https://www.frontissa.cat/noticia/93959/el-silenci-del-record-petrificat
Esteles commemoratives en l’entorn paisatgístic de Sant Jordi
Tots sabem exactament el que hi ha en la naturalesa o sabem el motiu pel qual és allà?
Anava caminant en temps d’estiu, tranquil·lament, pel terme de Sant Jordi. Crec que era al matí,
ara no ho recordo exactament, ni importa. Seguim la ruta. Un bon caminador
sap per què surt a fer un passeig: per salut, per sentir la naturalesa que l’envolta
plena d’oliveres i garrofers treballats pels nostres avantpassats i que són la història
del nostre poble, per endinsar-se en la flora i la fauna mediterrània o per sentir l’aire
fresc del matí com xoca amb la façana principal del nostre cos. Ràpidament, sentim
la calor del sol de juliol o d’agost i mirem tot el que ens envolta per gaudir-ne.
Però ara em pregunto: Tots sabem exactament el que hi ha en la naturalesa o sabem
el motiu pel qual és allà? La naturalesa és tot símbol de força, de frescor, de terra
humida, de vida. No obstant això, almenys en el meu cas, em vaig topar amb símbols
de mort, silenci, situacions tràgiques, desesperança i anonimat. Així va ser com
vaig establir una relació primer visual i després d’investigació del fet descobert,
amb els mitjans disponibles del que em vaig trobar: creus de camí i esteles
commemoratives funeràries. Però, què són esteles funeràries? Segons la bibliografia
existent sobre el tema al nostre territori, vaig poder comprovar que aquestes peces
són recordatoris funeraris que senyalitzen el lloc o l’entorn pròxim on s’ha produït
un fet tràgic, luctuós i on, normalment, una o diverses persones han perdut la vida.
Aquestes esteles de diversa tipologia, forma, origen i època estan o estaven
col·locades en llocs visibles, fora dels camps de conreus, en els límits, al costat
dels camins o antigues carreteres perquè així que el símbol petrificat faça
de recordatori constant i pedra on entropessar cada vegada que es passe
per davant demanant, sense dir una paraula, una oració o respecte al difunt
que allí va perdre la vida. Igualment, serveix com un símbol que allunya el mal
i santifica el lloc on es troba (Colomo, Montañés i Verge, 2020).
Comencem la caminada. Fent camí pel llit del conegut Barranc de la Calor, passant
pel Barranc de Surrac i pujant la costa en direcció a Sant Jordi, en la part dreta
(si venim de Panoràmica Golf), a part esquerra si anem de Sant Jordi cap al Golf,
podem veure una xicoteta làpida (1) situada en la part alta d’un túmul de terra i pedra
calcària, el que coneixem com la Bassa Roja. Una estela que a molts ens pareix
anònima perquè no hi prestem una atenció especial. Jo, en aquest cas, sí.
Vaig treure el mòbil i hi vaig fer una fotografia. La llegenda de la làpida és aquesta:
«Año 1880. Aquí se ahogó María Francisca Ferreres Sancho el 9 de marzo
con 13 años de edad». Trist, oi? Em vaig quedar pensatiu, alguna cosa ja sabia
de per què allí hi havia una làpida. Pensatiu i reflexionant, vaig arribar a casa
i li vaig preguntar a la meua àvia Teresita si en sabia alguna cosa. Clar que ho
sabia, perquè la seua mare (la meua besàvia Rosita) ja li ho havia contat.
Al costat del que coneixem com Bassa Roja hi havia un maset on vivia
una família del poble amb la filla (la que apareix a l’estela) i els germans.
La nena, el dia 9 de març de 1880, va caure en una séquia o pou, situat allí mateix,
propietat de la família. Aquell dia va morir i l’endemà la família va tapar el forat al qual
va caure la seua filla. Ara ja sabem i sabeu per què allí hi ha una làpida, encara que
no dubte que els més grans del poble ja sabien alguna cosa. Després de preguntar-li-ho
a la meua àvia, ho vaig deixar estar i no em vaig interessar més pel tema; però fa
poc, xerrant amb l’historiador i amic Joan Ferreres i Nos, em va comentar diverses
coses sobre la família i el fet: María Francisca Ferreres Sancho era filla dels
jornalers Francisco Ferreres Segura i Bernarda Sancho i tenia quatre germans més.
Ella era la major. Fins i tot, seguint el fil, vam poder trobar la família llunyana que
encara queda al poble.
Seguia el meu camí i vaig decidir, per curiositat, anar en direcció a l’Eco-Parc
que està situat on antigament passava la carretera. Em vaig sorprendre perquè
allí a la part esquerra hi vaig veure una altra creu (2). Una làpida bastant pomposa
que em va cridar l’atenció i que estava molt pròxima a la infraestructura de l’Eco-Parc
. De miracle no l’han tombat (vaig pensar). En aquesta creu de pedra, un poc
amagada per les herbes, es pot llegir: «Murió José Cano. Día 29 de junio de 1872».
El mateix dia vaig tornar a preguntar-li a la veu sàvia de ma casa què sabia d’aquell
monument funerari. Vaig rebre una contestació clara: era un pastor que comerciava
amb llet i formatges en aquell punt i uns «bandolers» el van atracar i assassinar.
Quina malifeta i quina mala sort. Un home, pastor, que és anònim per a molts i
que ara (abans es veia més perquè la carretera passava pel costat) està soterrat
en la intimitat i el silenci absolut perquè quasi no es veu. Emperò encara es pot
veure. Seguint la mateixa dinàmica que en l’anterior vaig procurar de cercar la mort
en la documentació municipal i així ho vaig poder comprovar. El que em va contar
la meua àvia era realitat i els documents m’ho van aclarir. Gràcies al projecte
de classificació, catalogació i ordenació de tota la documentació antiga de l’Arxiu
Municipal de Sant Jordi que vaig dur a terme l’estiu del 2020, amb l’ajuda
de l’historiador Joan Ferreres i Nos, van aparèixer entre el munt de lligalls,
llibres i documents esgrogueïts però d’un valor incalculable, diversos llibres
del registre civil de finals del segle XIX que fins a eixe moment no se sabia
que existissen. En un llibre de defuncions de l’any 1872 va aparèixer en el número
d’ordre 71 la tràgica mort del pastor José Cano Domingo, fill de José o Jaime Cano
(ja que per la grafia m’és impossible saber quin és el nom exacte) i María Domingo,
els dos de Fortanete (Terol), i possiblement el fill també, casat amb Teresa Antonia
Chaler de Vinaròs, i sense fills. Mor l’1 de juliol de 1872 amb 79 anys i la «enfermedad
que ocasionó la muerte» fou «violenta»; va ser soterrat al cementiri de Sant Jordi.
Si ens fixem en la documentació en paper i l’evidència pètria veiem que en una posa
1 de juliol i en l’altra 29 de juny. Possiblement es deu a un error de l’escrivent
entre el dia d’inscripció de la defunció i el dia real de la mort. La mort devia ocórrer
el 29 de juny i la inscripció l’1 de juliol.1
Un poc més avant, en la part esquerra de la carretera nacional N-232 que baixa direcció a Vinaròs, damunt d’un marge de pedra al costat mateix del Barranc de Surrac, existia —ja que va desaparéixer fa dècades— una estela funerària de marbre amb la creu teutònica coronant-la erigida en honor a un soldat alemany de la Legió Còndor que va morir el maig de 1938 sota d’una olivera que es trobava allí. En la creu es podia llegir en alemany: «Hier stab am 29.5.1938 / den Fliegertod / im Kampf fürein freies Spanien / Karl Köstlin / geb: 19.10.1913 in Tübingen/ Würrtemberg»,quetraduit significa «Aquí el 29.05.1938/ va faltar l’aviador / en lluita per una Espanya lliure / Karl Köstlin/ nascut: 19.10.1913 a Tübingen/ Würrtemberg» (3). Karl Köstlin es trobava amb 25 anys com a aviador de la Legió Còndor en la Guerra Civil Espanyola; el 29 de maig de 1938 a migdia, venint des de l’aeròdrom de Sanjurjo i dirigint-se a bombardejar tres bateries antiaèries que es trobaven al terme d’Albocàsser, l’avió que portava fou interceptat per la defensa antiaèria republicana, que va danyar i ferir greument el pilot en la part inferior del cos. Això va provocar un aterratge d’emergència per la impossibilitat d’arribar a destí, que era la Sénia. Van aterrar com van poder a Sant Jordi i al cap de pocs minuts el pilot va morir dessagnat sota d’una olivera. En aquell lloc es va erigir una estela que durant els anys va romandre intacta, però fou al voltant de 1997 quan per culpa de l’ampliació de la carretera N-232 es va traslladar del seu espai original i es va ubicar damunt d’un marge de la finca. I passats els anys l’estela va desaparéixer sense deixar cap rastre (Mallench, Tena i Vicente, 2022).I Hi ha dues versions: que la làpida es va destruir i es va entremesclar entre els còdols i rocs del barranc, i l’altra, que amb nocturnitat i traïdoria es va robar del seu espai i es troba encara al poble, però en la casa o pati d’un particular resident al terme municipal. No ho sabrem mai. El que sabem és que es va profanar i perdre.
Un altre dia vaig fer una altra ruta. Per l’altra part del poble vaig anar al Bovalar, passant pel camp de futbol, Bovalar-Baptiste Sales Folia, del Sant Jordi C. F., equip que tantes alegries ha donat als seus aficionats (desgraciadament, ara ja no). Bé, vaig seguir per la vora la carretera i pujant pel camí que va direcció a l’ermita de la Font de la Salut, situat a la dreta si es va direcció Cervera del Maestrat. La caminada era normal: naturalesa, frescor, olors penetrants, xiuxiueig d’ocells. Tot un món capaç de fer sentir a qualsevol l’alegria i les ganes de gaudir de la seua terra. Però, altra vegada, de sobte a la part dreta de la carretera hi vaig localitzar un monument en memòria d’uns xicots morts mentre feien el servei militar (4). En aquest cas es pot llegir: «Rgto. Tetuan-14. Soldado Juan Bartolí Benages y Soldado Ramón Margarit Gisbert D.E.P. 1-12-1982». Vaig preguntar i al poble recordaven la tragèdia. En cercar més vaig descobrir que Juan Bartolí era de Castelló de la Plana i Ramón Margarit de Terrassa, i que realitzaven el servei militar en la Unitat de la Brigada d’Infanteria Motoritzada 31 del Regiment Tetuan 14, amb quarter a Castelló. La seua mort es va produir a les 10 h en precipitar-se pel barranc de la Verge, prop de la Font de la Salut de Traiguera, el Land Rover-Jeep de l’exèrcit mentre feien les maniobres «La Jana-82».2 Unes víctimes que també tenen el seu monument en memòria, però que estan en silenci. No obstant això, com es pot veure en la fotografia damunt del monument hi ha pedres. Què simbolitzen? Potser són d’algú que cada vegada que hi va en deixa una al damunt? Sincerament, no ho sé. Però fa pensar.
En conclusió, amb aquestes caminades i aquest article vull que intentem parar-nos, pensar i reflexionar en tot allò que ens envolta. Preguntar, ser curiós i gaudir de tots els racons que amaga el nostre paisatge vital i de totes les sensacions que ens dona l’estímul de la vida. D’aquesta manera vull posar memòria i record a aquestes persones, per a molts, anònimes, per a molts altres, amagades, i fins i tot per a molts passen desapercebudes tot i que estan situades arreu del nostre terme. Entre la primera estela, de 1872, i l’última, de 1982, hi ha 110 anys de diferència, moltes generacions que podrien ser familiars o amics d’aquests noms anònims. També vull reivindicar aquesta simbologia de record i tragèdia part del nostre patrimoni i evitar-ne l’enderrocament moltes vegades produït pel vandalisme ignorant de la societat manca de sabers culturals, valor històrics i ètics o per les megalòmanes construccions i ansioses empreses capitalistes que sols veuen diners amb el sòl, sent capaços d’esborrar la memòria i la pertinença pròpia d’una simbologia espacial.
Notes
1 Llibre de Defuncions núm. 3 (1871-1875), pàgina 71. Registre Civil de Sant Jordi. Arxiu Municipal de Sant Jordi.
2El País, 2 de desembre de 1982. Recuperat de: https://memoriafotograficalajana.blogspot.com/search?q=Margarit [Consulta: 11/12/2023] i El Mediterráneo, 4 desembre de 1982. Recuperat de: https://memoriafotograficalajana.blogspot.com/2022/08/1982-funeral-pels-soldats-morts-en.html [Consulta: 11/12/2023].
I Per saber més sobre el tema dels bombardejos de la Legió Còndor, l’actuació de la defensa antiaèria de la DECA Internacional entre el 28 de maig i el 3 de juny de 1938 al Maestrat i l’estada dels nazis a Sant Jordi durant el 1938, vegeu el treball referenciat (Mallench, Tena i Vicente, 2022).
Bibliografia consultada
Colomo, K., Montañés, P., i Verge, V. (2020). «Cruces en el camino. Hitos funerarios conmemorativos de Els Ports y El Maestrat, siglos XVIII-XX». Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat (103), 102-156.
Mallench, C., Tena, N., i Vicente, B. (2022). «Los bombardeos del Grupo K/88 de la Legión Cóndor y la defensa antiaérea de la DECA internacional durante la ofensiva de mayo de 1938 en el Alt Maestrat (primera fase 28 mayo-03 junio). El derribo del Heinkel HE-111 con numeral 25-56 del teniente Karl Köstlin abatido en Sant Jordi». Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat (108). En premsa.
Narcís Tena Sales
Doctorand en Història Contemporània en la Universitat de València i la Universitat Jaume I
