Aquest dies s’ha parlat molt de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en commemoració del seu 75è aniversari, jo com vaig a l’inrevés de la gent parlaré de com va començar tot. Aixó és l’alçament del dia 19 de juliol a Sant Andreu.
Al Passeig Torras i Bages s’inauguraren el 1929 les casernes del Regiment d’Artilleria Lleugera Núm. 7, conjuntament amb l’edifici de la “Maestranza de Artilleria” que eren la seu de la 4ª Brigada d’Artilleria dirigida pel general Justo Legorburu y Domínguez-Matamoros i que substituïen a les instal·lacions de les Drassanes. El Regiment, estava dirigit pel coronel José Llanas Quintilla, amb uns 350 soldats distribuïts en dos grups de quatre bateries cadascun, amb un total de 24 peces de 105 milímetres i uns 30.000 fusells. El 18 de juliol de 1936, aquesta unitat es va sumar al alçament després d’una espècie de “referèndum” entre els seus oficials els qual va guanyar el alçar-se només per un vot tot i que també van rebre el suport del general i del coronel.
Els andreuencs, en sentir les notícies per la ràdio de l’alçament van dirigir-se cap a les rodalies de les casernes que estaven completament tancades. La situació era molt tensa però en un primer moment semblava que no hi havia cap reacció militar.
José María Conill (cap regional dels Requetés catalans) va rebre la tarda del 18 de juliol l’ordre següent:
“Mande doscientos hombres al Parque de Artillería de San Andrés y 150 al de Caballería de Sans. Vayan sin armas, ni documentación. Entrada 4 horas del domingo. Santo y seña: FERNANDO FURRIEL FERROL”.
Les diverses casernes de la ciutat ja havien rebut instruccions de com havien d’actuar alhora de mobilitzar-se, tal i com es pot veure en la següent nota trobada en un registre policial al domicili particular d’un oficial:
“Cuarta División – Estado Mayor.
Los comandantes de unidades que sobre el plano y luego sobre el terreno, a fin de lindear el itinerario más conveniente, teniendo en cuenta para ello las calles más despejadas, aun cuando sea dando algún rodeo, si este no es grande, pero evitando pasar por delante de aquellos lugares que por estar ocupados o pertenecer a autoridades, fuerzas o agrupaciones o entidades enemigas o sospechosas de serlo, puedan delatar o hacer sospechar del movimiento antes de realizarlo. Los movimientos previos, como si se tratase de una verdadera operación de guerra, deben ocultarse. Los preparativos, deben hacerse ràpidamente y con el mayor sigilo, a fin de llamar la atención lo menos posible, especialmente en el caso de que haya jefes no simpatizantes del movimiento que vivan en el cuartel. Antes de salir del cuartel, tener preparadas las municiones, el armamento, unas botellas de coñac, granadas de mano y si es posible un desayuno frio, según la hora de salida. Se dará a beber coñac a la tropa (muy importante) y se la arengará en tonos patrióticos”[1].
Va arribar la nit i mentre per la ràdio el Govern legítim informava que la situació s’anava controlant, a les rodalies de les casernes de Sant Andreu començaven a arribar a poc a poc voluntaris partidaris de l’alçament militar. Alguns homes van ser perseguits per milicians que sospitaven d’ells i van haver de fugir, altres no es van atrevir a aproximar-se però tot i això, uns 260 homes -entre els Requetés de Sabadell i Terrassa, gent de “Comunión Tradicionalista”, “Renovación Española”, i alguns militars retirats- van aconseguir accedir a les casernes entre les 12 i les 3 del matí del 19 de juliol. Alguns colpistes venien en cotxes i els milicians que hi havia per allà els van tirotejar, ferint a alguns dels seus ocupants. Cap a les 3 va arribar un altre grup a peu que provenia del passeig Colom.
Entre les 4 i 4.30 de la matinada del 19 de juliol la caserna de Sant Andreu es va mobilitzar, mentre es preparaven els camions amb les peces d’artilleria es féu formar als voluntaris al pati on els hi van donar cartutxeres i fusells. Dues columnes sortiren llavors de les casernes, una columna amb dues bateries transportades amb quatre camions al càrrec del capità Fernando Dasí Hernández i els tinents José Dorrego Pascual, Carlos Aliso Sarmiento i Ricardo Segarra Gallart en direcció a plaça Catalunya i l’altra columna –constituïda per tres peces d’artilleria i “la quinta” de la caserna, dirigida pels capitans Atanasio Torres Chacón i Miguel Montesinos Barbieri, amb els tinents Raimundo Anadón Lladó, Baldomero Arduengo García, Ignacio Topete Hernández, Diego Serres Borrás, Dionisio Miguel Mayor, Celedonio Cabañes Papell i Juan Gómez Vázquez amb el mateix objectiu, arribar a la plaça Catalunya per unir-se amb el Regiment d’Infanteria de Badajoz i al de les Caballeries de Santiago.
Guillermo Reinlein Calzada va dirigir el comandament dels voluntaris de la segona columna i per animar-los va dir: “Se sale a luchar al servicio de la Patria y si alguien no está dispuesto a seguir aún está a tiempo”, per acabar amb les invocacions -llavors reglamentàries- de “¡Viva la República! i ¡Viva España!”. Els Requetés que estaven també allà només van contestar al últim ¡viva!, i no van voler donar visques a la República ja que ells eren monàrquics. Davant d’aquella reacció va haver un moment de tensió amb el comandant i els requetés van decidir no unir-se a aquella columna. Va haver d’anar ràpidament el propi coronel Llanas a arreglar aquell petit incident i persuadir als requetés. El coronel Llanas va demanar “en el nombre sagrado de la Patria” als Requetés que prestessin servei d’armes encara que fos en dins de la caserna ja que aquesta podia quedar indefensa i els Requetés van acceptar.[2]
Aquelles circumstàncies van obligar al comandament a donar l’ordre de sortida de les peces d’artilleria desprovistes d’acompanyament d’infants, i fou aquella manca de soldats el que va provocar l’extermini d’aquella columna en l’enfrontament de la cantonada entre els carrers Diputació i Pau Claris, on van ser pressa fàcil per als milicians que es van quedar amb les peces d’artilleria.
Mentre, la Maestranza d’Artilleria de Sant Andreu quedava defensada pels Requetés i altres voluntaris -un total de 205 militars- al comandament del tinent coronel José Daza Fernández.
Per dominar els exteriors de les casernes es van fer unes sortides per Sant Andreu per controlar la barriada. Els militars anaren pel passeig Torras i Bages en direcció a la plaça Orfila però els hi va ser impossible arribar. Després de diversos intents, els militars es van establir al mig del passeig, ja que la forta resistència miliciana evitava apropar-se més a la plaça. Una altra columna es va dirigir pel passeig Santa Coloma per intentar controlar el pont que creuava el Besòs, però només van poder arribar a les cases barates de Baró Viver, la resistència miliciana els va fer retrocedir de nou. Una altre columna va voler ocupar la central elèctrica que hi havia al final de Torras i Bages, que estava ocupada per milicians que no paraven de disparar-los des d’allà. Aquest va ser l’únic objectiu que van poder acomplir.
Amb les columnes que havien marxat cap a Barcelona derrotades només els hi quedava resistir a les seves posicions però la cosa es complicà. Cap a les 10 del matí van aparèixer uns avions que els republicans havien pogut agafar a la base de El Prat i van començar a bombardejar les casernes i el Parc d’Artilleria.
Sabem que aquelles incursions aèries llançaren 9 bombes damunt de les casernes, causant 3 morts i diversos ferits. Contra aquells atacs aeris les casernes no tenien defensa ja que no tenien armament antiaeri al interior. Els soldats, tingueren la pensada de fer forats al terra per poder posar-hi allà els canons i poder utilitzar-los en posició vertical per disparar al aire i defensar-se.
Però la cosa es complicava per moments, mentre els soldats intentaven defensar-se dels atacs aeris, els milicians i la Guardia d’Assalt intentaven avançant des de les seves barricades cap a les casernes, la lluita va ser molt dura havent molts morts i ferits.
Els militars anaven retrocedint i els milicians cada cop eren més i ocupaven més carrers. Per evitar l’arribada en massa de milicians i guàrdies d’assalt a les casernes es va decidir muntar una peça d’artilleria al mig del passeig Torras i Bages.
En aquell moment a més, arribaven a les casernes les restes de la tropa de la primera columna militar que havia marxat cap a plaça Catalunya, i que -al igual que la segona- havia estat derrotada. Aquests van ser sorpresos entre el carrer Balmes i Diagonal. Quan les notícies de la pèrdua de les dues columnes arribaren al general Legorburu, aquest va decidir retirar-se a dins de les casernes i defensar-se des d’allà. No hi havia cap altra solució, s’havia d’aguantar i esperar que el cop militar triomfés i que tropes de reforç vinguessin a ajudar-los, els carrers ja estaven perduts. Però els desitjos del general Legorburu no s’anaven a acomplir, l’aixecament a Barcelona estava apunt de ser derrotat, només quedaven ja petits focus de resistència en punts molt determinats de la ciutat.
A mitja tarda, el general Goded pronunciava per la ràdio un discurs on demanava la fi de les hostilitats i el general Legorburu assetjat a les casernes de Sant Andreu comprenia que l’aixecament militar havia fracassat, tot estava perdut. Com ja havia predit el General Mola: “el ejército de Cataluña está encerrado en su ratonera, en un círculo de fuego sin salida ni retorno”.
A partir de les 8 de la tarda va començar a demanar als voluntaris que deixessin les armes i els hi va recomanar que procuressin escapar-se d’allà per la nit ja que no volia que hi haguessin voluntaris dins de les casernes en el moment que hagués de rendir-se. Durant la nit, els voluntaris escaparen de les casernes com van poder, alguns ho aconseguiren i d’altres foren abatuts al intentar-ho.
El 20 de juliol, ja sense voluntaris dins de les casernes va decidir entregar-se a la Guardia Civil tot esperant que aquests no deixessin agafar als milicians els 30.000 fusells que hi havia dintre. Però les casernes foren assaltades i els caps de la revolta liquidats, després, les armes foren agafades pels milicians per anar al front d’Aragó.
[1] Nota publicada a la Vanguardia el 23 de juliol de 1936. Després d´un registre policial.
[2] Testimoni directe transmés al autor del llibre “El ejército del 19 de julio en Cataluña” per alguns Requetés voluntaris que estàven allà.
SANT ANDREU: DEL 18 AL 20 DE JULIOL DE 1936
L’intent fallit de Cop d’Estat del 18 de juliol va derivar en un aixecament militar que va ser l’inici d’una cruenta guerra civil. Veiem ara el que va passar a Sant Andreu de Palomar entre el 18 i el 20 de juliol de 1936.
A Sant Andreu, s’havia desenvolupat una gran massa proletària amb idees federals i anarquistes gràcies a la seva gran industrialització, i feia pocs anys s’havia aixecat la caserna del Regiment d’Artilleria Lleugera Núm. 7 conjuntament amb els edificis de la Maestrança d’Artilleria (que substituïen les instal·lacions de les Drassanes) i on s’ubicà la 4ª Brigada d’Artilleria dirigida pel general Justo Legorburu y Domínguez-Matamoros; amb un regiment de 350 soldats distribuïts en 2 grups de 4 bateries cadascun dirigits pel coronel José Llanas Quintilla i amb un total de 24 peces d’artilleria de 105 mil·límetres i 30.000 fusells.
El 18 de juliol, els andreuencs en sentir les notícies per la ràdio va anar dirigint-se cap a les rodalies la caserna que estava tancada a pany i forrellat. Al seu interior la unitat militar va decidir sumar-se finalment al alçament després de realitzar una votació entre els seus oficials. El “sí” van guanyar només per un vot, encara que també van rebre el suport del general i del coronel. Un cop acceptat l’aixecament, es van rebre les instruccions per mobilitzar-se:
“Cuarta División – Estado Mayor.
Los comandantes de unidades que sobre el plano y luego sobre el terreno, a fin de lindear el itinerario más conveniente, teniendo en cuenta para ello las calles más despejadas, aun cuando sea dando algún rodeo, si este no es grande, pero evitando pasar por delante de aquellos lugares que por estar ocupados o pertenecer a autoridades, fuerzas o agrupaciones o entidades enemigas o sospechosas de serlo, puedan delatar o hacer sospechar del movimiento antes de realizarlo.
Los movimientos previos, como si se tratase de una verdadera operación de guerra, deben ocultarse.
Los preparativos, deben hacerse ràpidamente y con el mayor sigilo, a fin de llamar la atención lo menos posible, especialmente en el caso de que haya jefes no simpatizantes del movimiento que vivan en el cuartel.
Antes de salir del cuartel, tener preparadas las municiones, el armamento, unas botellas de coñac, granadas de mano y si es posible un desayuno frio, según la hora de salida.
Se dará a beber coñac a la tropa (muy importante) y se la arengará en tonos patrióticos”[1].
I aquella mateixa tarda, Josep Maria Conill (cap regional dels Requetés catalans) va rebre l’ordre següent: “Mande doscientos hombres al Parque de Artillería de San Andrés y 150 al de Caballería de Sans. Vayan sin armas, ni documentación. Entrada 4 horas del domingo. Santo y seña: FERNANDO FURRIEL FERROL”.[2]
La nit va arribar i a les rodalies de les casernes es respirava una calma tensa, trencada de tant en tant per l’arribada de voluntaris partidaris de l’alçament militar que van tenir molts problemes per entrar-hi. Alguns homes van ser perseguits per milicians i van haver de fugir, els cotxes que venien amb voluntaris van ser tirotejats i alguns dels seus ocupants ja foren ferits. Tot i així, uns 260 homes -entre els Requetés de Sabadell i Terrassa, gent de Comunión Tradicionalista, Renovación Española, i alguns militars retirats- van aconseguir accedir-hi entre les 12 i les 3 de la matinada del ja dia 19 de juliol. I cap a les 3 de la matinada, va arribar encara un altre grup d’homes a peu provinents del passeig Colom.
Entre les 4 i les 4.30 de la matinada del 19 de juliol la caserna de Sant Andreu es va mobilitzar. Formats al pati, els voluntaris van rebre guerreres, cartutxeres i fusells, al mateix temps s’anaven preparant els camions amb les peces d’artilleria. Dues columnes sortiren en direcció a la plaça Catalunya, una amb dues bateries transportades en 4 camions al càrrec del capità Fernando Dasí Hernández i els tinents José Dorrego Pascual, Carlos Aliso Sarmiento i Ricardo Segarra Gallart i l’altra, formada per 3 peces d’artilleria i la quinta de la caserna, dirigida pels capitans Atanasio Torres Chacón i Miguel Montesinos Barbieri, amb els tinents Raimundo Anadón Lladó, Baldomero Arduengo García, Ignacio Topete Hernández, Diego Serres Borrás, Dionisio Miguel Mayor, Celedonio Cabañes Papell i Juan Gómez Vázquez.
Però quan anaven a sortir les altres, van començar els problemes quan Guillermo Reinlein Calzada que dirigia el comandament de la segona columna de voluntaris per animar-los va dir: “Se sale a luchar al servicio de la Patria y si alguien no está dispuesto a seguir aún está a tiempo”, i va acabar amb les invocacions reglamentàries de: “¡Viva la República! i ¡Viva España!”. Els Requetés que estaven allà només van contestar a l’últim “¡viva!” i no van voler corejar a la República. I decidiren -després d’uns moments de tensió- no unir-se a la columna. Ràpidament, el Coronel Llanas va parlar amb ells i els va demanar “…en el nombre sagrado de la Patria” que prestessin servei d’armes encara que fos en la caserna ja que aquesta quedava indefensa, cosa que aquests van acceptar.[3] Però aquell fet va obligar al comandament a donar l’ordre de sortida de les peces d’artilleria desproveïdes d’acompanyament d’infants -ja que els Requetés es van quedar a la caserna- i allò va provocar l’extermini d’aquella columna en arribar als carrers Diputació i Pau Claris, on van ser pressa fàcil per als milicians que es van quedar amb les peces d’artilleria.
La caserna de Sant Andreu finalment quedà defensada pels Requetés i altres voluntaris -un total de 205 persones- al comandament del tinent coronel José Daza Fernández. Per controlar els voltants i evitar atacs, marxaren tropes pel passeig Torras i Bages avançant cap a la plaça Orfila on s’estaven muntant barricades. Davant de la impossibilitat d’ocupar-la, els militars van retrocedir. Un altre grup de militars es van dirigir cap a Santa Coloma de Gramenet per intentar controlar el pont sobre el riu Besòs. Els militars van aconseguir arribar a les Cases Barates de Baró de Viver però la resistència miliciana els va fer retrocedir de nou. Els militars només aconseguiren una petita victòria, ocupar la zona de la central elèctrica des d’on desenes de milicians estaven disparant a una de les façanes de les casernes. Però cap a les deu del matí la situació pels militars de les casernes es va començar a complicar seriosament. Un avió procedent de la base de El Prat va metrallar i llençà bombes a les casernes amb compte de no tocar l’arsenal. Un total de 9 bombes van ser llençades causant 3 morts i diversos ferits. Contra aquells atacs aeris no hi havia defensa ja que les casernes no tenien antiaeris. Per intentar defensar-se, els soldats van fer forats al terra per posar-hi les cunyes dels canons i poder utilitzar-los en posició vertical per disparar al aire. Mentre els militars intentaven abatre l’avió, els milicians i la Guardia d’Assalt va intentar l’assalt, la lluita va ser molt dura i va haver molts morts i ferits.
Per evitar l’arribada en massa de més milicians, els militars van decidir muntar una peça d’artilleria al mig del passeig Torras i Bages. En aquell moment de gran tensió a més, van arribar a més les restes de la tropa de la primera columna de militars que havien marxat cap a la plaça Catalunya i que havien estat derrotats després entre els carrer Balmes i Diagonal. Finalment, el General Legorburu va decidir retirar-se i tancar-se dins de les casernes. No hi havia cap altre solució, s’havia d’aguantar dins i esperar que el cop militar triomfés i tropes de reforç vinguessin a ajudar-los, els carrers ja estaven perduts. Però el desig de Legorburu no s’anava a acomplir, l’aixecament a Barcelona estava apunt de ser aniquilat. A mitja tarda, el General Goded pronunciava per ràdio un discurs on demanava la fi de les hostilitats.
Els milicians van començar a muntar barricades al voltant de les casernes i a partir de les 8 del vespre Legorburu va demanar als voluntaris que deixessin les armes i els va recomanar que procuressin escapar-se d’allà a la nit ja que no volia que hi haguessin voluntaris dins de les casernes en el moment de la rendició. Durant la nit, els voluntaris fugiren com van poder tot i que alguns van ser abatuts al intentar-ho. Al mati, ja sense voluntaris dins les casernes (ja era dia 20 de juliol) Legorburu va decidir rendir-se a la Guardia Civil tot esperant que aquests no deixessin als milicians agafar els 30.000 fusells que hi havia dintre, però allò fou impossible, els fusells van ser agafats pel poble.
[1] La Vanguardia: 23 de juliol de 1936.
[2] VILARRUBIAS, Felio A. “El ejército del 19 de julio en Cataluña”.
[3] VILARRUBIAS, Felio A. “El ejército del 19 de julio en Cataluña”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada