Malauradament, la història col·locà Paterna en el mapa de l’horror, la tristesa, la incomprensió i la mort. Aquesta ciutat de l’Horta Nord es convertí en testimoni directe de les atrocitats del franquisme, per això, cal felicitar el Museu Valencià d’Etnologia (L’ETNO), que ha fet possible condensar l’arqueologia i la memòria en un espai íntim que invita a l’absoluta reflexió sobre l’episodi més amarg de la història recent del País Valencià: l’assassinat de 2.238 persones durant la repressió franquista.
Si l’octubre passat el Terrer de Paterna es convertí en el primer Lloc de Memòria Democràtica Valenciana pel seu protagonisme històric, el cementeri de Paterna ho és, per se, des dels primers afusellaments franquistes allà per l’any 1939. Famílies senceres han anat durant vuitanta i molts anys a retre homenatge a les víctimes represaliades, la majoria d’elles llançades a les fosses comunes del camp sant. I és que d’açò va l’exposició «Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna».
Els equips d’arqueologia que han treballat, i estan treballant, han permés endinsar-nos en un món que per a moltes persones els era aliè. Així doncs, què ens pot dir l’arqueologia sobre la memòria d’un lloc o de les persones? Tot, sincerament. Ens ajuda a establir la relació entre els testimonis, el cementeri i el mateix poble de Paterna, fidel reflex de la societat valenciana d’aquell moment concret. També ens podem preguntar què sabien i què no sabia el veïnat que convisqué escoltant els trets dels botxins en la paredassa del Terrer durant dos dècades. I per últim, si aquell episodi impactà en les seues vides quotidianes.
A l’Estat espanyol interrogar el passat dictatorial més recent a través dels testimonis ha sigut una tasca kafkiana. Els historiadors i les historiadores podem donar constància que entrevistar a persones que visqueren directament els fets ha sigut, i és, com caminar per un laberint. Ara bé, què ha aconseguit l’arqueologia des que es començaren a desenterrar les primeres fosses? Doncs ha donat a conéixer i aproximar la realitat del temps passat. En altres paraules, l’arqueologia s’ha preocupat de donar llum a la responsabilitat col·lectiva, i individual, sobre el passat.
Cap societat sana no es pot basar en l'oblit dels seus errors, perquè, si pretén fer-ho, reapareixeran com a espectres i enverinaran la convivència democràtica dels ciutadans. La ciutadania a casa nostra ha fet de l’oblit la seua identitat, no com en altres països, per exemple a Alemanya. Ens havíem acostumat a veure com molts practiquen la política de l'oblit, fins i tot, les mateixes autoritats. Ara bé, el paradigma està canviant, ja que són les noves generacions les que estan trencant amb l’oblit i comencen a reclamar un record actiu i responsable del passat franquista. Això està sent gràcies a una sèrie d'iniciatives, i també d’exigències, ciutadanes que formaran part de la nostra identitat, fet que ajudarà en la consolidació de la democràcia. Per tant, aneu al museu i visiteu l’exposició. No deixarà indiferent ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada