Una crònica familiar de la matinada del 4 al 5 de maig de 1939, redactada pel seu germà Francesc, rescata l’última nit d’Eliseu, condemnat a mort i afusellat al mes escàs de l’entrada a Alacant de les tropes franquistes.
Eliseu Gómez i Emma Martínez, el dia del seu casament. / L-EMV
Josep Daniel Climent
A les quatre de la matinada, en una presó envoltada pel silenci i la por, Eliseu Gómez Serrano, el primer diputat espanyol assassinat pel franquisme després de la guerra, va acomiadar-se de la família amb una tràgica i emotiva serenitat. El relat, conservat en una crònica familiar escrita hores després dels fets, Recuerdo de la madrugada del 4 al 5 de mayo de 1939, reconstrueix detalladament els darrers minuts de la seua vida, des de la lectura de la sentència a les dos i mitja del matí, el comiat de la família abans de l’execució i, fins i tot, la recollida del cos l’endemà per part del seu germà.
La família va arribar de matinada a la Presó Provincial d'Alacant. Després d’una breu espera al pati, van pujar unes escales, van creuar uns corredors i van entrar en la sala on es trobava Eliseu: primer Emma Martínez Bay, la seua dona, després els fills, Min i Paquito, perquè Blanca no va tindre el valor d’anar; després el seu germà i la seua cunyada, Francesc i Emília, i finalment la cosina de Crevillent. Allí trobaren Eliseu “erguido, un poco emocionado, pálido y muy sereno”. Primer que res els va expressar la seua incredulitat: no entenia com s’havia pogut arribar fins a aquell punt després d’un procés que considerava injust i decidit d’antuvi. “He sido un ingenuo. Me he fiado de las promesas hechas de que al que no se hubiese manchado las manos con sangre le perdonarían la vida y «he sido estafado»”, els va dir.
Carnet de diputat d'Eliseu Gómez. / L-EMV
El testimoni de Francesc descriu el seu germà Eliseu com un home conscient de tot, però que mantenia una calma excepcional. Va demanar aigua, va repartir alguns objectes personals, un rellotge, un llapis, les ulleres, el paquet de tabac i una corretja, i va parlar amb total lucidesa. “La serenidad a partir de este momento fue admirable. Todos estábamos asombrados y poseídos de una emoción serena”, afirma Francesc. Tant és així que sembla que es presenta l’aplom d’Eliseu com a prova de la seua innocència i de la seua fortalesa moral.
Crítica al procediment judicial i dimensió política
Poc després, Eliseu va repassar com s’havia desenvolupat el Consell de Guerra contra ell i la farsa processal que s’hi va representar, amb moltes limitacions al seu dret a defensa. El primer advocat li confessava que no veia possibilitats en evitar una condemna, i el segon, es va incorporar només un quart d’hora abans de l’inici del judici.
Transcripció de «Recuerdos de la madrugada del 4 al 5 de mayo de 1939», text redactat per Francesc Gómez Serrano i copiat per Nicolau Primitiu Gómez Serrano el 7 de maig de 1939. / Arxiu personal Nicolau Primitiu-Família Gómez Senent.
Eliseu insistia que no tenia cap culpa, que no havia fet res que poguera meréixer la pena de mort, de ser un home que “tiene la conciencia muy tranquila de no haberle hecho mal a nadie, de no acusarme de nada malo”. A més, es queixava de la presa que havien tingut en jutjar-lo i condemnar-lo. Va ser Emma, la seua dona, qui va fer una lectura en clau política de la situació, perquè veia una clara intencionalitat de càstig i d’exemplaritat de la seua condemna: “Sí, Eliseo, sí; tienen mucha prisa. Necesitan una víctima que inmolar a José Antonio [Primo de Ribera] y esa víctima eres tú, el personaje de más relieve de los cogidos en Alicante. El único diputado. Tu caso estaba prejuzgado, hijo. Estabas sentenciado a muerte antes de cogerte”.
En aquell moment s’assabenta del viatge infructuós d’Emma i de Francesc a Burgos a implorar la clemència de Franco, i de la inutilitat de les gestions dutes a terme davant de personalitats militars i religioses influents per a sol·licitar l’indult. És quan s’adona de la dimensió política de la seua figura: pensa que la seua pena de mort és “un tremendo error político” i una injustícia que pot tindre repercussions futures, en un possible canvi de règim. De fet, Eliseu considera que la seua execució provocarà, tard o d’hora, que el seu nom s’afegisca “a los hitos de los mártires de la libertad”. I, adreçant-se als fills, amb un to profètic, va afirmar que “mañana, recordadlo bien, hijos míos, una calle de Alicante llevara el nombre de vuestro padre”, com així va passar el 5 de maig de 1990, quan feia 51 anys del seu assassinat. Efectivament, no era un presoner qualsevol, era diputat i, per tant, una figura rellevant en la ciutat d’Alacant. Tot plegat, una lectura que s’ajusta al clima de repressió generalitzada que el nou règim imposava, i que convertia els processos judicials en el mecanisme per proporcionar cobertura legal a la política d’extermini contra els defensors de la legalitat republicana.
Dimensió familiar i humana
La narració de Francesc Gómez concentra una part important de la càrrega emotiva en el moment que Eliseu intercanvia les últimes paraules amb els fills i la dona. És un instant d’una intensitat extraordinària, amb abraçades, besos, recomanacions i paraules dites a correcuita perquè el temps s’acaba. Als fills els demana: “¡Cuidad mucho de vuestra mamá! Ayudadla mucho, para que pueda cumplir sus propósitos”. I Emma li assegura que “voy a ser una mujer fuerte, muy fuerte; quiero vivir mucho para sacar adelante a nuestros hijos, para educarlos en el amor a su padre y hacer vivir en ellos la honradez y la lealtad con que siempre has vivido”.
Hoja oficial de Alicante, 9 de maig de 1939. / L-EMV
El moment més colpidor, però, va arribar quan s’acomiaden definitivament: “Se abrazaron y besaron largamente. Emma empezó a no poderse dominar. Mi hermano dijo: —¡Venga, venga! No me emocionéis demasiado. Quiero morir con la misma dignidad que he vivido”.
Quan la família abandona la sala, l’emoció ja era insostenible: ”Salimos. En el estrecho corredor, los empleados y los soldados estaban mudos de emoción. Tal vez no habían asistido en su vida a una despedida de un condenado a muerte, tan emocionante y sin lágrimas. Cuando salimos al extremo del corredor, nos dijo por última vez: —¡Adiós, Emma! ¡Adiós a todos! Mi hermano estaba pálido, erguido, emocionado. Estaba a la puerta de la sala cuya luz le destacaba. —¡Adiós! Era la última vez que le veía. Salimos al patio. Las lágrimas empezaron a rodar. Eran las cuatro de la mañana”.
Quedava, però, l’últim tràmit: la recollida del cos i dels objectes personals, gestió de la qual es va ocupar Francesc Gómez. Va parlar amb l’advocat defensor, Juan Grau Soto, que li va assegurar que Eliseu va morir com un valent, segons li havia explicat el director de la presó, i que fins i tot s’havia confessat i havia combregat. A més, va escriure unes cartes, que li va lliurar, adreçades a la seua dona, Emma, i als seus germans, Francesc i Nicolau Primitiu.
Posteriorment, en el cementeri, van poder localitzar el seu cos en el depòsit i van comprovar que tenia dos ferides, una al cap, provocada per una bala explosiva, i un altra al cor, segurament el “tiro de gracia”. Per a Francesc, “debió morir en el acto a juzgar por la herida, como un valiente, mirando cara a cara a la muerte”.
Conservar la memòria històrica, individualment i col·lectiva
El text de Francesc Gómez Serrano que narra els darrers moments d’Eliseu, va ser sepultat pels anys i per la por de la repressió franquista, encara que segurament va ser elaborat amb la intencionalitat de donar-lo a conéixer en circumstàncies propícies, més enllà de l’àmbit familiar.
Diarios de la Guerra Ciivil, d'Eliseu Gómez. / L-EMV
Un drama individual i col·lectiu que retrata amb precisió el clima repressiu que van configurar els fonaments inicials del règim franquista, i que converteix la història de l’assassinat d’Eliseu Gómez Serrano en el paradigma del que van viure i patir moltes altres famílies, que durant dècades han sigut silenciades, però que, malgrat tot, han pogut conservar el testimoni i la memòria històrica d’uns fets que s’han volgut amagar.
En este sentit, les paraules pronunciades per Eliseu Gómez Serrano poc abans de morir resulten ben significatives, perquè encara hui recordem i reivindiquem l’home compromés i fidel al seu país i a les seues idees. I huitanta-set anys després de la seua desaparició, els seus ideals i conviccions en favor de la llibertat, la democràcia i l’educació ameren gran part de la nostra societat. Esta és, en definitiva, la seua enorme victòria.
