https://valenciaplaza.com/enriqueta-agut-la-palometa-del-front-popular
Enriqueta Agut (Castelló de la Plana, 1912 - Mèxic DF, 1998)Així com cell qui·s parteix de sa terra,
ab cor tot ferm que jamés hi retorn
Ausias March (València, 1400-1459)
VALÈNCIA. El dia 25 de maig de 1939, a la una i mitja del migdia, el Sinaia va salpar del port de Sète, al Llenguadoc, carregat amb 1.599 passatgers cap a Mèxic. Era el primer vaixell que el Servici d’Evacuació de Refugiats Espanyols del govern de la Segona República a l’exili aconseguia organitzar. Els passatgers del Sinaia emprengueren el viatge amb molt poc d’equipatge, a molts d’ells només els quedava el vell uniforme de soldats de l’exèrcit d’un país que ja no existia i els polls i les malalties que havien agafat en els camps de concentració francesos. Moltes famílies, que després d’un llarg periple s’havien retrobat aquell dia al mateix moll, només tenien el que havien pogut carregar mentres fugien Pirineu amunt.
Entre els passatgers hi havia Enriqueta Agut Armer, que viatjava amb el seu home, el seu germà i la seua filla, que no tenia ni dos mesos. En febrer havia travessat els Pirineus a peu, embarassada de set mesos i amb unes sabates del seu home perquè tenia els peus tan unflats que les seues no li entraven. D’equipatge, també en portava molt poc: una maleteta amb bolquers i roba a per la xiqueta, d’una banda, i un grapat de pedretes de la platja d’Alcossebre embolicades amb un mocador, d’una altra.
Enriqueta havia nascut a Castelló en setembre de 1912. Quan ella tenia 10 anys la seua família s’havia traslladat a València. Sempre havia volgut ser mestra i, no debades, va formar part de la primera promoció del Magisteri creat pel govern de la Segona República per a formar els mestres de la Nova Escola, la revolució educativa laica i integradora que havia de formar xiquets i xiquetes lliures. Enriqueta va ser membre entusiasta d’aquella revolució, militant des de molt jove d’Izquierda Republicana, on va fundar l’agrupació femenina de les joventuts i, en acabar la carrera, es va afiliar a la Federación de Trabajadores de la Enseñanza de l’UGT. Va prendre part també en les missions pedagògiques del govern republicà que volien portar la cultura als pobles menuts on fins llavors no havia arribat.
Igualment, Enriqueta va participar de manera molt activa en la campanya electoral del Front Popular de les eleccions del 1936. Incansable, va intervindre en nombrosos actes i es va fer famosa per la força dels seus discursos, dirigits sobretot a les dones, i per la seua passió en pronunciar-los. En aquells mesos la premsa va començar a anomenar-la La Palometa del Front Popular. Més tard, en començar la guerra, es va afiliar al PCE, va contribuir a la fundació de l’Agrupació de Dones Antifeixistes, va ser redactora de Pasionaria, la revista de l’agrupació, i va col·laborar en l’escola d’adultes Lina Odena, creada pels mateixos comunistes en gener del 37, en el carrer de la Pau de València. Però finalment, després la derrota, el somni va acabar i va fugir a peu cap a França.
Diu Erri de Luca que la llengua és la darrera possessió dels qui se’n van per a sempre. Cap dels passatgers del Sinaia pensava que se n’anava per a sempre, potser uns mesos, a tot estirar un any, el que durara la guerra que tots sabien que amenaçava Europa, però després tornarien, segur que tornarien. Com molts dels seus companys, Enriqueta i la seua família van viure en habitacions i estudis amb totes les seues coses en un bagul fins que en 1945 van comprendre que ja no tornarien, que Mèxic hauria de ser sa casa durant molt de temps, potser per a sempre. En aquells mesos milers de republicans espanyols, a Mèxic, Buenos Aires, Moscou o arreu del món, van comprendre que la fi de la guerra mundial per a ells no significava el retorn a casa, sinó l’inici d’un exili molt més llarg del que mai haurien pensat. Com diu un personatge de Tránsito, de Max Aub, en aquells dies de colp el futur va desaparéixer.
Però, si més no, fins a la seua mort en 1998 a casa d’Enriqueta Agut Armer, mestra de Castelló, es van conservar amb cura dos coses que havien fet amb ella el llarg viatge de l’exili: la seua llengua i un grapat de pedretes de la platja d’Alcossebre. Aquells jóvens, aquella generació de mestres valencians que havien de construir un món millor a partir de l’escola, els companys i les companyes d’Enriqueta, van acabar a la presó, morts o, en el millor dels casos, escampats pel món, com Guillermina Medrano, que havia estat la primera dona regidora de l’Ajuntament de València i va poder fugir primer a la República Dominicana i després als Estats Units d’Amèrica. O José Bueno, Magdalena Marzal, Milagros Miró, Victoria Ferrándiz i Paco Bernia, que va morir al front. O Pepe Uribes, que en el 36 s’havia convertit en el diputat més jove d’Espanya, que va acabar a la Unió Soviètica. I sobretot Alejandra Soler, companya i amiga de l’ànima d’Enriqueta Agut, a qui l’exili també dugué a la Unió Soviètica.
Enriqueta i Alejandra es van vore per darrera volta en 1938 i no es van tornar a trobar mai més. Em va commoure saber que, d’alguna manera, finalment es retrobarien en el llibre Quinze dones valencianes, on trobareu la història d’Enriqueta Agut, la d’Alejandra Soler i la d’altres tretze dones valencianes, dones excepcionals de diferents èpoques i condicions: reines, poetes, mestres... Dones valencianes rescatades del silenci en este llibre col·lectiu que ens restituïx les seues veus i les seues històries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada