Un equip d’arqueòlegs va iniciar el passat mes d’octubre la campanya de recerca d’un dels principals centres de detenció de presos de la Guerra Civil
Uns 200 metres abans d’arribar des del nord a l’estació de Sant Isidre-Albatera-Catral (Baix Segura), qui mire per la finestra esquerra del tren podrà veure palmeres disseminades en aquests camps de cultiu, alguns erms, d’altres amb plantacions de magrana. En canvi, si es mira per la finestra dreta del tren el que es veu és el municipi de Sant Isidre, un poble jove, alçat als anys cinquanta per l’Instituto Nacional de Colonización, l’organisme franquista encarregat des de la postguerra de reorganitzar la propietat de la terra i els seus rendiments per al règim. Una terra que pràcticament una dècada abans del naixement d’aquest poble va acollir una de les instal·lacions més cruels de la Guerra Civil: el camp de concentració d’Albatera, construït el 1936 pel Govern de la República com a centre de detenció i transformat a partir del 1939, després de la victòria del bàndol colpista, en camp de concentració i preludi de l’afusellament de milers de presoners d’esquerres.
Sobre les circumstàncies d’aquests reclusos existeix poca informació: un parell de testimonis escrits i algun d’oral dels pocs supervivents d’aquell centre de l’horror. Testimonis que s’han encarregat de recopilar l’arqueòleg i historiador d’Asp (Vinalopó Mitjà) Felipe Mejías, qui al front d’un equip d’arqueòlegs va començar el passat 18 d’octubre la tercera campanya de prospeccions per a recuperar les restes del camp de concentració i posar llum sobre un dels indrets més foscos de l’etapa més fosca de la història contemporània del País Valencià.
En les dues primeres campanyes que van tindre lloc sobre les mateixes dates del 2020 i 2021, els arqueòlegs es van dedicar a estudiar el terreny i, mitjançant retroexcavadores i detectors de metalls, delimitar l’espai que van ocupar els diferents barracons que van albergar els reclusos del camp de concentració, així com les dimensions i ubicació d’aquest terreny. Per a delimitar l’àrea del camp, Mejías admet que la fotografia presa en el conegut com a «vol americà», un registre cartogràfic de tota la península realitzat el 1957 per l’exèrcit dels Estats Units, ha sigut un «mapa del tresor» per als arqueòlegs, ja que en eixes imatges encara es podien apreciar els contorns del recinte de 140.000 metres quadrats que anys abans va ser el camp de concentració.
Objectes trobats
Una altra de les finalitats de la primera campanya de prospecció va ser l’intent de trobar la ubicació d’una fossa comuna amb represaliats de l’etapa franquista del camp, treball que va ser realitzat seguint les indicacions d’alguns testimonis orals que assenyalaven zones en què havien aparegut restes humanes. Eixa primera campanya va concloure sense que aparegueren pistes sobre aquells enterraments, per la qual cosa, durant la segona campanya de recerca i en aquesta tercera, els arqueòlegs s’han centrar a rastrejar tota la zona per a recollir tots els objectes que puguen proporcionar informació sobre aquella etapa.
Fins ara s’han recollit 2.500 objectes entre fragments d’escudelles i altres utensilis de ceràmica i metall, dels quals al voltant de 400 són objectes significatius com ara bales de Mauser, el fusell utilitzat per l’exèrcit franquista; insígnies de sindicats com la UGT, pertanyents als presoners, així com monedes i d’altres objectes com ara taps de moda que, segons Mejías, «tot apunta que eren per al tractament tòpic de la sarna», dolència que, segons explica l’arqueòleg, «estava estesa» entre els presos del camp de concentració, tal com es recull en algunes cartes enviades per reclusos als seus familiars i que s’han pogut recuperar gràcies a la col·laboració tant de particulars com d’institucions.
Divulgació de l’espai
En aquest sentit, Mejías destaca que, a més de la tasca investigadora, també estan compromesos amb la divulgació, i no només a nivell acadèmic. Per a l’arqueòleg, el fet que puguen realitzar el seu treball gràcies a les subvencions concedides per institucions com ara la Conselleria de Memòria Democràtica, el Ministeri espanyol de Presidència o la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) els obliga a «revertir, d’alguna manera, l’esforç que es fa» amb els impostos a través de la divulgació de les seues troballes. És per això que tant ell com el seu equip reben sempre de bon grat la visita de periodistes, d’alumnes i fins i tot de cineastes interessats en aquest espai de la memòria, compartint el resultat de les seues investigacions en un «esforç actiu perquè tot aquest treball tinga repercussió», apunta Mejías.
En canvi, segons explica l’arqueòleg, de moment només s’han prospectat, aproximadament, la meitat de la superfície del camp, i els treballs han de continuar. Per a això necessiten que els organismes públics continuen invertint en la concessió d’una subvenció del Ministeri de Presidència a través de la FEMP per a prospectar, al juny del 2023, un dels terrenys integrats en el camp de concentració; i d’altra línia de subvencions de la Conselleria de Qualitat Democràtica per a desenvolupar la quarta campanya de prospeccions a l’octubre de 2023. De fet, l’arqueòleg espera que la Generalitat puga culminar prompte la compra de terrenys amb la finalitat d’instituir l’enclavament com a Lloc de Memòria i musealitzar l’entorn perquè mai no s’oblide el que va ocórrer fa huitanta anys en aquests terrenys, que hui són camps de magranes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada