https://curiositatshistoriamedicina.wordpress.com/2023/02/10/luis-calandre-cardioleg/
Molts metges destacats que vivien al costat republicà d’Espanya en temps de la Guerra Civil, no fugiren un cop acabada la guerra, considerant que no els passaria res ja que no havien comès delictes de sang, ni havien combatut contra l’exèrcit del “moviment nacional” comandat pel general Franco. Aquests metges es van equivocar perquè van ser castigats amb sancions duríssimes, com la inhabilitació per treballar en institucions universitàries o sanitàries.
Un dels molts sancionats fou Luis Calandre, el primer que va exercir com a cardiòleg a Espanya (Fig.1). Era fill de metge i visqué en una família de tradició lliberal. Neix a Cartagena i estudia medicina a Madrid de 1906 a 1911, on té com a professor Ramón y Cajal. Un cop graduat, entra com a metge assistent a l’Hospital Provincia, on té de mestre el Dr. Medinaveitia, que era el professor adjunt de la càtedra de Patologia General del professor Amalio Gimeno. També aprèn de Nicolás Achúcarro (veure aquesta entrada del blog de 01/10/21) que era un jove neuropatòleg molt ben format, que li obre la porta del seu laboratori.
Calandre està interessat en el camp de les arrítmies i, el 1912, li donen una beca per anar a Berlin per aprendre electrocardiografia a l’hospital Charité. El 1917, importa d’Alemanya el primer aparell electrocardiògraf que hi haurà a Espanya. El 1920, crea la primera revista de cardiologia espanyola, “Archivos de Cardiología y Hematología”, que persistirà fins 1936.
Essent el primer que s’autotitula cardiòleg, té molta clientela i visita la flor i nata del país, tant del món de la cultura com de la política. El 1927, la reina Victòria li consulta i li encarrega la direcció dels serveis de cardiologia de l’hospital de la Creu Roja de Madrid, on van molts metges a formar-se en l’especialitat.
Calandre sempre estarà vinculat al Dr. Alberto Jiménez Fraud, director de la Residencia de Estudiantes creada per la Institución Libre de Enseñanza, creada per Fernando Giner de los Ríos. Sol·licita una beca a la Junta d’Ampliació d’Estudis per anar a Berlín a formar-se en histologia, per tal de poder estudiar el cor. Berlin el va impressionar, i a més del seu enriquiment com a patòleg, pogué participar de la vida social i intel·lectual de la ciutat. Treballa a l’hospital municipal Moabit, i coneix Virchow, el cardiòleg Georg Nicolai, Koch i Ehrlich.
Quan esclata la Guerra Civil, l’edifici on està instal·lada la Residencia de Estudiantes, on hi van Buñuel, Dalí i Lorca, entre molts altres, es converteix en Hospital de Carabineros, del que es nomena director al Dr Luis Calandre (Fig. 2).
El final de la guerra és el final de la trajectòria científica de Calandre. Ha de patir diversos consells de guerra. El condemnen a 12 anys i un dia de presó, pena que es commuta per 6 anys i un dia. L’acusació és únicament haver dirigit l’Hospital de Carabineros, fet que es considera auxili a la rebel·lió. El Col·legi de Metges l’inhabilita el 1941 per exercir la professió a Madrid durant un període de cinc anys.
Les seves obres escrites: “Anatomía y Fisiología clínicas del corazón” (1920), “Tratado de las enfermedades del corazón” (1931), “Electrocardiografía” (1942), “Anatomía de la conducción atrioventricular” (1942).
La seva filla ha escrit una biografia excel·lent del seu pare (Fig.3).
Referències
Cristina Calandre. El Dr. Luis Calandre Ibáñez, de la Junta para Ampliación de Estudios al exilio interior, 2018, Madrid. Editorial Silente
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada