https://josepbargallo.wordpress.com/2013/10/14/no-digueu-que-ell-es-mort-quatre-planys-per-al-president-companys-gassol-carner-neruda-i-brossa/
Posted on 14 octubre 2013
Lluís Companys, President de Catalunya, va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d’octubre de 1940. Uns quants soldats executaven, en aquella hora sinistra, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, la sentència criminal d’un tribunal militar, en aplicació de l’ordenament feixista acabat d’imposar pel franquisme. La Gestapo alemanya havia lliurat als seus col·legues espanyols un home de 58 anys que representava un país i que volien convertir en escarni de la derrota i alliçonament per al futur.
La figura del President afusellat –l’únic cap d’un govern elegit democràticament executat a Europa en tot el segle XX- es va estendre arreu i va ser una premonició del que li esperava al continent, tot i que molts governs europeus més aviat es van estimar de mirar cap a un altre lloc.
La mort de Companys va generar, també, la força creativa de poetes que van mostrar el seu dolor, la seva ràbia, en textos punyents, com els trobadors escrivien els seus planys. Un dels primers fou Ventura Gassol (1893-1980), l’amic i company de govern, ja des del seu exili, amb aquest sonet:
AL PRESIDENT COMPANYS
No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
També des de l’exili, Josep Carner (1884-1970) va deixar enrere, ni que fos per una vegada, el seu to serè i íntim, per escriure un dels seus textos més roents i compromesos:
FI DE LLUÍS COMPANYS
Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem –deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira “¡Viva España!”
escopí un noi escardalenc.
Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.
“La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.”
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
La mort de Companys va saltar fronteres, llengües i cultures, i el seu ressò va arribar als antifeixistes d’arreu del món. El xilè Pablo Neruda (1904-1973), futur Premi Nobel, li va dedicar un dels seus poemes. Neruda –considerat un dels vint-i-sis autors centrals del cànon literari occidental de tots els temps per Harlod Bloom- hi aboca el devessall d’imatges que definí bona part de la seva obra:
CANTO EN LA MUERTE Y RESURRECCIÓN DE LLUIS COMPANYS
Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.
Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.
Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.
Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.
Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!
Molt més endavant, Joan Brossa (1919-1998) li va dedicar un poema encara més extens, una Oda formada per trenta-dos quartets decasíl·labs i editada “el mateix dia en què s’acomplia el XXXVIè aniversari de la mort del President”. Heus ací alguns d’aquests quartets:
ODA AL PRESIDENT COMPANYS
(…)
El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre l’abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
un dels més vils, dels nazis i el franquisme.
Quan l’horitzó es tancava entre volcans
tothom t’exhorta a anar-te’n de la plaga.
M’hi nego metre restin catalans
pels camps de França, dius. I el drac et draga.
En el parlar no hi ha renec prou fort
per a la infàmia d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i el fil de gotes de la tirania.
(…)
Dura el teu pas enllà del desencís;
portes la pàtria a l’hora que toca;
saps fer-te d’aigua en el moment precís
o esdevenir, si cal, serra de roca.
Saps portar al puny la rosa d’aquells vents
i en les dificultats cap tors no et torça;
el curs de la foguera que tu estens
trasmuda el plany dels catalans en força.
(…)
S’acaba a salts el metall militar,
la nit no calla més les seves cintes;
passa per vell el nou poder del mar,
i la mentida imposa mitges tintes.
Els tirans juren en fals. Tenen set
d’equivocar amb orgull les calaveres.
Poc saben madurar. Se’n van de dret
a convertir els cavalls en cuques feres.
I fan seva la pàtria al femer;
ajuden al teatre més innoble;
es venen el capvespre a l’estranger
i enterren viu el contingut del poble
Cert. La realitat és il·legal.
Però el casal no muda de bandera;
no confonguem les fustes, només cal
que mots i muts recobrin la parlera.
(…)
Que el poble vegi, tot alçant el puny,
tenyir l’espina d’una santa eufòria.
La teva veu indòmita retruny:
Tornarem a lluitar per la Victòria!
No oblidarem les coses que hem après
en aquests anys de fosca tramuntana,
les ribes uniran homes de pes
i obrirà solcs l’esquerra catalana.
(Quan els profits de classe entren en joc
la dreta vol tornar-se servidora
del centralisme espanyol, crida foc,
i el seny i l’ordre fan de tapadora.)
(…)
Divers et dreces en un sol llorer
i símbol d’una lluita sempre nova:
ets Rafael Companys, el Conseller,
i el President En Lluís Casanova.
No digueu, doncs, que és mort. És el símbol d’una lluita sempre nova.
Hem tornat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada