El 2 de gener del 1912 va nàixer a Benilloba (el Comtat) Federico Borrell Garcia, el Taino, l’anarquista que Robert Capa va retratar just en el moment de la seua mort en la foto Mort d’un milicià o El soldat caigut. La veracitat de la instantània ha sigut qüestionada, encara que algunes investigacions semblen demostrar que és real. Altres dubten de la identitat del milicià.
El Taino va ser el cinqué de sis germans d’una família pobra. El seu pare, Vicente Borrell, Batalló, llaurador, va morir quan Federico tenia sis anys. La mare, Maria Garcia, la Tanya, va decidir traslladar-se a Alcoi amb tots els fills quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor amb la intenció de casar-se amb la seua xicota Marina. Com molts altres joves de la zona, també era anarquista i va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries.
El primer de setembre del 1936, dies després d’assaltar la caserna d’Infanteria d’Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes va partir cap al front andalús, disposats a col·laborar en l’intent republicà de contindre les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura el Taino. La vida li va bé en aquells dies: està a punt de casar-se i ha deixat guardat un vestit recentment comprat per a les noces. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor, i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en aquesta història.
El Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, un llogaret situat a pocs quilòmetres de Còrdova l’alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més bé en un grapat de «civils amb escopetes». Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.
Aquell dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa a prop terroritzen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera en cerca d’un lloc més segur. Al migdia, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins sota el comandament del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d’Alcoi reben una visita inesperada. «Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes», escriu Moreno Gómez al seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica, 2008). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua parella, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.
El front està tranquil i Capa aprofita per captar un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L’home de la camisa clara de l’esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà una estona més tard. El tercer per l’esquerra, amb bigot, també.
A partir d’ací les versions no coincideixen. L’historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que el Taino i els seus es van veure sorpresos per l’atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent avall, a tapar el flanc. «Tot un panorama negre que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per assajar fotomuntatges», afirma. En la batalla mor Borrell.
El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una clotada o una trinxera. Al peu d’aquesta, hi era Federico Borrell. Uns metres a la seua dreta, l’altre milicià de bigot. Just en aquell moment, una bala impacta contra el Taino. Capa s’ajup a la trinxera. El milicià de bigot, que no ha sigut identificat mai, s’agenolla per oferir menys blanc, agafa a Borrell per les axil·les i, ajudat pels companys, el condueix a la trinxera. Després, quan està recollint el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi al mateix lloc que Federico. Capa retrata també el moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s’havia vist fins al 2008.
L’endemà, el germà xicotet, Evaristo Borrell, va deixar el front i va tornar a Alcoi per informar les seues germanes que Federico havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava fa un anys que el seu pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d’aquell dia de guerra: «Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida». Anys després, Evaristo es va casar amb el vestit de noces que Federico havia deixat sense estrenar. «En aquells dies hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar-lo», va explicar Empar. El rastre de la núvia de Federico es va esvair per sempre: «De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: el meu pare va perdre el contacte per sempre».
També el rastre de la història de Federico i d’Evaristo i de la columna anarquista d’Alcoi es va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià va ser publicada per primera vegada, poc després, al setmanari francés VU, dirigit per l’editor Lucien Vogel, i de seguida es va convertir en una icona planetària i es va reproduir en totes les revistes i periòdics del món.
Fonts: Antonio Jiménez, «El soldado, el fotógrafo y la muerte», El País, 2008 / «Una necrológica desmiente que el “Taíno” sea el hombre de la fotografía ‘Muerte de un miliciano’», RTVE, 2008 / «Federico Borrell García (Vida y obra)», Sobre la anarquía y otros temas, 2018 / Viquipèdia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada