Intel·lectual català universal, supervivent dels camps francesos, Jaume Grau (1896-1950) és d’aquells personatges desconeguts, a reivindicar. Es tracta d’un dels esperantistes més importants de la nostra història. I això és dir molt.
President del grup Barcelona Stelo, secretari de la Kataluna Esperantista Federacio, director de la revista Kataluna Esperantisto, impulsor i redactor de la Ibera Esperantista Revuo, fou també professor d’esperanto a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, publicà dos manuals de la llengua internacional, així com diversos poemaris, i guanyà diversos premis als Jocs Florals Internacionals. En un moment en què els intercanvis culturals entre els països no eren com els d’avui, impulsà l’edició d’una monumental antologia de la literatura catalana en esperanto i hi implicà els principals esperantistes catalans de l’època, com el periodista i novel·lista Frederic Pujulà i Vallès o el folklorista Joan Amades, però també bona part dels escriptors catalans contemporanis. Publicada el 1925, es vengué a 35 països, i el 1931 tingué una segona edició, que incloïa diverses ressenyes aparegudes en diferents llocs del món i que en destacaven la qualitat. De fet, altres literatures nacionals recolliran la idea i en pocs anys es publicaran antologies similars en esperanto de les literatures búlgara (1925), belga (1928), estoniana (1932), hongaresa (1933) o sueca (1934).
Grau s’identificava amb un catalanisme cultural i fins i tot polític. Tot i això, quan el 1934 l’Associació Mundial Anacional o Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT), que agrupava els esperantistes obrers, decidí organitzar el seu congrés anual a València, no dubtà a participar-hi. Vicepresident de l’Acadèmia d’Esperanto, era ja un intel·lectual de primer nivell. Amb els reunits a València compartia anhels de justícia social i de defensa de la dignitat humana.
Professionalment, començà a treballar com a aprenent en un banc i acabà com a secretari de l’ajuntament de Sant Quintí de Mediona i de Torrelavit. Compaginava aquestes tasques amb les facetes d’escriptor i traductor, i portava també la correspondència amb clients estrangers d’una fàbrica de sabates barcelonina.
A causa de la seva participació en un acte polític a Terrassa en què es reclamà la independència de Catalunya, passà uns mesos a la presó durant el Bienni Negre (1934-1935). Després hi estigué també el 1938. Els seus escrits durant el primer període entre reixes estan recollits als volums Records de la presó i La lasta poemo. Per la seva banda, a Nous records de la presó s’inclouen els del segon període carcerari.
En acabar la guerra, formà part del mig milió de vençuts que creuaren els Pirineus el dur hivern del 1939. Amb poc més de 40 anys i una salut feble, no és exagerat afirmar que si aconseguí sobreviure als camps de la vergonya fou gràcies a la solidaritat internacional. Entre els esperantistes que li enviaren paquets amb medicines, menjar o llibres cal destacar el pioner de l’aviació Ernest Archdeacon, el pedagog de Ginebra Pierre Bovet, el mestre freinetià Honoré Bourguignon, el director de l’Associació Mundial d’Esperanto Hans Jakob o l’expresident de la mateixa associació Louis Bastien.
Amb una salut feble, si aconseguí sobreviure als camps fou gràcies a la solidaritat internacional dels esperantistes
Als camps de concentració tingué ocasió de conviure amb artistes i intel·lectuals, com el pintor jueu alemany Hermann Lismann, el pintor, cartellista i poeta gitano sevillà-barcelonès Helios Gómez, el metge andalús Diego Ruiz, el poeta francès Paul Fontan i un llarg etcètera. De tots aquests homes en ruïnes escrigué una sèrie de perfils a mig camí entre la literatura i l’observació antropològica, descrits amb precisió i una empatia extrema. I malgrat que els guàrdies no ho posaven fàcil, a cadascun dels camps trobà esperantistes amb els quals seguir practicant l’ideal de la comunicació igualitària sense fronteres, com el llibertari Eduard Vivancos. Amb ells formarà grups d’afinitat que van més enllà de l’aspecte lingüístic.
Donada la seva minvada condició física, sovint estigué envoltat de mutilats i d’aquells que no eren considerats aptes per a la feina. Gràcies als contactes a l’exterior, s’assabentava de notícies sobre l’evolució de la guerra i les donava a conèixer als interns, com els textos de l’arquebisbe i col·laborador amb la resistència antifeixista Jules-Géraud Saliège, en què aquest denunciava les deportacions de jueus a la seva diòcesi durant l’estiu del 1942.
Tot això s’explica a Home en ruïnes. Relats i poemes des dels camps de la vergonya, llibre de no ficció editat el 2023 per l’Associació Catalana d’Esperanto (*). A l’evident rellevància quant a memòria històrica s’hi afegeix una innegable qualitat literària.
En acabar la guerra mundial, Grau s’establí a Tolosa, acollit per uns amics esperantistes. Allí mantingué contacte amb els cercles republicans, fins que el 1948 tornà finalment a Barcelona, si bé s’establirà poc després a València, on hi havia la dona. Allà morirà dos anys després, als 53 anys. Enterrat al cementiri de la ciutat, una senzilla làpida porta la inscripció In Memoriam. Jaume Grau Casas. Esperantista.
Xavier Alcalde Villacampa
Politòleg
(*) Ressenya del llibre aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada