diumenge, 11 de gener del 2015

A les nines de la República. Maria Antònia Oliver. Original catalán y traducción al castellano.


http://coordinadoravictimas.blogspot.com.es/2009/05/les-nines-de-la-republica-maria-antonia.html


sábado, 23 de mayo de 2009


_

http://www.memoriadelesilles.org/?p=240

A les nines de la República

Recordo perfectament com m’ho contava ma mare quan jo era una nina, jo li demanava per què parlava tan fluixet i ella em contestava que les parets hi sentien, que algun dia ho podríem dir ben fort i feríem pública la denúncia. Han passat molts anys i ja no som una nina, avui podem parlar sense por del que passà a Mallorca durant la guerra civil, ho hem denunciat públicament en els mitjans de comunicació i judicialment en els tribunals de justícia espanyols. No entraré a valorar el resultat de la denúncia judicial, és molt complexa i encara està en ple procés, però sí ho faré respecte dels testimonis. En aquest sentit vull destacar el llibre de la periodista Margalida Capellà titulat “Dones Republicanes” i publicat recentment, on trobarem les entrevistes que l’autora inicià l’any 2003 a dones que patiren directament la repressió franquista, testimonis que ara ja quedaran escrits per sempre.

Una de las tasques que faig a l’Associació Memòria de Mallorca és parlar i sobretot escoltar les víctimes de la repressió i puc afirmar que les seves vides quedaran marcades pels fets terribles i tràgics que desencadenà el cop d’Estat de 1936. Per entendre les conseqüències de la repressió franquista en les persones que la patiren cal considerar diversos factors: sexe, edat, tipus de repressió, parentesc que tenien amb les víctimes, nombre de germans, classe social. En aquest escrit em referiré a les nines que l’any 36 tenien entre pocs mesos i 14 anys i que avui en tenen entre 73 i 87. Les que estaven en edat escolar durant la República manifesten tenir molta estimació per l’ensenyança i la lectura, la majoria però ho hagueren de deixar a conseqüència del cop militar del 36, sobretot aquelles a qui els mataren els pares i a casa seva eren molts germans, no els quedava altre que portar la casa i cuidar dels més petits perquè la mare pogués anar a fer feina, o posar-se directament elles a treballar per poder menjar i no ser una càrrega per a la família. Recordo un d’aquests testimonis, un testimoni que il·lustra molt bé com la repressió feixista marcà la vida de les generacions que la patiren directament i també determinà la de les presents, una història que em va impressionar profundament, és el cas d’una nina que tenia uns 5 anys quan l’agost de 1936 el seu pare fou segrestat, detingut i assassinat per un grup de falangistes armats del poble mallorquí on vivia, les autoritats de l’època negaren a la seva família qualsevol informació respecte la detenció del seu pare i mai pogueren recuperar-ne el cos.

Aquesta és una part de l’historia que em contà:

Jo tenia uns 12 anys quan vaig canviar de casa, vaig deixar la casa on estava perquè em vaig fer una ferida molt profunda a una mà i aquell dia no vaig poder anar al camp a treballar, l’amo em va dir que no em guanyava ni l’aigua per a beure, vaig passar d’estar llogada a casa d’un pagés que pagava la meva feina amb un plat de menjar diari i un llit per a dormir, a estar-ho a casa d’uns senyors rics de Palma on, a part d’això, em pagaven un petit jornal. Tenien una filla de la meva edat que quan sortia de escola anava a classes de brodar a casa d’unes monges amigues de la família. Eren molt religiosos i sempre deien que per progressar havíem de resar molt i anar a missa diària. Vaig començar a pensar que no sortiria de aquell malson si no ho provava, em costava molt avançar en qualsevol cosa, sentia una opressió molt forta i una pressió constant, fins i tot vaig arribar a pensar que alguna cosa dolenta devíem haver fet ja que no era possible el càstig tan gros que patia la meva família. Vaig decidir apuntar-me a Acció Catòlica, igual que la nina dels meus senyors, així podria com ella, una vegada acabada la meva feina, aprendre a brodar amb les monges, podria aprendre un ofici i fer un regal a ma mare, em feia molta il·lusió regalar-li una rosa brodada a un mocador. Amb molt d’esforç vaig estalviar i comprar fils i agulles, vaig aconseguir un retall de roba vella i un tambor de segona ma, era petit i li faltava una peça, però el meu germà en va donar el seu cinturó i així fermat va quedar ben ajustada la tela en el meu tambor. Tota contenta vaig començar les classes, però les nines començaren a riure-se’n , eren nines de casa bona que portaven tambors nous i grossos i tela de fil blanca. Les monges em cridaren i davant tothom em varen dir que no podia aprendre a brodar, que per a fer-ho era necessari disposar de bona matèria primera, que el mateix passava amb les nines: n’hi havia de cases bones i de cases dolentes i las darreres mai podrien ser com les primeres. Aquell dia vaig comprendre de cop per què mataren el meu pare, vaig prendre consciència de qui era jo i , efectivament com m’havien dit les monges, ni el meu pare ni jo pertanyíem a la mateixa classe social, però sobretot, no érem ni seríem mai de la mateixa classe moral. 

Aquesta història és tota una lliçó de dignitat i una mostra de la marginació social que patí una bona part de la generació anterior a la nostra. Històries de fosses, cunetes, presons i marginació que no surten en els llibres de text dels nostres escolars, que en general sols fan referències molt simplistes dels fets. No és poden oblidar les barbaritats, ni tampoc negar la nostra pròpia història, per això des de l’Associació Memòria de Mallorca seguirem reclamant el dret a conèixer la veritat, cal integrar les experiències passades a les presents i preservar de l’oblit la memòria col·lectiva com advertència sobre la no repetició en el present o futur dels errors del passat. Seguirem reclamant els principis de Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme, només així podrem avançar com a poble que respecta i preserva els Drets Humans i només així podrem rompre definitivament el cordó que encara avui ens uneix als vergonyosos fets que succeïren a Mallorca durant els anys de la guerra civil i la dictadura franquista.

Maria Antònia Oliver
Presidenta Associació Memòria de Mallorca.
_

A las niñas de la República

Recuerdo perfectamente cómo me lo contaba mi madre cuando yo era una niña, yo le preguntaba por qué hablaba tan bajito y ella contestaba que las paredes oían, que algún día lo podríamos decir muy fuerte y haríamos pública la denuncia. Han pasado muchos años y ya no soy una niña, hoy podemos hablar sin miedo de lo que pasó en Mallorca durante la guerra civil, lo hemos denunciado públicamente en los medios de comunicación y judicialmente en los tribunales de justicia españoles. No entraré a valorar el resultado de la denuncia judicial, es muy compleja y aún está en pleno proceso, pero sí lo haré respecto a los testigos. En este sentido quiero destacar el libro de la periodista Margalida Capellà titulado “Mujeres Republicanas” y publicado recientemente, donde encontraremos las entrevistas que la autora inició el año 2003 a mujeres que sufrieron directamente la represión franquista, testimonios que ahora ya quedarán escritos para siempre.

Una de las tareas que hago en la Asociación Memoria de Mallorca es hablar y sobre todo escuchar a las víctimas de la represión y puedo afirmar que sus vidas quedarán marcadas por los hechos terribles y trágicos que desencadenó el golpe de Estado de 1936. Para entender las consecuencias de la represión franquista en las personas que la sufrieron hay que considerar varios factores: sexo, edad, tipo de represión, parentesco que tenían con las víctimas, número de hermanos, clase social. En este escrito me referiré a las niñas que en el año 36 tenían entre pocos meses y 14 años y que hoy tienen entre 73 y 87. Las que estaban en edad escolar durante la República manifiestan tener mucha estima por la enseñanza y la lectura, la mayoría, sin embargo, lo debieron dejar a consecuencia del golpe militar del 36, sobre todo aquellas a quienes les mataron a los padres y en su casa eran muchos hermanos, no les quedaba otra que llevar la casa y cuidar de los más pequeños para que la madre pudiese ir a trabajar, o ponerse directamente ellas a trabajar para poder comer y no ser una carga para la familia. Recuerdo uno de estos testimonios, un testimonio que ilustra muy bien cómo la represión fascista marcó la vida de las generaciones que la sufrieron directamente y también determinó la de las presentes, una historia que me impresionó profundamente, es el caso de una niña que tenía unos 5 años cuando en agosto de 1936 su padre fue secuestrado, detenido y asesinado por un grupo de falangistas armados del pueblo mallorquín donde vivía, las autoridades de la época negaron a su familia cualquier información respecto a la detención de su padre y nunca pudieron recuperar su cuerpo.

Ésta es una parte de lo historia que me contó:

Yo tenía unos 12 años cuando cambié de casa, dejé la casa donde estaba porque me hice una herida muy profunda en una mano y aquel día no pude ir al campo a trabajar, el amo me dijo que no me ganaba ni el agua para beber, pasé de estar alquilada en casa de un payés que pagaba mi trabajo con un plato diario de comida y una cama para dormir, a estarlo en casa de unos señores ricos de Palma donde, a parte de eso, me pagaban un pequeño jornal. Tenían una hija de mi edad que cuando salía de la escuela iba a clases de bordar a casa de unas monjas amigas de la familia. Eran muy religiosos y siempre decían que para progresar debíamos rezar mucho e ir a misa diaria. Empecé a pensar que no saldría de aquella pesadilla si no lo intentaba, me costaba mucho avanzar en cualquier cosa, sentía una opresión muy fuerte y una presión constante, incluso llegué a pensar que algo malo habríamos hecho ya que no era posible el castigo tan grande que sufría mi familia. Decidí apuntarme a Acción Católica, igual que la niña de mis señores, así podría, como ella, una vez acabado mi trabajo, aprender a bordar con las monjas, podría aprender un oficio y hacer un regalo a mi madre, me hacía mucha ilusión regalarle una rosa bordada en un pañuelo. Con mucho esfuerzo ahorré y compré hilos y agujas, conseguí un retal de ropa vieja y un tambor de segunda mano, era pequeño y le faltaba una pieza, pero mi hermano me dio su cinturón y así abrochado quedó bien ajustada la tela en mi tambor. Contentísima empecé las clases, pero las niñas empezaron a reírse , eran niñas de casa bien que llevaban tambores nuevos y grandes y tela de hilo blanca. Las monjas me gritaron y delante de todo el mundo me dijeron que no podía aprender a bordar, que para hacerlo era necesario disponer de buena materia prima, que lo mismo pasaba con las niñas: las había de casas buenas y de casas malas y las últimas nunca podrían ser como las primeras. Aquel día comprendí de repente por qué mataron a mi padre, tomé conciencia de quién era yo y , efectivamente como me habían dicho las monjas, ni mi padre ni yo pertenecíamos a la misma clase social, pero sobre todo, no éramos ni seríamos nunca de la misma clase moral.

Esta historia es toda una lección de dignidad y una muestra de la marginación social que padeció una buena parte de la generación anterior a la nuestra. Historias de fosas, cunetas, prisiones y marginación que no salen en los libros de texto de nuestros escolares, que en general sólo hacen referencias muy simplistas de los hechos. No se pueden olvidar las barbaridades, ni tampoco negar nuestra propia historia, por eso desde la Asociación Memoria de Mallorca seguiremos reclamando el derecho a conocer la verdad, hay que integrar las experiencias pasadas a las presentes y preservar del olvido la memoria colectiva como advertencia sobre la no repetición en el presente o futuro de los errores del pasado. Seguiremos reclamando los principios de Verdad, Justicia y Reparación para las víctimas del franquismo, sólo así podremos avanzar como pueblo que respeta y preserva los Derechos Humanos y sólo así podremos romper definitivamente el cordón que aún hoy nos une a los vergonzosos hechos que sucedieron en Mallorca durante los años de la guerra civil y la dictadura franquista.

Maria Antònia Oliver
Presidenta Associació Memòria de Mallorca.
_

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada