dimecres, 21 de febrer del 2024

Florencio Pla «la Pastora», un entre tants

 https://www.diarilaveu.cat/cultura/florencio-pla-la-pastora-un-entre-tants-528007/




Fa pocs dies véiem com les forces més reaccionàries del País Valencià imposaven la seua dinàmica d’autoodi a les Corts, una vegada més, vers els nostres referents literaris i culturals més importants. Ens referim, per descomptat, al rebuig institucional que el nou govern autonòmic ha mostrat cap a la commemoració del centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés.

Crec que els versos que tria Raül González Devís del poeta burjassoter en la introducció del llibre que comentarem a continuació són ben encertats:

Un entre tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.
Un entre tants.

Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles

Parlem, concretament, del llibre que Elena Solanas, neboda de Florencio Pla Meseguer, més conegut com «la Pastora», li dedica al germà de la seua àvia. És una lectura breu, de menys de cent pàgines, estructurada en una introducció a càrrec de Raül González Devís, que ens serveix per a contextualitzar la figura de Florencio Pla Meseguer i la seua vida en el seu context històric; dinou capítols breus on l’autora relata la seua lluita per a intentar visibilitzar la figura de Florencio i desfer-se de la demonització que el règim i els seus mitjans van llançar sobre ell; un breu postfaci dirigit a Florencio; un calendari cronològic dels esdeveniments més importants de la seua vida; i, finalment, algunes fotografies en blanc i negre de la família i de Vallibona, el municipi valencià d’on era originari.

Elena Solanas, Florencio Pla «la Pastora», un entre tants, Sembra Llibres (2023) 
Així, amb la publicació i les diverses reedicions d’aquesta obra en tan sols un any, l’autora veu complert el seu objectiu principal: la visibilització del mite que el franquisme va intentar forjar sobre Florencio Pla Meseguer i la lluita per reivindicar que només va ser una víctima més del règim. Per a aconseguir-ho, Elena Solanas ha relatat l’odissea que ha hagut de viure per a desxifrar la veritat del nostre protagonista i tot el suport que ha rebut per part de petits col·lectius, associacions culturals, del veïnat de Vallibona i de famílies d’altres maquis, entre d’altres, per a escampar tots els prejudicis que rondaven la seua figura.

Aquest llibre és el resultat d’una lluita ferotge contra el silenci, contra la por que ha hagut de patir la família de Florencio durant tants d’anys i, alhora, un crit necessari per a (re)humanitzar la seua figura, la figura d’una víctima més del règim franquista i de l’odi que aquest règim ha implantat sistemàticament contra tota classe de dissidència, política i sexual. Elena Solanas ha actuat, tal com afirma al postfaci de l’obra, com a guerrillera de la veritat.

El mite de la Pastora, forjat pels mitjans i agents del règim, a diferència de les llegendes guerrilleres, va estar ben lluny d’una visió heroica. Van titllar la Pastora de criminal i cruel sense el mínim rigor periodístic. Perquè sense cap classe de prova ni fonament, se li atribuïen, intencionadament i erròniament, nombrosos crims i actes delictius que la caricaturitzaven com una dona amb una «patológica sed de crímenes». (Solanas 2023: 71-72)

Per tant, hem de desconstruir la falsa figura d’una militància vehement i hem d’acostar-nos a una perspectiva històrica que ens permeta veure en la guerrilla dels maquis un espai on evitar les possibles tortures i la repressió. De fet, des d’aquest espai serà des d’on s’esvanirà definitivament Teresa i sorgirà Florencio i des d’on el règim franquista bastirà la figura d’una dona monstruosa. Tal com afirma Solanas (2023:78), «Ell no és conegut per ser guerriller, sinó pel mite terrible que en va forjar el franquisme». Però Florencio, repetim, només va ser un entre tants. Un supervivent més de les atrocitats del franquisme. El protagonista d’una història silenciada per l’engany mesquí del reaccionarisme.

Sobre el llenguatge emprat, cal destacar la claredat expositiva, amb un model lingüístic gens críptic. Fet que, sumat a la brevetat tant de l’obra en complet, com dels diferents capítols que la conformen, fa que ens trobem davant d’una lectura dinàmica i entenedora, ben accessible per a tots els públics.

Comptat i debatut, cal tornar a destacar l’esforç de l’autora per reivindicar la figura de Florencio. Amb la publicació d’aquesta obra es compleix un punt —per ara— àlgid de la seua lluita personal, que enguany compleix vint anys, els mateixos anys del decés de Florencio. Ara només queda preguntar-nos si sense els versos d’Estellés podríem interpretar aquesta obra de la mateixa forma. Sembla que robar la dignitat és una dinàmica reaccionària heretada de dinàmiques preconstitucionals, però que continua a l’ordre del dia.