Fa 10 anys vaig assistir a l'homenatge a les víctimes en representació del meu pare Josep Batalla Salvat.
Camp de concentració d'Urduña
| Tipus | camp de presoners de guerra  |
|---|---|
| Vigència | 1937 - 1939 |
| Localització | Urduña (Biscaia) |
El Camp de concentració d'Urduña fou un dels primers camps de presoners que Franco va obrir a l'Estat Espanyol. Ubicat a l'antic col.legi dels Jesuïtes on havia estudiat el primer lendakari del govern basc José Antonio Aguirre, entre juliol de 1937 i setembre de 1939 hi van passar més de cinquanta mil presoners, repartits també entre altres grans edificis de la ciutat: El Balneari de la Muera, el Sant Hospital Municipal i l'Aduana.[1] L'objectiu era la reclusió preventiva, per a la classificació i reeducació de soldats i civils capturats per les tropes de Franco, principalment al Front d'Aragó, Biscaia i Catalunya.[2] El camp va ser clausurat definitivament el 1941 i l'edifici dels Jesuïtes convertit en presó central.[3]
Situat en ple centre de la ciutat d'Urduña, tenia una capacitat màxima de cinc mil persones. Els interns, molts d'ells completament aliens a la guerra, van rebre un tracte inhumà, caracteritzat per la fam, el fred, l'amuntegament, les pallisses, les malalties i les humiliacions sistemàtiques. Els més forts van ser usats com a mà d'obra esclava per a la realització d'obres públiques i privades, entre les quals destaquen: la rehabilitació de la plaça de braus, l'aduana, el balneari, el cementiri, el pont de la Muera i el monument a la Verge del Santuari de l'Antigua, al cim de la muntanya de Txarlazo.[1]
Durant els vint-i-set mesos que el camp va estar en funcionament, només es van trobar registrats 27 morts, tot i que hi ha documentació que parla de més de dos-cents. El perfil mitjà dels morts era: Home jove, català, aproximadament de 30 anys, pagès de professió i mort per dolència pulmonar.[1]
El 2012 l'Ajuntament d'Urduña, en un acte d'homenatge, va reprovar publicament aquells fets i va demanar perdó als dos únics supervivents: Juan Larrinaga, de noranta-dos anys i Trinitario Rubio Cuevas de noranta-quatre, extensiu a totes les víctimes i llurs famílies,[4][5] amb el ferm compromís de donar a conèixer llurs noms, rehabilitar-los i divulgar aquell trist episodi històric.[6][7][8]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Eguiguren, Joseba. Prisioneros en el campo de concentración de Orduña (en castellà). Donostia: Ttarttalo, 6 octubre 2011, p. 200. ISBN 978-84-9843-332-6.
- ↑ «ORDUÑA: DE FRENTE DE GUERRA A CAMPO DE CONCENTRACION Y PRISION FRANQUISTA.» (en castellà), 28-11-2016. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ «FALLECIDOS EN LA PRISION CENTRAL DE ORDUÑA (VIZCAYA). SE BUSCAN FAMILIARES. – Todos (…) los Nombres_» (en castellà). [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ «Orduña vence la batalla al olvido» (en espanyol europeu), 18-06-2012. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ MARTÍN, SUSANA. «Orduña reprueba el campo de concentración y la prisión que se implantaron en la ciudad en 1937» (en castellà), 04-06-2012. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ MARTÍN, SUSANA. «Testigos vivos del horror en Orduña» (en castellà), 18-06-2012. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ Press, Europa. «Localizan en el cementerio de Orduña una treintena de nuevos restos de víctimas de la prisión franquista», 07-12-2022. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ Press, Europa. «Inaugurado en Orduña el primer 'Columbario de la Dignidad' de Bizkaia, preparado para acoger los restos de 60 personas», 28-07-2022. [Consulta: 25 desembre 2022].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada