Una història de valentia protagonitzada per una dona que va lliurar la seva pròpia lluita contra el franquisme, des de casa seva.
UN PROYECTO DE
Des de l'Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya iniciem un nou projecte en forma de documental, aquest cop posant la mirada en el rol que van tenir les dones durant el franquisme, especialment en el marc de la lluita antifeixista dels maquis.
I per fer-ho, prenem com a exemple els fets que van ocórrer entre el gener de 1945 i juny de 1946, al Mas la Sala, casa on vivia la Cristina Zalba juntament amb els seus pares adoptius, el seu marit i fills, i on durant 508 dies van mantenir un maqui amagat.
La Cristina Zalba neix el 7 de maig de 1909 a l’Hospital Clínic de Barcelona i és abandonada i portada l’endemà a la Maternitat de Barcelona. Als 5 anys, l’adopta la família Delós-Solà, de Sant Joan les Abadesses i als 25 anys es casa amb l’Enric Sala.
A l’octubre de 1940, després de l’aiguat, decideixen traslladar-se de Sant Joan les Abadesses al Mas la Sala, a Oix, lloc on 5 anys més tard passarien els fets que protagonitzen el nostre documental: el 13 de gener de 1945 arriba el maqui Antonio Figueras Cortacans, alias Crispín, ferit i demanant aixopluc al Mas la Sala.
La fermesa i les conviccions de la Cristina Zalba fan possible que acullin al maqui, malgrat les reticències del marit. És ella també que s’encarrega de cuidar-lo i portar-li menjar.
Al cap d’un any i mig, ja amb les ferides més recuperades, Crispín decideix que és hora de reunir-se amb els seus a França, a la Manère, i és la Cristina que l’acompanya a peu, de nit, fins a la frontera.
La Cristina i en Crispín no es tornaran a veure mai més, malgrat que mantindran correspondència per carta que serà interrompuda degut al rebuig de l’Enric.
La família Sala-Zalba finalment es traslladarà el 1954 a Castellfollit de la Roca, pel desig que té la Cristina de que els seus fills (Joan, Josep i Maria) vagin a l’escola. Finalment, la Cristina morirà el 21 d’agost de 2001 a l’edat de 91 anys.
Per què fem aquest Verkami?
La realització d’un documental porta associada uns costos materials i personals elevats. A més, aquest documental compta també amb escenes de ficció, cosa que ha suposat ampliar l'equip professional i invertir-hi més hores de treball i preparació.
Tots aquests costos no poden ser assumits per l’associació i per això iniciem una campanya de recollida d’aportacions voluntàries que afegirem a ajudes de diverses organitzacions.
Ens ajudes?
L’estrena es té previst que sigui al cinema de la ciutat d’Olot, a la comarca de la Garrotxa.
La visita seria als voltants del Mas la Sala, que pertany al municipi d’Oix (comarca de la Garrotxa). Ocuparia un matí i es visitarien alguns dels indrets clau de la història que narra el documental: llocs on van tenir amagat el maqui abans d’entrar-lo a la casa; l’ermita de Santa Bàrbara de Pruneres; explicar i entendre el paisatge del voltant; possible ruta traçada per la Cristina i l’Antonio.
Qui som?
L’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya som un grup de memòria històrica que ens centrem sobretot en el record de la lluita guerrillera antifranquista. El formem un grup de gent de procedències, edats i professions diverses.
Entre les nostres activitats destacades hi són: la recuperació de les rutes dels maquis i dels guies; el documental sobre el maqui Cisquet; jornades anuals dels maquis; publicacions de llibres; marxes de la retirada i rutes teatralitzades; altres activitats com homenatges, xerrades, actes de record...
L'equip del documental:
El realitzador del documental és en Marc Planagumà i el director d'escena per les parts de ficció, en Marc Plana. L'ajudant de direcció ha estat la Berta Vilaró .
Pel que fa als actors/actriu: Iris Schneider és la Cristina Zalba; Erik Varea és el maqui Antoni Figueras; i Pol Toro en el paper del marit de la Cristina, l'Enric Sala.
Tècnic de so: Manel Tècnic de llum: Leo Dutra Script: Maria González Producció: Aina i Maria Planagumà Maquillatge: Alba Angulo Vestuari: Berta Fernández
I l'equip d'art: Anna i Sara Rodríguez i Joan Altés, amb instagram: @la_fabrica_espai_creatiu.
Altres entitats col·laboradores que ja ens estan ajudant amb el projecte:
Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme
Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca
Ajuntament de Castellfollit de la Roca
Vitraris: Associació Cultural de Vidreres
A què destinarem les vostres aportacions?
Els diners recollits en aquesta campanya seran utilitzats principalment per pagar: els professionals que han participat en el conjunt de la realització del documental; les despeses de transport, manutenció i allotjament durant els rodatges; el lloguer de vestuari; material utilitzat.
Calendari previst:
On ens pots trobar?
Per a més informació o qualsevol dubte sobre el projecte, pots escriure'ns a cisquet1946@gmail.com
Preguntas frecuentes
Aún no hay ninguna publicada.
¿Tienes alguna otra duda o pregunta?
https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2236993-la-meva-mare-de-lluita.html
“La meva mare de lluita”
Crida de l’Amical d’Antics Guerrillers a participar en un documental sobre Cristina Zalba a través d’un micromecenatge
Masovera a Oix, va amagar i salvar el maqui Antoni Figueras, ferit en una emboscada
Sònia Sala recorda quan, un dia, la seva àvia paterna, Cristina Zalba, li va preguntar si sabia qui eren els maquis. “Em vam amagar un a La Sala. Sobretot, no ho expliquis mai a ningú, que ens podrien venir a buscar”, li va dir. Era a finals dels vuitanta i la neta, adolescent, no va donar importància al comentari. La primavera del 2021, va rebre una trucada de la seva tia Maria, filla de la Cristina, explicant-li la descoberta, a instàncies de l’ Amical d’Antics Guerrillers , d’un informe dipositat a l’Arxiu del Partit Comunista, a la Universitat Complutense de Madrid, en què el maqui Antoni Figueras Cortacans, àlies Crispín, detalla els 508 dies que, entre el 1945 i el 1946, va estar acollit a La Sala, un mas a deu minuts de la parròquia de Santa Bàrbara de Pruneres, al terme municipal d’Oix.
Maria Sala va néixer durant l’estada d’Antoni Figueras al mas i l’únic record que té de qui l’acotxava i hi jugava quan era un nadó és el sobrenom de “pixabraguetes”, segons l’anomenaven els seus germans, el pare de la Sònia, en Joan, ja mort, i el germà mitjà, en Josep, que tenia quatre anys. El pare, Enric Sala, excombatent de la República en la batalla de l’Ebre, pres en un camp franquista, no veia de bon ull acollir un guerriller maqui, cap del 19è grup de guerrillers espanyols del grup Bordoy de l’agrupació Reconquesta de Espanya. Cristina Zalba va convèncer el marit, dient-li que si algun dia els fills es trobessin en una situació similar agrairien l’ajuda.
“Quan ella va fer el que va fer era conscient dels riscos que hi havia”, remarca la neta, Sònia Sala. El mas és molt aïllat, però durant els anys quaranta, i per la proximitat amb la frontera, rebien moltes visites de la Guàrdia Civil. “Arribaven i es quedaven a dormir o a menjar. Es donaven situacions en què els guàrdies civils estaven menjant a la cuina i el maqui era a dalt amagat”, explica Sala en relació a un secret familiar que han pogut recompondre gràcies al relat que fa el maqui Crispín en l’informe.
“Era una dona molt poc convencional, amb molta empenta i resolutiva, gens submisa al marit i amb molt criteri propi. Estava acostumada a tenir veu i vot a casa.” La neta defineix així l’àvia, un perfil poc comú en les dones de la postguerra. Nascuda a Barcelona el 7 de maig del 1909 a l’hospital Clínic, va ser dipositada a la Maternitat. Va ser una dona forjada en les dificultats i amb els cognoms Zalba i Rodis decidits per un jutge que així la va inscriure en el registre. Va ser acollida per una família de Maçanet de Cabrenys per alletar-la i, amb cinc anys, la van retornar a la Maternitat. Aleshores, un matrimoni de Sant Joan de les Abadesses la va adoptar. Al cap d’uns anys, van tenir una filla biològica i l’adoptada va quedar en segon terme. El 1934, es va casar amb Enric Sala Planella de Sant Pau de Segúries i va treballar a la fàbrica Espona, una filatura de Sant Joan de les Abadesses fins que va començar a la guerra, quan es va afiliar a la CNT. Amb el marit al front, es va espavilar per tirar endavant “com moltes altres dones d’aquesta zona”, hi afegeix la neta. Una dona empoderada amb coneixements d’herbes remeieres que feia ungüents i ajudava qui ho necessitava a interrompre embarassos. “Quan vam llegir la història, ens va sorprendre, però, d’altra banda, coincideix amb el seu caràcter”, recorda la neta. El maqui Antoni Figueras es refereix a Cristina Zalba com “la meva mare de lluita”.
El 31 de desembre del 1944, al mas Puigvert de Sant Iscle de Colltort, després d’una delació, es va produir una emboscada de la Guàrdia Civil sobre el grup de guerrillers que s’hi havien apropat per comprar menjar. A resultes de l’enfrontament, va quedar ferit de mort el maqui anomenat Palau i Crispín va rebre un tret a la cama, però va poder fugir muntanya amunt. Va restar amagat fins que, el 12 de gener del 1945, va arribar a l’ermita de Santa Bàrbara de Pruneres, on es va refugiar. L’endemà, es va dirigir al mas La Sala, on va trucar a la porta per demanar aixopluc, aigua i menjar. No només el van acollir i guarir les ferides. Cristina Zalba va viatjar fins a Granollers, on Figueras tenia uns oncles, per comunicar-se amb ells i fer-los saber que era viu. La masovera també va contactar amb el pare, que vivia a Lleida. El 7 de juny del 1946, la Cristina va acompanyar l’Antoni fins al coll de les Falgueres, per on podria passar a l’Estat francès. A trenc d’alba, es van acomiadar al coll amb una emocionant abraçada. No es van tornar a veure mai més.
L’àvia va traspassar el secret familiar a la neta. I la besneta Iona Pujol n’ha fet el treball de recerca a l’institut. La filla del mas que el maqui acotxava el descobreix quan l’Amical d’Antics Guerrillers hi contacta per comprovar la documentació del Partit Comunista amb els cognoms familiars. Ara, per difondre el paper de dones com la masovera de La Sala, l’Amical impulsa una campanya de micromecenatge per fer-ne un documental .