https://www.diarilaveu.cat/cultura/el-simbol-de-la-venjanca-feixista-a-benicarlo-570988/
La vida de Vicenta-Rosa, sense passar res especial, resumeix perfectament les condicions de la classe obrera valenciana de fa un segle, de les seues aspiracions de millora i de l’altíssim preu que van pagar per intentar-ho, especialment aquesta dona, el drama de la qual ha estat rescatat per una investigació de l’historiador de la Universitat de València, Narcís Tena, en un molt documentat article que pot llegir-se sencer ací.
Els primers anys de «La Ferrera» no es diferencien massa de la resta de treballadors pobres de la zona, una comarca que viu un fort creixement econòmic i industrial que accentua les diferències socials. De ben jove comença a treballar i als 19 anys –i embarassada de huit mesos- es casa amb el també jornaler Rafael Melià.
El matrimoni se’n va a viure al carrer de la Mar, però la vida per a la família Melià Ferreres és dura. Ell treballa de pescador amb una xicoteta barca mentre ella s’encarrega de vendre el peix al mercat. La situació és d’una misèria que s’evidencia en la terrible mortalitat dels fills. En els pròxims 18 anys la nostra protagonista tindrà deu fills, quatre dels quals moriran als pocs mesos de vida. El primer, Rafael, als 17 mesos d’un xarampió, el tercer, també Rafael, als set mesos, el cinquè, Joaquín, als dos anys d’una gastroenteritis, i la setena, Andrea, als dos anys d’una anèmia. La mala alimentació, la insalubritat i la manca d’accés a serveis mèdica pesen com una llosa per a la classe treballadora. Amb tot, sobreviuen sis xiquets: Antonio, Rafael, Antonia, Ramon, Andrés i Andrea. Els més majors, seran importants en aquesta història.
Grans aficionats al futbol, els «Ferrero», tal com són coneguts al poble, s’involucren en el recentment fundat Benicarló FC. Els dos fills majors, coneguts per l’afició com «Ferrero» i «Ferrero II», encara que al menut també se’l coneix com a «Farina» destaquen com a jugadors i, sobretot Antonio arriba a ser un dels principals golejadors de la comarca.
Revolució i guerra
Amb l’arribada de la República el 1931, augmenten les esperances de millora per a la gent més humil. Els anys passen, però, i aquestes no acaben d’arribar. La classe obrera es radicalitza. A Benicarló, el moviment obrer és monopolitzat per la CNT, que impulsa algunes lluites molt dures entre els jornalers de la taronja, amb una família «Ferrero» cada volta més implicada.
Amb el colp d’Estat del 1936 la situació acaba explotant. Les primeres setmanes de revolució són especialment violentes a la població. Narcís Tena ha comptabilitzat 48 morts en l’etapa revolucionària, quan la gent que havia estat durament oprimida durant generacions es fa amb el poder. Un capítol on el «Ferrero pare» i els seus dos fills majors prenen protagonisme, esdevenint dirigents del Comité de Defensa dels anarcosindicalistes al municipi.
Amb l’avanç de les tropes feixistes resulta obvi que hi haurà represàlies. Rafael «Farina» ha caigut en combat prop de la frontera francesa i el pare i el fill major escapen de Benicarló abans de l’arribada de la IV Divisió de Navarra de l’exèrcit franquista. Entenent que no ha fet res, Vicenta-Rosa es queda al poble per cuidar dels quatre fills menuts.
La repressió
Els càlculs dels «Ferrero» però, resulten errats. Davant la impossibilitat de capturar el marit i el fill és detinguda en entrar les tropes feixistes. Sols 13 dies després de l’ocupació militar de Benicarló comença el primer sumari col·lectiu contra 27 veïns, 20 homes i set dones, molts d’ells familiars de coneguts militants que són capturats com a ostatges. Ràpidament, «la Ferrera» és assenyalada com a «madre de un pistolero ye (sic.) instigadora de asesinatos».
En un pseudoprocés sense cap garantia, la nostra protagonista és acusada de ser de la CNT, incitar els seus fills, vantar-se dels assassinats, ballar nua davant de la imatge de Sant Gregori –patró del municipi- i insultar. En tots els casos a base de testimonis dèbils i sense cap prova, però, a més, en tot cas sense cap condemna per cap delicte de sang.
Però tot i açò, aquests fets van ser suficients perquè el 4 de juny del 1938 fora col·locada davant d’un escamot d’afusellament format per falangistes de la 2a Companyia de la Bandera Valenciana comandada pel tinent Esteban Guillen, davant dels seus fills Ramón, Andrés i Andrea, obligats a presenciar la mort de la seua mare.
En total es van executar 38 persones –una sola dona- a Benicarló el propers anys. Entre la repressió d’un cantó i l’altre, va morir un 11% de la població, una de les xifres més altes del País Valencià.
86 anys després el cos de Vicenta-Rosa Ferreres Soriano «La Ferrera», encara no ha estat localitzat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada