HISTÒRIA
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 18 de març de 2018
6 minuts
Enguany fa 80 anys dels terribles bombardeigs sobre la ciutat de Barcelona. Era l’any 1938 i, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les aviacions militars dels règims nazi alemany i feixista italià —aliades del bàndol franquista— van efectuar un total de dinou incursions aèries —distribuïdes en quatre jornades tràgiques— que, segons dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona, van provocar la mort immediata de 1.085 persones (947 adults i 138 infants) i més de 1.500 ferits, alguns dels quals acabarien morint més endavant a causa de les lesions. Més de 50.000 quilos de bombes convencionals i bombes experimentals que van provocar, també, la destrucció total o parcial de 213 edificis. Un any i mig després de l’inici del conflicte, les jornades negres del 30 de gener i del 16, 17 i 18 de març de 1938, considerades els primers bombardeigs per saturació de la història, confirmarien que la població civil catalana s’havia convertit en l’objectiu militar prioritari dels comandaments franquistes.
Objectiu militar: la població civil
L’evolució de la guerra durant els mesos precedents explicaria aquella sinistra estratègia. La desfeta republicana a Belchite (setembre de 1937) i a Terol (gener de 1938) havia desplaçat el front de guerra cap a l’oest, des del centre d’Aragó fins a la línia nord-sud formada pels rius Noguera Pallaresa-Segre-Ebre. Catalunya restava, únicament, unida a la zona republicana pel sud, a través d’un estret cordó umbilical —el Maestrat valencià—. Les fonts documentals revelen que, en aquell context, els comandaments franquistes van preveure una forta resistència a Catalunya. I van decidir castigar la població civil amb el propòsit de sembrar el terror i el desànim; i anticipar la rendició republicana. Les declaracions de Pricolo, el comandant de l’escamot aeri italià que va bombardejar Barcelona, són suficientment reveladores: “Cal crear una sensació de terror immediat entre la població enemiga, contínuament destruint la ciutat, totes les fonts de vida, i sotmetre’ls a un malson del qual no en puguin despertar i que els obligarà a rendir-se”.
Vista aèria del bombardeig / Font: Viquipèdia
Lleida, la primera
El primer gran atac aeri sobre la població civil catalana, però, es va produir a Lleida. Quasi tres mesos abans que a Barcelona. Era el 2 de novembre de 1937, a dos quarts de quatre de la tarda un escamot de nou bombarders de l’aviació de Mussolini va llançar per sorpresa milers de quilos de bombes sobre el centre de la ciutat —carrer Major i Pont Vell— que van provocar un mínim de 250 morts i més de 700 ferits. La part més dura i més dramàtica d’aquell atac se l’enduria el Liceu Escolar. Les bombes van rebentar l’edifici i van provocar la mort immediata de 12 professors i de 48 nens i nenes d’edats entre els 9 i els 13 anys. El titellaire lleidatà Xandri (1938) deixaria escrit: “La rialla dels infants degué quedar soterrada per sempre sota les runes". També les bombes sobre el Mercat de Sant Lluís es van endur bona part de les víctimes. I un autobús que circulava sobre el Pont Vell va ser abastat de ple per una bomba i no hi va haver supervivents.
Víctimes del bombardeig a Lleida (2 de novembre de 1937) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya
Una fàbrica química per una “fàbrica de persones”
L’atac sobre Lleida anunciava que, en aquella fase del conflicte, els comandaments franquistes havien fixat l’objectiu sobre la població civil catalana. Al centre de la ciutat no hi havia cap instal·lació estratègica. El pretext que van esgrimir va ser que la meteorologia els havia obligat a modificar l’objectiu inicial. Segons les mateixes fonts militars franquistes, l’objectiu inicial era la fàbrica química de Flix (Ribera d’Ebre). Però, reveladorament, acabarien bombardejant el Liceu Escolar de Lleida. Una fàbrica per una altra fàbrica. En aquell cas, en les escasses informacions de la premsa que es publicava en l’anomenada “zona nacional”, una fàbrica de republicans i catalanistes —“rojos” en el seu argot—. Una pràctica d’extermini que, a Lleida, assoliria el punt culminant de pervers simbolisme quan, els dies immediatament posteriors a l’ocupació franquista de la ciutat (3 d’abril de 1938), els falangistes afusellarien les làpides del cementiri retolades en català, algunes de les quals eren de les víctimes del bombardeig.
L’altra “fàbrica de persones”
El 30 de gener de 1938 l’aviació franquista, seguint el precedent de Lleida, va bombardejar la ciutat de Barcelona: 6.000 quilos de bombes sobre els barris Gòtic i de la Barceloneta. En aquella ocasió l’atac aeri se saldaria amb el balanç de 210 morts i 125 ferits, alguns dels quals acabarien morint posteriorment a causa de les lesions produïdes pel bombardeig. Però, reveladorament, com havia passat a Lleida tres mesos abans, la part més dura i tràgica se la va endur l’escola bressol de la plaça de Sant Felip Neri. Les bombes van abastar de ple l’edifici escolar, que es va ensorrar i va sepultar sota les runes 22 professors i cuidadors, i 20 nens i nenes d’edats entre els 3 i els 6 anys. L’escola bressol de Sant Felip Neri era, en la seva criminal estratègia militar, una altra “fàbrica de persones” (una fàbrica de “població enemiga” en paraules de Pricolo). Un propòsit que queda reveladorament palès quan es constata que la Catedral, per exemple, l’objectiu més visible a 5.000 metres d’altura, no va rebre ni un sol impacte.
Víctimes del bombardeig sobre Barcelona (16,17 i 18 de març de 1938)
Barcelona, 16, 17 i 18 de març de 1938
Els bombardeigs franquistes del 16, 17 i 18 de març de 1938 han restat per sempre com l’episodi més negre de la història contemporània de Barcelona. Durant 53 hores —entre les deu de la nit del dia 16 i les tres de la tarda del dia 18 en intervals de tres hores— l’aviació franquista va llançar 44.000 quilos de bombes convencionals i experimentals sobre l’eix format per la Rambla, la plaça de Catalunya, el passeig de Gràcia i la Diagonal. Segons dades oficials de l’Ajuntament, van morir 875 persones (757 adults i 118 infants) i van resultar ferides més de 1.500 persones. Però les investigacions dels professors Solé i Sabaté i Villarroya i Font (de la Universitat de Barcelona) revelen que la xifra de morts podria ser superior als 1.300. Les aviacions nazi alemanya i feixista italiana no tan sols van provocar milers de víctimes civils, sinó que posteriorment el règim franquista va esborrar la seva memòria. Els professors Solé i Villarroya expliquen que, després de la guerra (1939), es va fer desaparèixer moltes víctimes dels registres oficials.
Granollers, l’altra “fàbrica”
El 31 de maig de 1938, a les nou del matí, amb els nens i nenes a les portes de l’escola i amb els carrers plens de gent fent cua per a abastir-se d’aliments, l’aviació franquista —en poc més d’un minut— va llançar 750 quilos de bombes que van provocar 224 morts i 165 ferits, la majoria dels quals acabarien morint aquell mateix dia a causa de la gravetat de les seves lesions. En aquell cas va passar el mateix que a Lleida. Les autoritats franquistes van pretextar que l’objectiu era la central elèctrica del carrer del Rec. En canvi, va ser bombardejada la cèntrica plaça de la Porxada, situada a quatre-cents metres de l’objectiu pretextat. Un error de càlcul que cap investigador historiogràfic ha justificat. El bombardeig de Granollers, però, assenyalaria el límit que, aparentment, estaven disposades a tolerar les potències internacionals no implicades en el conflicte. La premsa internacional, per analogies evidents, ho compararia amb el bombardeig sobre Gernika, però la pressió política sobre el bàndol franquista no passaria d’una sonora protesta.
Fotografia del bombardeig sobre el castell de Sant Ferran (Figueres) / Font: Lletres.net
Reus, Tarragona, Girona, Figueres...
També Reus, Tarragona, Girona, Figueres i moltes altres ciutats catalanes serien víctimes de la sinistra teoria Pricolo. La historiografia espanyola ha insistit a bastament que el general Franco i el seu estat major no tenien coneixement previ d’aquestes operacions de terror. És a dir, que les aviacions nazi alemanya i feixista italiana actuaven de forma totalment autònoma. Insisteix, també, que el general Franco, quan pretesament va tenir coneixement del bombardeig sobre Barcelona del 16, 17 i 18 de març, va ordenar aturar l’operació, sorprenentment, enutjat amb els seus aliats Hitler i Mussolini. Una actitud impostada que mereixeria l’atenció de la premsa internacional. En canvi, s’obliden que després del precedent de Lleida, es van produir centenars d’atacs sobre la població civil catalana que van causar milers de morts. Bombardeigs que farien bona la cita del general Queipo de Llano que, el febrer de 1938, encara proclamava “convertiremos Madrid en un jardín, Bilbao en una gran fàbrica y Barcelona en un inmenso solar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada