Entre 200.000 i 300.000 soldats republicans van morir durant la guerra civil, en moltes ocasions lluny de casa seua. La majoria de famílies, estigmatitzades pel franquisme, van haver de renunciar a trobar els seus cossos. No totes, però. A Vilafranca, a la comarca dels Ports, els descendents del soldat José María González Martínez han resolt un trencaclosques de quinze anys i podrien haver trobat les restes del seu avantpassat. En cas de confirmar-se, serà la primera família de l'Associació de Familiars de Víctimes del Front de Llevant que troba el seu avantpassat.
 |
Es calcula que durant la guerra civil van morir entre 200.000 i 300.000 soldats republicans. La xifra, tanmateix, és orientativa. La majoria van faltar durant la retirada, a mesura que les tropes franquistes avançaven posicions. Alguns degueren morir per ferides de bala enmig de la batussa. Uns altres foren travessats per un projectil després d'haver manifestat la seua voluntat de rendir-se. La pietat humana cotitzava a la baixa entre els qui s'havien adherit a la causa feixista. La majoria, en tot cas, van morir a molts quilòmetres de casa, llunys dels seus, després que l'esdevenir bèl·lic els obligara a desplaçar-se per tota la península.
Moltes famílies mai no pogueren recuperar els seus cossos. Mentre als sublevats se'ls soterrà dignament, en els cementeris dels pobles on havien caigut o, fins i tot, segons les circumstàncies, les despulles eren traslladades als seus llocs d'origen, els cossos dels republicans quedaren inermes entre trinxeres i turons. Unes poques, sense cap consentiment, foren traslladades al Valle de los Caídos. Les famílies, assenyalades com a roges, víctimes del repudi social, no es van atrevir a reclamar els seus éssers estimats i una mena d'amnèsia col·lectiva caigué sobre aquells morts. El terra sepultà les atrocitats i les famílies -i molt especialment les dones- van haver de digerir la ràbia i la tristesa de la mort en la intimitat. Els soldats republicans han estat i són "els oblidats dels oblidats de la repressió franquista", insisteix Miguel Mezquida, director d'ArqueoAntro, que es dedica a fer treballs d'exhumació.
Hi ha famílies de soldats, però, que no han oblidat. La de José María González Martínez és una d'aquestes. Durant els últims quinze anys, els seus néts han remogut cel i terra per esbrinar què se'n va fer del cos del seu avi, soldat del 278 batalló de la 70 brigada mixta de l’exèrcit republicà. El fil del qual començar a estirar era molt prim: un altre soldat va dir a la seua muller que havia mort a Vilafranca, un poble de l'interior de Castelló a principis de maig de 1938. Res més. Podia ser en qualsevol dels 94 quilòmetres quadrats que té aquest municipi a tocar de Terol.
Després de més de tres lustres de cerca en arxius oficials, entrevistes i desenes de lectures de comunicats de guerra i de llibres especialitzats, la família del soldat González Martínez ha aconseguit completar el trenca-closques. I el trenca-closques els ha dut al mas de Tosca, on des del passat dimecres es realitza la primera exhumació feta mai en aquest municipi de la comarca dels Ports. I les pistes que han anat recopilant aquests darrers anys han donat els seus fruits: només els van caldre 24 hores de treballs per trobar un crani que podria ser el del soldat González Martínez. "Aquest cas és del tot peculiar. És estranyíssim que una família, amb els seus mitjans, siga capaç de fer una investigació a aquest nivell de detall", relata Mezquida.
Més encara si es té en compte que ni el soldat en qüestió ni la seua família no tenen cap vinculació amb aquest poble curull de parets de pedra seca. Els descendents d'aquell soldat viuen actualment a Viladecans. "Açò ho havíem de fer i ho hem fet, per mon pare i la família, però també per justícia històrica", diu Josep Maria González, el nét del soldat mentre es mira com el seu pare, de 83 anys, observa els treballs de retirada de sorra que, acuradament, realitzen els professionals d'ArqueoAntro. El seu pare, és a dir, el fill de José María, que duu per nom José va nàixer tot just un mes abans que li mataren el pare, un 12 de maig de 1938. "Clar que estic emocionat", respon José, amb la seua cara solcada pels anys. A casa sempre van tenir la convicció que el cos de José María estava a Vilafranca. "Sempre que li parlàvem a l'àvia de la possibilitat de buscar-lo, l'àvia deia: "Però com voleu que el trobem, tan gran com deu ser aquell poble?"", explica el nét.
Petita història d'un cabrer
Rep les novetats d'El Temps al teu correu:
Nascut a Mazarrón, José María González Martínez es va instal·lar de ben jove a Lorca com a cabrer. En part arrossegat pel designi dels temps, es va afiliar al sindicat de lleters de la CNT. No havia tingut l'oportunitat d'anar a l'escola i aquella feina li permetia guanyar-se la vida dignament i alimentar la filleta que acabava de tenir amb la seua parella. Va esclatar la guerra, però, i González Martínez s'hi sentí interpel·lat. L'1 de gener de 1937 es va casar, per allò de formalitzar la relació, amb Dolores Albadalejo Albadalejo, i el 2 de gener es presentà de voluntari a la Columna España Libre de la CNT, de què participaren republicans sobretot murcians i alacantins. A partir d'ací González Martínez, que aleshores comptava 25 anys, inicià un periple arreu de la península que el dugué a Madrid, Brunete, Jarama, Guadalajara, i finalment l'interior de Castelló, en l'anomenat front de Llevant, on va arribar ja integrat en el 278 batalló de la 70 brigada mixta i amb la consideració de caporal.
En tot aquell temps, només va veure la seua dona un parell de dies, durant l'estiu. Ho féu d'amagatotis, després d'haver insistit molt als seus superiors perquè li donaren un permís per visitar la dona i la filleta, que comptava vuit mesos quan ell abandonà Lorca. El soldat González Martínez no tardà ni quatre dies a reintegrar-se en les files de l'exèrcit republicà, que aleshores era a Guadalajara. Tingué el temps just per fer unes moixaines a la filla i un fill a la dona, el José. "Parcialment el seu recorregut el vam poder seguir a través de l'intercanvi epistolar amb la seua dona. A més, va aprendre a escriure durant la guerra i no parava d'insistir-li a la dona perquè hi aprenguera també, perquè així ningú els fera de mitjancer -explica el seu nét-. Un mes abans de morir encara va poder saber que, fruit d'aquella deserció temporal, havia sigut pare d'un xiquet, que, segons sa mare, era molt ploró". En una de les darreres cartes que José María va fer arribar a Dolores, li va escriure: "Com no ha de plorar, el xiquet, si hi ha una guerra?". Un mes després del naixement de José, el seu pare moria abatut en la defensa les posicions republicanes.
Esbrinar, però, el lloc exacte on havia caigut aquell cabrer reconvertit en caporal era un treball titànic. Les cartes, òbviament, podien proporcionar pistes, però resultaven del tot insuficients. Era, en definitiva, com buscar una agulla en un pallar. La família, però, no defallí. Els seus néts, i especialment Josep Maria, s'amararen d'història bèl·lica per tractar d'entendre tot aquell enrenou de posicions i batalles a camp obert. I, amb la referència del 278 batalló de la 70 brigada mixta, començà a consultar comunicats de guerra, tant de les tropes franquistes com les republicanes; contactà amb associacions de memòria històrica; acudí, sense gaire èxit, primer, a l'Arxiu de Salamanca; va llegir llibres de memòries de persones que podien haver estat on el seu avi; i entrevistà persones centenàries que, com el català Miquel Morera, guardaven un rècord nítid d'aquelles vivències. Per tractar de veure amb més precisió on podia estar la tombà, també consultaren mapes de la dècada dels 40 de l'Institut Cartogràfic Nacional. Enmig d'aquest guirigall de dades i posicions, Josep Maria va entrar en contacte amb l'aficionat a la història, Lluís Galocha, qui va ajudar-lo a perfilar algunes dades i fets que li resultaven inintel·ligibles. "Han estat moltes hores d'investigació, tirant de molts fils, a voltes amb èxit, a voltes sense èxit", explica Feli González, una altra de les nétes.
Mentrimentres, els González se n'adonaren que a tota Espanya hi havia famílies que, com ells, estaven començant a esquerdar el mur de silenci que hi havia al voltant dels soldats republicans desapareguts. En moltes ocasions, eren els néts d'aquells militars fidels a la República els que feien el pas, els que preguntaven, els que demanaven informació i plantejaven les preguntes que els fills dels finats no s'havien atrevit a plantejar en veu alta. El 2019, crearen l'Associació de Familiars de Víctimes del Front de Llevant. En l'actualitat al voltant d'una cinquantena de famílies en formen part. El seu objectiu és que el màxim de famílies possibles puguen trobar algun dia les despulles dels seus avantpassats, tal i com està passant amb els represaliats que hi ha en les fosses comunes dels cementeris. Els González són els primers de l'associació que, possiblement, han trobat el seu pare i avi.
Perquè el cas és que amb tota la informació recopilada, la família González va arribar a la conclusió que el cos del caporal José María podia estar soterrat, al mas de Tosca, a tocar de la frontera amb Terol, molt prop de la rambla de les Truites que separa el País Valencià de l'Aragó . "Tot indica que l'avi va morir en una operació de retirada, després que, a banda i banda, les tropes sublevades avançaren i els deixaren pràcticament encaixonats. Els comunicats de guerra d'un bàndol i l'altre parlen d'entre 61 i 70 presoners, dels quals una quinzena van intentar escapar-se. Els soldats franquistes dispararen i van causar alguns morts. Possiblement l'avi fou un d'aquests", relata Josep Maria. Un company del batalló encara va tenir temps de retirar-li el rellotge i una cartera foradada per un tir, que la família conserva com un tresor. Als poc més de 20 anys, Dolores Albadalejo havia quedat vidua i amb dos fills. L'estraperlo fou la seua manera de sobreviure, recorda el seu fill José, qui, tot i el seu tarannà seré, no pot aguantar-se les llàgrimes en recordar totes aquelles penúries. Als 14 anys, ell emigrà a Catalunya, per guanyar-se la vida i la mare li seguí els passos poc de temps després. A Viladecans va acabar fent niu tota la família.
Però què fou del cos de José María, abatut per una bala franquista? Segons sembla, els soldats sublevats deixaren encarregat al masover del mas de Tosca perquè soterrés els cossos dels republicans morts. Segurament hi havia el José María i un o dos més. I com va passar en molts altres casos per aquestes muntanyes d'interior, aquell masover va obeir. No ho deguera tenir fàcil, però, perquè aquest terreny és ple de lloses i la roca mare és, a més, molt superficial. A força d'experiència en l'art d'artigar el terreny, però, aconseguí fer un forat. A sobre d'on els havien donat sepultura, el masover col·locà unes lloses perquè hi quedara memòria, ni que fora discreta. En els anys subsegüents, al mas de Tosca tothom sabia que aquelles lloses s'havien de respectar i no xafar-les.
Per als investigadors d'ArqueoAntro, que acumulen anys d'experiència, la posició d'aquelles pedres i el seu color fou una pista definitiva. Una subvenció de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, sol·licitada pel mateix Ajuntament de Vilafranca, ha permès materialitzar l'obertura de la fosa. No van caldre ni 24 hores perquè la primera peça òssia apareguera. Era un crani sencer on encara era ben visible la dentadura. L'endemà començaren a fer-se visibles les extremitats i la caixa toràcica. "El van soterrar amb les mans entrellaçades, damunt del ventre, senyal que, el masover va tenir la cura de soterrar-lo amb dignitat", expliquen els néts. Les anàlisis d'ADN hauran de confirmar que, efectivament aquest cos correspon al soldat José María González Martínez, aquell home que va trobar la mort a Vilafranca sabent que, a casa, li esperava un fill nounat que ara, 83 anys després, es mira amb emoció aquest exercici de memòria històrica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada