https://www.sapiens.cat/lluiscompanys.html
Només hi poso l'enllaç. Com que és un interactiu em resulta impossible pernjar-ho tot.
La detenció
El 13 d'agost de 1940 va començar el fatal compte enrere de la vida del president de Catalunya. Aquella tarda, sis agents de la policia de l’exèrcit alemany es van presentar a la seva casa de La Baule, a la Bretanya. La seva segona esposa, Carme Ballester, ho va descriure així en un manuscrit localitzat per l'historiador Joaquim Aloy: “dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldat alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; però trobaren dintre un calaix el nostre capital, 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, fins i tot les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar”.
De La Baule, Companys va ser traslladat a la vil·la Carolina, una torre on operava l’Administració nazi de la zona i on Ballester va veure el seu marit durant uns segons, els últims en què el va veure en vida. D'aquí va ser conduït a la presó de La Santé, a París, d'on va sortir per ser lliurat a les autoritats franquistes, el 29 d'agost. Aquell dia, Pedro Urraca, l'espia espanyol que va ser clau en la detenció del president, el va entregar a Irun. D'aquí va anar a Madrid, on va ser torturat, vexat i tractat com un animal de fira. Va arribar a Barcelona el 3 d'octubre, on l'esperava un consell de guerra sense cap garantia legal. Us ho expliquem amb tot detall, a aquesta peça de Sapiens.cat.
L'execució. Benjamí Benet, l'home que el va rematar
El 14 d’octubre de 1940, un dia abans de l’afusellament de Companys, el brigada de la Policia Armada i de Tràfic Benjamí Benet Blanch va rebre l’ordre de comandar un escamot militar. Se li informava que havia d’estar al castell de Montjuïc abans del trenc d’alba. S’hi va presentar amb un uniforme oficial de color marró. Un cop allà se li va notificar que anava a dirigir un escamot d’afusellament format per militars per complir una sentència a un condemnat a mort. Era la primera vegada que rebia aquesta sinistra missió. No se’n sabia avenir, però era una ordre i, tot i que era membre de la Policia Armada, estava sota les lleis militars. No s’hi podia oposar. Si es negava a complir l’ordre, seria arrestat i portat a un consell de guerra amb penes molt dures. Va demanar saber la identitat de la persona a la qual calia afusellar. El seu rostre va empal·lidir quan el van informar del nom del condemnat. Lluís Companys!
Benet va veure com la comitiva enfilava el fossar de Santa Eulàlia, l’escenari habitual de les execucions al castell de Montjuïc després de la guerra. Un soldat amb una creu alçada encapçalava la marxa, seguit per dos soldats que il·luminaven el camí amb dos focus de gasolina. A continuació, Lluís Companys, encara fumant, acompanyat de Ramon de Colubí, el seu advocat defensor, i dels dos sacerdots, Planas i Gríful. Darrere seu, el jutge militar Ramon de Puig; el governador del castell Joaquín Pascual Sánchez; el capità de la Guàrdia Civil Gonzalo Fernández Valdés, i, possiblement, un altre capità de la Benemèrita, l’inefable Manuel Brabo Montero, del servei d’informació de la policia i cap del Rondín Antimarxista. Al seu costat hi havia el piquet comandat per Benet.
En arribar al fossar, Companys va parlar de manera animada amb els dos sacerdots i, en el silenci impressionant, es va acomiadar dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor, Ramon de Colubí, que, molts anys després, ho recordaria així: "En sortir fora, jo el vaig acompanyar al fossar. Quan vam veure que tothom era al seu lloc, li vaig fer una abraçada. Ell em va correspondre. Ens vam acomiadar. Vaig anar en direcció al piquet d'afusellament. La qüestió era molt greu. Jo mai havia viscut una situació així".
Companys es va descalçar. Després d’uns segons interminables, un silenci dramàtic va trencar la veu de Benjamí Benet, que primer va donar l’ordre d’apuntar i a continuació d’obrir foc als joves soldats que formaven l’escamot. Diverses bales van impactar al cos ‒no pas al cap‒ del president Companys, que va cridar “per Catalunya!” just abans de caure a terra. Després, Benjamí Benet es va atansar, sol, trepitjant amb les seves botes el fossar enfangat i sense un bri d’herba els metres que el separaven del cos de Lluís Companys i Jover. Quan hi va arribar, va observar que el president encara era viu. Va treure la pistola i li va disparar, més d’una vegada, amb una pistola Astra 400 de 9 mm de llarg, coneguda com 'la puro'. Després de diversos trets, Companys, ara sí, era mort. Acabava així la vida del 123è president de la Generalitat de Catalunya. Llegiu a Sapiens.cat tota la història sobre Benjamí Benet.
Ramon de Colubí, l'advocat defensor
Colubí negava que Companys hagués autoritzat o consentit “el reparto de armas que con profusión se hizo en esta Ciudad [per Barcelona] entre elementos extremistas e integrantes del Frente Popular y con las que hizo frente al Ejército Nacional” o que el Govern de la Generalitat hagués promocionat “una era de salvajes crímenes, asesinatos, robos, saqueos y depredaciones de toda clase a la que el procesado toleró no oponiendo medio eficaz alguno para evitarlas, ni mucho menos para reprimirlas”, tal com havia escrit el fiscal.
Aquí trobareu tots els detalls del judici explicats per Ramon de Colubí, a qui SÀPIENS va localitzar l'any 2003 a Caracas (Veneçuela), amb la col·laboració de Josep Benet. Mai fins llavors se n'havia recollit el testimoni. Encara més, quan SÀPIENS el va localitzar la majoria d'historiadors pensaven que Colubí era mort.
Els fills
El fill: el Lluïset
Companys va morir sense saber res del seu fill, el Lluïset, que patia esquizofrènia aguda i que havia desaparegut durant un trasllat del sanatori francès on estava ingressat. El van trobar després de l'afusellament del seu pare i se'n va fer càrrec l'esposa del president, Carme Ballester. Ella estava amb Companys el dia que va ser arrestat pels alemanys a la casa de La Baule (la Bretanya francesa), on vivien, el 13 d'agost de 1940.
La filla: Maria
Abans de morir, Lluís Companys va escriure una carta a la seva filla Maria, unes paraules que transcrivim (literalment) a continuació. A sapiens.cat trobareu el PDF del document.
"Sra. Maria Companys de Gally,
Estimada filla meva, neneta meva: A la vetlla del consell de guerra t'escric aquestes ratlles que confiaré si me es possible a la meva germana Ramoneta.
Filla meva no ploris ni t'entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Te deix-ho un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i per lo que ella representa. Serà una mort bella, de la qual donaré gracies a Deu, i dignificarà la meva humil persona.
He escrit tambe a la Carme i entregaré a la Ramoneta si puc, ó li comunicaré verbalment les meves ultimes recomenacions. Te demano que estimis a la Carme i ella a tu, i que el meu record us ajunti encara mes. Aixo t'ho demano especialment.
No se res del meu fill, el teu germa; ni si ha estat possible comunicarme ni rebre noves de la Carme, que va quedar a França dolorida i malalta.
Filla meva, a la que sempre he estimat tant: ensenya al teu fill a recordar i estimar la memoria del seu padri.
No ploris. Compren que amb aquesta mort el meu nom, que es el teu, queda mes dignificat. T'ens una familia, un fill, un hogar i segueix serenament el teu cami.
Reb, filla del meu cor, la benedicció i l'ultim bes del teu pare
Lluis.
Hector: Fes ditxosa a la meva filla, com se mereix per lo molt que t'estima."
Carme Ballester, l'esposa del president
Carme Ballester es va casar amb Lluís Companys el 5 d'octubre de 1936. Després de la seva mort, es va quedar en una situació econòmica molt precària. Quan el president va ser detingut, ella no es va rendir. Va escriure al mariscal Pétain, a l’arquebisbe de París i, fins i tot, a l’ambaixador espanyol suplicant que intercedissin pel seu marit, però tot fou debades. Abans que s’executés la sentència va tenir temps d’escriure una carta a la seva filla Maria i dues a la seva esposa. Ballester encara no havia rebut la llarga carta d’amor quan el 16 d’octubre va sentir per la ràdio que el seu espòs havia estat afusellat. Es va desmaiar.
Ballester es va fer càrrec del Lluïset, el fill de Companys, malalt d'esquizofrènia i ingressat en un centre molt car. Malgrat les dificultats, va col·laborar amb la Resistència francesa (De Gaulle la va condecorar amb dues medalles) i es va dedicar a preservar la memòria del president màrtir. Va rebre ajuts de la Generalitat, però els recursos es van anar esgotant. Va veure com li havien d'amputar una cama al Lluïset i com moria temps després. Va arribar un moment que no tenia res i es va posar a netejar pisos i a treballar de modista. Finalment, el 1970, va aconseguir una indemnització com a víctima del nazisme, però no va tenir gaire temps de gaudir de l'estabilitat econòmica, ja que va morir dos anys després.
Aquesta terrible situació es reflecteix en les cartes que va escriure a Josep Tarradellas, a qui va demanar ajuda econòmica. Podeu llegir-les i també tota la història de Ballester, a aquesta peça del nostre web.
Pedro Urraca, l'espia que el va detenir
“Un gat, que sempre cau de quatre potes... ell sempre treu profit de totes les situacions i de totes les combinacions polítiques”. Així van descriure les autoritats franceses Pedro Urraca en un informe escrit l’agost de 1970. Urraca (Valladolid, 1904), vivia a França des de l'esclat de la Guerra Civil (havia fugit al país veí per evitar anar al front) i havia ofert els seus serveis com a agent secret als franquistes. També els va oferir als alemanys (fou agent de la Gestapo) i al Govern de Vichy. L'espia franquista va ser clau en la captura de Companys i es va dedicar a perseguir republicans exiliats a França amb la col·laboració de la Gestapo i del Govern de Vichy.
Les notes d'Urraca sobre Companys
“Cuando llego a la prisión, para entrevistarme con él [Companys], al día siguiente de su llegada, lo encuentro sumamente avejentado, mucho más que la última vez que le vi en París, hace tres meses aproximadamente. Representa más de 60 años y sólo tiene 57”. És el que va escriure Urraca sobre el president quan el va visitar a la presó de La Santé, a París. SÀPIENS va poder recollir les impressions d'Urraca sobre Companys a partir d'un informe localitzat per l'historiador Jordi Guixé als arxius del Servicio Exterior de la Falange, a Alcalá de Henares. Podeu consultar-lo i llegir tota la història sobre Pedro Urraca a aquesta peça del nostre web.
La condemna
El consell de guerra contra Lluís Companys es va celebrar el 14 d’octubre. Va començar a les 10 del matí. El president va haver d’escoltar comentaris sobre la seva vida personal, les declaracions dels testimonis sempre van ser contràries als interessos del president i es van llegir els documents aportats per un testimoni en què se citaven els noms de persones assassinades durant els primers mesos de la guerra. La defensa no va poder proposar cap dels molts testimonis que haguessin pogut declarar a favor de Companys, que haurien explicat que havia contribuït a salvar-los la vida.
El consell només va durar una hora. Al cap d’una estona, el tribunal va fer públic el veredicte: “Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”. Només conèixer la sentència, Ramon de Colubí va anar a informar Ramona i Neus Companys del fatal desenllaç. Els va aconseguir un permís per a veure, aquella nit, i per darrera vegada, el seu germà. Segons va explicar a SÀPIENS, també va enviar un telegrama a Franco demanant la commutació de la pena, però no en va rebre cap resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada