dimarts, 6 de juny del 2017

La Presó Model de Barcelona: l’adeu definitiu



http://enciclopedia.cat/blog/La-Preso-Model-de-Barcelona-ladeu-definitiu?inf_contact_key=5110cbedfacd0b943169367373037bdf0a2d0fef5f8572392fd9e363b6de10d4



Publicat el 06/06/2017 per Revisio
El dia 8 de juny la Presó Model de Barcelona tanca definitivament les portes com a centre penitenciari, just un dia abans que es compleixin 113 anys de la seva inauguració
És el punt final d’un periple iniciat l’any 2001, en què l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van signar el primer dels acords per a la clausura de l’històric centre penitenciari i la seva substitució per un equipament més modern i més adequat. La realització del pla, però, es va anar posposant i al llarg d’aquests disset anys els acords s’han trencat i reprès diverses vegades: malgrat que el tancament era previst inicialment per al 2006, el 10 de gener del 2017 la Generalitat i l’Ajuntament el tornen a pactar, i el 2 de febrer el ple del Parlament de Catalunya aprova que es faci efectiu durant l’any en curs. El 6 de març, amb l’ingrés dels quatre últims reclusos preventius, s’inicia el compte enrere per a buidar gradualment la presó, i el 22 de març l’Ajuntament de Barcelona aprova la modificació del Pla general metropolità per construir dos centres penitenciaris a la Zona Franca que substitueixin la Presó Model i el Centre Obert de la Trinitat Vella.
La clausura i el trasllat de la presó és una històrica reivindicació dels veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que reclamen la construcció d’equipaments en l’emplaçament del solar.
Aquesta reivindicació ha de ser compatible, segons moltes veus, amb la preservació, si més no parcial, de la Presó Model com un dels testimonis més prominents de la memòria històrica del segle XX a Catalunya.
Concebuda per a respondre a les necessitats de la naixent societat industrial, la Model ha estat un element destacat de les lluites socials i polítiques de tots aquests anys. Limitada en principi a la delinqüència i als crims comuns, poc després va passar a ser instrument de repressió política, que durant el franquisme es va convertir en habitual. La saturació del centre arribà al màxim amb la repressió de la immediata postguerra (uns 15.000 presos el 1939 en una instal·lació en principi pensada per al voltant d’un miler d’interns), i nombrosos líders i activistes antifranquistes hi van patir empresonament. Hi van ser executades més de 1.500 persones. L’última execució, la de Salvador Puig i Antich (1974), va tenir un fort impacte tant al país com internacionalment. En aquest enllaç podeu accedir a un resum de la història de la Presó Model de Barcelona.
Després del franquisme, la Generalitat assumí les competències en matèria de presons, l’estat actual de les quals podeu consultar en l’article presó de la Gran Enciclopèdia Catalana.
A l’enllaç que us proposem també hi trobareu referències a la Presó Model de Barcelona en altres obres del fons del Grup Enciclopèdia Catalana.


Presó Model de Barcelona



Vista aèria antiga de la Presó Model
Centre penitenciari d'homes de Barcelona.
La iniciativa de la construcció provingué de la saturació i les pèssimes condicions de l’antiga presó del barri del Raval, habilitada el 1838 en un convent desamortitzat, i de la necessitat de construir un nou centre que respongués a una demografia en ràpid creixement, a les noves condicions de vida urbana i a  les noves teories de penalistes, urbanistes i higienistes de l’època, situació ja denunciada el 1870 per l’arquitecte de l’Estat, Miquel Garriga i Roca, en una memòria de la nova presó, per Miquel González i Sugrañes, antic alcalde de Barcelona (1873-73), i també pel principal impulsor, l’advocat i magistrat Pere Armengol i Cornet. Hom escollí com a emplaçament del nou centre per a interns masculins el quadrant limitat pels carrers d’Entença, Provença, Rosselló i Llançà de l’Eixample. L’edifici començà a planificar-se el 1881, i hom n'encarregà el projecte als arquitectes Josep Domènech i Estapà i Salvador Viñals. L’antiga presó del Raval, per la seva banda, restà com a centre penitenciari de dones. Posteriorment la població reclusa femenina ocupà la presó de Trinitat Vella (1963), i, des de l’any 1983, l’antic centre de menors de Wad-Ras, al districte de Sant Martí de Provençals.
Instal·lacions interiors de la Presó Model
DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
La construcció de la Model, que sofrí vicissituds diverses, s’inicià el 3 de juny de 1888, i no fou inaugurat fins el 9 de juny de 1904. Sobre una superfície de gairebé 28.000 m2, hom aixecà un edifici que seguia la construcció panòptica de Jeremy Bentham, segons la qual des d’un punt central era possible controlar la situació de tots i cadascun dels presos en qualsevol lloc que ocupessin a l’interior del recinte. La presó s’estructurava en tres mòduls: l’entrada, la penitenciaria i l’edifici adjunt del correccional. La rotonda central distribuïa sis galeries radials amb planta baixa i dos pisos, a més d’un soterrani on hi havia les cel·les de càstig. El nombre de cel·les era de 820, cadascuna de les quals feia 4 m de llarg per 2,40 m d'ample i 3,40 m d'alt: 600 eren destinades a presos preventius, 20 a polítics i 200 per al correccional. La realitat demogràfica, política i social aviat depassà els propòsits d’higiene i rehabilitació que havien guiat el nou centre: a més del creixement de la població reclusa per damunt de la seva capacitat, la Model es convertí en un dels elements centrals de la política repressiva aplicada pels successius règims a l’Estat espanyol, especialment contra el moviment obrer fins el 1936 i contra tota l’oposició al franquisme des del 1939 fins al final dels anys setanta. El 1906 hi hagué el primer motí, causat per la pràctica abusiva de l’aïllament dels presos, i el 1908, la primera execució, la del terrorista Joan Rull. L’any següent, després de la Setmana TràgicaFrancesc Ferrer i Guàrdia fou jutjat i condemnat a la Model, on foren també empresonats un gran nombre de presumptes participants en la revolta. Durant la Segona República passaren també per la Model el president Companys i Joan Garcia Oliver, ministre amb Largo Caballero, entre altres polítics impulsors dels fets d'Octubre del 1934.
La saturació del centre arribà al màxim amb la repressió de la immediata postguerra: el 1939 el nombre de presos era d’uns 15.000, i entre aquest any i el 1960 hi foren afusellades més de 1.500 persones. Durant el franquisme nombrosos líders i activistes antifranquistes hi patiren empresonament i, per les seves característiques, impactà especialment l’última execució dintre de la Model, la de Salvador Puig i Antich. Amb una població reclusa d’uns 3.000 interns i una problemàtica interna de tràfic de drogues, revoltes, actuacions discutides del funcionariat, etc., el govern de la Generalitat maldà des que assumí les competències en política penitenciària que donà lloc a un sistema penitenciari  propi (1984) per descongestionar el centre amb la construcció de noves presons, la primera de les quals fou la de can Brians (1991), i el 2001 l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya signaren un conveni per a la clausura de la Model l’any 2006. Tanmateix, aquest calendari es posposà. L'any 2013 la propietat de l'edifici passà a l'Ajuntament de Barcelona. Al març de 2015 començà el primer enderrocament d'una de les primeres parts de la presó, el mòdul del centre obert. El 3 de maig de 2017, s'anuncià la clausura de la presó Model, després d'haver distribuït els interns restants per altres centres penitenciaris de Catalunya, el 8 de juny. S'acordà també la construcció de dos centres a la Zona Franca.