Blog d'en Jordi Grau i Gatell d'informació sobre les atrocitats del Franquisme.....
"Las voces y las imágenes del pasado se unen con las del presente para impedir el olvido. Pero estas voces e imágenes también sirven para recordar la cobardía de los que nada hicieron cuando se cometieron crímenes atroces, los que permitieron la impunidad de los culpables y los que, ahora, continúan indiferentes ante el desamparo de las víctimas" (Baltasar Garzón).
Recuperamos un libro libre que nuestro amigo y colaborador, el profesor Daniel Alberto Chiarenza, puso a nuestra disposición para su libre difusión en el año 2009, el texto cuenta con una profusa bibliografía y nos introduce en la realidad latinoamericana frente a la Guerra Civil española.
Aunque para se justos tendríamos que cambiar el nombre de “Guerra Civil” por “Golpe militar fascista”.
Cuando en 1931 se impuso en España una mayoría que por la vía democrática, cambió un régimen teocrático-monárquico por una República, los “subsuelos sublevados” salieron a la luz para consolidar este avance, sus conquistas, derechos, y continuar por el cauce que otros habían empezado a dar forma.
A esta Primavera Republicana desde las sombras opositoras comenzaron a acecharla con sueños de insurrecciones que cristalizarían cinco años después poniendo fin a un gobierno democrático, plural, popularmente elegido. Una minoría que desplazó la voluntad de la mayoría por la vía sangrienta. La guerra que se desarrolló a partir del movimiento sedicioso cuyo rostro visible fue el del general Francisco Franco, dividió no sólo las voluntades peninsulares sino las adhesiones individuales y de colectivos sociales en diferentes puntos de la comunidad internacional.
Desde diferentes lugares sociales se produjo un acompañamiento de lo que ocurría en España aunque con dispares actitudes de los gobiernos pero con la fuerte respuesta popular que se organizó desde las bases sociales, sindicales y políticas, y cómo la comunidad española-americana se puso de pie para responder a la agresión fascista.
El prólogo corre a cargo de Mónica Oporto, miembro del “Colectivo de Redacción” de LQSomos. El diseño de la portada es obra de Mar García Orozco.
El que hi ha Una continuació és enllaç ONU amb la Viquipèdia, Que jo vaig Començar ONU escriure i Que algú, suposo Que català i esperantista, ja completat amb força encert.
Jaume Grau i Casas va néixer en un ambient benestant, tot i que ell era el fill de la portera al C/Pau Claris de Barcelona. Per tant, era un nen pobre en un context burgés. Era fill de Sebastià Grau i Fageda, d'Olot, germà i gendre dels també esperantistes Josep Grau i Casas i Artur Domènech i Mas (Barcelona 1877-1936), autor, entre altres de Poemoj (1937) amb un poema inicial de Jaume Grau Casas ("Je la memoro de mia bopatro Artur Domènech"). Va començar a treballar com a aprenent en un banc. Potseriorment, es guanyà la vida duent comptabilitats, traduint, escrivint o com a Secretari de l'Ajuntament de Sant Quintí de Mediona. També va dur la correspondència d'una fàbrica de sabates de Barcelona amb clients estrangers.
Arran els fets d'octubre i degut a la seva activitat catalanista va estar empresonat uns mesos durant el Bienni negre (1934-1935) i també l'any 1938, quan els enfrontaments al si republicà a Barcelona. D'aquests empresonaments van néixer els Records de la presó (1934 i 1935) i els Nous records de la presó (1938), alguns textos dels quals van ser publicats a diaris de l'època.
A causa de la guerra civil el 1939 es va exiliar a França. Amb poc més de quaranta anys, va anar de camp de concentració en camp de concentració durant 5 anys, 7 mesos i 4 dies. Arribà primer al Camp d'Argelers el febrer del 1939, després a Bram, tornà a Argelers, Récébedou, Nexon, Séreilhac, Tombebouc i finalment a Tolosa de Llenguadoc on va mantenir relació amb centres esperantistes i republicans. En alguns dels camps es trobarà amb altres il·lustres esperantistes, com Eduardo Vivancos. En aquesta època, bona part de l'ajut que rep en forma de diners o llibres és enviat per amics esperantistes de diversos països, com l'aviador Ernest Archdeacon, el pedagog de GinebraPierre Bovet o el director de l'Associació Universal d'EsperantoHans Jakob. També tracta als camps de concentració amb altres personalitats, com el pintor jueu alemany Hermann Lismann, l'artista andalús Helios Gómez o el poeta francès Paul Fontan, qui morirà a Nexon el 9 de gener de 1943. Jaume Grau els hi dedicarà diversos escrits d'aquesta època.
Als camps de concentració compartirà vivències amb republicans espanyols i, degut a la seva delicada salut, sovint estarà envoltat de mutilats i d'aquells que són considerats com no aptes per al treball físic. Poc a poc, anirà creixent la presència de jueus als camps, primer alemanys, però també d'altres nacionalitats, com polonesos o russos. Amb ells anirà comentant el desenvolupament de la segona guerra mundial i així anirà creixent una especial sensibilitat per les injustícies i la persecució del poble jueu en aquells anys, tal com deixa constància en alguns dels seus escrits. Per exemple, tindrà ocasió de fer conèixer als interns espanyols els texts de l'arquibesbe francès i col·laborador amb la resistènciaa antifeixista Jules-Géraud Saliège, en els que aquest hi denuncia les deportacions de jueus a la seva diòcesi durant l'estiu de 1942.
L'any 1948 torna a Catalunya, després de nou anys d'exili i de camps de concentració a França. Després d'una parada a Barcelona, on hi havia sa germana Montserrat i els seus fill Jordi (1930) i Montserrat (1934), va seguir viatge fins a València per reunir-s'hi amb la seva esposa, Angelina Domènech i Burguera (filla d'Artur Domènech), amb qui s'havia casat el 1929. L'any 1950 es trobava immers en un projecte per a la renovació de l'ortografia de l'esperanto quan, a causa probablement d'un disgust relatiu a aquest tema, li sobrevingué la mort. De fet, el dia de sa mort s'havia reunit amb un esperantista valencià que havia arribat d'Argentina i sembla que es disgustà per unes crítiques personals que li havien fet. Arran de la seva mort, els seus fills es traslladaren a viure a València amb sa mare.
Va ser enterrat al Cementiri General de València, on hi ha també la vídua (1979), darrere un làpida posada pel seu fill Jordi, que diu simplement: In Memoriam. Jaume Grau Casas. Esperantista, amb un error sobre l'any de naixement a la làpida: 1898-1950.
A part de la militància d'esquerres i nacionalista, Jaume Grau Casas destacà sobretot com a esperantista.[3] Així, a més de la seva important activitat com a escriptor i traductor, també va ocupar diverses responsabilitats en el moviment esperantista:
Probablement, la raó per la qual Jaume Grau Casas ha passat a la història és perquè fou el redactor i impulsor d'una obra de gran importància dins de la història de la literatura en esperanto, la Kataluna Antologio (Antologia Catalana), traducció d'una selecció de textos en català. En ella hi van col·laborar figures intel·lectuals de l'època, com Frederic Pujulà i Vallès o Joan Amades. Aquesta obra va servir de model per altres antologies nacionals que es publicarien posteriorment.
Ulysse dans la boue
Bona part dels escrits que Jaume Grau i Casas va escriure a l'exili han estat publicats el 2014 en format de llibre en francès (Ulysse dans la boue. Journal des camps français 1939-1944) i que expliquen el seu pelegrinatge per camps, refugis i hospitals francesos. Allà escriu en troços de paper, en pàgines arrancades de novel·les i en racons no escrits de diaris. Abans del 2014 només hi ha constància de la publicació de tres dels seus textos dels camps de concentració. Així, el 18 de maig de 1941 va guanyar el gran diploma d'honor als Jocs Florals de Perpinyà amb l'obra La visita de les monges. També va publicar el poema A la meva dona a la revista Germanor del Casal dels catalans deXile. I el 20 de setembre de 1944 va publicar en català a la revista Foc Nou el text La carretilla de perros, que havia escrit el 10 de gener de 1941 al camp de concentració deRécébédou. Aquests textos havien patit la censura de les autoritats franceses que, entre d'altres coses, no deixaven escriure als interns ni en català ni en esperanto.
Darrers anys
A l'exili també va escriure sobre tot un seguit de temes tant en català com en castellà o francès: medicina, física, astronomia, astrologia. I també teatre, poesia, disquisicions, reflexions. Molts d'aquests escrits són en fulls ja escrits, bé aprofitant els buits entre les línies, bé a la cara posterior de l'original. També hi ha, inèdites, en esperanto, Una nova ortografia sense circumflexos i unes Leteroj en esperanto. Quan el sorprengué la mort, l'any 1950 a València, treballava en una antologia de literatura en castellà. L'obra original publicada i la inèdita, mecanoscrita o manuscrita, està dipositada a Sabadell a la biblioteca-arxiu Petro Nuez de l'Associació Catalana d'Esperanto, que honora la memòria dePere Nuez Pérez.
Jump up↑Poblet i Feijoo, Francesc. Els inicis del moviment esperantista a Catalunya (en català i esperanto). Barcelona: O Limaco Edizions, 2004, p. 120. ISBN ISBN 978-84-936728-1-2.
Jump up↑Poblet i Feijoo, Francesc i Hèctor Alòs i Font (coord.). Història de l'esperanto als Països Catalans. Barcelona: Associació Catalana d'Esperanto, 2010, p. 472. ISBN ISBN 978-84-936728-6-7.
Como un “tesoro”, la también llamada Library of Congress guarda con esmero una colección de fotos únicas de laGuerraCivil Española captadas por David Seymour “Chim”, uno de los mejores fotoperiodistas del siglo XX.
Londres, 30 nov (EFE).- El historiador británico Paul Preston narra en su última obra las tensas relaciones en el bando republicano durante las últimas semanas de la Guerra Civil española (1936-1939), cuando la derrota era inminente y ya solo quedaba gestionar una evacuación y tratar de minimizar las represalias.
En una entrevista con Efe en su despacho de la London School of Economics, Preston detalló cómo se ha gestado “El final de la guerra”, que se publica en España el jueves y en la que ha trabajado “día y noche, siete días a la semana” durante el último año.
“Cuando empecé a sumergirme en el tema quedé fascinado. Iba de sorpresa en sorpresa, descubriendo algo semejante a la serie de televisión ‘Juego de tronos’. Había conspiraciones, venganzas, resentimientos y puñaladas por la espalda”, relató Preston.
A sus 68 años, el hispanista arroja luz sobre un capítulo del conflicto que la mayoría de libros de historia despachan en unas pocas páginas: la cristalización del golpe del coronel Segismundo Casado, que derribó al gobierno del socialista Juan Negrín y precipitó el final de la contienda.
Preston, experto biógrafo, penetra a través de fuentes históricas en la psicología de los protagonistas del relato.
Casado queda retratado como un ególatra sin reparos para engañar a todos los que le rodeaban en su empeño por pasar a la historia como el hombre que pacificó el país, mientras que Negrín aparece como una persona abatida y superada por los acontecimientos en los últimos momentos de la guerra, preocupada casi en exclusiva por salvar cuantas más vidas mejor.
“Hay mucha maldad en este libro”, advierte el historiador: “Uno de los componentes más alucinantes de la junta de Casado es que todos sus componentes se estaban mintiendo los unos a los otros”.
El coronel “tenía un concepto de sí mismo colosal, hay cartas en las que incluso se refiere a sí mismo como el ‘redentor de España’ -relata Preston-. En ese sentido tiene mucho en común con Franco, con quien se consideraba un interlocutor paralelo, de igual a igual. Después de la guerra, incluso entrados los años 50, seguía pensando que él sustituiría a Franco como una especie de dictador benévolo”.
Entre las numerosas zonas oscuras del “fascinante” personaje de Casado, el hispanista destaca que el coronel “no hizo nada de nada para preparar una evacuación tras el fin de la guerra, salvo, claro está, prever su propia evacuación”.
El coronel, que se jactaba de contar con el apoyo de Londres para sus planes, dedica las semanas previas al golpe a obstaculizar las negociaciones que Negrín mantenía con Francia y el Reino Unido para que esos países mediaran ante Franco.
El presidente de la República lucha en las últimas semanas de la guerra contra un derrotismo que se extiende con rapidez, avivado por la falta de alimentos y la certeza de que el conflicto está ya perdido.
Preston admite que Negrín, que apostaba por una paz negociada -aunque no a cualquier precio- es “quizás uno de los pocos que salen bien en el libro”.
“Una rendición en la que Franco tomara las mismas represalias que en todas las zonas ocupadas, eso nunca. Esa era su gran obsesión, salvar todo lo que se pudiera salvar en vidas humanas”, afirmó el historiador.
“Al final de la Guerra Civil, la derrota y la desesperación llevaban a buscar culpables. En los escritos de todos los protagonistas se autojustifican y se critican entre ellos. El único que no hace eso es Negrín”, dijo Preston.
Entre la benevolencia de Negrín y la vileza de Casado aparece una tercera figura esencial en el relato, Julián Besteiro, la última autoridad republicana que quedó en Madrid tras el golpe para entregar el poder a los ganadores de la Guerra Civil.
Para Preston, la actuación de Besteiro, que murió en la cárcel, se explica por el “rencor”, quizás inconsciente, que guardaba a sus compañeros del Partido Socialista desde el principio de la República, así como por una ingenuidad política que le llevó a malinterpretar las intenciones de Franco.
“Besteiro es una de esas personas que se han convertido en una especie de santo laico, está muy mal visto en España hablar mal de él, pero yo creo que su papel en los últimos meses de la guerra fue absolutamente nefasto, no por maldad, sino por ingenuidad”, argumentó Preston.