Repressió i control social de tots i cadascun dels veïns de les poblacions més menudes. La Falange, el partit fundat per José Antonio Primo de Rivera, va tindre un paper preponderant en la repressió franquista de postguerra, amb una estructura jeràrquica i paramilitar, als pobles més menuts. Malgrat la destrucció de part de la documentació falangista, noves investigacions revelen aspectes del rol del partit feixista durant la dictadura. “El paper dels falangistes en la postguerra, ja com a partit únic de la dictadura, va ser molt important, més del que s’ha considerat per part de la historiografia”, afirma Aurora Fuster Serrano (València, 1997), autora d’El falangismo local valenciano: Manises, Alboraya, Cortes de Pallás, Tous i Tuéjar, un treball que va rebre una beca de la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València. La investigadora ha bussejat en cinc arxius municipals de la província de València, entre altres, per analitzar la incidència del partit del jou i les fletxes en l’àmbit local.
Una òptica que, en certa manera, permet sortejar la falta de documentació arxivística. El 1977, dos anys després de la mort del dictador, la Prefectura Nacional del Moviment va ordenar la destrucció de la documentació relativa a la Falange: “Això va suposar la desaparició d’una gran quantitat de documents en tot el país, en molts casos destruïts com es va manar i, en altres, amagats per persones pertanyents al Moviment”, assenyala Fuster, que assegura que la localització de la documentació per al seu treball en arxius municipals “ha sigut un repte en algunes ocasions”.
La perspectiva local li ha permés trobar més documents valuosos. “Pense que a vegades hi ha més possibilitats de trobar documentació en municipis menuts, perquè potser no hi havia tanta por a les conseqüències d’haver pertangut a la Falange que en llocs més grans”, afirma l’autora. En els arxius d’Alboraia i Manises (les dues localitats periurbanes analitzades en contrast amb l’àmbit rural representat per Cortes de Pallars, Tous i Toixa) és on més documentació ha trobat, “encara que en algun cas part va ser amagada i després s’ha tornat”.
El llibre repassa la creació de Falange Espanyola a València, fundada per Adolfo Rincón de Arellano l’octubre del 1933 amb persones de la classe mitjana i alta, especialment estudiants de les facultats de Medicina i Dret. Rincón de Arellano, posteriorment alcalde de València, “va fer carrera dins del règim i sempre va estar present en la vida política de la província”, explica Aurora Fuster.
La historiadora també destaca la “mistificació falangista” de les germanes Vicenta i María Chabás, fundadores de la Secció Femenina a València, que van atraure al partit “altres dones del seu cercle social” de classe alta i van ser afusellades durant el ‘curt estiu de l’anarquia’ del 1936. Fuster també al·ludeix a Aurora Aynat, cap provincial de la Secció Femenina de València durant la Guerra Civil que va ajudar a fer els preparatius per a l’entrada de les tropes franquistes a la capital, i a Bartolomé Beneyto i Maximiliano Lloret, fundadors de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), que van perviure “dins de l’entramat del règim durant tota la dictadura”.
Després de la victòria del bàndol franquista, la Falange va ser un dels puntals de la repressió i la depuració pilotades pel règim. En la neteja de les institucions locals i provincials, els falangistes van tindre un paper fonamental: “Estaven presents en les formacions dels nous ajuntaments i, dins de les possibilitats que hi haguera, intercedien perquè en cada institució hi haguera falangistes, incidint en aquests primers anys en la necessitat que els excombatents, per exemple, tingueren càrrecs destacats”. L’autora també destaca la documentació trobada sobre l’estructura interna de la Falange i analitza les circulars amb les instruccions de la Prefectura Provincial als seus destacaments locals.
Les delegacions d’Informació i Investigació es van convertir en una pota més de l’entramat repressiu del franquisme, fins i tot després del període de postguerra. “S’encarregaven de tindre cada veí controlat, a partir d’expedients personals i informes en què constava tota mena de dades, incloent-hi l’afiliació política que hagueren tingut i qualsevol indici de pertinença a unes organitzacions o altres”, sosté Fuster.
El control de Falange “no va parar” durant tota la dictadura
El partit feixista, de caràcter paramilitar, va tindre un paper rellevant en la vida quotidiana, i es va encarregar de fer fitxes personals de cada veí. Els seus informes, indispensables per a treballar o traslladar-se de municipi, podien condicionar irremeiablement les vides de qualsevol habitant. Per a poder aconseguir faena, viatjar o traslladar-se de municipi, “es necessitaven informes favorables tant de les prefectures locals de Falange com de l’alcalde del municipi i de la Guàrdia Civil”, postil·la.
La historiadora també destaca les “antigues picabaralles”, especialment en les localitats més menudes, que podien sumar-se a la repressió purament ideològica. Les delegacions d’Informació i Investigació s’encarregaven, a més, de la depuració interna i del filtre dels candidats a ingressar en el partit únic.
La Falange també tenia un “gran poder de decisió” sobre els veïns tancats en presons o en camps de concentració. “He trobat algun cas en què s’ha alliberat un presoner i des de la Prefectura Local del Moviment d’un municipi s’ha prohibit que aquesta persona tornara a la localitat”, explica Aurora Fuster.
El llibre analitza el paper de la Secció Femenina i del Front de Joventuts, branques del partit feixista encarregades d’“enquadrar i mobilitzar dos sectors de la població fonamentals”. La Secció Femenina va inculcar els “ideals nacionalsindicalistes i de la dictadura” per a promoure “el retorn de la dona a la llar per a exercir de cuidadora, mestressa de casa i mare”. D’altra banda, el Front de Joventuts formava joves, des dels set fins als 18 anys per a atraure’ls a activitats culturals i esportives o campaments.
El control de la dictadura i, específicament, de la Falange sobre la població “no va parar” durant les quasi quatre dècades de règim franquista. “Es va continuar vigilant els veïns que es considerara que podien estar en desacord amb la dictadura i també els mateixos afiliats, portant un registre dels que acudien a les reunions per a afiliats i si aquestes faltes estaven justificades o no”, conclou la historiadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada