L’escriptor Jorge Semprún, en la seua demolidora Autobiografía de Federico Sánchez, salva molts pocs dels seus excamarades del Partit Comunista d’Espanya. Un n’és l’historiador Emili Gómez Nadal (València, 1907 - Valença d’Agen, 1993). “És un personatge oblidat i perdut en l’exili, un home important i un intel·lectual seriós amb una vida interessant, a més d’un valencianista de primera hora”, explica a elDiario.es l’assagista i traductor Gustau Muñoz, autor d’una síntesi biogràfica editada per la Fundació Josep Irla.
Valencianista destacat del primer terç del segle XX i germà, per part de pare, de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, va ser un dels impulsors el 1939 d’Acció Cultural Valenciana, en un intent per modernitzar i universalitzar el valencianisme des de l’esquerra republicana, una intenció que es cridaria també en l’Agrupació Valencianista Republicana. Aquell “incipient” valencianisme, origen remot de l’actual Compromís, va tindre una influència notable en el moviment republicà.
L’historiador es va integrar en la intel·lectualitat marxista el 1934, després d’un curs acadèmic a París on va presenciar de primera mà el perillós auge del feixisme. Des de les pàgines de Nova Cultura, la revista impulsada per l’artista Josep Renau i editada a València entre 1935 i 1937, Gómez Nadal va ser un dels intel·lectuals valencians que més va tintar de valencianisme les files comunistes, “amb una perspectiva que afavoria la reivindicació de la cultura pròpia i l’assoliment de l’autodeterminació del País Valencià”, escriu el biògraf.
“Tenia una trajectòria professional truncada per la Guerra Civil”, declara Gustau Muñoz, que destaca que “mai va deixar de ser valencianista”. Casat amb Teresa Andrés Zamora, el 1937 es va convertir en secretari de Wenceslao Roces, número dos del Ministeri d’Instrucció Pública, a més de vocal de la secció historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians. Al final de gener del 1939, davant la caiguda imminent de Barcelona, Emili Gómez Nadal s’exilia a França, aconsegueix eludir els camps de concentració i s’instal·la a París.
Amb el pseudònim Henri, l’historiador valencià va ser l’encarregat del PCE d’organitzar el partit al París ocupat per les tropes alemanyes, i es va convertir en el contacte en la capital francesa dels dirigents comunistes a la França Lliure. Gómez Nadal va protagonitzar les “arriscades tasques d’organització i coordinació durant tota l’ocupació de França pels alemanys”, escriu Gustau Muñoz.
L’intel·lectual valencià va patir, a més, unes quantes desgràcies familiars: el seu germà Eliseu va ser afusellat el 1939 i cinc anys més tard va morir de meningitis un dels seus fills, que s’havia quedat amb la seua àvia a Espanya. El 1946 va morir de leucèmia la seua dona.
Després de l’alliberament, va ser un quadre molt actiu del PCE a França, però, amb la il·legalització del partit el 1950, l’historiador va haver de replantejar-se la seua vida professional i va acabar treballant com a intèrpret, documentalista i traductor del sindicat CGT fins que es va jubilar el 1969, i s’instal·la amb la segona dona Alice Sportisse, exdiputada del Partit Comunista francés, a la localitat de Valença d’Agen.
‘El País Valencià i els altres’
D’aquell exili ja mai va tornar al País Valencià, ni tan sols durant la Transició, en què una certa efervescència del valencianisme polític va impregnar l’esquerra. “La seua presència va ser tan notòria com la seua absència”, escriu el biògraf. No obstant això, la nova generació de l’esquerra valencianista va conéixer la seua obra El País Valencià i els altres, publicada el 1972 per l’editorial L’Estel i amb pròleg del filòleg Manuel Sanchis Guarner, un assaig que va veure la llum una dècada després de Nosaltres els valencians, de l’escriptor Joan Fuster. “Va vindre una porga general de la societat valenciana i els supervivents del naufragi es van quedar molt desfasats, l’enllaç amb la modernitat va ser Joan Fuster”, destaca Gustau Muñoz.
Allunyat de la vida orgànica del partit, l’historiador va tindre posicionaments crítics amb els seus antics camarades, en la línia de Jorge Semprún, però sempre en privat, tal com testifiquen els seus diaris pòstums. Una jove generació va tractar de recuperar la seua figura des de l’òptica d’una renovada esquerra valencianista. “La figura més important dels intents de recuperar-lo va ser Francesc Pérez i Moragón”, recorda l’autor.
Pérez Moragón, col·laborador d’aquest diari, el va visitar a Valença d’Agen juntament amb Manuel Aznar Soler, actualment catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, per fer-li una llarga entrevista en la revista Trellat,impulsada pel grup renovador i nacionalista liderat per Doro Balaguer, en el Partit Comunista del País Valencià. Els intents per recuperar la seua obra es van plasmar molt més tard del que s’havia previst amb l’edició dels pocs diaris de l’historiador que es van salvar i que van veure la llum en Publicacions de la Universitat de València.
La síntesi biogràfica elaborada per Gustau Muñoz pretén donar peu a una biografia més àmplia d’un personatge desconegut, malgrat la seua influència en el que hui dia és l’esquerra valencianista. “Sempre ha sigut un referent una mica oblidat de qui no se sabien molt bé les claus”, postil·la el biògraf.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada