http://www.operaciostanbrook.org/
diumenge 1 de desembre de 2013
Entre les noves adhesions del cap de setmana, ens han arribat tres de la familia Lillo, amb una nota aclaratòria de Rosa-Juana Lillo que publiquem:
«Soy hija de Marcelo Lillo Catalán (pasajero del Stanbrook nº1564) y sobrina de Cándido Lillo Catalán (pasajero 719). Por cierto el nombre de mi tío que figura en el listado de los pasajeros del Stanbrook es erróneo: figura como Cándido 'Lilio Catalá' y debería ser CÁNDIDO LILLO CATALÁN».
Hem de dir que coneguem més casos d'errates que anirem recopilant i al remat ja farem un llistat amb tots ells, així mateix, ja tenim coneixement de diversos "passatgers" que no figuren als llistats oficials, en poden ser al voltant dels 400, que també anirem esbrinant amb l'ajuda de totes i tos vosaltres.
dissabte 30 de novembre de 2013
Trailer de "Desde el Silencio" (Exilio Republicano en el Norte de Àfrica)
http://www.youtube.com/embed/b96YziGlk9k?version=3&rel=1&fs=1&showsearch=0&showinfo=1&iv_load_policy=1&wmode=transparentÀfrica)
http://www.youtube.com/embed/b96YziGlk9k?version=3&rel=1&fs=1&showsearch=0&showinfo=1&iv_load_policy=1&wmode=transparentÀfrica)
dijous 28 de novembre de 2013
Salut i bon dia, buenos dias, a totes i tots.
Com voreu pel contador i en apenes cinc dies, sense haver-hi fet encara la presentació pública de l'Operació Stanbrook, el nostre blog ha rebut 2500 visites de diversos països d'Europa, Africa i del continet Americà que poc a poc anirem processant i incloent-hi on pertoque. Així mateix van creixent els llistats d'entitats i persones adherides, moltes de les quals també ens diuen que vindran al viatge. Això en aquest moment és el treball més important perquè en donarà la informació necessària per a les contractacions pertinents. L'Operació Stanbrook és un projecte autogestionat i la seua dimensió la donarà els propis participants i col·laboradors adherits, cadascú en la mesura de les seues possibilitats.
La realitat ens posa els peus a terra. Havíem acordat no incloure cap persona als llistats de la qual no tinguérem el corresponent mail d'adhesió... comencen a arribar trucades telefòniques de persones que no tenen ordenador, no tenen internet i a través de contactes personals ens localitzen ni se sap com i ens truquen. A la reunió d'avui de la comissió de treball vorem la manera de donar un telèfon de contacte i un número de fax.
D'entre els mails rebuts, en publiquem un, rebut de França, que reflexa l'ànima del nostre projecte i la seua intencionalitat a l'escrit i a les fotos remeses. Ens l'envia Pablo Iglésias, fill de Medardo Iglesias —Eduardo al llistat oficial de l'Stanbrook— passatger nº 368.
Buenos días Rafa:
Me puedes escribir en castellano o en francés, como prefieras. Soy hijo del exilio republicano y nací en París, donde estuve hasta los 25 años. Ahora vivo gran parte del año en Toulouse, en Francia y otra parte del año en Vigo en España.
Se trata de mi padre, nacido en 1942, en la lista siempre se equivocaron con su nombre. En vez de Medardo, lo llamaban Eduardo, Gerardo, etc.
Te adjunto alguna foto y un documento. Nunca supe quienes eran los demás en las fotos. Tengo más fotos de aquella época.
Mi madre, Mercedes Núñez Targa, era catalana. Estuvo presa en la cárcel de Ventas. Luego pasó a Frrancia. Se incorporó a la 5ª Brigada de Guerrilleros Españoles del Departamento de l'Aude en Carcassonne. Fué detenida por la Gestapo en mayo de 1944 y enviada al campo de concentración de Ravensbrück.
Salud y Tercera República.
Pablo
+10.05.jpg)
 |
| Medardo Iglesias amb d'altres companys al Camp Morand-Boghari en 1939 |
divendres 22 de novembre de 2013
Presentación
Poco antes de la media noche del 28 al 29 de marzo de 1939, salía del puerto de Alicante con destino a Orán, en la Argelia francesa, y bajo el mando del capitán Archibald Dickson, el Stanbrook, un viejo carguero inglés dedicado mayoritariamente al transporte de carbón y que esa noche evacuó en dramáticas condiciones a los últimos republicanos españoles que consiguieron embarcar hacia el exilio.
En el puerto de Alicante quedaron atrapados miles de republicanos que fueron encarcelados inmediatamente por los fascistas que, incumpliendo una vez más sus acuerdos y juramentos, impidieron acercarse a cuatro mercantes, uno británico y tres franceses, para terminar la evacuación.
"Se abre un largo y oscuro periodo en el que el caudillo de los vencedores va a seguir matando. No necesita que haya combates para hacerlo. Le basta con mantener en vigor el Estado de Guerra, con todo el apoyo de la parafernalia justiciera hasta 1948. Las fuerzas fascistas ajusticiaron entre 1936 y 1943 a más de ciento cincuenta mil personas. Más de lo que las tropas de Franco mataron en el frente en tres años de guerra".1
Esta fue una claudicación más de Francia, Gran Bretaña y Estados Unidos que con su política de no intervención desarmaron a la República y la dejaron sola ante el totalitarismo nazi de Hitler y Mussolini, pensando que ellos podrían librarse de sus ataques. La República corrió la misma suerte que Austria, Checoslovaquia y Polonia hasta que les tocó el turno a ellos.
Justo Arcos Sánchez, de 30 años abría la lista oficial de embarque con el número 1, y el listado lo cerraba Nemesio Rico Rico, de 42 años, que era el «pasajero» nº 2 638.2
Esta cifra de personas, que llenaban a rebosar el barco, como queda inmortalizada en la foto de llegada, y que lo escora peligrosamente a babor a lo largo de toda la travesía, se verá ampliada a casi tres mil viajeros, según otras fuentes.
Al salir el barco, aún hubo gente que se tiró al agua —cuenta Helio González— «Nadan con rabia. Solo dos llegan a ganar el barco. Otros muchos, impotentes, mezclan sus lágrimas con el agua helada.»
Y aún más, la aviación fascista bombardeará casi a ciegas la bocana del puerto para impedir la salida, pero por suerte al Stanbrook sólo se vio salpicado de agua por aquellas explosiones. Llegados al mar abierto, el capitán cambió el rumbo inicial para despistar a los aviones franquistas… veintidós dos horas después llegaban al puerto de Mers el-Kebir, una base militar a pocos kilómetros de Orán.
Helia González, la pasajera n º 2277, tenía seis años cuando embarcó y en su libro «Desde la otra orilla. Memorias del exilio»3, cuenta los momentos de la llegada:
«A las mujeres mayores, a las madres con hijos nos hicieron bajar a tierra. Nos quedamos sin padres. En mi cuerpo agotado, mis ojos únicamente seguían vivos para fijarme en las gentes, en las cosas. Estaba tan cansada que pronto cedí a la separación.
Algo Me hizo reaccionar. Era un aroma olvidado. Un olor reconfortante. Tuve que verlo para recordar. En improvisadas mesas hechas con largos tableros sobre trípode, abundantes rebanadas de pan recién horneado y leche con azúcar dispuestas para sernos distribuidas. Hasta allí nos condujeron. El ánimo del triste cortejo se tornó en sorpresa, luego en incertidumbre, y, al ver que todos esos manjares eran destinados para nosotros, en explosiones de alegría».
Helia aún vive en Elche, con su hermana Alicia, otra niña del Stanbrook, y ambas están ilusionadas en hacer este viaje-homenaje a la Memoria Republicana con motivo del 75 aniversario del final de la guerra y de su llegada a Argelia.
Queremos conocer a todas las personas que vivieron y todavía pueden contar este viaje.
Queremos conocer Argelia, el país de acogida, y visitar los lugares donde vivieron.
Queremos que los estudiosos nos den más información.
Queremos que se conozca la historia y que no quede sólo el olvido, o la versión de los vencedores, en este caso, la versión de los fascistas.
Hemos creado un grupo de trabajo para ofrecer un viaje que reproduzca y conmemore la odisea de los pasajeros del Stanbrook 75 años después. También presentaremos estudios de investigación de los últimos días de la República mediante la celebración de conferencias, exposiciones, documentales y la edición de un libro con todos los materiales.
Queremos celebrar como actos centrales del proyecto un «Concierto Popular de la Memoria» en Orán con músicos de las dos orillas del Mediterráneo, y finalmente y de acuerdo con las autoridades de Argelia, instalar un monumento para honrar la Memoria Republicana y la hermandad de la población de Argelia en aquellos difíciles años.
Todo esto para los meses de marzo y abril de 2014.
Ustedes pueden participar y por ello es muy importante su preinscripción para el viaje (salida el 28 de marzo y regreso el 2 de abril) que abriremos en unas semanas y del que daremos cumplida información. Colaborando económicamente en la realización del monumento y de los actos del proyecto; participando en las conferencias y exposiciones que se realizarán en marzo y abril; enviando sus colaboraciones, recuerdos, vivencias, fotos, documentos, información, etc, todo lo que esté a su alcance sobre el Stanbrook y los campos de internamiento de Argelia.
Ahora mismo ya: si es una asociación, fundación, institución, enviando una adhesión al proyecto, o bien a nivel individual enviándonos sus datos y proponiéndonos de qué manera les gustaría colaborar.
Comisión de trabajo «Operación Stanbrook»:
Homenaje a la Memoria Republicana
Homenaje a la Memoria Republicana
1(El arte de matar. Jorge M. Reverte)
2(Anales de la Historia Contemporánea. Universidad de Murcia . 1983, Juan Bautista Vilar).
3Edit. Frutos del Tiempo. Elche
dijous 7 de novembre de 2013
Presentació
Poc abans de la mitja nit del 28 al 29 de març de 1939, eixia del port d'Alacant amb destí a Orà, a l'Algèria francesa, i sota el comandament del capità Archibald Dickson, el Stanbrook, un vell vaixell de càrrega anglès dedicat majoritàriament al transport de carbó i que eixa nit va evacuar en dramàtiques condicions als darrers republicans espanyols que aconseguiren embarcar cap a l'exili.
Al port d'Alacant quedaren atrapats milers de republicans que foren empresonats immediatament pels feixistes que, incomplint una vegada més els seus acords i juraments, impediren acostar-se a quatre mercants, un britànic i tres francesos, per acabar l'evacuació...
«Se abre un largo y oscuro período en el que el caudillo de los vencedores va a seguir matando. No necesita que haya combates para hacerlo. Le basta con mantener en vigor el estado de guerra, con toda su parafernalia justiciera, hasta 1948. Las fuerzas fascistas ajusticiarán entre 1936 y 1943 a más de ciento cincuenta mil personas. Más de lo que las tropas de Franco han matado en el frente en tres años de guerra». (El arte de matar. Jorge M. Reverte)
Esta fou una claudicació més de França, Gran Bretanya i Estats Units que amb la seua política de no intervenció desarmaren a la República i la deixaren sola davant el totalitarisme nazi de Hitler i Mussolini, pensant que ells podrien lliurar-se dels seus atacs. La República corregué la mateixa sort que Aústria, Txecoslovàquia i Polònia fins que els tocà el torn a d'ells.
Justo Arcos Sánchez, de 30 anys obria la llista oficial d'embarcament amb el número 1, i el llistat el tancava Nemesio Rico Rico, de 42 anys, que era el “passatger” nº 2638 (Anales de la Història Contemporànea. Universidad de Múrcia. 1983, Juan Bautista Vilar).
Aquesta xifra de persones, que omplien de gom a gom el vaixell com queda immortalitzat a la foto d'arribada, i que l'escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara es ampliada a gairebé tres mil viatgers segons altres fonts.
En eixir el barco, encara hi hagué gent que es tirà a l'aigua —conta Hèlia González— «Nadan con rabia. Solo dos llegan a ganar el barco. Otros , muchos, impotentes, mezclan sus lágrimas con el agua helada.»
I encara més, l'aviació feixista bombardejarà gairebé a cegues la bocana del port per impedir la sortida però al Stanbrook sols arribà algun ruixat d'aigua, esguits d'aquelles explosions. Arribats al mar oberta el capità canvià el rumb inicial i despistà als avions franquistes... vint-i-dues hores després arribaven al port de Mers el-Kebir, un port militar a uns pocs kms d'Orà.
Helia Gonzalez, la passatgera nº 2277, tenia sis anys quan embarcà i al seu llibre “Desde la otra orilla.
Memorias del exilio” (Edit. Frutos del Tiempo. Elx), conta els moments de l'arribada:
«A las mujeres mayores, a las madres con sus hijos nos hicieron bajar a tierra. Nos quedamos sin papá. En mi cuerpo agotado, mis ojos únicamente seguian vivos para fijar-se en las gentes, en las cosas. Estaba tan cansada que pronto cedí a la separación.
Algo me hizo reaccionar. Era un aroma olvidado. Un olor reconfortante. Tuve que verlo para recordar. En improvisadas mesas hechas con largos tableros sobre trípode, abundantes rebanadas de pan recién horneado y leche con azucar dispuestas para sernos distribuidas. Hasta allí nos condujeron. El ánimo del triste cortejo se trocó en sorpresa, luego en incertidumbre, y, al ver que todos esos manjares nos estaban destinados, en explosión de alegria.»
Helia encara viu a Elx, amb la seua germana Alícia, una altra xiqueta de l'Stanbrook, i ambdues força il·lusionades en refer aquest Viatge-Homenatge a la Memòria Republicana amb motiu del 75 aniversari del final de la guerra i de la seua arribada a Algèria.
Volem conèixer a totes les persones que visqueren i encara poden contar este viatge. Volem conèixer Algèria, el país d'acollida i visitar els llocs on visqueren. Volem que els estudiosos ens donen més informació. Volem que es conega la història i que no quede només l'oblit o la versió dels vencedors, en este cas, la versió dels feixistes.
Hem creat un grup de treball per oferir-vos un viatge que reproduïsca i commemore l'Odissea dels passatgers del Stanbrook 75 anys després. També presentarem estudis d'investigació dels darrers dies de la República mitjançant la celebració de conferències, exposicions, documentals i l'edició d'un llibre amb tos els materials.
Volem celebrar com a actes centrals del projecte un “Concert Popular de la Memòria” a Orà amb músics de les dues ribes de la Mediterrània i finalment i d'acord amb les autoritats d'Algèria, instal·lar un monument on elles determinen per honorar la Memòria Republicana i la germanor de la població d'Algèria en aquells difícils anys.
Tot açò per a els mesos de març i abril de 2014.
Vosaltres podeu participar —i és molt important— amb la vostra preinscripció per al viatge (eixida el 28 de març i tronada el 2 d'abril en principi) que obrirem en unes setmanes i del qual vos donarem complida informació, per tal de tindre una idea sobre el vaixell a llogar entre 500 i 1200 persones.
Col·laborant econòmicament a la realització del monument i dels actes del projecte; participant en les conferències i exposicions que es faran en març i abril; enviant les vostres col·laboracions, records, vivències, fotos, documents, informació... tot allò que estiga al vostre abast sobre l'Stanbrook i els camps d'internament d'Algèria.
Ara mateix: si sou una associació, fundació , institució,... enviant un acord d'adhesió al projecte i particularment, enviant-nos les vostres dades i dient-nos en que vos agradaria col·laborar.
Comissió de treball “Operació Stanbrook:
Homenatge a la Memòria Republicana”
Al port d'Alacant quedaren atrapats milers de republicans que foren empresonats immediatament pels feixistes que, incomplint una vegada més els seus acords i juraments, impediren acostar-se a quatre mercants, un britànic i tres francesos, per acabar l'evacuació...
«Se abre un largo y oscuro período en el que el caudillo de los vencedores va a seguir matando. No necesita que haya combates para hacerlo. Le basta con mantener en vigor el estado de guerra, con toda su parafernalia justiciera, hasta 1948. Las fuerzas fascistas ajusticiarán entre 1936 y 1943 a más de ciento cincuenta mil personas. Más de lo que las tropas de Franco han matado en el frente en tres años de guerra». (El arte de matar. Jorge M. Reverte)
Esta fou una claudicació més de França, Gran Bretanya i Estats Units que amb la seua política de no intervenció desarmaren a la República i la deixaren sola davant el totalitarisme nazi de Hitler i Mussolini, pensant que ells podrien lliurar-se dels seus atacs. La República corregué la mateixa sort que Aústria, Txecoslovàquia i Polònia fins que els tocà el torn a d'ells.
Justo Arcos Sánchez, de 30 anys obria la llista oficial d'embarcament amb el número 1, i el llistat el tancava Nemesio Rico Rico, de 42 anys, que era el “passatger” nº 2638 (Anales de la Història Contemporànea. Universidad de Múrcia. 1983, Juan Bautista Vilar).
Aquesta xifra de persones, que omplien de gom a gom el vaixell com queda immortalitzat a la foto d'arribada, i que l'escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara es ampliada a gairebé tres mil viatgers segons altres fonts.
En eixir el barco, encara hi hagué gent que es tirà a l'aigua —conta Hèlia González— «Nadan con rabia. Solo dos llegan a ganar el barco. Otros , muchos, impotentes, mezclan sus lágrimas con el agua helada.»
I encara més, l'aviació feixista bombardejarà gairebé a cegues la bocana del port per impedir la sortida però al Stanbrook sols arribà algun ruixat d'aigua, esguits d'aquelles explosions. Arribats al mar oberta el capità canvià el rumb inicial i despistà als avions franquistes... vint-i-dues hores després arribaven al port de Mers el-Kebir, un port militar a uns pocs kms d'Orà.
Helia Gonzalez, la passatgera nº 2277, tenia sis anys quan embarcà i al seu llibre “Desde la otra orilla.
Memorias del exilio” (Edit. Frutos del Tiempo. Elx), conta els moments de l'arribada:
«A las mujeres mayores, a las madres con sus hijos nos hicieron bajar a tierra. Nos quedamos sin papá. En mi cuerpo agotado, mis ojos únicamente seguian vivos para fijar-se en las gentes, en las cosas. Estaba tan cansada que pronto cedí a la separación.
Algo me hizo reaccionar. Era un aroma olvidado. Un olor reconfortante. Tuve que verlo para recordar. En improvisadas mesas hechas con largos tableros sobre trípode, abundantes rebanadas de pan recién horneado y leche con azucar dispuestas para sernos distribuidas. Hasta allí nos condujeron. El ánimo del triste cortejo se trocó en sorpresa, luego en incertidumbre, y, al ver que todos esos manjares nos estaban destinados, en explosión de alegria.»
Helia encara viu a Elx, amb la seua germana Alícia, una altra xiqueta de l'Stanbrook, i ambdues força il·lusionades en refer aquest Viatge-Homenatge a la Memòria Republicana amb motiu del 75 aniversari del final de la guerra i de la seua arribada a Algèria.
Volem conèixer a totes les persones que visqueren i encara poden contar este viatge. Volem conèixer Algèria, el país d'acollida i visitar els llocs on visqueren. Volem que els estudiosos ens donen més informació. Volem que es conega la història i que no quede només l'oblit o la versió dels vencedors, en este cas, la versió dels feixistes.
Hem creat un grup de treball per oferir-vos un viatge que reproduïsca i commemore l'Odissea dels passatgers del Stanbrook 75 anys després. També presentarem estudis d'investigació dels darrers dies de la República mitjançant la celebració de conferències, exposicions, documentals i l'edició d'un llibre amb tos els materials.
Volem celebrar com a actes centrals del projecte un “Concert Popular de la Memòria” a Orà amb músics de les dues ribes de la Mediterrània i finalment i d'acord amb les autoritats d'Algèria, instal·lar un monument on elles determinen per honorar la Memòria Republicana i la germanor de la població d'Algèria en aquells difícils anys.
Tot açò per a els mesos de març i abril de 2014.
Vosaltres podeu participar —i és molt important— amb la vostra preinscripció per al viatge (eixida el 28 de març i tronada el 2 d'abril en principi) que obrirem en unes setmanes i del qual vos donarem complida informació, per tal de tindre una idea sobre el vaixell a llogar entre 500 i 1200 persones.
Col·laborant econòmicament a la realització del monument i dels actes del projecte; participant en les conferències i exposicions que es faran en març i abril; enviant les vostres col·laboracions, records, vivències, fotos, documents, informació... tot allò que estiga al vostre abast sobre l'Stanbrook i els camps d'internament d'Algèria.
Ara mateix: si sou una associació, fundació , institució,... enviant un acord d'adhesió al projecte i particularment, enviant-nos les vostres dades i dient-nos en que vos agradaria col·laborar.
Comissió de treball “Operació Stanbrook:
Homenatge a la Memòria Republicana”
قليل قبل منتصف ليلة 82 حتي 82 مارس لعام 9292 , غادرت ميناء ألكنت متجهة الي وهران,
الجزائر الفرنسية, تحت قيادة الكابتين ارتشيبالد ديكسون, Stanbrook , باخرة شحن إنجليزية
قديمة مخصصة لنقل الفحم, التي تم إخلاءها في ضروف مزرية, لأواخر الجمهوريين الإسبان
الذين نجحوا في الوصول الي المنفي.
في ميناء ألكنت, حوصر آلاف الجمهوريون و سجنوا علي الفور من قبل الفاشيين الذين أخلوا
مرة أخرى بالوعود و الإتفاقيات, و منع حتى أربعة تجار من الإقتراب منهم, بريطاني و ثلاثة
فرنسيين, الى ان تمت عملية الإجلاء.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada