El 22 de juliol del 1941 van començar les emissions de Ràdio Espanya Independent, més coneguda com la Pirenaica perquè es va estendre la creença que s’emetia des d’algun lloc dels Pirineus, malgrat que ho feia des de Moscou. Va ser instaurada pel Partit Comunista d’Espanya en el marc de la creació d’emissores de ràdio per part de diversos partits comunistes d’Europa durant la Segona Guerra Mundial, com un element més de la lluita pels seus propòsits.
L’1 d’abril del 1939, el règim franquista declarava, des de Burgos, el final de la guerra civil. Efectivament, el conflicte bèl·lic va acabar, però no va arribar la pau, sinó la victòria i, amb ella, la persecució i acarnissament amb els vençuts. Uns van marxar a l’exili, altres es van quedar en un exili interior i els més audaços es van tirar a la muntanya per iniciar la resistència armada contra la dictadura. El règim va imposar una fèrria censura informativa i va utilitzar la premsa catòlica, la del Moviment i sobretot Ràdio Nacional, com a instruments de propaganda. Des de l’exili, el Partit Comunista va crear Ràdio Espanya Independent, que es donava a conéixer com l’única emissora espanyola sense censura de Franco i la principal informació radiofònica en oposició a la dictadura.
Aquesta emissora clandestina, impulsada per Dolores Ibárruri, la Pasionaria, i pel poeta Rafael Alberti, va començar a funcionar el dia que l’Alemanya de Hitler va començar la seua croada contra el comunisme i va envair la Unió Soviètica. La primera vegada va emetre des d’un soterrani de Moscou, sota les bombes de l’aviació alemanya. I quan les tropes nazis van imposar un ferri setge a la capital moscovita, la seu de Ràdio Espanya Independent va ser traslladada a la ciutat d’Ufà, a la República Autònoma de Bashkiria. Ja el 1955, amb motiu de la presència de la Unió Soviètica a l’ONU, l’emissora es va traslladar a Bucarest, capital de Romania, que seria el seu emplaçament definitiu.
L’emissora era també coneguda com la Pirenaica per evitar la sensació de llunyania per part dels oients. I va ser precisament la Pasionaria qui va afegir a Ràdio Espanya Independent l’adjectiu d’Estació Pirenaica. Aquest és un dels mites fundacionals de l’emissora. El caràcter clandestí de la Pirenaica va imposar el secret: mai seria conegut el lloc des del qual arribava a l’estat espanyol la veu de l’exili comunista. Les emissions s’obrien amb la veu del locutor José Echenique: «Habla Radio España Independiente. Estación Pirenaica».
També es coneixia popularment com la Pire i com Ràdio Veritat, i era considerada pels oients com l’emissora que tenia ulls i orelles per tot arreu. Era la «incallable» Pirinenca, l’única defensora de la classe obrera. Ràdio Espanya Independent era l’única emissora que oferia informació radiofònica no controlada pel règim de Franco, juntament amb els butlletins en castellà de la BBC i de Ràdio França Internacional, després del decret que atorgava el monopoli dels informatius a Radio Nacional de España. Per tant, el simple fet d’atrevir-se a sintonitzar-la ja era un gest d’oposició i desobediència al règim. I ser acusat per la policia franquista d’escoltar la Pirenaica podia comportar la presó. En cas de ser corresponsal, el càstig era encara més greu, sobretot si la carta era interceptada. El PCE va arribar a preocupar-se per l’àmplia xarxa de corresponsals que havia reclutat l’emissora.
Un oient de la Pirenaica havia de prendre mesures de precaució. El volum de la ràdio havia d’estar molt baix per no ser denunciat a la Policia per algun veí adepte al règim. Després de l’audició, calia canviar l’agulla del dial i posar-la en Ràdio Nacional perquè si arribava la policia, veia que l’aparell estava calent, l’encenia i comprovava que s’havia sentit la Pire, l’oient era detingut.
El règim es va posar nerviós i va respondre millorant el Servei d’Interferències Radiades (SIR), que depenia del ministre de Presidència, Luis Carrero Blanco, amb la missió d’interferir més eficaçment les emissions d’aquesta ràdio «que treballa al servei dels enemics d’Espanya», deia el règim. Les emissions eren mecanografiades pel SIR, que enviava una còpia a les capçaleres militars i als ministeris de Governació i Informació i Turisme. El SIR de Carrero Blanco tenia com a principal missió lluitar contra la Pirenaica i Franco va arribar a signar un crèdit de 10 milions de pessetes per crear més emissores d’interferències. El llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va comptar amb importants recursos econòmics, tècnics i polítics per contraprogramar l’emissora i impedir que les seues emissions foren detectades amb claredat.
A partir del 1960 la Pirenaica va ser dotada amb mitjans tècnics adequats per millorar la seua cobertura i plantar cara a les interferències causades per les autoritats franquistes.
El 14 de juliol del 1977, amb l’arribada de la democràcia, va emetre el seu últim programa des de Madrid. Un autèntic document històric sobre la primera sessió de les Corts en què s’elaboraria la Constitució del 1978.
Fonts: Paco Viguera, «Radio Pirenaica, la voz del exilio comunista», El Independiente de Granada, 2021 / Viquipèdia
Independentista juliol 22, 2024 | 12:25Ben cert; jo l'havia escoltada moltes vegades, encara que era molt jove. i una de les locutores fou Teresa Pàmies, a qui vaig arribar a conèixer personalment.
