https://revistasao.cat/la-barraca-i-la-palmera-de-lexiliat/
En els pròxims mesos, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua anirà fent públiques i participatives les diverses activitats que està preparant per a commemorar l’Escriptor de l’Any, que en aquesta ocasió han volgut personificar en els col·lectius de l’exili. El cicle «Escriptors de l’Any 2023. Valencians de l’exili» té l’objectiu de recuperar els escriptors valencianistes exiliats, tot i l’escassa producció en valencià que van poder desenvolupar als països d’acollida. Hi ha excepcions, evidentment, i hi ha factors i mecanismes mentals que convé desentranyar i explicar, encara, per tal que aquells drames humans no queden reduïts a pura anècdota d’heroisme.
Aquesta labor d’investigació no és nova a casa nostra. Francisco Agramunt, Manuel García, Santi Cortés o Manuel Aznar Soler van alçar als anys 90 uns fonaments ben sòlids sobre el fenomen que ha anat creixent amb altres aportacions. Potser el que cal ara és popularitzar aquell coneixement acumulat i escudellar-lo per a tots els públics. Potser.
Fa uns anys que la patrimonialització de llocs relacionats amb les memòries traumàtiques, sobretot on hi hagué una violació sistemàtica dels drets humans en les dictadures, està donant fruits pel que fa a la reivindicació del dret a la memòria i la lluita per la veritat. Són polítiques públiques de memòria amb la finalitat de donar a conéixer aquells episodis dolorosos i conscienciar la població per mitjà de la reflexió pública sobre aquests processos històrics per tal d’enfortir la promoció dels drets humans i civils. Sens dubte, l’Any de l’Exili serà un cudol en la sabata del nou govern, poc amic de segons quina memòria i de segons quines víctimes.
Els exilis, com he dit, tenen encara aspectes per explicar i divulgar. Cal patrimonialitzar aquella memòria que en molts casos no va tindre veu o fou silenciada; que va deixar rastres en publicacions amagades o de tan poca difusió que, en acostar-s’hi amb respecte i espolsant les espardenyes de prejudicis, dibuixen una densa teranyina de relacions clandestines interior-exterior. Si important és en una guerra (i en les seues conseqüències) l’avantguarda, no és menys important i necessària la rereguarda i la salvaguarda que intentaren en unes circumstàncies tan complicades. L’exili, el desterrament, l’expatriació, la proscripció, és un trencament tan brutal que la ment conjuga la vida des de tres temps: en un passat perdut, en un present dislocat i en un futur incert. Al seu torn, l’exili iguala les víctimes en la tragèdia: poc importa el passat, els orígens o els oripells que un dia gaudiren perquè són identitats a la deriva i amb un abisme al davant, un finis terrae, amb motius constants de descoratjament o de desencís. El trauma, doncs, està servit, i si això fora poca cosa, diuen que mai de la vida es torna de l’exili.
«Se canta lo que se pierde», escrivia Machado en aquell famós paper trobat pel germà a la jaqueta del poeta difunt. Alguns d’aquells paperets que assajaven versos, cartes o sentiments van ser devorats per les rates als vaixells de l’exili, en les barraques improvisades de canyís o de tela als deserts d’Algèria o a les platges infernals de França… Els que ens han arribat contenen paraules en clau que cal, encara, desxifrar: l’horta, una barraca, una palmera, l’aubada, una flor flairosa i bledana, la Mediterrània, ja no són les mateixes que en el «paisatgisme sentimental» decimonònic o dels epígons. El descripcionisme, la plàstica, la visió… han desaparegut. La barraca, la palmera que evoquen no pot ser la llorentina; la circumstància ha canviat radicalment, i és una circumstància de dolor, de dolor pregon, no de contemplació ni d’èxtasi. La circumstància! Heus ací la clau que explica el simbolisme d’uns objectes des de l’exili, la qual els dota d’una amalgama de valors subjectius que mai no haurien arribat a imaginar en les escriptures d’abans de la guerra i l’exili. Estrafent Iborra (1974), direm que la tradició és evocada com una arma de combat, com una invitació a l’acció, tot i que l’acció principal siga, en la majoria de casos, la supervivència, i per això mateix des de l’exili es generaren poques aportacions valencianistes per reconnectar exterior i interior. Amb matisos, és clar.
Del Llibre de meravelles de Ramon Llull (1289), els exiliats van extraure de les primeres pàgines un pensament que mostrava el seu estat d’ànim: «En tristícia e en llanguiment stava un home en stranya terra». L’enyorança fa concretar en la terra nadiua el record del benestar perdut, i l’evocació materialitza i resumeix tot allò que havien deixat a casa: les persones i les coses estimades, els morts, els afectes, el temps passat, tot allò que alenava dins d’ells i els havia configurat, la recança d’allò que ja no tenien a l’abast. En deixar el cercle clos propi i anar a parar a altres cercles dels quals hom se sent exclòs perquè no hi troba res d’afí, hom experimenta una sensació de fred. És, en breu, la gelor per l’esfondrament d’un món i la difícil adaptació a un de nou.
No. Aquella palmera, aquella barraca, no poden ser les mateixes que cantaven els engalanats cercadors d’englantines. Són tan diferents aquests signes poètics… Comparteixen el significant, però no el significat ni el context en què han estat concebuts. La circumstància, de nou. En aquests matisos, al meu parer, rauen els secrets intensos d’aquells versos i proses escrits a l’altra banda de l’Atlàntic, del Mediterrani o dels Pirineus. Aquells tòpics, resignificats, esperen encara alguna explanació que els dignifique i els situe en el punt just d’unes dinàmiques socials i en la història de la nostra literatura.
Argeles-sur-Mer (març de 1939). Escena quotidiana dels soldats republicans i civils al camp d’internament per als refugiats. Agència Magnum Photos
Camp de concentració de Morand, obert per als exiliats entre 1939-1943 en ple desert algerià. Archivo de la Frontera: Eliane Ortega Bernabéu
Il·lustració de Juli Macian per a l’interior del poemari Miratge (1954) d’Angelí Castanyer, publicat a París
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada