El mestre José Pastor Bayarri va ser afusellat a Paterna, amb 41 anys, el 25 de maig de 1940 i enterrat en la fossa comuna 114 del cementeri de la localitat valenciana. És un dels 20 mestres afusellats per la dictadura franquista les biografies dels quals rescata un llibre col·lectiu coordinat per l’historiador Wilson Ferrús. “El mestre, en l’època de la República, passa a ser l’ànima de l’escola”, explica a elDiario.es l’investigador, coautor d’Afusellats. Mestres i republicans (Perifèric Edicions, 2022). “La major part de la política pressupostària republicana es va centrar a crear millors escoles i tindre millors mestres”, afig Ferrús, catedràtic d’institut i professor associat de la Universitat de València.
El llibre col·lectiu, elaborat per una vintena d’especialistes, continua les perquisicions iniciades pels treballs pioners de la historiadora Carmen Agulló, prologuista de l’obra. “Eren la peça clau i essencial d’aquella jove República, encarregats de regenerar l’escola i de fer perviure la democràcia moderna a Espanya”, declara Ferrús. No obstant això, després de l’entrada de les tropes franquistes a València, es converteixen en un objectiu prioritari del règim: “Passen de ser l’element més important de l’escola a ser condemnats, estigmatitzats, exclosos i perseguits”. Alguns són processats diverses vegades, en el laberíntic sistema repressiu franquista, fins i tot després d’haver sigut afusellats.
José Pastor Bayarri (València, 1898 - Paterna, 1940) va ser un d’aquells mestres afusellats. El curs 1914-1915, mentre treballa d’obrer juntament amb son pare, cursa i s’examina per lliure de les assignatures del primer curs de la carrera de Magisteri. El 1919 comença el servei militar i, dos anys després, obté el títol de mestre de primer ensenyament. El 1923, la seua germana Antonia obtindria també el títol.
Pastor Bayarri va exercir a l’escola del Centre Instructiu i de Socors de Campanar, una escola laica i republicana d’inspiració blasquista, el potent moviment liderat per l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez que va impulsar l’educació laica i popular a València. També va impartir classes en el Col·legi de Sant Josep de València, un centre privat i confessional propietat dels jesuïtes, segons l’estudi biogràfic elaborat pels investigadors Wilson Ferrús i Carla Giménez Bermúdez, que han consultat els sumaris militars en diversos arxius públics.
El 1935, un any abans de l’esclat de la Guerra Civil, José Pastor Bayarri s’incorpora com a professor al Col·legi Cisneros de València, un centre privat situat en la plaça de Lluís Vives de València, al costat de l’Hotel Inglés. El mestre militava en Esquerra Republicana, el partit de Manuel Azaña, i després del colp d’estat del 1936 es va presentar davant les autoritats republicanes a València, en la seua condició de sergent de complement en la reserva. Durant la contesa va ascendir a comandant del Cos de Sapadors, encara que el gener del 1939 va ser llicenciat definitivament després d’haver estat de baixa per malaltia.
L’11 d’abril de 1939, poc després de l’ocupació de la ciutat, es va presentar davant el Jutjat Militar Permanent de Sotsoficials i Classes, presidit pel capità d’artilleria Manuel Botas Montero. Tres dies després, la Columna d’Ordre i Policia d’Ocupació el deté i l’envia a la presó Model de València. S’inicia així el judici sumaríssim d’urgència número 538-V en què ràpidament és acusat d’un delicte d’“auxili a la rebel·lió”. La Fiscalia, no obstant això, qualifica més tard els fets com a constitutius d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió amb la concurrència de circumstàncies agreujants, encara que no les especifica, i sol·licita la pena de mort.
El sumari inclou la declaració jurada de Vicenta Matalí Bayona, codirectora del Col·legi Cisneros, que acusava José Pastor Bayarri d’haver tingut alguna responsabilitat en l’assassinat del seu marit, José Almenar Simón, també responsable del centre en què el mestre republicà havia treballat. En la línia habitual de la justícia franquista de postguerra, ni tan sols s’aporten proves o testimoniatges de les acusacions, tal com destaquen els biògrafs del docent.
“Veus els sumaris i no s’hi aporten proves, hi ha acusacions basades en rumors que ells mateixos desmunten una per una demostrant la seua innocència, però no importava gens, ni proves documentals ni testimoniatges directes”, assenyala l’historiador Wilson Ferrús.
La repressió franquista de postguerra es va acarnissar amb els mestres republicans, demonitzats i depurats sistemàticament, malgrat haver organitzat biblioteques, teatres, i cantines o colònies escolars (tal va ser el cas de la filòloga María Moliner). “Eren una mica com Don Gregorio de La lengua de las mariposas”, afirma Ferrús en referència a l’emblemàtic personatge de l’escriptor Manuel Rivas protagonista de la pel·lícula dirigida per José Luis Cuerda.
El 25 de maig de 1940, el mestre José Pastor Bayarri, va ser conduït al camp de tir de Paterna, on va ser afusellat i enterrat en la fossa comuna 114 del cementeri de la localitat. Coneguda com a “fossa de la cultura”, és una de les més grans exhumades en el territori valencià i en l’interior de la qual es van trobar 176 víctimes.
No obstant això, dues causes més contra el mestre republicà, ja davall terra, avançaven en paral·lel a la que l’havia dut davant l’escamot d’afusellament. Una d’aquestes, la número 10497-V, instruïda en el Jutjat Militar número 5, no seria sobreseguda sinó el 2 de gener de 1942, quan ja havien passat dos anys des del seu assassinat. L’altra, la número 1274-V del Jutjat Militar número 6, havia conclòs el 13 de maig de 1941, quan havia passat quasi un any des del seu afusellament. La germana del difunt, també militant d’Esquerra Republicana i afiliada al sindicat UGT, va ser condemnada a sis mesos i un dia de presó i depurada i apartada de la docència.
A més de rescatar les biografies dels mestres, els autors d’Afusellats. Mestres i republicans demostren, “des de la minuciositat de la investigació, que van ser assassinats després d’uns processos sense les més mínimes garanties processals”, afirma Ferrús, que també destaca l’“endarreriment” que va suposar per a Espanya la paralització del model republicà de renovació educativa connectat amb Europa que va comportar la repressió franquista de postguerra. “L’efecte va ser l’anul·lació i l’extermini absolut de qualsevol vestigi de la política educativa republicana i moderna”, lamenta l’historiador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada