Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
“No vull infravalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre —deia Winston Churchill, el 1940—, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona”. El primer ministre britànic s’expressava d’aquesta manera en plena batalla d’Anglaterra, amb l’aviació alemanya a punt per conquerir el seu espai aeri. Churchill citava Barcelona perquè eren famosos els bombardejos de l’aviació italiana sobre el centre de la ciutat, del 16 al 18 de març de 1938, i la tragèdia que van provocar: més d’un miler de morts, el 20% de totes les víctimes de bombardeig a Catalunya en tota la Guerra Civil.
El nombre total de víctimes de les bombes feixistes al Principat va ser d’entre 5.000 i 5.200, segons descobrien els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya el 1986 a Catalunya sota les bombes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Concretament, els autors van trobar documentació de 4.736 persones, però en calculaven entre 300 i 500 més en funció de la manca de fonts.
Al País Valencià, la massacre no va ser menys important. Només a la ciutat de València, la xifra de víctimes va superar el miler. La capital va ser bombardejada més vegades que Barcelona, un total de 149 cops, mentre que, sobre Alacant, s’hi van llançar bombes 83 vegades; a Sagunt, 92, i a Castelló de la Plana, 62, segons El País Valencià sota les bombes, deJoan Villarroya i Rafael Aracil (Publicacions de la Universitat de València, 2010). És cert que molts bombardejos anaven dirigits específicament als ports o a fàbriques, però altres dies les accions tenien un objectiu eminentment mortífer. En la jornada tràgica del 25 de maig de 1938, l’aviació italiana va bombardejar el Mercat Central d’Alacant i va provocar la mort de 311 persones.
També hi hagué bombardejos republicans, quan el front es traslladà a Catalunya i País Valencià. Però les xifres són eloqüents: a Catalunya, de víctimes per bombardejos republicans n’hi va haver 18; les dels bombardejos feixistes, només les documentades, 4.736.
Objectiu: la rereguarda
Rep les novetats d'El Temps al teu correu:
Sota les bombes ja revelava el 1986 que la Guerra Civil espanyola va ser pionera en una pràctica sagnant: “Per primera vegada a la història l’aviació serà utilitzada intensament en missions de bombardeig sobre la rereguarda enemiga”. Allò que s’accentuarà i “perfeccionarà” en la Segona Guerra Mundial, va començar a provar-se, i a practicar-se amb assiduïtat, a la Península. I, molt especialment, a l’arc mediterrani.
La raó és que els bombardejos van anar in crescendo. I Catalunya i el País Valencià van ser els últims territoris a caure. “Al nord de la Península —explica a EL TEMPS l’historiador Joan Villarroya— el punt fort de la guerra és a la primavera del 1937, que és quan es produeix Gernika, entre d’altres. En aquell moment l’aviació estava concentrada allà. Però a partir del 1938 es concentren al Mediterrani” i els bombardejos aniran augmentant en freqüència i intensitat. “Si al principi de la guerra sortien columnes de tot arreu i al seu aire (els legionaris per aquí, els requetès per allà; la columna Durruti, de Barcelona; la columna de Ferro, de València...), el 1938 ja veus molta artilleria; desenes d’avions; els soldats ja no van en columnes improvisades...”.
La guerra es va professionalitzant. “És la mateixa guerra que fa augmentar el nombre de soldats, d’armes i d’aviació. Hi ha un factor, que és el mateix augment de la infraestructura bèl·lica”. L’altre factor serà aquesta estratègia de bombardejar la rereguarda. “Tot l’Arc Mediterrani serà objectiu de l’aviació italiana perquè que és la rereguarda, i els ports, sobretot, eren els punts per on podien entrar armes, municions, ajuda o menjar. A més, hi ha ciutats que produeixen per a la guerra, tant a Catalunya com al País Valencià, i això farà que els bombardejos, a partir del 1938, vagin in crescendo”.
Al començament, les bombes sembla que tenen objectius concrets. Ataquen punts estratègics del municipi, com el port, en el cas de vil·les del litoral, o les infraestructures ferroviàries: els primers bombardejos de la guerra, a Catalunya, el 1937, es van dirigir contra la línia ferroviària de Portbou, que permetia les comunicacions i el comerç amb França. En aquell cas van patir Portbou i la veïna Colera, on un bombardeig naval [aquests no estan reflectits al mapa] pretenia tombar el pont del ferrocarril en aquest punt.
“Quan les bombes cauen als ports —explica Villarroya—, hi ha algunes víctimes, però relativament poques. Els mariners ja hi estaven acostumats i ja es protegien. I a Alacant, igual. Mentre cauen al port, hi ha poques víctimes, però quan es llança al centre d’Alacant, hi ha una massacre”.
A Alacant, l’última ciutat que va caure en mans de l’exèrcit rebel, el bombardeig va quedar marcat per sempre en la memòria. El 25 de maig no era una data qualsevol, de fet. Se sabia que aquell mateix dia, enmig de la guerra, els veïns de la ciutat trobarien queviures després d’algunes setmanes d’escassetat condicionada pel conflicte al mercat central. L’exèrcit nacional aprofità la concentració de gent per llançar 90 bombes des de nou avions italians procedents de Mallorca. 311 persones foren assassinades i Alacant tardà a retre’ls homenatge fins que un dia, el 2010, la plaça del Mercat passa a denominar-se del 25 de Maig. En la placa ubicada al terra, col·locada tres anys més tard, hi ha una referència obligada als autors de la massacre: l’aviació feixista italiana. Unes paraules que el PP, quan exercia el Govern local, va rebutjar en un ple i finalment va haver d’acceptar.
Sobre la voluntat assassina de bombardejos com els d’Alacant o els de Barcelona de fa vuitanta anys, no hi ha dubte. “La documentació dels italians —explica Joan Villarroya— deixa clar que els bombardejos es fan al centre de les ciutats perquè volien. Volien causar ‘pànic, terror’ i volien desmobilitzar. Això s’aconseguia matant i aquest és l’objectiu dels bombardejos de març”. Villarroya no dubta que en algun cas pogués haver-hi errors, però constata que sovint s’anava a bombardejar ports i no s’afectava el centre de les ciutats. I de vegades era evident que els objectius eren fàbriques bàsiques per a la indústria de guerra o factories de combustibles.
“Al País Valencià —comenta Villarroya— hi ha estudis fantàstics sobre els bombardejos de Xàtiva, Alcoi o Castellói es veu claríssimament que, el dia que cauen als nuclis urbans, és quan fan mal. Pot ser un error? De vegades sí, però quan van pels altres objectius, encerten. I a més, l’error no eximeix del delicte”.
L’aviació italiana, amb base a Mallorca, és la que s’encarregarà de la majoria dels bombardejos del litoral català i valencià. Això és perquè els italians estaven especialitzats en la rereguarda, mentre que els aviadors alemanys actuaven al front.
“La Legió Còndor —explica Villarroya— estava dedicada al front o al voltant del front. Excepte en alguns moments puntuals, no es dediquen a bombardejar la rereguarda. Qui s’encarregava de la rereguarda era l’aviació italiana. Tenien les feines dividides. Era l’Aviació Legionària Italiana de les Balears. Aquests avions són els que es van dedicar a matxucar el litoral mediterrani des de Portbou fins a Almeria, pràcticament. Això agafa de ple Catalunya i el País Valencià”.
Per això, bona part dels bombardejos són obra d’avions Savoia-Marchetti 81 i 79, procedents de les bases mallorquines de Palma i Pollença. En canvi, l’aviació alemanya, formada per bombarders Heinkel He 111 i Junkers Ju 52, no va participar en gaires bombardejos ni a Catalunya ni al País Valencià fins que el front es va acostar al litoral.
La majoria d’avions alemanys sortien de les bases de Saragossa o Logronyo, però també d’un aeròdrom de la Sénia (Montsià), quan el bàndol rebel franquista va aconseguir tallar la zona republicana pel mig, a l’altura de Vinaròs, i així va aïllar Catalunya del País Valencià. Des d’aquest aeròdrom de la Sénia sortirien, per exemple, els bombarders que van llançar les seves llavors de foc sobre quatre petits pobles de l’Alt Maestrat: Benassal, Ares del Maestrat, Vilar de Canes i Albocàsser.
Uns i altres també actuaven diferent en les seves incursions aèries: “Els italians gairebé sempre —diu Villarroya— enviaven grups de cinc avions. I tirarien cinc tones de bombes en cada sortida, perquè carregava una tona cadascun”.
En canvi, “els alemanys, de vegades, concentraven vint o trenta avions —que era molt per a l’època— sobre un objectiu. Això, ho fan quan ells ja són a la vora. Per exemple, Barcelona i Tarragona van patir bombardejos d’aquesta mena. La seva intenció era enviar aquesta aviació, que era la més poderosa, per pressionar les ciutats i demostrar que no hi havia cap possibilitat de resistir-s’hi. La missió era terroritzar. Això passa el gener de 1939 a Barcelona i Tarragona”.
Molts dels bombardejos a les zones interiors es van produir quan el front s’hi acostava. És el cas dels pobles de les terres de ponent. En molts casos, aquí van ser avions de la Legió Còndor vinguda de Saragossa o Logronyo. Però no només. El més cruel d’aquests atacs, el que va patir la ciutat de Lleida el 2 de novembre de 1938, el van executar avions Savoia-Marchetti.
A mesura que els fronts s’acostaven, els bombardejos van passar a ser encara més mortífers: “En els últims mesos de la guerra a Catalunya hi ha bombardejos que són per impedir la resistència i també faran molt de mal. Per exemple, Manresa no havia viscut cap bombardeig en tota la guerra i cap al final, el desembre del 1938, arriben per sorpresa. Aquí és quan agafa els habitants sense protecció. Estan acostumats a veure els avions passar i aquesta vegada els bombardegen”. Les conseqüències seran dramàtiques.
I encara sort, diu Villarroya, que la indústria bèl·lica no ha evolucionat tant que faci bombardejos com els que patirà Londres molt pocs anys després: “Per sort no són els bombardejos que actuaran tres o quatre anys més tard a Europa, carregant tres o quatre tones i en grups, no de cinc avions, sinó de 700”.
Churchill recordava dos anys després els bombardejos de Barcelona i havia de veure com la sinistra sembra de l’aviació feixista es feia cada cop més mortífera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada