Recordem la història dels descendents més destacats dels exiliats republicans que, a partir del 1939, van fer de Mèxic la seva nova llar.
Mèxic va ser el país que més facilitats va posar per acollir els exiliats republicans. Amb l’empara del president Lázaro Cárdenas, unes 50.000 persones van arribar al país fugint de la fi de la Guerra Civil. D’entre aquests, un nombre ingent de catalans, que acabarien fent una aportació cabdal a la vida mexicana. Un grapat de descendents d’aquells exiliats del 1939 han sigut i són, encara avui, personalitats importants en diferents àmbits de la vida mexicana.
Els recordem en aquest article, i ho fem per fer-vos un tast del que descobrireu en el pròxim viatge SÀPIENS… a Mèxic! Del 16 al 30 d'agost, hem organitzat el primer viatge transoceànic amb l'agència Tarannà. Al costat de la petjada catalana de l'exili del 1939, ben perceptible encara avui, ens submergirem en el fascinant llegat asteca i colonial de Ciutat de Mèxic i dels estats del voltant.
La història de molts dels catalanomexicans deu tenir l’origen en un cartell similar al que Avel·lí Artís-Gener, Tísner, explica que hi havia en el camp de refugiats de Prats de Molló, on va anar a parar després de la guerra. A Viure i veure, les seves memòries, narra que va aparèixer plantada una taula amb un home i una dona amb un gran cartell on hi deia: “Todos los republicanos que deseen traslladarse a México, pasen a inscribirse en las listas que confecciona esta mesa”.
Era el març del 1939. “Ningú, de debò, sabia on queia exactament Mèxic”, explica Tísner. Tot i això, va demanar asil per al seu pare, Avel·lí Artís i Balaguer, i els seus dos germans, Arcadi i Rosa. Uns mesos després, a Tolosa, van rebre un comunicat consular en què se’ls deia que eren acollits pels Estats Units Mexicans. S’havien de traslladar a Bordeus, on embarcarien d’acord amb el SERE (Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles), que els pagava el trasllat. A bord del vaixell Ipanema, la família Artís-Gener va arribar al port de Veracruz el dia 7 de juliol del 1939.
Preservant la cultura catalana
El Govern mexicà no havia donat asil a uns catalans qualssevol. Molts eren gent eminent en el món de la política, de les lletres o de les ciències. Així, van arribar a Mèxic, de Josep Carner, el príncep dels poetes, a la pintora surrealista Remedios Varo, passant pel rector de la Universitat de Barcelona, Pere Bosch i Gimpera, que acabaria treballant a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Carner va estar només de passada a Mèxic. Varo, però, hi acabaria morint el 1963, i l’exrector, el 1974.
Aquesta qualitat dels elegits explica que despleguessin, en un país tan diferent del nostre, un món que va preservar la cultura catalana. Ho van fer a l’empara d’institucions prèvies com l’Orfeó Català de la capital, o de noves que crearen. Durant els anys 40 i 50, van acabar editant unes 100 publicacions periòdiques en català i uns 300 llibres. I cal no oblidar que va ser a Mèxic que, el 1954, Josep Tarradellas va ser elegit president de la Generalitat a l’exili.
Tant com preservar la seva cultura, els catalans van fer una gran aportació al món acadèmic, editorial i periodístic mexicà. Per exemple, Avel·lí Artís i Balaguer, impressor a Barcelona, aviat va tornar a tenir una impremta, d’on sortiria la Col·lecció Catalònia i La Nostra Revista. Tísner va escriure a la revista del seu pare, va treballar com a publicitari, dibuixant, traductor i va escriure obres com Paraules d’Opòton el Vell. El seu germà, Arcadi, es va casar amb M. Teresa Espriu, germana del pintor Francesc Espriu i parenta llunyana del poeta, i la seva germana Rosa es casà amb l’escriptor Pere Calders, qui es convertiria en l’autor d’Aquí descansa Nevares i A l’ombra de l’atzavara, obres ambientades en el món mestís mexicà i en l’exili català a Mèxic.
Viure en un ambient tan estimulant culturalment no va evitar, però, que guanyés l’enyorament. Els Calders-Artís van retornar a Catalunya el 1962. Tísner, el 1965, però no tots van tornar…
Arcadi Artís Espriu era fill d’Arcadi Artís-Gener, nebot de Tísner, de Pere Calders i de Francesc Espriu. Ningú com ell pot lluir un parentiu amb tant pedigrí a la cultura catalana. Se sentia orgullós de Tísner i de Calders, tot i que l’oncle que més el va determinar en la seva carrera artística va ser Espriu. I és que Arcadi Artís, lluny de les lletres, era un home d’estètiques.
Va néixer l’any 1946, ja a Mèxic, i va morir el gener de 2018 convertit en un dels arquitectes més prestigiosos del país. Al voltant de Mèxic DF hi ha unes quantes obres seves que val la pena de veure. La més emblemàtica es troba al centre cultural de la UNAM i és l’auditori de música simfònica, la Sala Nezahualcóyotl. Es va inaugurar el desembre del 1976, quan l’Arcadi tenia poc més de trenta anys. Dissenyada específicament per a l’audició de música clàssica, amb un escenari rodejat pel públic de manera que aquest pot estar molt sobre de l’orquestra és, acústicament parlant, una sala de concerts de referència a Amèrica.
També es va lliurar a la seva vocació de creador plàstic, amb exposicions a Mèxic i a Catalunya. L’any 1968, després de la matança d’estudiants de Tlatelolco, a la plaza de las Tres Culturas, va sortir de Mèxic i va estar uns anys a Barcelona, on va estudiar pintura amb el seu oncle Francesc Espriu.
Glòria Artís, antropòloga
També és antropòloga Glòria Artís, filla de Tísner. Del 1999 al 2004 va ser la coordinadora d’antropologia del oficial Instituto Nacional de Antropología e Historia. En aquell moment, va impulsar un ambiciós projecte per tal de reunir tots els estudis antropològics presents, amb la clara voluntat de reconèixer la riquesa d’un país multiètnic i multicultural.
Perelló era un home apassionat, fill de Marcel·lí Perelló i Domingo, qui, l’any 1925, va ser acusat d’haver dirigit el frustrat complot del Garraf per assassinar Alfons XIII. Condemnat a cadena perpètua, va aconseguir la llibertat amb la República. Durant els anys de la guerra, Perelló pare va ser director del Diari de Barcelona, periòdic controlat en aquell moment per Estat Català, i el 1942 es va exiliar a Mèxic. El seu fill, nascut el 1944, va ser sempre un jove rebel. Militant del Partit Comunista, defensava l’internacionalisme perquè l’independentisme del seu pare li semblava “petitburgès”.
El 1968 va ser un dels líders del moviment estudiantil mexicà, de manera que se’l coneix com el Cohn-Bendit mexicà. Després de molts mesos de vaga estudiantil, el 2 d’octubre la repressió governamental va tallar de soca-rel el moviment amb la matança de Tlatelolco, en què van morir nombrosos estudiants. Protegit per la xarxa de partits comunistes, Perelló va poder sortir del país i va acabar essent acollit a Romania, on es va casar i va acabar la carrera de matemàtic. Més endavant, exercint de professor a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), va continuar fustigant el govern de torn a les seves columnes setmanals a l’Excelsior. Va morir a Ciuta de Mèxic el 2017.
Si un sector nodreixen bé els descendents dels exiliats és el dels historiadors. Noms molt eminents de la nostra cultura figuren entre els més destacats professionals mexicans d’aquest gremi. El primer és Pi i Sunyer.
A la genealogia d’Antònia Pi i Sunyer, però, no hi havia res que indiqués que podia ser historiadora. La seva és una nissaga de metges eminents —i alguns polítics com l’exalcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer— que tard o d’hora van acabar exiliats a Amèrica. L’Antònia és néta d’August Pi Sunyer, el creador de l’Institut de Fisiologia de la Mancomunitat i metge el nom del qual havia estat proposat en alguna ocasió com a candidat al Nobel. Ella va arribar a Mèxic amb la família el juny del 1939 quan tenia dos anys. El seu pare, Cèsar Pi i Sunyer, farmacèutic i bioquímic, havia estat contractat pel laboratori farmacèutic Richter. Aquest laboratori era propietat d’uns hongaresos que Cèsar coneixia des que, a la primeria dels anys trenta, havia estat a Budapest estudiant els avenços per obtenir insulina injectable. A Mèxic, Cèsar acabaria impulsant dues empreses, Laquisa i Syntorgan, dedicades a la producció de matèries primeres per a productes farmacèutics.
La doctora Pi i Sunyer, que el 2015 va rebre el reconeixement Sor Inés de la Cruz per la seva feina, ha estat molts anys professora i investigadora de la UNAM. És una de les principals expertes en les relacions entre Mèxic i Espanya durant el segle XIX sobretot pel que fa referència a la problemàtica del deute espanyol que Mèxic va assumir en la signatura de l’acord d’independència. I també ha centrat molts esforços a investigar la pèrdua de Texas, un territori de la Corona espanyola que formava part del Mèxic independent.
L’altra historiadora de renom en el Mèxic actual és Montserrat Galí. Nascuda a Mèxic DF l’any 1947, també és néta i filla de figures rellevants. El seu avi era el pedagog Alexandre Galí. El seu pare, Raimon Galí, va estar a Mèxic només entre el 1939 i el 1948. Van ser, però, uns anys de molta activitat. Va fundar els Quaderns de l’exili, va esdevenir especialista en arqueologia mexicana i va participar en diverses exploracions. En una d’elles, va desenterrar els quatre atlants de la piràmide de Tlahuizcalpantecuhtli que, avui, són un dels símbols de Mèxic. L’any 1948 va tornar a Catalunya, on va ser l’inspirador del grup de joves cristians CC i el mentor ideològic de Jordi Pujol.
La Montserrat el 1969 va tornar a Mèxic. Primer a DF i després a Puebla. Allà, professora de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, es va convertir en la historiadora de referència, experta en la introducció del romanticisme a Mèxic i especialista en l’estudi del moviment conservador mexicà del segle XIX.
Si Galí és la historiadora per antonomàsia de Puebla, Josep Maria Murià ho és de la ciutat de Guadalajara. Nebot de la novel·lista Anna Murià, ha estudiat la conquesta i la colonització de Mèxic, és especialista en fra Bartolomé de Las Casas i coneix com ningú... la història del tequila! Ha estat professor de la UNAM i de la Universidad de Guadalajara. Des del 1993 ocupa la cadira 30 de l’Academia Mexicana de la Historia. Murià té un vincle intens amb Catalunya: l’any 2004 va aconseguir que Catalunya fos el país convidat de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara. Ara, a 80 anys, publica regularment a editorials catalanes i a El Punt-Avui.
De tots els catalanomexicans que es mouen en l’àmbit acadèmic, el més traduït i sol·licitat és el cosí de Murià, l’antropòleg i sociòleg Roger Bartra. Si d’altres són descendents d’un pare i un avi eminents, Roger Bartra va tenir un pare i una mare referents en el món de la literatura. Nascut el 1942, fill del poeta Agustí Bartra i de la novel·lista Anna Murià, Roger Bartra va créixer en una llar de cultura exquisida. Els seus pares es van conèixer l’any 1939 al castell de Roissy-en-Brie, on la Generalitat havia acollit alguns escriptors catalans exiliats.
En aquell moment Agustí Bartra era col·laborador d’El Mirador i ja havia publicat el seu primer llibre de contes i el primer llibre de poemes. Anna Murià, íntima amiga de Mercè Rodoreda, ja havia publicat dues novel·les i era la secretària de la Institució de les Lletres Catalanes. A Roissy-en-Brie va néixer una relació amorosa que faria vessar molts rius de tinta i que continuaria a Mèxic. Cap dels dos no va deixar la seva obra literària i Batra, a més, incorporaria una cosmovisió mexicana al seu món poètic. L’any 1979 Agustí Bartra i Anna Maria Murià van tornar a Catalunya. Però Roger Bartra es va quedar a Mèxic.
A partir del 1971 va començar a treballar a l’Instituto de Investigaciones Sociales de la UNAM. Durant tots aquests anys ha desplegat, en tant que antropòleg i sociòleg, una obra ingent, original i molt reconeguda internacionalment. És l’investigador mexicà més aclamat arreu. El seu primer camp d’investigació va ser la societat rural mexicana. També ha investigat sobre els processos de legitimació política a Mèxic i sobre la identitat nacional mexicana. A partir d’aquí, alguns dels seus assaigs han transcendit l’estudi social per la seva gran càrrega política: La democracia ausente, Fango sobre la democracia, La fractura mexicana.
Un altre dels catalanomexicans que reuneix les condicions que plantejàvem a l’inici de l’article és el dibuixant Rafael Barajas Duran, popularment conegut com a Fisgón.
Fill de l’exiliada catalana Rosa Maria Duran, Barajas va néixer l’any 1956 i va estudiar arquitectura a la UNAM. Aviat va veure, però, que la seva vocació no era ser arquitecte, sinó monero o pintor de monos, que és com solen definir a Mèxic els caricaturistes. Als anys vuitanta, els seus dibuixos apareixien al diari Unomasuno; als noranta, a La Jornada, i avui és l’editor d’El Chamuco y los hijos del Averno, on publica les aventures del sergent Goodness, el cabo Chocorrol i la bruixa Toloache de l’Academia Patrulla.
Es considera deixeble d’una escola de dibuixants “il·lustrats i d’esquerres” que, a Mèxic, van iniciar exiliats catalans, com el mateix Tísner o Josep Bartolí. Si va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme de Mèxic va ser, però, per arremetre sense pietat contra la corrupció i les conseqüències del narcotràfic a la política mexicana.
El diplomàtic Arturo Sarukhán Casamitjana no és fill sinó nét de l’exili. El seu avi matern, Lluís Casamitjana, fou militant d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la República, mentre que el seu avi patern va ser un armeni que va ser un col·laborador del govern provisional rus de Alexandr Kerenski i que va marxar de Rússia quan els bolxevics van arribar al poder. El seu pare va ser rector de la UNAM i Arturo va poder tenir la millor formació en les millors universitats.
I, a partir d’aquí, la seva carrera diplomàtica va ser meteòrica. Va ser ambaixador mexicà davant l’Organismo para la Prescripción de Armas Nucleares en la América Latina, cònsol mexicà a Nova York i responsable de temes de narcotràfic a l’ambaixada dels Estats Units. Va col·laborar en la campanya del president mexicà del PAN, Felipe Calderón, i aquest el va nomenar ambaixador als EUA entre el 2007 i el 2013. Avui, retirat de la carrera diplomàtica, treballa com a consultor internacional.
No tots els catalanomexicans que avui ocupen llocs de prestigi a l’altra banda de l’Atlàntic són fills de les bones famílies catalanes. El novel·lista Jordi Soler, per exemple, una de les figures més rellevants de les lletres mexicanes actuals, i nét d’aquella onada, ha dit en més d’una ocasió que la seva família pertanyia “al proletariat de l’exili català”. Ell no es va criar, com molts d’altres, a Mèxic DF, a l’ombra de la UNAM, sinó a La Portuguesa, una colònia, “plena de bestioles”, fundada pel seu avi, Francesc Soler, a la selva de Veracruz.
Soler recrea la història d’aquesta colònia a la novel·la Los rojos de ultramar (2004), l’intent fallit de reconstruir un món català enmig d’un cafetar. L’escriptor evoca també l’intent del seu avi de preparar un atemptat contra Franco, a la manera com el pare de Perelló ho havia intentat amb Alfons XIII. El complot, que no va reeixir, es va tramar als anys seixanta i tenia, aparentment, suport logístic i financer de l’esquerra llatinoamericana. En qualsevol cas, els Soler sí que han reeixit a l’hora de transmetre el llegat cultural i lingüístic d’una generació a l’altra i el Jordi evoca, amb orgull, quan el seu avi Francesc i el seu fill Matías parlaven en català.
El 2015 Soler va publicar la novel·la Ese príncipe que fui, una altra història que mai difícilment hauria trobat si no fos un catalanomexicà cent per cent. Evoca l’increïble periple de Joan Grau —un noble català del segle XVI, que va marxar a Amèrica i va tornar a Toloriu (Alt Urgell) casat amb una filla de Moctezuma— a través d’un pretès descendent del noble. Soler ho novel·la, però realment el personatge va existir. Es deia o es feia dir Federico Grau Moctezuma, es presentava com a príncep hereu de l’imperi Asteca i, per moments, va ser tractat amb tota deferència per un Franco indisposat amb un Mèxic que no reconeixia la legitimitat del seu règim. I, així, Soler sempre ens explica històries d’un realisme màgic, passin a una banda o l’altra de l’Atlàntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada