Sigfrido Blasco-Ibáñez la va anunciar des de l'Ajuntament davant la multitud que s'hi congregava a la plaça.
Després de les eleccions municipals del diumenge 12 d’abril del 1931, la primera ciutat de l’Estat en la qual es va hissar la bandera tricolor va ser Éibar, al País Basc, a les 6.30 hores del 14 d’abril. A la vesprada d’aquell mateix dia van proclamar la República les principals capitals de l’Estat, incloent-hi València, Barcelona i Madrid, en les quals les candidatures republicanes van obtenir majories molt folgades.
A València, al llarg del matí del 14 d’abril, els carrers de la ciutat es van anar omplint de gent que celebrava el triomf de la candidatura republicana-socialista, anomenada Aliança Antidinàstica, que estava liderada pel Partit d’Unió Republicana Autonomista, de Vicent Blasco Ibañez, que havia mort tres anys abans.
A diferència del dia anterior en què la Guàrdia Civil havia dissolt els manifestants que cridaven «Visca la República!» fet que va causar diversos ferits, ara es limitava a mirar sense intervindre. Els partits de l’Aliança Antidinàstica, que van formar una Junta Provisional Republicana, van repartir fullets en què anunciaven que la República era ja un «fet definitiu» i demanaven que si l’exèrcit eixia als carrers l’animaren, perquè «ja no és la milícia de pretor, és l’Exèrcit de la Nació i mereix tots els respectes».
A les 16 hores, la multitud es va concentrar enfront de la seu del diari del PURA (El Pueblo), al carrer de Joan d’Àustria, on es trobaven reunits els regidors republicans electes i la Junta Provisional Republicana, en espera de notícies de Madrid.
A continuació, la Junta Provisional Republicana i els regidors electes encapçalats per Sigfrido Blasco-Ibánez es van dirigir cap a l’Ajuntament per a prendre possessió del govern de la ciutat. Allí, Sigfrido Blasco-Ibáñez va proclamar la República davant la multitud que es congregava a la llavors anomenada plaça de Castelar i es van hissar la senyera i la bandera republicana.
A les nou de la nit els regidors i els dirigents dels partits de l’Aliança Antidinàstica es van reunir en l’Ajuntament -envaït per la multitud que omplia les escales, els vestíbuls i els salons- i van triar com a alcalde provisional de la ciutat Vicent Marco Miranda.
Així mateix es va redactar un ban Al poble valencià en el qual es deia: «La República ha estat implantada per la via legal, donant al món un exemple únic en la història. Que la seua defensa i consolidació siguen també exemplars».
Quan estaven reunits es va rebre un telegrama de salutació de Francesc Macià -el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, que acabava de proclamar la República Catalana a Barcelona- dirigit al «poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua». La resposta del nou alcalde Marco Miranda va ser: «València correspon la salutació de Catalunya admirable en un abraç de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana».
Bona part de les ciutats i viles del País Valencià també la van proclamar.
L’endemà, 15 d’abril, va ser declarat festiu i, de vesprada, hi va haver una desfilada militar encapçalada pel mateix capità general que davant de l’Ajuntament va retre homenatge a la nova bandera.
L’Himne de Riego
L’Himne de Riego, himne de la II República, va ser compost per Josep Melcior Gomis i Colomer (Ontinyent, la Vall d’Albaida, 1791-1836), reconegut com un dels principals exponents de la música romàntica europea. Sens dubte, la seua transcendència popular està identificada per ser autor del primer himne de l’estat espanyol durant el Trienni Liberal (1820-23). Una peça que rep el nom del militar Rafael de Riego, que va fer un pronunciament per restablir la Constitució del 1812 contra l’absolutisme del vigent rei Ferran VII. Posteriorment, quan va caure el règim i va tornar l’absolutisme, l’obra va ser proscrita i l’autor va haver d’exiliar-se a França per salvar la vida.
Però la transcendència de Gomis va més enllà de l’autoria de l’Himne de Riego. La seua vida està marcada per la ideologia liberal. Defensor de la Constitució del 1812, va fugir el 1823 per no tornar mai més. Protagonista d’una vida romàntica i extremada a París i Londres, al principi va patir la fam i la misèria dels refugiats i, a poc a poc, es va obrir camí amb les seues creacions musicals.
Amic de grans figures de la música com Rossini, Berlioz o Liszt, la gran ambició de Gomis sempre va ser arribar a triomfar a l’Òpera de París, on finalment va assolir l’èxit amb obres com ara Aben-Humeya, Le Diable a Sevilla i Le Revennant.
El govern francés el va distingir amb la Legió d’Honor, el màxim reconeixement per la seua tasca artística. El músic va morir el juliol del 1836 i va ser soterrat al cementiri de Montmartre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada