmemoria, como el del Parador de San Marcos de León, un antiguo campo de concentración franquista ahora convertido en hotel de lujo.
En octubre de 2024, el Ministerio de Política Territorial y Administración Pública de España anunció que la Real Casa de Correos sería reconocida como lugar de memoria histórica, argumentando su papel como símbolo de la represión franquista. Tras ello, el PP madrileño presentó varias alegaciones para paralizar el proceso, mientras que registraba una enmienda de ley para garantizar que cualquier placa o distintivo tuviese que contar con su previa autorización y no autorizando que ninguna de ellas “pueda perjudicar o generar confusión sobre la Real Casa de Correos como sede Presidencial”, según recoge eldiario.es, aunque fueron rechazadas. El Gobierno central, por su parte, ampara su iniciativa en la Ley de Memoria Histórica, aunque Ayuso elevó el pasado 14 de febrero un recurso al Tribunal Constitucional contra el Ejecutivo de Sánchez, alegando “invasión de competencias”. En otro de sus intentos por justificar su postura ante la colocación de la placa, la presidenta madrileña publicó en X (antiguo Twitter) un vídeo con la intención de remarcar que la Real Casa de Correos es, sobre todo, un símbolo de Madrid, "al servicio de España y de una región que es la casa de todos", rezaba el post.
La comunidad, sin embargo, no ha tenido ningún inconveniente en reconocer a otras víctimas u acontecimientos, como la placa en homenaje y memoria del levantamiento contra la invasión francesa, a las víctimas del 11M o a los fallecidos durante la pandemia del covid-19.“Lo lógico de un país democrático es reconocer a la gente que ha peleado por la democracia”, incide Arturo Peinado, presidente de la Federación Estatal de Foros por la Memoria. Para las víctimas y sus familias, este reconocimiento no es solo un acto simbólico, sino una cuestión de justicia. “Que se nieguen a colocar una placa de homenaje y recuerdo específicamente a las víctimas del franquismo, ¿no implica, en cierto modo, una cierta connivencia con el propio franquismo?”, sugiere.
La “transición pacífica” y una izquierda torturada
Como explica Pablo Alcántara en DGS. El palacio del terror franquista, la violencia ejercida en la DGS iba dirigida contra todas aquellas personas que no se amoldaban a la moral nacional-católica, hasta cuando esta parecía disiparse entre promesas democráticas, “especialmente contra organizaciones de izquierda radical y sindicatos anarquistas”, esclarece Alcántara a infoLibre.
Aunque la DGS no nació con el franquismo, ya que su origen se remonta al siglo XIX, fue durante la dictadura cuando se convirtió en el principal órgano represor del Estado. Entre sus muros operaba la Brigada Político-Social –con hombres tan reconocidos como Yagüe o Antonio González Pacheco, alias Billy el Niño–, que tras la muerte de Franco, se reestructuraría y pasaría a conocerse como Brigada Central de Información.
Cuenta Alcántara que, con la llegada de la Transición, España se convirtió en el país con mayor número de movilizaciones: 820 entre 1975 y 1977, con 3,5 millones de participantes en ellas y al menos el 10,4% de las empresas implicadas. Tan solo en Madrid, a finales de 1975, 33 empresas estaban en conflicto con 36.586 trabajadores en huelga. Las fuerzas del orden respondieron entonces con mayor represión: se estima que entre 1975 y 1982 acabaron con la vida de más de 130 personas, el 80% de ellas civiles, durante manifestaciones, control de carreteras o detenciones.
Alcántara reincide en la importancia de recordar que “la represión fue extremadamente salvaje en los últimos años del franquismo”, además de que durante la Transición, al no “depurar” los cuerpos de policía –ni las propias instituciones–, “se mantuvo la violencia” y muchos dirigentes de la DGS mantuvieron sus puestos. Además, el autor avilesino subraya el problema existente para contabilizar las víctimas, que, “aunque seguramente fueron miles”, la dificultad de acceso a las diversas fuentes “hace muy complicado conocer la cifra exacta”. Aunque cree que, más que conocer el número exacto, “es importante recalcar cómo la represión fue extremadamente salvaje en los últimos años del franquismo, con asesinatos en manifestaciones y las últimas ejecuciones de la dictadura apenas dos meses antes de la muerte de Franco”.
Ver más
Terminar en la Real Casa de Correos era sinónimo de tortura, amenazas, sesiones de interrogatorio interminables y métodos como la ‘falanga’, un castigo corporal que consistía en golpear los pies con varas. Rosa García Alcón, Joseba Arregi, Julio Pacheco, José España Vivas o Santiago Corella, El Nani, fueron algunos de los nombres que visitaron el simbólico edificio rojo en una España que ya coqueteaba con los aires democráticos, pero que aplicó una ley de amnistía que condenó al ostracismo a las víctimas del franquismo. Solo Pacheco y García Alcón han podido querellarse contra sus torturadores para reclamar justicia, pero se les ha denegado. Aunque, como recuerda Alcántara, “por mucho que intenten imponer la desmemoria, la gente no olvida. No son políticas de olvido, sino de silencio”.
Esto no es algo casual. "En Madrid, los rastros del franquismo siguen presentes, pero la historia de la resistencia se esconde”, afirma Silva, y recordando que la historia, por mucho que se repita que divide, es común, “otra cosa es lo que se opine de ella”.
El problema no es solo la falta de reconocimiento público, sino también la ausencia de justicia para las víctimas. La Ley de Amnistía del 77 impidió durante décadas que se juzgasen los crímenes de la dictadura y que las víctimas encontrasen justicia. Víctimas como García Alcón, que denuncia que siguen sin una tutela judicial efectiva. Y, aunque renombrar la historia a través de los distintos lugares de España no hará que se repare el dolor de las víctimas, como apunta Peinado, reconocer estos lugares “significa saber de dónde venimos”, al estilo de la Casa Grimaldi en Chile o del ESMA en Argentina, “significa saber que la democracia que tenemos hubo que pelearla”. Alcántara sentencia además que “el acceso a archivos sigue siendo complicado, y las leyes de memoria histórica han sido insuficientes”. Será el Constitucional, finalmente y a través de la magistrada conservadora Concepción Espejel, quien tome la decisión de nombrar la Real Casa de Correos lugar de memoria democrática.
Inauguration de l'Allée parisienne à Celestino Alfonso/enlace de la inauguracion del Paseo parisino a Celestino Alfonso
Enlace de la inauguración del Paseo parisino a Celestino Alfonso
Un saludo desde París
Rose-Marie Serrano
(Amis des Républicains espagnols de RP-Amigos de los Republicanos españoles de Région Parisina)
Este 14 de marzo de 2025, a las diez de la mañana, las autoridades parisinas, el Sr. Alcalde del 13 distrito de París, M. Jérôme COUMET, la Sra. adjunta a la Alcaldesa de París, encargada de la Memoria y del Mundo combatiente, Madame Laurence PATRICE, la Sra. ministra del Trabajo y del Empleo, Madame Astrid Panosyan-Bouvet, inauguraron el paseo Celestino ALFONSO en el 13 distrito de París.
Asistían al magnífico homenaje unas cincuenta personas, entre ellas la nieta de Celestino y su hijo. Estaban la Sra. presidenta de la Asociación del 24 de agosto de 1944, la Sra. secretaria general de ACER un amigo de la Amical de Antiguos Guerrilleros AGEF-FFI y estábamos unos amigos de los Republicanos españoles de la Región parisina con la Tricolor.
El paseo se encuentra en un sitio selecto de la capital francesa, cerca de la Biblioteca François Mitterrand, en la calle Thomas Mann, perpendicular a la Avenida de Francia, frente al Colegio Thomas Mann.
El Sr. Alcalde recordó el heroico recorrido de Celestino, desde su nacimiento en España hasta caer fusilado en el Monte-Valérien e insistió en que es un gran símbolo el que la placa con su nombre (que reza “Celestino Alfonso, 1916-1944, capitán republicano español, jefe de grupo de resistentes FTP-MOI, miembro del grupo Manouchian”) se colocara frente a un Colegio, donde se enseñan todos los valores que definen a Francia : Libertad, Igualdad, Fraternidad. Recalcó su “combate heroico por Francia como el de sus camaradas de la Nueve y del grupo Manouchian, como el de millares de combatientes que dieron la vida por Francia”….”La placa colocada debe alertarnos y preservarnos de los horrores del nacionalismo y de la guerra”.
Tanto el Sr. Alcalde como la Sra. Ministra recordaron el importante homenaje al grupo Manouchian en el Panthéon, el 21 de febrero de 2024.
La nieta de Celestino mencionó los emocionantes versos de Louis Aragon : “No habíais reclamado ni la gloria ni las lágrimas,/ ni el órgano, ni el rezo a los agonizantes » , el libro de Patrick Fort “Après nous” sobre Celestino, el documental “Veintitrés extranjeros y nuestros hermanos no obstante”. Dio las gracias a las autoridades, a la familia Rajman (Marcel Rajman fue uno de los 23 fusilados del grupo Manouchian).
La Sra. Alcaldesa adjunta a la Memoria y al Mundo Combatiente en su emocionante discurso puso de manifiesto que “para Celestino Alfonso, obrero carpintero español, quien fue combatiente en el Ebro con la República española, quien pasó por los campos “de concentración, quien adhirió en 1940, ya en Francia, al Partido Comunista francés y en 1944 al grupo Manouchian, fusilado el 22 de febrero de 1944 con los veintidós combatientes del grupo (las mujeres no tenían el honor de ser fusiladas, como Olga Bancic, la mujer del grupo), Francia era la tierra por defender, como un ideal. Cayó español y por allende la muerte lo hemos reconocido como uno de los nuestros. Rendirle homenaje es prolongar el sentido de aquel combate. Fue un exiliado que hizo suya su patria de adopción hasta el sacrificio. La ciudadanía nace de la adhesión…la fascinación por la fuerza bruta no fue vencida en 1945, vuelve a surgir la sombra de un mundo donde se suprime hasta la idea que no se debe aceptar vivir en un mundo impuesto…los que quieren destruir la libertad quieren destruir lo que Celestino Alfonso y tantos como él defendieron. Este paseo rinde justicia a quienes defendieron la libertad, los que caen por ella no mueren”.
La Sra. Ministra de Trabajo y de Empleo dijo, entre otras muchas cosas, que “el trabajo de la Memoria es portador de esperanza”.
En cuanto a los amigos de los Republicanos españoles no podemos disentir de tal afirmación. Por eso, al finalizar la ceremonia bajándose el paño rojo y azul que cubría la bella y extraordinaria placa nos exclamamos “¡Viva la República!”, lo que no pareció extrañar al señor Alcalde que se aproximó y al cual aproveché la ocasión para preguntarle si se podría también inaugurar algún día un paseo igual para todos los Republicanos españoles ya que muchos solo fueron eso, lo que ya es mucho en España, Republicanos. Me aconsejó pedirlo por escrito, lo que volveremos a hacer algún día, porque, como dicen en España, “siempre nos quedará París”.
También nos preguntaron qué bandera era la nuestra y estuvimos encantados de explicar que la Tricolor es “la bandera republicana, la legítima y auténtica bandera de España”.
París, 14 de marzo de 2025.
Los Amigos de los Republicanos Españoles de Región Parisina.
Rose-Marie Serrano
1 ACER : Amical de Combatientes en España Republicana.
2 « Vous n'avez réclamé la gloire, ni les larmes Ni l'orgue, ni la prière aux agonisants » (L’affiche rouge, el cartel rojo)
3 https://www.babelio.com/livres/Fort-Apres-nous/391007
4 http://lesfilmsdubilboquet.fr/vingt-et-trois-etrangers-et-nos-freres-pourtant/
Entrevista a Antoni Batista "Comorera té la guerra en dos fronts: s'ha d'escapar de la policia franquista i també dels estalinistes"
Parlem amb el periodista, que publica 'La veritat del cas Comorera', on descobreix la història que hi ha darrere de la detenció de l'històric dirigent comunista català
Barcelona -
El 6 de maig de 1958 Joan Comorera moria a la presó de Burgos. Tenia 63 anys i s'havia passat gairebé els últims quatre tancat, primer a la Model de Barcelona i posteriorment al penal de la ciutat castellana. Detingut el juny de 1954 per la policia franquista a la capital catalana, va morir sol i pràcticament sense suports polítics, després de patir una doble persecució, tant per part de la dictadura franquista com per part de l'estalinisme.
Comorera no era una figura menor. Conseller de la Generalitat en tots els governs encapçalats per Lluís Companys i considerat el número dos a l'executiu del president, va ser un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la gran formació comunista del país que lideraria fins que el febrer de 1949 va ser-ne expulsat. Enfrontat a un Partit Comunista d'Espanya (PCE), que no acceptava la independència del PSUC, el polític passaria 42 dies detingut a la Prefectura Superior de la Via Laietana de Barcelona, on seria interrogat per Antonio Juan Creix, que arrossegava una merescuda fama de torturador. A Comorera, però, no el tocaria i el tractaria amb respecte.
El periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952) publica La veritat del cas Comorera. Una història d'espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres), on revela detalls fins ara inèdits de la detenció del fundador del PSUC i dels interrogatoris que li va fer Creix a la Via Laietana. Autor d'una àmplia bibliografia, on abunden les obres sobre el conflicte basc, l'antifranquisme o la Brigada Social de la policia durant la dictadura, l'entrevistem sobre el seu nou llibre, que es llegeix com un thriller polític.
La veritat del cas Comorera es presentarà el proper dijous, dia 20, a les 18h., al Col·legi de Periodistes de Catalunya, en un acte amb la participació de l'autor del pròleg, el catedràtic emèrit d'Història Contemporània i exconseller Joaquim Nadal; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i la catedràtica d'Història del Periodisme Amparo Moreno Sardà.
En algun passatge del llibre, assenyales Joan Comorera com un dels polítics catalans més importants del segle XX. Va morir fa gairebé 70 anys, a la presó de Burgos, i segurament és desconegut per a molta gent. Què el converteix en un dirigent tan destacat?
Va estar a la primera línia política d'uns moments històrics molt importants per a Catalunya i en va ser protagonista. En la dècada de la Generalitat republicana va ser conseller de tots els governs del president Companys, que a més a més era amic seu. En aquest temps, fan l'autonomia, proclamen la República i van a la presó el 1934, viuen la guerra, i Comorera va fundar el PSUC, que és un dels partits més importants de la resistència antifranquista. Amb aquests ítems situem la importància del personatge. Tan important és que per a la policia franquista és l'home més buscat després de l'afusellament del president Companys i hi esmercen moltes hores, agents i molta feina per detenir-lo.
Una persecució a fons que es detalla a l'obra.
Implica els serveis d'intel·ligència del govern franquista, que contràriament al que la gent pugui pensar no eren uns indocumentats, sinó que hi havia gent molt professional, mobilitzen tota la policia, el segueixen i fins que el detenen hi ha anys de feina i molts rapports d'investigació. Abans no el troben, el persegueixen molt.
Després de l'afusellament de Companys, Comorera és l'home més buscat per la policia franquista
Com arriben finalment a Comorera? Algú el delata?
A Comorera el detenen perquè tenen un agent infiltrat a la direcció ortodoxa del PCE-PSUC, és a dir, que això vol dir que no necessàriament el delaten, sinó que l'agent infiltrat escolta alguna cosa. També tenen un agent infiltrat en el seu primer cercle, el dels seus amics i companys. I, finalment, tenen un espia connectat directament amb el seu nebot a la Unió Soviètica. Amb aquestes tres fonts és que com si tinguessin altaveus posats a les cases, evidentment escolten coses i de la suma dels tres factors el localitzen.
Aquesta tercera font és un personatge que va utilitzar el nom d'Amable Díaz García, del qual no se'n va saber res més.
No, no se n'ha sabut absolutament res més. He estirat del fil i en un buscador de memòria del Govern espanyol em surt un Amable Díaz García i resulta que és un senyor que el van afusellar els franquistes. En l'espionatge una tècnica que es feia servir molt era utilitzar el nom d'un mort o d'una persona desapareguda per donar-li una identitat nova, que en aquest cas era d'esquerres i per a un agent franquista. Però no sabrem mai qui havia realment darrere d'aquest Amable Díaz.
Tot i que pugui semblar contradictori, la detenció li suposa una pròrroga vital a Comorera, tenint en compte que temia que ser assassinat pels estalinistes?
Ell estava convençut de dues coses que, per fortuna, no van passar. Una és que el matarien els estalinistes. A ell l'expulsen acusant-lo de nacionalista, petitburgès, traïdor a la classe obrera o de titista. Això darrer en referència al mariscal Tito, l'heroi de la resistència contra els nazis que proclama un comunisme nacional [a Iugoslàvia, que serà un estat federal integrat per sis repúbliques] front a l'internacionalisme proletari que aplicava Moscou. Els que proclamaven comunismes nacionals, que en el cas del Comorera era català, eren acusats de titistes i a alguns l'estalinisme els eliminava físicament. Tenia por que el matessin els comunistes estalinistes i també tenia por que la policia el detingués, el torturés i acabés malament i l'afusellessin com li va passar a Companys.
Estava convençut que el matarien els estalinistes
És una persona que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sempre reivindica la independència del PSUC respecte al PCE. Aquesta voluntat de mantenir un partit sobirà és un element clau de la seva persecució per part del Partit Comunista Espanyol?
Totalment. Aquest potser és un dels únics factors que podem interpretar fent presentisme. Fins i tot avui mateix als catalans ni tan sols institucionalment se'ns permet tenir representacions a l'exterior, encara estem depenent dels ambaixadors espanyols. En aquell moment ja passava i, per tant, Comorera aconsegueix una fita absolutament històrica en l'actual context i en el passat, que és que un partit comunista català, el PSUC, tingui representació al màxim organisme del comunisme internacional, que és la Internacional Comunista, la Komintern. Això el Partit Comunista d'Espanya ho viu pèssimament.
L'animadversió del PCE cap al PSUC i Comorera quan arrenca?
El PCE viu pèssimament que el PSUC tingui representació a la Komintern
A partir que Comorera s'aferma com un líder internacional, és una persona que despatxa amb l'Stalin, com feia la Pasionaria o el José Díaz [secretaris generals del PCE]. A més, veuen que el comunisme català té força internacional i que el PSUC mobilitza moltíssim la lluita antifranquista a Catalunya. També veuen, lògicament, que la situació socioeconòmica de Catalunya és diferent de la d'Espanya, amb un context industrial i econòmic més desenvolupat que pot potenciar aquest protagonisme del PSUC independent del PCE, i el Comorera es creix davant d'aquesta situació. A partir de la suma d'anàlisis polítiques que fan pel protagonisme creixent del PSUC i de les crisis nacionalistes internacionals com la de Iugoslàvia és quan decideixen expulsar-lo.
Havia estat un dirigent important a nivell internacional i estava ben connectat amb Moscou. Confiava que tindria el suport dels dirigents de la Unió Soviètica?
Crec que ell estava convençut que tindria el suport de la Internacional Comunista, no només de l'Stalin, sinó també dels que havien estat agents aquí durant la Guerra Civil. Estava convençut que la Unió Soviètica el respectaria i li reconeixerien el paper independent que ja tenia el PSUC i això es veu a les cartes que he vist del Comorera a l'Stalin i els dirigents de la Komintern.
Ell estava convençut que tindria el suport de la Internacional Comunista
Un cop és expulsat com a secretari general de PSUC, afrontarà l'últim capítol de la seva vida política, que és el retorn a Barcelona, en un viatge que fa entre finals de 1950 i principis de 1951. El retorn no hauria estat possible sense la connexió basca i, també, la participació de l'MI6, la intel·ligència britànica. És una de les grans revelacions del llibre. Com funciona?
El primer que hem d'explicar és que el Govern basc a l'exili tenia un servei d'intel·ligència a tot el món molt desenvolupat i molt ben dotat econòmicament. Hi ha una novel·la del Vázquez Montalbán, Galíndez, que ho explica molt bé. El Comorera està absolutament sol, perseguit pels estalinistes i pels franquistes, però té molt bona relació amb els bascos. En l'època de la guerra, quan cau Bilbao el 1937, venen 100.000 bascos a Catalunya i ell és dels interlocutors i dels que acull el govern basc del lehendakari Aguirre. I el que li queda és això, l'eventual suport dels bascos. L'ajuden per qüestions afectives, per aquesta amistat personal que hi ha entre ells, i per l'afinitat ancestral basco-catalana, però també perquè li convé estratègicament al PNB. És un partit demòcrata-cristià, anticomunista i connectat amb els serveis secrets anglesos i amb els americans i la CIA... I que hi hagi una crisi al PCE ja els va bé. I que ajudin la persona que és el desencadenant de la crisi té una lògica política a més de la lògica afectiva.
Té una lògica política que el PNB ajudi Comorera
Un cop detingut, passarà 42 dies tancat a la Prefectura de Via Laietana, on serà interrogat per Antonio Juan Creix, que arrossegava una justificada fama de torturador. Però a Comorera no el toca i el tractarà amb respecte. Per què?
Sobretot a partir del Comorera, el Creix té problemes de consciència amb la tortura i també ho demostra amb la seva biblioteca, on té tractats de deontologia. Es replanteja el tema i el cas del Comorera li va molt bé perquè no era un comunista qualsevol, era una persona que havia estat conseller de la Generalitat. Ell havia sigut policia de la Generalitat i d'aquí que li mantingui el tracte de "conseller". El Creix era un home català, que parla català a casa... Però, a banda, com que l'estan perseguint els comunistes, que són els dolents segons el Creix, si el govern franquista li ofereix un tracte i li salva la vida perquè els comunistes el volen assassinar, que és el que venen a la premsa, hi ha també una instrumentalització política que els va bé. I aleshores el tracten amb una cura extraordinària.
En certa manera, Creix va acabar fascinat per Comorera?
Sí, no sé si tots dos, l'un de l'altre, perquè Comorera està preparat perquè el torturin i resulta que es troba amb una persona que resulta que ha llegit i li pot plantejar qüestions de tipus ideològic. Però sí, tenim clar que Creix es fascina per en Comorera i en parlarà al llarg de la seva vida a la seva família i els seus amics com una persona honrada amb ella mateixa i de conviccions, que això és molt dit per un franquista.
Precisament tenir la versió d'en Creix de la detenció i els interrogatoris a Comorera és l'altra gran novetat del llibre. La reculls a partir de les notes que ell mateix va deixar escrites. Com hi accedeixes, perquè fins ara eren inèdites?
Jo vaig fer un llibre que es diu La carta. Història d'un comissari franquista, on ja havia tingut accés a documents del comissari Creix. Vaig ser la primera persona que va accedir als arxius de la Brigada Social de tot l'Estat i vaig estar un any consultant-los, tant el del Govern Civil com el de la Via Laietana. Em vaig fotocopiar moltes coses i vaig trobar tant material del comissari Creix que vaig poder fer un llibre. En el llibre es veia clar que la detenció més important i que el va impactar més va ser la del Comorera, però no hi havia res sobre això en els arxius. Vaig contactar amb la família del comissari Creix per saber si tenien aquesta documentació i em van dir que no. La documentació es donava per morta, però en tancar la casa i deixar el que havia sigut el domicili del Creix a Barcelona, al carrer Villarroel, un dels seus fills descobreix tot l'arxiu Comorera i com que sap que hi vaig darrere me'l deixen veure i a partir d'aquí puc fer el llibre.
Cap al final del llibre també abordes les rehabilitacions. El comissari Creix busca una rehabilitació civil, que no aconsegueix, mentre que a poc a poc després dels anys de l'estalinisme hi haurà una certa rehabilitació política de Comorera, que culminarà el 1985 amb el trasllat de les seves restes del cementiri de Burgos al de Sant Andreu, a Barcelona, i el funeral civil que se li fa al Palau de la Generalitat. Malgrat això, no sé si tens la sensació que, a diferència de Companys, és una figura que ha quedat molt oblidada?
Quan el PSUC rehabilita Comorera i traslladen les seves restes, sempre parlo de l'amistat entre el Pujol i el Guti [Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUC en aquell moment] com el Compromís Històric a la catalana, perquè a més es tenien confiança perquè eren amics d'infància. Entre ells dos traslladen les restes, li fan rehabilitació com cal, li fan quasi un funeral d'estat, encapçalat pel president de la Generalitat, que no és un comunista, i el reivindiquen com es mereix. Però des de llavors fins ara hi ha hagut una segona aturada del tema Comorera, no se n'ha tornat a parlar a més. I crec que sí, que l'hauríem de posar al lloc que la història li va donar i que es mereix.
A Comorera l'hauríem de posar al lloc que la història li va donar i que es mereix
No sé si coneixes algun altre cas d'una persona que estigui sotmesa a una doble persecució i a un doble judici, com li passa a ell, per part de la dictadura franquista i el Partit Comunista?
La veritat és que no se me n'acut cap altre. Un cas com el de Comorera, de persecució de forces polítiques que es persegueixen entre elles, no l'havia trobat i em sembla inèdit. I sobretot el drama personal d'una persona que ha de fugir de dos enemics, que té la guerra en dos fronts, no s'ha d'escapar només de la policia franquista, sinó també dels estalinistes, que té por que el matin.