Un seguit d’artistes alacantins, castigats pel règim franquista, van contribuir a la recuperació de les Fogueres de Sant Joan després de la Guerra Civil
El 1939, dos mesos després d’acabar la Guerra Civil, Alacant reprenia la festa de les Fogueres de Sant Joan. Ho feia de manera clarament adaptada al franquisme, amb una foguera única que feia burla del president espanyol Juan Negrín –que va haver de marxar a l’exili– i amb lloances a Franco constants a cada acte, a cada cartell i a cada llibret.
En aquell context, diversos artistes foguerers van ser represaliats. El cas més destacat és el de Lorenzo Aguirre, condemnat a mort el 1942, que havia elaborat els cartells durant els tres primers anys de la festa, entre 1928 i 1930, a més de construir diversos monuments incendiats durant la nit de Sant Joan.
D’altres també van ser castigats pel règim franquista, però van poder sobreviure i van poder reprendre la seua trajectòria implicant-se en la recuperació de la festa alacantina. En un primer moment van ser abandonats per les institucions i pels mitjans, marginats per la seua condició política, si bé el 1944 una iniciativa va poder canviar aquesta situació.
La comissió del barri de la Plaça del Pont, als peus del castell de Santa Bàrbara –adjacent a la part més aproximada al litoral de la fortalesa–, va plantar la foguera col·lectiva Plaza del Puente, actualment denominada Puente-Villavieja.
Fins a sis represaliats es van implicar en l’elaboració d’aquest monument. El més popular de tots era el pintor Gastón Castelló (1901-1986), que va ser condemnat a sis anys de presó per «excitació a la rebel·lió» i va ser assenyalat per la seua «ideologia esquerrana» per haver col·laborat «amb els seus dibuixos en periòdics, murals i cartells contraris a la Causa Nacional», a més d’haver signat «un manifest de suport al règim soviètic».
Entre els qui van fer possible el monument també hi havia Miguel Abad Miró (1912-1994), pintor i arquitecte alcoià, acusat de difondre propaganda republicana a Alcoi i a Alacant a través dels seus treballs artístics. Els jutges el distingien com «un rojo destacado».
Melchor Aracil Gallego (1906-1966), també pintor, va col·laborar en la publicació Nuestra Bandera, «fent dibuixos i vinyetes en què es ridiculitzava altes figures del nostre Gloriós Moviment Nacional» i «sent responsable de l’enverinament de les incultes masses i de la resistència roja».
Més conegut va ser el pintor i comptable Manuel González Santana (1904-1994), també signant del manifest d’identificació amb l’antiga URSS. Hi figurava, també, el pintor Emilio Varela, assenyalat per signar l’esmentat manifest prosoviètic, tot i que va negar haver-ho fet; i el marbrista José Gutiérrez Ortuño, acusat de ser membre de la maçoneria. L’historiador alacantí Armando Parodi, expert en la història de les Fogueres de Sant Joan, sospita que, probablement, el fill d’aquest últim artista, José Gutiérrez Carbonell, aleshores amb vora vint anys, també hi va fer la seua aportació.
Tots ells van fer possible aquell monument que va ser guardonat amb el tercer premi de la categoria B, recompensat amb 200 pessetes de l’època. Segons l’historiador Armando Parodi, la implicació d’aquells artistes en l’obra foguerera es podria deure al fet que «els promotors de la foguera del barri de la Plaça del Pont es van veure en la tessitura que no hi havia diners suficients per a fer un monument en condicions, i els artistes podrien haver detectat l’oportunitat de tornar a situar-se en el mercat amb el seu treball».
Aquells artistes foguerers, reconeguts ja per les seues obres abans del conflicte, van marcar un punt d’inflexió amb aquella foguera en una festa que va tardar a reprendre el nivell cultural durant la dictadura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada