diumenge, 15 de febrer del 2026

El color ilumina una historia oscura: la Plaza de Toros como campo de concentración

 https://www.elfaradio.com/2026/02/11/243939/



La cuenta de Instagram Guerra Civil española en color, que colorea imágenes en blanco y negro, difunde una imagen del coso de Cuatro Caminos
Tiempo de lectura: 4 min


Estamos acostumbrados a ver imágenes de la Guerra Civil  o la dictadura en blanco y negro y eso automáticamente nos los aleja. Da otra sensación verlo en color: parece más cercano, los rostros más humanos. Esa parece ser la idea que late detrás de la cuenta de Instagram guerracivilespañolaencolor, en la que hemos podido ver este miércoles imágenes de Cantabria.

En los últimos años hemos podido romper el silencio sobre el campo de concentración de La Magdalena, una realidad prácticamente desconocida hasta la primera investigación, hace una década, de Alberto Santamaría. Esa brecha, poco a poco, ha llegado hasta la declaración como Lugar de Memoria Democrática, un reconocimiento del Gobierno central que sirve para recordar puntos históricos, aunque le moleste a un Ayuntamiento de Santander que comienza a discernir que hay determinados hechos históricos que fueron negativos.

Amplió el campo de investigación a más puntos Carlos Hernández, corresponsal de guerra, a quien hemos perdido recientemente y que se convirtió en la referencia de la documentación de los campos de concentración, tanto nazis como franquistas –tan relacionados como que los nacionales, aliados de las nazis, llegaron a enviar presos republicanos de España a Alemania–.

Su investigación recogía un apartado específico para Cantabria, y no era para menos: fue la comunidad con más campos en relación a su tamaño y aquí fue donde se ensayó el modelo, diseñado por un Camilo Alonso Vega al que durante décadas el Ayuntamiento consideró digno de reconocimiento en forma de calle.

Entre esos campos estaba, cuando todo Cantabria se llenó de campos, la Plaza de Toros de Santander, uno de los principales espacios de internamiento masivo habilitados por las autoridades franquistas tras la caída de la ciudad en agosto de 1937, y que podemos ver ahora en color gracias al tratamiento que ha hecho esta cuenta de Instagram.

Lejos de tratarse de un recinto provisional sin organización, el coso taurino fue integrado en un sistema represivo planificado que combinaba hacinamiento extremo, clasificación de prisioneros y control militar permanente.

Tras la ocupación de Santander por las tropas franquistas e italianas, la plaza se convirtió en un enorme depósito humano. En el propio ruedo se concentraban miles de detenidos al aire libre, mientras que los tendidos, pasillos interiores, corrales y dependencias auxiliares se utilizaban para encierros diferenciados, interrogatorios y separación de prisioneros según su perfil político, militar o social. Muchos pasaban días o semanas durmiendo directamente sobre el suelo, sin apenas refugio frente a la lluvia o el frío, con raciones mínimas de comida y sin condiciones higiénicas básicas.

El campo de la Plaza de Toros no funcionaba de forma aislada. Formaba parte del llamado complejo concentracionario de Santander, junto a los Campos de Sport de El Sardinero, instalaciones vinculadas al entorno del Palacio de La Magdalena y el Seminario de Corbán. La lógica era la de un gran centro de recepción y clasificación: los prisioneros capturados en el Frente Norte eran amontonados inicialmente en estos recintos urbanos antes de ser redistribuidos hacia cárceles, consejos de guerra, batallones de trabajadores forzados o campos situados en otras provincias.

Los testimonios recogidos por la historiografía describen escenas de hacinamiento extremo, con miles de personas vigiladas por tropas armadas, escasez crónica de agua potable, brotes de enfermedades y una mortalidad elevada en los meses posteriores a la ocupación. Las palizas, humillaciones y malos tratos eran frecuentes, especialmente durante los procesos de interrogatorio y depuración política, en los que se decidía quién sería liberado, quién enviado a prisión y quién acabaría ante un tribunal militar.

La Plaza de Toros volvió a utilizarse como espacio de internamiento entre febrero y mayo de 1939, una vez terminada oficialmente la guerra, dentro del proceso masivo de represión y depuración del nuevo régimen. En ese momento ya no se trataba solo de prisioneros de guerra, sino también de civiles considerados desafectos al franquismo, militantes políticos, sindicalistas y personas denunciadas por su entorno.

Las investigaciones de Carlos Hernández de Miguel han demostrado que Cantabria fue uno de los territorios con mayor densidad de campos de concentración en proporción a su tamaño, y que Santander actuó como uno de los grandes nodos represivos del norte peninsular. El uso de una infraestructura civil tan visible como la plaza de toros evidencia hasta qué punto la represión franquista se insertó en el corazón de las ciudades, transformando espacios cotidianos en instrumentos de castigo colectivo y control social.

La imagen recientemente publicada no solo ilustra un episodio concreto, sino que remite a una realidad mucho más amplia:

Luz verde a la exhumación de los restos de más de 150 personas de dos fosas comunes en la provincia de Jaén

 https://www.jaenhoy.es/jaen/luz-verde-exhumacion-150-personas-fosas-comunes-provincia-jaen_0_2005881298.amp.html


La Junta de Andalucía ha autorizado las intervenciones en los cementerios de Baeza y Linares cumpliendo con la Ley de Memoria Histórica

Vuelven a inundarse Los Puentes de Jaén: los vecinos acusan al desembalse del Quiebrajano y el Gobierno lo niega

Inicio de los trabajos de exhumación en la fosa común 548 del cementerio San Eufrasio / Esther Garrido

Jaén, 12 de febrero 2026 - 06:00

Se abrirán nuevas fosas comunes de víctimas de la Guerra Civil y la 

posterior represión franquista en la provincia de Jaén. Ya el pasado mes de

 septiembre de 2025 se anunció que el Gobierno de España había 

autorizado financiar dos nuevos proyectos impulsados por la Diputación 

Provincial de Jaén, vinculados a la Ley de Memoria Histórica, y este 

pasado miércoles se dio un paso más.

La Junta de Andalucía, a través de la Consejería de Cultura y Deporte, ha autorizado oficialmente la realización de actuaciones de exhumación e identificación genética de víctimas de la Guerra Civil y la posguerra en los municipios jiennenses de Baeza y Linares, dentro de las políticas públicas de memoria democrática impulsadas en la comunidad autónoma.

La autorización figura en una orden fechada el 3 de febrero de 2026, publicada en el Boletín Oficial de la Junta de Andalucía (BOJA), en la que se detallan las actuaciones específicas que se llevarán a cabo en varios municipios andaluces, con especial relevancia para la provincia de Jaén. Tal y como apuntan fuentes de la Diputación Provincial a Jaén Hoy, en total se espera poder recuperar los restos de más de 150 personas, pues estiman que la fosa que se abrirá en el cementerio baezano hay 98 cadáveres, mientras que en la linarense estiman que el número puede ser de 70.

Presupuesto

Hablamos de actuaciones que permitirán avanzar en la localización, recuperación e identificación de restos de personas represaliadas durante la Guerra Civil y la posguerra. Estas intervenciones forman parte de las actuaciones propuestas por la Diputación Provincial de Jaén, que había solicitado autorización para desarrollar estos trabajos en ambos municipios, según recoge el apartado de antecedentes de la resolución. Ambas intervenciones contarán con un presupuesto cercano a los 200.000 euros.

A esto hay que sumar que el Gobierno de España también anunció que el Ayuntamiento de Jaén recibirá 200.000 euros para dar continuidad a los trabajos ya empezados en la Fosa 702 del cementerio de San Eufrasio.

Las actuaciones en Baeza y Linares se enmarcan en el reparto de fondos estatales para actividades de memoria democrática correspondientes al año 2025. En concreto, la resolución recuerda que, mediante acuerdo del Consejo Territorial de Memoria Democrática, se transfirió a la Comunidad Autónoma de Andalucía un total de 615.967,68 euros, destinados a financiar distintas actuaciones en esta materia.

Otras intervenciones autorizadas

Además de las actuaciones previstas en Jaén, la Junta de Andalucía ha autorizado intervenciones similares en otros puntos del territorio andaluz, que también se incluyen en la orden publicada en el BOJA. En la provincia de Cádiz, se autorizan actuaciones de exhumación e identificación genética en los municipios de El Bosque y San José del Valle, ambas promovidas por la Diputación Provincial de Cádiz. En la provincia de Granada, la resolución da luz verde a una intervención en el municipio de Alfacar, uno de los enclaves más simbólicos de la represión franquista en Andalucía.

Por su parte, en la provincia de Huelva, se autorizan trabajos de exhumación en el término municipal de Villanueva de las Cruces, también a propuesta de la Diputación Provincial correspondiente. Finalmente, en la provincia de Sevilla, la orden contempla actuaciones en los municipios de Guadalcanal y El Castillo de las Guardas, dentro del mismo programa de recuperación e identificación de restos de víctimas.

El mestre que va fundar un equip de futbol i va morir a l’exili

 https://www.diarilaveu.cat/cultura/el-mestre-que-va-fundar-un-equip-de-futbol-i-va-morir-a-lexili-624185/


Per explicar aquesta història ens hem de remuntar a l’últim terç del segle XIX, quan Vicente Ballester Fandos s’instal·la a Poble Nou del Mar, actual Cabanyal (València), provinent de Mascarell, un xicotet nucli pertanyent a Nules (Plana Baixa). Vicente és fill de llauradors sense terra, va quedar-se orfe als deu anys i ha emigrat a la ciutat per veure si pot millorar la seua sort. Primer aprén l’ofici de barber i, després, mentre treballa tallant cabells i afaitant barbes, estudia magisteri, en un viatge que, curiosament, i quasi un segle més tard faria la protagonista de la setmana passada, Empar Granell. El resultat final serà que crearà la seua pròpia escola, primer amb uns pocs alumnes al seu mateix domicili, però amb el temps es convertirà en un dels centres més importants del barri, amb més de 400 alumnes, i ell un dels mestres més estimats, conegut per tothom com el “Mestre Vicentico”.

Vicente, però, no només treballa, sinó que també té temps per altres coses, si tenim en compte que va tindre 17 fills -dels quals en sobreviurien 13. I és un d’aquests fills el nostre protagonista de hui: José Ballester Gozalbo, el segons de tota la xicalla, nascut l’1 de març del 1893.

Vicent Ballester Fandos, assegut, amb la seua dona i els 13 fills. A l’última final José Ballester

Però ens entretindrem encara un segon amb el “Mestre Vicentico”, perquè és important. Els seus mètodes pedagògics estan allunyats -o com a mínim complementen- la memorització i la vara, i donen molta importància a les activitats a l’aire lliure, gaudir de la platja i l’esport.

Precisament són exalumnes de Vicente els qui el 1907 creen el Foot-ball Club Cabañal, un dels primers equips d’aquest esport de València i, potser encara més important, el primer de caràcter popular, amb forta presència marinera i pescadora i allunyat dels “sportsmen” aristocràtics del centre de la ciutat que uns anys abans havien creat el Foot-ball Club Valencia -no confondre amb l’actual València CF, que no veuria la llum fins força anys més tard.

Després d’una crisi, el Cabañal es refunda amb un nou nom: el Levante Foot-ball Club. Entre els seus components i com a primer president hi haurà el nostre protagonista, que comptava amb només 16 anys d’edat.
El primer equip del Llevant

Família de mestres

A més de pegar-li puntades de peu al baló, el jove José, o “Pepet”, com seria conegut al llarg de la seua vida, ha de pensar en el futur. Llavors, açò del futbol professional ni s’olorava. Seguint la tradició familiar recent estrenada, estudiarà magisteri. En total serien onze els germans que optarien per aquesta professió. Pepet, però, compagina aquests estudis amb els de Dret a la Universitat de València, i als 25 anys ja té la doble titulació.

El 1918 és destinat a Sòria, el que aprofita per fer habituals escapades a Madrid, on es fa soci de l’Ateneo i comença a participar-hi regularment, sobretot encarregant-se de les conferències sobre pedagogia. Uns anys després l’envien a Segovia, on coincidirà amb el poeta Antonio Machado, amb qui es farien molt amics malgrat els gairebé vint anys d’edat que els separaven.

En tancar l’Escola Normal de Segovia es queda temporalment sense faena fins que el 1926 és destinat a Toledo. La dictadura de Primo de Rivera començava a ser cada cop més contestada i una generació de joves es polititzava.

Aquest va ser el cas del nostre protagonista, que als pocs mesos d’arribar a la capital castellana es dona d’alta al Col·legi d’Advocats de Madrid i comença a prestar serveis jurídics als treballadors a través de la Casa del Pueblo. En aquell moment, només tres advocats s’atrevien a fer aquesta faena en un ambient dominat pel caciquisme i la repressió més crua a les reivindicacions laborals.

La implicació política de Ballester continua creixent i el 1929 participa en la fundació del Partit Republicà Radical Socialista, una escissió per l’esquerra dels Radicals d’Alejandro Lerroux, que cada volta giren més a la dreta.

La seua implicació en la lluita contra la dictadura és cada volta més profunda i perillosa. Ja a les acaballes, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández intenten una insurrecció militar a Jaca que acabe amb la dictadura i proclame la República. L’aixecament fracassa i els dos capitans són afusellats, però el cotxe amb què va viatjar a Jaca la delegació del Comité Revolucionari per coordinar-se amb els militars és propietat de Ballester, que és investigat per la policia.

La cosa no va a més, entre altres coses, perquè uns mesos més tard, la dictadura fa aigües i es convoquen les primeres eleccions municipals. “Pepet” s’hi presenta dins la Conjunció Republicano-Socialista que arrasa amb dos terços dels regidors. La victòria de les forces republicanes a totes les grans ciutats precipita la fugida d’Alfons XIII i finalment la proclamació de la tan esperada República.

Proclamació de la República a Toledo

Els anys de la República, home per a tot

Així, Ballester és elegit primer alcalde republicà de Toledo, càrrec, però, que ocuparia només sis mesos, ja que dimitirà per formar part de les Corts Constituents que han de redactar la nova constitució però, sobretot, impulsar les Missions Pedagògiques, el gran projecte del nou govern per tal de portar l’educació a tots els racons de l’estat i acabar amb l’analfabetisme.

Són anys intensos i frenètics per al nostre protagonista. A més de la seua activitat política com a diputat, el càrrec del ministeri d’Instrucció Pública i la seua faena com a mestre, manté el seu despatx d’advocats, forma part de la Junta de l’Ateneo de Madrid, publica diverses obres sobre pedagogia –La escuela única, Historia de la Pedagogía, Colaboración de los maestros en la orientación profesional La serpiente y el león, aquest darrer sobre l’experiència de les Missions Pedagògiques- i fins i tot funda i dirigeix el seu propi diari: La Lucha de Toledo.

I encara, el 1934, passa un temps a la presó acusat de participar en l’intent de sublevació de l’esquerra que a Astúries i Catalunya seria coneguda com els Fets d’Octubre.

Durant aquests anys, a més, es casa amb qui serà la seua companya de vida, Teresa Molins Gausach, i també s’afiliarà a la maçoneria, organització en què arribaria a assolir el Grau 33 i el càrrec de Sobirà Gran Inspector General.

Amb la victòria del Front Popular, Ballester torna al govern, primer com a director general d’Ensenyament Primari i, amb l’esclat de la guerra, president-comandant del Comité de Milícies Populars de Madrid a proposta d’Izquierda Republicana, partit on militava després de la seua fusió amb els Radical Socialistes.

El febrer del 1937 torna a recuperar la seua faceta de jurista quan és nomenat Fiscal Militar de l’Auditoria de València i el 9 de novembre, assessor jurídic de la Comandància Militar de Catalunya, amb la categoria de Major del Cos Jurídicomilitar. I encara exerciria com a assessor jurídic de la Presidència del Consell de Ministres.

Tomba on descansaven Ballester i Molins a Villiers-Adam

Assot de Franco des de l’exili

Amb la derrota de la República, el nostre protagonista no deixaria la seua activitat política.

Condemnat a 30 anys de presó en rebel·lia pel Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme instaurat per Franco per perseguir els lleials a la República -i per on havien passat també altres protagonistes d’aquesta sèrie com Maria HervàsAlberto Carsi o Vicenta Rosa-Ferreres Ballester no deixaria de treballar incansablement per a la restitució de la democràcia. El seu propi germà Víctor seria condemnat a mort pel delicte de fundar una escola per als xiquets afectats per la guerra, encara que finalment es commutaria per cadena perpètua.

Sotssecretari d’Estat en el Govern de la República en l’exili, vicepresident de la Lliga Espanyola de l’Ensenyament, directiu de l’Ateneu Iberoamericà de París, president d’Izquierda Republicana i de la Lliga Espanyola de Drets Humans, denunciaria davant l’ONU els intents de normalitzar les relacions internacional amb el règim feixista, criticant la posició complaent del Govern dels EUA i després escrivint una carta personal a Charles de Gaulle quan França va començar a transitar pel mateix camí.

A més, aconseguiria cert estatus a França, on treballaria com a assessor dels serveis estrangers de l’Assemblea Nacional Francesa i també com a director científic a l’editorial Aristides Quillet.

Finalment, moriria a París el 25 de juliol del 1970 i seria soterrat juntament amb Teresa Molins, qui traspassaria només tres mesos després, al municipi de Villiers-Adam juntament amb una bandera republicana, una senyera i un grapat de terra del Cabanyal. El qui seria més tard president francés, François Mitterrand, enviaria una nota de condol, demostrant la rellevància que Ballester havia arribat a tindre en l’exili. La seua última voluntat va ser poder tornar al Cabanyal, una volta acabada la dictadura, per poder descansar per sempre al seu estimat barri.

Placa al cementeri de Villiers-Adam commemorant el retorn de Pepet i Teresa al Cabanyal

El retorn

José Ballester i Teresa Molins serien oblidats, esborrada la seua memòria per l’implacable règim feixista, i fins i tot el Llevant eliminaria el seu nom del llistat de presidents del club.

Fins al 2009. Llavors una investigació, en motiu del centenari del club, de Felip Bens i José Luis García Nieves recuperaria el nom de José Ballester com a fundador i legítim primer president del club granota.

Encara haurien de passar uns anys per tal que es començara a organitzar un moviment per tal de fer realitat l’última voluntat del Pepet. Uns professors de l’IES Ballester Gozalvo del barri de Torrefiel a València van començar a reivindicar la seua figura i fins i tot van compondre una cançó que cantava el cor escolar:

Coneguem a Ballester / professor, advocat, pedagog i periodista / va ser el 1909, / quan va fundar el Llevant […] a l’exili Ballester / A la França va fugir quan no teníem democràcia / desitjava retornar i encara descansa allà! / Atenció, personal, que açò ho hem d’arreglar!”

Finalment el Llevant se sumaria als esforços per localitzar els descendents -Pepet i Teresa no van tindre fills, així que van haver de ser nebots- per tal d’aconseguir els permisos necessaris per exhumar els cossos, mentre la Diputació de València -amb l’únic vot en contra de Vox- va subvencionar l’operació.

Finalment, l’agost del 2025, 55 anys després de la seua mort, el Llevant es reconciliaria amb la seua pròpia història i homenatjaria com pertoca el seu fundador mentre Pepet i Teresa veien complert el seu somni de descansar finalment al Cabanyal.

Noventa años de la victoria del Frente Popular: cuando las urnas se plantaron frente al fascismo

 https://www.publico.es/sociedad/noventa-anos-victoria-frente-popular-urnas-plantaron-frente-fascismo.html

En los inicios de 1936, la amenaza reaccionaria empujó a las izquierdas a una gran alianza. Historiadores rememoran para 'Público' un hito histórico donde primó el diálogo, las cesiones y una fuerte movilización social ante el avance de los fascismos en toda Europa.

n grupo de trabajadores celebra el triunfo del Frente Popular en las elecciones de 1936. EFE
Un grupo de trabajadores celebran la victoria del Frente Popular en las elecciones de 1936.EFE


  "La coyuntura en 1936 es la situación europea y mundial, con el crecimiento del fascismo. Hoy no es muy diferente" 

Cuestión de números

Un líder que entusiasme

 Manuel Azaña durante un discurso.

  "El manifiesto no incluyó medidas revolucionarias y fortalecía las ideas burguesas"  

Unas elecciones se cuestionan y otras no

Serrano Suñer, Franco y Mussolini, en 1941. | Efe

 "El relato de los franquistas entonces y hoy es el mismo: tratar de justificar el golpe de Estado"