https://www.diarilaveu.cat/cultura/lheroi-antifeixista-de-borriana-que-encara-molesta-548515/
L’heroi antifeixista de Borriana que encara molesta
Amado Granell va ser la icona de l'alliberament de Paris dels nazis, però ací no se'l va començar a reconéixer fins fa uns deu anys
Cada any, per aquestes dates, es produeix el mateix estrany fenomen. Un valencià és homenatjat amb tots els honors per les màximes autoritats franceses, mentre que ací tothom fa veure que no ho veu. De fet, fins fa escassament una dècada era algú pràcticament desconegut.
Estem parlant, és clar, d’Amado Granell, nascut a Borriana el 5 de novembre del 1898, fill d’un importador de fusta, el 1921 va allistar-se a la Legión, on assolí el grau de sergent, es diria més per esperit d’aventura que per necessitat, ja que venia d’una família relativament benestant. Participà a la guerra colonial del Rif, just després del Desastre de l’Annual i combaté les Llomes de Bujarrat enquadrat en la V Bandera González de Córdoba.
Amb tot, pareix que l’exèrcit no el convencé del tot i poc després l’abandona i torna al País Valencià, on funda una tenda de motocicletes –una de les seues grans passions- a Oriola. En aquella època es casa i també s’afilia a la UGT, malgrat no ser un treballador assalariat. La seua ideologia es va escorant a l’esquerra i l’octubre del 1934 participa en la vaga general insurreccional que la UGT, el PCE i el PSOE intenten organitzar arreu de l’estat –encara que només arrelaria realment a Astúries. Després de les eleccions municipals del 1936 resulta escollit regidor a Oriola pel partit Esquerra Republicana de Manuel Azaña.
Ja iniciat el colp d’Estat per part dels seues antics companys de la Legión, Granell no dubta a posar-se al servei de la defensa de la República. Primer com a enllaç del Comitè Antifeixista d’Oriola, després a l’Exèrcit Popular Republicà. La seua experiència militar és mel de romer per a unes forces armades creades de nou. De seguida és ascendit a major i rep el comandament del Regiment Motoritzat de Metralladores, compost per uns 1.200 homes, i participa a la defensa de Madrid i a la batalla de Terol. El 1938 passa a ser comandant de la 49a Brigada Mixta i li encarreguen la defensa de Castelló de la Plana.
Davant el col·lapse de la República, el 28 de març del 1939 arriba a Alacant, on la situació és desesperada. Milers de persones s’amunteguen al port de la ciutat sense cap escapatòria davant l’avenç feixista. Granell, però, és dels 2.700 afortunats, entre civils i militars, que aconsegueix pujar al famós Stanbrook, el vaixell anglès que va traslladar els refugiats fins al port d’Orà, a Algèria, llavors colònia francesa.
A Algèria, el tracte de les autoritats franceses no va ser gaire millor que el que van tenir els centenars de milers de refugiats que van creuar els Pirineus, però amb l’ocupació del país per part dels nazis, la situació encara empitjoraria. Ara, Algèria estava sota administració del Règim de Vichy, aliat de Hitler i Franco. Els refugiats republicans són l’enemic. Són internats a camps de presoners en ple desert del Sàhara on, en teoria, han de construir una fantasmagòrica línia fèrria enmig de les dunes. Allí, la vida és duríssima, sota temperatures extremes de calor durant el dia i fred a la nit, amb poca aigua i menjar insuficient, obligats a treballs forçats sota la vigilància dels sàdics militars francesos.
Camí a París
La situació fa un tomb radical el novembre del 1942. Amb l’Operació Torch, les tropes estatunidenques, britàniques i les Forces Franceses Lliures del General de Gaulle es fan ràpidament amb el control de Marroc i d’Algèria. Els presoners són alliberats, però les forces franceses van curtes de personal –de fet, el gruix de les seues tropes són senegalesos i txadians dels regiments colonials- i ofereixen als antics militars republicans unir-se a la Legió Estrangera francesa. Es tracta d’una força d’elit, enormement motivada per combatre el feixisme i amb molta experiència militar. Fins a 7.000 homes van accedir.
Granell és destinat a la 9a Companyia del Regiment de Marxa del Txad, on se l’assigna el grau de tinent, sota el comandament del general Leclerc, juntament amb altres 2.000 espanyols. La companyia serà coneguda com «La Nueve», en castellà.
Després de participar en la conquesta de Tunísia, contra els AfrikaKorps d’Eric Rommel, són traslladats a Anglaterra i, d’allí desembarquen a Normandia, a la Platja Utah l’1 d’agost del 1944, només set setmanes després de les primeres onades.
Una volta vençuda la primera resistència nazi, la idea original d’Eisenhower era rodejar París per no perdre temps en l’avanç cap a Alemanya, en considerar que la ciutat no tenia cap importància tàctica i que a més, implicava haver-se de preocupar per alimentar una població molt gran.
Per frustrar aquests plans, la resistència francesa organitza una insurrecció massiva el 19 d’agost, davant la més que probable massacre d’una resistència heroica però falta d’armes i municions, de Gaulle exigeix a Eisenhower desviar-se cap a París i, a més, que les primeres tropes en entrar a la capital siguen franceses. El general americà accedeix amb una sola condició: no vol que els soldats que apareguen en els diaris de tot el món alliberant París siguen negres. Als EUA encara funciona la segregació, especialment dura a l’exèrcit. De Gaulle no té massa alternatives, «La Nueve» és pràcticament l’única unitat formada quasi exclusivament per europeus. Seran així els encarregats d’entrar a París.
El 24 d’agost, els blindats de «La Nueve» entren per la Porta d’Itàlia i la Porta d’Orleans i arriben sense trobar massa resistència fins a l’Ajuntament, en mans dels resistents. És allí on un fotògraf capta la icònica imatge de Granell amb el cap de la policia de París que apareixerà l’endemà a la portada del Libération, identificat erròniament com un soldat americà. Després, la seua participació seria amagada per l’interés de de Gaulle destacar les accions franceses juntament amb les pressions del Règim franquista. En realitat, tota la història no seria explicada fins al 1964 pel Capità de «La Nueve», Raymond Dronne,
El Regiment de Marxa del Txad continuaria la guerra cap a Alemanya i participaria en l’assalt del Niu de l’Àguila, el refugi de Hitler als Alps bavaresos i on les faccions més fanàtiques de les SS planejaven mantenir una guerra de guerrilles. Dels 144 homes que componien la 9a Companyia quan va desembarcar en Normandia, únicament 16 van sobreviure a la guerra. 96 dels seus morts van ser excombatents republicans espanyols.
El Casal Valencià de París
Granell, però, malalt i abatut pels companys morts, abandonaria la guerra al novembre del 1944, encara que la seua aventura encara no havia acabat. El seu prestigi com a heroi de guerra el portaria a fer de mediador en un intent d’aliança entre republicans i monàrquics per expulsar Franco del poder a canvi d’acceptar a Joan de Borbó com a rei, amb ajuda dels Aliats.
En representació del govern de Largo Caballero, Granell va viatjar fins a Lisboa, on es va reunir amb els representants del monarca exiliat, però l’operació mai es duria a terme.
De retorn a París, el 1947 fundaria la Casa Regional Valenciana de la ciutat, una institució que encara hui existeix i és un punt de trobada de tots els valencians que viuen a la capital francesa, amb celebracions de les falles, paelles i campionats de truc o pilota.
Tres anys després fundaria també un restaurant anomenat «Los Amigos», però la vida a França no li feia el pes, així que va decidir tornar amb papers falsos a l’estat espanyol. Primer es va instal·lar a Santander, després a Barcelona, Madrid, València i finalment a Alacant, on el 1969 obriria una tenda d’electrodomèstics anomenada Kolster l’avinguda Poeta Zorrilla d’aquesta ciutat.
Malgrat que aparentment estava retirat de la vida política després de la fracassada operació per tombar Franco, la realitat és que molts militants comunistes van tornar en condicions similars a les de Granell per organitzar la resistència interior al feixisme. Amb tot, no consta que mai fora detingut o investigat per la policia franquista, encara que el 12 de maig del 1972, quan vivia a Sueca, moriria en un accident de trànsit en xocar el seu cotxe contra un camió quan es dirigia al consolat francès per gestionar una papers relacionats amb la seua pensió de militar. Tenia 74 anys i va deixar inacabades les seues memòries.
Condecorat amb la Legió d’Honor –la màxima distinció militar francesa- Granell allí va ser sempre reconegut com un heroi, però va preferir seguir combatent el feixisme al País Valencià abans que una vida còmoda a l’exèrcit francès.
I mentre cada 24 d’agost les màximes autoritats franceses li retien homenatge, ací era un absolut desconegut. El primer reconeixement a València l’organitzaria l’Institut Francès de la ciutat sense la presència de cap autoritat, ni autonòmica ni municipal ni estatal.
Només els darrers anys, la seua increïble història ha començat a ser recordada i reconeguda, encara que no sense problemes ni entrebancs.
https://www.diarilaveu.cat/societat/tal-dia-com-hui-del-1944-els-aliats-van-alliberar-paris-encapcalats-per-granell-550721/
Tal dia com hui del 1944 els aliats van alliberar París encapçalats per Granell
La companyia «La Nueve» va ser la primera a arribar a l'Ajuntament de la capital francesa
El 24 d’agost del 1944, quan passaven pocs minuts de les nou del vespre, «La Nueve», una companyia d’uns 160 homes, 144 dels quals combatents republicans espanyols, integrats en la 2a Divisió Blindada del general Leclerc, va arribar a la plaça de l’Ajuntament d’un París ocupat pels nazis. Van ser els primers. L’encapçalava Amado Granell, tal com va aparéixer en la portada del diari Libération l’endemà reunit amb els líders de la resistència francesa.
Aquells guerrillers de «La Nueve» havien eixit dels terribles camps de concentració que hi havia al nord d’Àfrica i havien estat lluitant per tot França -els acostumaven a posar en primera línia de foc- contra l’exèrcit de Hitler. La majoria d’homes de «La Nueve» tenien menys de 20 anys quan van anar a lluitar per defensar la República. Per tant, quan van arribar a París, feia huit anys que combatien.
A partir de les posicions d’Argentan i sense suport aeri, en una avançada de 200 km, les tropes franceses encapçalades per La Nueve van vorejar París pel sud, evitant les fortes posicions alemanyes de l’oest, enmig d’un entusiasme popular indescriptible. I és que després de dos mesos del desembarcament, la capital francesa esperava els aliats malgrat la propaganda alemanya que deia que ells havien guanyat a Normandia. Els alemanys es van dispersar en desordre cap a la perifèria després d’aquest atac envoltant i per tot París la gent va començar a treure les banderes tricolors franceses, acompanyades per les republicanes espanyoles de «La Nueve».
Els combats a la perifèria foren violents, però els soldats de la 2a divisió blindada de Leclerc van combatre durant dos dies per evitar perdre més temps en l’alliberament de la ciutat i continuar cap a l’est. El 25 d’agost els homes de Leclerc entraven a París per la Porte d’Orléans. El mateix dia, per la Porte d’Italie entraren les tropes nord-americanes de la 4a divisió d’infanteria.
Guiats per la resistència els aliats van arribar a la Rue de Rivoli i van destruir els panzers alemanys en uns durs combats.
L’estat major alemany es va rendir el dia 25 a la Gare Montparnasse i fou fet presoner pels francesos. Amb tot encara hi havia unitats alemanyes que lluitaven esporàdicament perquè no reconeixien la rendició de Von Choltitz.
El mateix dia Charles de Gaulle, cap del govern provisional de la República Francesa, va arribar al ministeri de la guerra, a la rue Saint-Dominique, i després va fer un discurs a la població des de l’Hôtel de Ville.
Homenatges
El 2017 València va dedicar una avinguda a Amado Granell, després de dècades d’oblit per part de les autoritats.
El 2019 el Consell de Ministres, a proposta de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, va aprovar una declaració institucional per a homenatjar els republicans espanyols exiliats que van contribuir activament a l’alliberament de París. D’aquesta manera, el govern estatal destacava el paper d’aquestes persones en la construcció de la memòria democràtica europea.
A més, amb aquesta declaració, el govern espanyol se sumava als actes de commemoració del 75é aniversari de l’alliberament de París, coincidint amb la data d’entrada de les tropes aliades a la capital francesa després de la derrota del nazisme.
També el mateix any, el CFP Orihuela Deportiva va presentar el segon equipament per a la temporada 2019-2020 amb un homenatge especial als republicans de La Nueve i, en especial, a Amado Granell.
El 2022 la companyia Caterva Teatre va presentar el seu nou espectacle Amado, una «història de lluita per la llibertat» interpretada per Fernando Soler i Jaume Ibàñez nascuda de les residències de Graners de Creació, que es van dur a terme gràcies a la col·laboració de Rambleta i Espai Inestable com a sales amfitriones.
D’altra banda, al maig s’inaugurava un mural de Paco Roca dedicat a la figura del militar republicà de Borriana a l’estació d’Amado Granell-Montolivet de la línia 10 (Alacant-Natzaret) de Metrovalencia.
Fonts: Sílvia Marimon, «El dia que els republicans espanyols van alliberar París», Ara, 2019 / Diari La Veu / Viquipèdia
https://elpais.com/ccaa/2014/08/09/valencia/1407607018_088226.html
El héroe valenciano que liberó París
El 24 de agosto se celebrará en París la primera marcha en memoria de los republicanos españoles
Su tenacidad lideró uno de los episodios clave de la Segunda Guerra Mundial. El 24 de agosto de 1944, el teniente Amado Granell fue el primer oficial del Ejército francés en llegar al Ayuntamiento de París para liberarla del dominio de las tropas alemanas. Siete décadas después de aquel hecho heroico, símbolo de la liberación de Francia, la asociación 24 août 1944, presidida por la periodista alicantina Evelyn Mesquida, homenajeará en París a los soldados españoles de la Novena Compañía integrada en la Segunda División Blindada del general Leclerc, conocida como La Nueve, con unas jornadas divulgativas del 22 al 24 de agosto que culminarán con la primera marcha en memoria de los combatientes y republicanos españoles.
Aunque la instrucción de los aliados dictaba rodear París, Leclerc, por orden de De Gaulle, decidió obviarla y asignar en su lugar la entrada en la capital a una de sus secciones de soldados españoles, cuyos carros de combate, que llevaban por nombre las principales victorias republicanas en la guerra civil española, acababan de derrotar a los alemanes en la población cercana de Longjumeau. El teniente Granell, al mando de la unidad, recibió la consigna de estudiar la posición germana en la ciudad sin otra orden que la de avanzar.
Acostumbrado a estar siempre en la primera línea, Granell no se limitó a inspeccionar la situación del ejército alemán en París, cuyo despliegue superaba los 12.000 soldados. Al atardecer del 24 de agosto, desde la Puerta de Italia, su centenar de hombres se adentró en la capital con la decisión de liberarla, sin mapas y con carros Sherman y half-tracks, orientados hasta el Ayuntamiento por una guía Michelin y la ayuda espontánea de un ciudadano. En un trayecto que no levantó violencia ni oposición, La Nueve fue recibida por una marea humana enloquecida de emoción al ver a sus salvadores.
Bajo el mítico titular de Ils sont arrivés, el diario Libération publicó el 25 de agosto la fotografía histórica del encuentro en la Alcaldía de Granell, el presidente del Comité Nacional de la Resistencia, Georges Bidault, y el prefecto del Sena. Pero el texto nunca mencionó al teniente castellonense, al asumirlo “oficial francés”. “Se publicó que el primero en llegar fue Bronne, refiriéndose al capitán Raymond Dronne. De manera deliberada, le habían dejado de lado al borrar su nombre”, sostiene Evelyn Mesquida, autora de La Nueve, obra de referencia de la compañía española del Ejército de la Francia Libre, y una de las organizadoras de los actos conmemorativos de La Nueve en París. “Este año celebramos por primera vez el 24 de agosto para homenajear a los españoles. Esperamos que el discurso del Presidente de la República el 25 por la noche reconozca su presencia enorme durante el combate francés contra los nazis”.
Tras 10 años de investigación, a Mesquida le costó meses localizar aquella portada, que vio por primera vez reproducida en la única entrevista a Granell en España publicada en el diario Pueblo en 1970, en la que el teniente, de 71 años y retirado en Alicante, declaraba no extrañarle el silencio de su hazaña: “Si me hubiese nacionalizado francés, mi lugar en los episodios del 24 de agosto estaría claro, pero como español no es extraño que me han hayan pospuesto y olvidado. No reivindico nada, si acaso el respeto a tantos españoles heroicos y desconocidos. De la guerra mundial me ha quedado el dolor de tantos millares de vidas españolas truncadas”.
Aquel oficial español, que De Gaulle invitó a liderar el desfile de la Victoria, había nacido en 1898 en Burriana, principal enclave de la exportación de naranja. Criado en Valencia, a los 21 años se enroló, aún menor de edad, en el tercio español de la Legión Extranjera. En el desastre de Annual, en Marruecos, donde se graduó de sargento, vivió como legionario su primera experiencia con las armas.
Instalado en Orihuela, donde regentó una tienda de bicicletas, se afilió a la UGT y fue concejal por Izquierda Republicana. Hombre de acción y luchador por la libertad, al estallar la guerra civil se alistó en el bando republicano, con el que llegaría a combatir en las principales batallas, fraguándose en un auténtico líder al mando de la 49ª Brigada Mixta del Ejército Popular como comandante, responsabilidad equivalente al actual general de brigada. “Con la liberación de París, todos han olvidado su relevancia en la guerra civil, cuando su actuación fue muy importante”, señala Ricardo Pardo, coronel retirado y director del Museo Militar de Castellón, el primero en exponer material del oficial castellonense.
Aficionado a la historia, el coronel Pardo ha sido el único militar español en reconocer en público la figura de Granell. “Es una obligación cuando España no tiene ningún problema en olvidar su historia y vive feliz en la ignorancia. Granell fue decisivo, pero estoy convencido de que si De Gaulle hubiese podido, nunca habría elegido a un español para liberar París”, sostiene.
Aurora Granell, la mayor de los tres hijos del oficial, destaca “la gran vocación militar” de su padre, quien prefirió la trinchera a la vida tranquila del comerciante, explica. De 83 años, tenía nueve cuando su padre partió al acabar la contienda como pasajero del carguero Stanbrook rumbo a Orán. “Mi madre lloraba, y mi padre no quería marcharse, pero unos amigos le obligaron. Nunca dejó de escribirnos cartas, y no lo volví a ver hasta 1948, cuando fui a verlo a París”, evoca su hija. “Fue un hombre de un encanto especial, pero para muchos sigue siendo un desconocido”.
Desde su ingreso en el Cuerpo Franco de África en 1942, luchando en la guerra de Túnez contra las tropas del general Rommel, hasta su simbólica despedida de la guerra lavándose la cara y las manos con agua del Rin al abandonar las trincheras en Estrasburgo para ser hospitalizado por sus heridas, la persistencia del teniente de La Nueve fue calificada por el Ejército francés de “valentía temeraria” y laureada con la Cruz de Guerra con palmas y la Legión de Honor francesa.
De carácter sereno y reservado, Granell también destacó como hombre político. Al final de la gran guerra, cuando trabajaba de gerente en una agencia de noticias en París, inició contactos con personalidades como Largo Caballero, Indalecio Prieto y Don Juan de Borbón, para formar un gobierno de oposición que devolviera la libertad a España. Frustrado en su intento, volvió en 1952, primero instalándose en Santander y después en Alicante, donde abrió un comercio de electrodomésticos.
Superviviente de tres guerras y con el mérito de haber ganado galones desde abajo del escalafón, Granell perdió la vida en 1972 en un accidente de tráfico, cuando se dirigía al Consulado francés en Valencia para tramitar su pensión de excombatiente. Enterrado en Sueca, su lápida fue sufragada por el Gobierno francés, a modo de reconocimiento a su heroica contribución. Su muerte dejó pendiente un esbozo de memorias que tituló La guerra hecha por un civil: Recuerdos de un combatiente, un enunciado que atestigua la vocación por la libertad de este héroe de la liberación de París, que en septiembre contará con la primera plaza en su nombre, ubicada en el Instituto Francés de Valencia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada