Blog d'en Jordi Grau i Gatell d'informació sobre les atrocitats del Franquisme.....
"Las voces y las imágenes del pasado se unen con las del presente para impedir el olvido. Pero estas voces e imágenes también sirven para recordar la cobardía de los que nada hicieron cuando se cometieron crímenes atroces, los que permitieron la impunidad de los culpables y los que, ahora, continúan indiferentes ante el desamparo de las víctimas" (Baltasar Garzón).
La búsqueda personal de Emilio Silva para encontrar a su abuelo desaparecido durante la Guerra Civil dio lugar a la primera exhumación con rigor científico
Emilio Silva, periodista y presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) emprendió en marzo del año 2000 una búsqueda personal que acabaría marcando un antes y un después en la forma de abordar las fosas comunes del franquismo.
Todo comenzó con una duda que había acompañado a su familia durante décadas: ¿dónde estaba enterrado su abuelo, asesinado en 1936? "Mi abuela murió en el verano de 1997. Unos años antes de morir compró un panteón nuevo en el cementerio de su pueblo, en Pereje, en el Bierzo, y arriba, casi como un deseo, puso 'Familia Silva Faba', que eran los apellidos de mi abuelo", relató Silva en una entrevista en el programa El Faro. "Había una aceptación como de que el hecho de buscarlo era algo no solo improbable sino imposible".
Silva, que había dejado su trabajo como periodista para escribir una novela, comenzó a visitar el Bierzo con frecuencia, preguntando a los mayores del lugar por los hechos ocurridos durante la Guerra Civil. Fue entonces cuando, el 5 de marzo del año 2000, Arsenio Marcos, amigo de la infancia de su padre, lo llevó a una cuneta en la entrada de Priaranza del Bierzo. "Allí un vecino que estaba paseando, le preguntamos, y no dudó ni un segundo en señalar esa cuneta entre tres nogales y decirnos que ahí había 13 o 14 personas enterradas de cuando la guerra", recordó Silva.
Ese momento marcó el inicio de la primera exhumación en España realizada con métodos científicos. Lo que comenzó como una búsqueda familiar se transformó rápidamente en un acto colectivo de justicia. "Podíamos haberlo dejado allí, haber puesto una placa, no haber hecho nada y haberlo sabido. Pero inmediatamente surgió el deseo familiar de que los restos de mi abuela estuvieran enterrados con los de mi abuelo", explicó.
Silva publicó entonces un artículo en la prensa local titulado Mi abuelo también fue un desaparecido, en el que denunciaba el olvido de las víctimas del franquismo. Al día siguiente, recibió la llamada de un arqueólogo que se ofreció a realizar la exhumación. "Su madre era de Priaranza del Bierzo y él pasó los veranos en ese pueblo. Cuando iba con su pandilla de amigos y amigas y pasaban por ese lugar, hacían unos metros corriendo porque sabían que había muertos en el suelo. Había una herencia, una tradición oral que hasta los niños sabían que allí había ocurrido algo".
La exhumación de Priaranza del Bierzo no solo permitió recuperar los restos de su abuelo, sino que abrió la puerta a cientos de familias que, desde entonces, han podido localizar y dignificar a sus desaparecidos. "En principio íbamos mi tío Ramón, mi hermana Julia y yo, buscando la solución a un problema familiar. Pero aquello se convirtió en otra historia", concluyó Silva.
Vivir con la duda de dónde están tus familiares | Entrevista a Emilio Silva, presidente de la Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica
"No calia haver fet res que es pogués considerar delicte. Calia eliminar sense escrúpols ni vacil·lacions totes les persones que no pensaren com ells."
Afusellades, torturades, perseguides, violades, empresonades, maltractades, depurades, exiliades: milers i milers de persones van patir la repressió franquista al País Valencià des que el feixisme i el reaccionarisme catòlic s’imposaren a sang i foc contra el poble. Mai no hi ha hagut cap reparació a les víctimes de tanta crueltat.
Assassins, torturadors, delators, carcellers, violadors, lladres, militars, jutges, funcionaris, capellans, monges: gent que va aplicar les consignes dels vencedors. No podia haver-hi cap dissidència. “Serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas, sembrar el terror (…), hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros” (general Mola).
No calia haver fet res que es pogués considerar delicte. Calia eliminar sense escrúpols ni vacil·lacions totes les persones que no pensaren com ells. Molts d’aquells victimaris gaudiren durant tot el franquisme de les prebendes de la seua ignomínia. Des dels qui van tenir estancs o llocs de venda de loteria, els qui trobaren un lloc de funcionari sense cap competència ni qualificació -les escoles, instituts i universitats s’ompliren de falangistes mediocres- fins als qui denunciaren altres per furtar-los les cases, els camps, i els qui es feren milionaris amb la corrupció generalitzada. El franquisme fou en essència un règim corrupte i assassí.
La ferida fou tan fonda i la crueltat tan brutal que encara avui dia perdura la por d’alguns dels fills i nets dels vençuts. Els hereus del vencedors tornen a exhibir amb fatxenderia la seua victòria. Alguns fins i tot parlen “d’estrangular” institucions públiques (els ecos del general Mola són clars). Uns, els moderats, diuen que no convé remoure velles ferides. Els més fanfarrons, els més feixistes, diuen que per això van guanyar la guerra. Molt historiadors coincideixen que no l’hagueren guanyat sense els més de setanta mil soldats italians i la Legió Còndor de l’aviació alemanya.
Totes aquestes cabòries m’han tornat una i una altra vegada des que vaig llegir el guió de La invasió dels bàrbars, ara, per fi, esdevingut una excel·lent pel·lícula que contribuirà, n’estic segur, a enfortir la memòria democràtica del valencians i dels antifeixistes en general. Implicat, com n’he estat des del primer moment, en el suport a la producció de la pel·lícula, he tornat una i una altra vegada a les històries amagades dels represaliats.
L’estrena de La invasió dels bàrbars serà a novembre. Primer, als territoris de parla catalana en la versió original en valencià. I tot seguit a Madrid i altres ciutats, en la versió doblada al castellà pels mateixos actors i actrius.
En la recerca de còmplices per a la difusió de la pel·lícula, he tingut la sort de trobar el treball d’Antoni Janer TorrensMemòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears, editat per la Nova Editorial Moll. I encara més sort de conèixer-ne l’autor i poder parlar-hi. El llibre recull, en més de 470 pàgines, una setantena de peces, d’una extensió aproximada de quatre pàgines de text, més una pàgina amb una foto en gran i una altra pàgina, amb una peça a banda, complementària del text principal. S’hi veu la mà del periodista, format a la UPF, i del professor de Filologia Clàssica format a la UB, la mirada humanista, podríem dir-ne. Abans del llibre, foren reportatges al diari Ara Balears.
Antoni Janer Torrens Memòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears, Nova Editorial Moll, 2025
M’ha apassionat la lectura d’aquest llibre dividit en nou parts: cartografia d’una guerra, repressors, víctimes, exili, les Balears a la Segona Guerra Mundial, postguerra, lluita antifranquista, repressió cultural i Transició. Aurora Picornell, un símbol de lluita antifeixista i precursora del feminisme illenc, les Roges del Molinar, companyes d’Aurora, els alcaldes assassinats, l’anticatalanisme feixista de Llorenç Villalonga, la persecució de les organitzacions de treballadors, dels equips de futbol, de tota dissidència, el sanguinari Comte Rossi (enviat de Mussolini), els mallorquins de la Falange, els “buròcrates de la mort” com Eichmann (la banalitat del mal, Hannah Arendt), la mort de Matilde Landa (Miguel Hernández li havia dedicat un poema, “A Matilde”), la dignitat dels vençuts, el paper fastigós de l’Església, els camps de concentració, els mestres depurats, els nins robats, conviure amb els botxins, el banquer March, l’illa dels espies… I així fins a més de setanta peces la lectura de les quals configura un mosaic ben complet de la barbàrie franquista a les Balears.
Per sort, al País Valencià, l’elenc de monografies, tesis doctorals i publicacions acadèmiques sobre el franquisme és extens, tot i que no complet. Per dissort, no disposem d’un llibre que en faça el recull, actualitze i ordene tota la ingent informació disponible. Podríem dir que ens cal un Antoni Janer valencià o un equip que en faça el treball equivalent. Tenim la Coordinadora d’Associacions de Memòria Democràtica del País Valencià que porta a terme un treball imprescindible. La Diputació de València i les universitats públiques valencianes també hi han contribuït. La nòmina d’autors que se n’han ocupat és llarga i, tot i que me’n deixaré molts, m’arriscaré a fer-ne una llista desordenada: Ismael Saz, Ricard Camil Torres, Xavier Navarro, Vicent Gabarda, Fernanda Romeu, Fernanda Mancebo, Marc Baldó, Albert Girona, Antonio Calzado, Andreu Ginés, Pedro Ruiz, Carmen Guillén, Rosa Monlleó, Aurora Bosch, Ferran Archilés, Ramir Reig, Antonio Laguna, Juan Luis Sancho Luna, Josep Miquel Santacreu, Carmen Agulló, Juan Manuel Fernández Soriano, Santi Cortés, Gil Manuel Hernández, Vicent Sampedro, Miquel Ors Montenegro, Juan Luis Porcar…
Si els treballs de les historiadores i historiadors és important, també hi han contribuït des del periodisme i la narrativa un grapat de persones que cal esmentar. Per a mi, sense cap mena de dubte, el més destacat, qui més ha fet i escrit tant des del periodisme com des de la ficció, és Alfons Cervera des de la primera edició de Maquis i les posteriors novel·les del Cicle de la memòria. Cal destacar també l’aportació narrativa de Toni Cucarella, Martí Domínguez, Joan Francesc Mira, Joan Garí, Rafael Arnal, Paco Cerdà, Salvador Vendrell, Esther López Barceló i els treballs d’Enrique Cerdan Tato -principal impulsor de la memòria del camps de concentració de postguerra dels Ametllers i d’Albatera-, i la literatura d’idees i els assajos de Francesc Bayarri, Toni Mollà, Gustau Muñoz, Vicent Bello, Puri Mascarell, Víctor Labrado, Elena Solanas, Carles Senso, Adolf Beltrán, Francesc Viadel, Francesc Pérez Moragón, Lucas Marco, Xavier Aliaga, Borja Ribera, Xavier Serra, Joan Puchalt, Vicent Àlvarez… I que em disculpen totes i tots els que m’he deixat. Jordi Sebastià i Xavier Vinader feren un bon treball desvelant les trames feixistes al País València des de la revista El Temps. En l’àmbit del còmic tenim publicacions molt interessants (Paco Roca, Sento Llobell, Daniel Torres, Manel Gimeno, Cristina Durán i Miguel Ángel Giner…). En poesia, la llista seria molt llarga. Ho deixaré només apuntat amb l’obra monumental de Vicent Andrés Estellés i les espurnes de Maria Beneyto. Tractar de l’audiovisual, de la música i les cançons seria un altre article. Potser, un altre dia.
Si fa no fa, seguint l’estructura proposada per Antoni Janer, ens caldrien prou més d’un centenar de peces per cobrir la informació del País Valencià: L’assassinat del rector Peset, el mur de Paterna, el mur del cementeri de Llíria, les presons franquistes, els milers d’assassinats i soterrats de mala manera, els alcaldes afusellats, el final tràgic de molts republicans al port d’Alacant, l’exili intel·lectual, la persecució dels científics que ha estudiat Josep Lluís Barona, les dones empresonades, els correccionals per a les joves de moral dubtosa, la copa d’Espanya de futbol que li negaren al Levante UD durant dècades; l’oblit, primer, i el menyspreu, després, a Josep Rodríguez Tortajada, regidor a l’ajuntament de València pel Partit Valencianista d’Esquerres i president número 13 del València C. F. del 1936 al 1939. El València el va rehabilitar el 2010 -el seu nom havia estat esborrat de la memòria del club-, tanmateix, al vídeo oficial que repassava els més de cent anys del club, confonien el seu nom, li deien “Jiménez Tortajada”, i no esmentaven els cinc anys que va passar en presó i els altres 12 que va malviure en llibertat condicional; els homenots antifeixistes com Vicent Marco Miranda, Amado Granell, Josep Renau, Manuel Sanchis Guarner, Juli Just, Rodolfo Llopis, els germans Francesc i Josep Lluís Codonyer, Enric Tarrega, Els germans Angelí i Josep Castanyer, Francesc Bosch i Morata i molts altres; la repressió cruel contra els anarquistes col·lectivistes de la Ribera del Xúquer, la presència dels nazis a València i els homenatges que se’ls hi va retre, i un fum d’històries terribles tot al llarg del País Valencià.
Cal un llibre de síntesi, potser en caldran dos, que reculla tots els treballs, tota la informació, tots els testimonis encara vius, perquè la nostra memòria col·lectiva no quede mancada d’un període tan dolorós i, en la mesura que puguem, cal que fem possible un coneixement compartit que ens permeta posar fre al feixisme que pretén tornar a destruir les nostres llibertats, la nostra cultura i, fins i tot, les nostres vides.
“Contau el que va passar l’any 1936 perquè ho diran i no ho creuran”. Aquesta frase que apareix a la tomba de Climent Garau —el darrer batle republicà de Porreres (illa de Mallorca), afusellat juntament amb sis dels seus regidors— fou l’esperó que va mouré durant anys el treball tenaç d’Antoni Janer, és el batec que ha mogut Vicent Monsonís per oferir-nos la meravella cinematogràfica de La Invasió dels bàrbars. És l’empenta que, ara, amb el suport de Diari LaVeu del País Valencià, voldria tractar de posar en marxa perquè puguem recuperar les històries amagades pel franquisme.
“Els nostres morts obrin escletxes de llum en la foscor”.
El guardia civil muerto en una refriega en 1960 está considerada como la primera víctima del terrorismo en España, en clara incongruencia con la Ley de Memoria Democrática, que considera a los guerrilleros del maquis víctimas de la dictadura franquista: “Si se mezcla todo, perdemos el sentido de la historia”
Maquis durante la Guerra Civil.Foto de Constantino Suárez que aparece en 'Equí y n'otru tiempu', de Ramon Lluís Bande.
Dos leyes de memoria se cruzan entre sí y en donde una aparece indemnizada como víctima del terrorismo, la otra recoge que sus ejecutores fueron parte de la resistencia guerrillera antifranquista, víctimas a su vez del franquismo. Es lo que sucede con el teniente de la Guardia CivilFrancisco de Fuentes Fuentes, quien perdió la vida la noche del 3 al 4 de enero de 1960 en una refriega contra el grupo de guerrilleros liderado por Francesc Sabaté i Llopart, conocido como Quico Sabaté. Este último murió asesinado al día siguiente. De Fuentes es la más antigua víctima del terrorismo indemnizada como tal, aunque los especialistas niegan que el maquis se pudiera considerar terrorista.
La primera Ley nacional de Víctimas del Terrorismo se aprobó en España en 1999. “Fue pionera a nivel europeo y hasta entonces no existía nada en cuanto a reconocimiento y reparación de estas víctimas. En aquel momento, decidieron poner la frontera en 1968, ya que en ese año ETA había matado por primera vez”, cuenta Gaizka Fernández, responsable de investigación del Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo en Vitoria.
No fue hasta 2010 cuando se creyó de manera errónea que ETA también había matado a la niña de 20 meses Begoña Urroz, cuando en realidad su muerte la perpetró el Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación. “Ahí se vio el agravio comparativo entre unas víctimas y otras, así que la nueva ley de 2011 ensanchó la frontera hasta 1960 y se garantizaron más ayudas sociales e indemnizatorias para las víctimas”, explica el historiador. Fue en ese entonces cuando algunas víctimas de los maquis, entre las que se encontraba la de De Fuentes, pidieron su indemnización y reconocimiento como víctima del terrorismo. “La ley no había sido pensada para ellos, pero tal y como estaba redactada también cabía esta interpretación”, apuntilla Fernández.
La incongruencia llegó a finales de 2022 con la aprobación de la Ley de Memoria Democrática. Su tercer artículo, que versa sobre las víctimas, recoge que se pueden considerar como tal a aquellas “personas que participaron en la guerrilla antifranquista, así como quienes les prestaron apoyo activo como colaboradores, en defensa de la República o por su resistencia al régimen franquista en pro de la recuperación de la democracia”, lo que también les da derecho a cierta reparación.
Fernández resalta que, por mucho que el teniente de la Guardia Civil haya sido considerado víctima del terrorismo, no conoce homenaje o reconocimiento público que le haya recordado como tal. “Una cosa es lo que diga la Administración, que no piensa como un historiador, y otra lo que la sociedad entiende como víctima del terrorismo. Lo justo sería decir que De Fuentes fue víctima de la violencia política del momento por parte del maquis, al igual que habría que decir que Sabaté fue víctima de la violencia policial de la dictadura franquista, pero tampoco víctima del terrorismo”, sostiene el especialista.
El franquismo no considera terrorista al maquis
De todas formas, la familia De Fuentes terminó siendo reconocida como víctima del terrorismo y accedió a todas las prebendas recogidas en la ley. Sin embargo, el también historiador Arnáu Fernández defiende que en ningún caso el maquis podría ser considerado terrorismo. Autor de Hasta su total exterminio. La guerra antipartisana en España, 1936-1952 (Galaxia Gutemberg, 2024), considera que “no se trata de una cuestión de interpretación actual política o cultural, sino que el propio régimen franquista nunca consideró al maquis como terrorista”.
Arnáu es bisnieto de Manuel Sesé, un enlace del maquis en Huesca que en enero de 1948 murió asesinado de un disparo en la cabeza por parte de la Guardia Civil tras hallar en un corral varias metralletas que guardaba para los guerrilleros. Tras estudiar miles de documentos sobre el maquis, no ha encontrado ni una sola referencia a su consideración como terroristas. “Hablaban de actos de bandidaje o bandolerismo dentro de ese lenguaje absolutamente propagandístico de la dictadura mediante el que intentaban quitar toda la carga política a las acciones del maquis”, expresa.
Este profesor de la Universidad de Granada destaca que el caso de De Fuentes es una “grave incongruencia” ocurrida durante el periodo democrático, en el que una víctima del maquis es considerada víctima del terrorismo en 1960 cuando ni siquiera el propio franquismo consideraba al maquis como terrorista.
Entre las víctimas falsas y las víctimas negadas
La misma opinión asume Consuelo Ordóñez, presidenta del Colectivo de Víctimas del Terrorismo (Covite), quien se muestra sumamente enfadada por esta cronología. “No hay peor ataque a las víctimas del terrorismo que el reconocimiento de falsas víctimas del terrorismo”, se queja. La hermana de Gregorio Ordóñez, asesinado por ETA en 1995, menciona una posible “prevaricación” por parte del funcionario que aceptó que De Fuentes pudiera ser considerado víctima del terrorismo. “Es una vergüenza que en este país todavía no exista una lista oficial de víctimas, tan solo aquellas indemnizadas por la Administración”, se queja.
Desde su punto de vista, se debe a una “grave irresponsabilidad” por parte de los gobernantes, ya que ese listado de indemnizados no se correlaciona con las verdaderas víctimas del terrorismo. Más allá del caso paradójico de De Fuentes, la presidenta de Covite denuncia que ni José Antonio Lasa ni José Ignacio Zabala son considerados víctimas del terrorismo, cuando a ellos “sí que los mató una organización llamada el GAL verde”, en referencia a los Grupos Antiterroristas de Liberación integrados por agentes de la Guardia Civil. “Que me expliquen por qué las familias de Lasa y Zabala no pueden ser reconocidas como víctimas del terrorismo”, exige Ordóñez.
Ella se enteró de la incongruencia entre el maquis y Fuentes tras escuchar la última temporada del podcast ‘De eso no se habla’, dirigido por Isabel Cadenas Cañón, titulado ‘Se llamaba como yo’ y dedicado a la historia de la niña Begoña Urroz. “Lo escuché y me empezó a hervir la sangre. He visto tanta miseria alrededor de las víctimas que me enfada que nadie vaya a meter mano en ello porque somos intocables, también las víctimas falsas”, comenta antes de exclamar que son muchos los “supuestos heridos” que han podido acceder a las compensaciones como víctimas del terrorismo cuando en realidad no lo son. En este sentido, califica estos hechos como de “corrupción administrativa e institucional que hay que destacar una y otra vez”.
La solución, en manos de los legisladores
Fernández, el investigador del Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo, cree que la Ley de Víctimas del Terrorismo y la de Memoria Democrática nacieron con una finalidad muy concreta que “cumplen al completo” excepto en casos extremos como el del maquis con De Fuentes. “Es labor de los académicos, los periodistas y los divulgadores llamar cada cosa por su nombre. Si se mezcla todo, el pasado se desvirtúa y perdemos el sentido de la historia. Es importante alejarnos también de su uso partidista y simplificado”, arguye.
Este historiador dilucida que poco se puede hacer desde el terreno administrativo para corregir la incongruencia entre el maquis y el teniente de la Guardia Civil De Fuentes. “Si movemos las fechas, siempre habrá casos extremos de un lado o de otro, pero son una ínfima minoría”, añade.
Arnáu, sin embargo, precisa que la única posible solución está en manos de los legisladores. “Para evitar situaciones un tanto surrealistas como esta, la solución debe venir por parte del aparato legislativo. Estoy seguro de que la inmensa mayoría de la gente se echará las manos a la cabeza al saber que una ley equipara a las víctimas de ETA, por ejemplo, con las del maquis como si ambas fueran víctimas del terrorismo”, profundiza.
El 24 d’agost del 1944, quan passaven pocs minuts de les nou del vespre, «La Nueve», una companyia d’uns 160 homes, 144 dels quals combatents republicans espanyols, integrats en la 2a Divisió Blindada del general Leclerc, va arribar a la plaça de l’Ajuntament d’un París ocupat pels nazis. Van ser els primers. L’encapçalava Amado Granell, tal com va aparéixer en la portada del diari Libération l’endemà reunit amb els líders de la resistència francesa.
Portada de Libération en què apareix Amado Granell al costat del president del Comité Nacional de la Resistència, Georges Bidault, i el prefecte del Sena en la reunió l’alcaldia que es considera com el moment clau de l’alliberament. Tot i això, la notícia no esmentava Granell
Aquells guerrillers de «La Nueve» havien eixit dels terribles camps de concentració que hi havia al nord d’Àfrica i havien estat lluitant per tot França -els acostumaven a posar en primera línia de foc- contra l’exèrcit de Hitler. La majoria d’homes de «La Nueve» tenien menys de 20 anys quan van anar a lluitar per defensar la República. Per tant, quan van arribar a París, feia huit anys que combatien.
A partir de les posicions d’Argentan i sense suport aeri, en una avançada de 200 km, les tropes franceses encapçalades per La Nueve van vorejar París pel sud, evitant les fortes posicions alemanyes de l’oest, enmig d’un entusiasme popular indescriptible. I és que després de dos mesos del desembarcament, la capital francesa esperava els aliats malgrat la propaganda alemanya que deia que ells havien guanyat a Normandia. Els alemanys es van dispersar en desordre cap a la perifèria després d’aquest atac envoltant i per tot París la gent va començar a treure les banderes tricolors franceses, acompanyades per les republicanes espanyoles de «La Nueve».
Els combats a la perifèria foren violents, però els soldats de la 2a divisió blindada de Leclerc van combatre durant dos dies per evitar perdre més temps en l’alliberament de la ciutat i continuar cap a l’est. El 25 d’agost els homes de Leclerc entraven a París per la Porte d’Orléans. El mateix dia, per la Porte d’Italie entraren les tropes nord-americanes de la 4a divisió d’infanteria.
Guiats per la resistència els aliats van arribar a la Rue de Rivoli i van destruir els panzers alemanys en uns durs combats.
L’estat major alemany es va rendir el dia 25 a la Gare Montparnasse i fou fet presoner pels francesos. Amb tot encara hi havia unitats alemanyes que lluitaven esporàdicament perquè no reconeixien la rendició de Von Choltitz.
El mateix dia Charles de Gaulle, cap del govern provisional de la República Francesa, va arribar al ministeri de la guerra, a la rue Saint-Dominique, i després va fer un discurs a la població des de l’Hôtel de Ville.
Amado Granell en cotxe en la desfilada de les tropes aliades als Camps Elisis després de l’alliberament de París | Arxiu de la família Granell
Homenatges
Va ser la periodista i escriptora alacantina Evelyn Mesquida, autora de La Nueve, qui va revelar en aquest llibre la història dels combatents de la companyia. Un treball clau perquè el govern francès acceptara explicar la veritat.
El 2017 València va dedicar una avinguda a Amado Granell, després de dècades d’oblit per part de les autoritats.
També el mateix any, el CFP Orihuela Deportiva va presentar el segon equipament per a la temporada 2019-2020 amb un homenatge especial als republicans de La Nueve i, en especial, a Amado Granell.
El 2022 la companyia Caterva Teatre va presentar el seu nou espectacle Amado, una «història de lluita per la llibertat» interpretada per Fernando Soler i Jaume Ibàñez nascuda de les residències de Graners de Creació, que es van dur a terme gràcies a la col·laboració de Rambleta i Espai Inestable com a sales amfitriones.
Documental que narra la historia de los republicanos españoles de “La Nueve”, compañía de la división Leclerc cuyas tropas fueron las primeras que liberaron París, el 24 de agosto de 1944. La Nueve cuyos tanques y vehículos de combate habían sido bautizados con nombres procedentes de la Guerra Civil española, como 'Madrid', 'Guernica' o 'Guadalajara' había participado en la campaña de África contra Rommel y no sólo liberaron París, sino que participaron en la ofensiva en Alsacia y en el definitivo asalto en Alemania contra el 'Nido de Águilas' de Hitler. Perecieron más de mil hombres. La historia de 'La Nueve' era hasta hoy prácticamente desconocida, pues la historia oficial en Francia ha echado una cortina de silencio y de olvido sobre esa participación española y extranjera en la liberación de París y en la resistencia contra el nazismo. Alberto Marquardt, director argentino afincado en Francia, se interesó en 2002 por esta epopeya de 'La Nueve' y por su carácter simbólico para restablecer la verdad histórica. Siete años después, Marquardt consiguió montar la producción y con magníficas imágenes de archivo y las entrevistas a dos de los supervivientes: el catalán Luis Royo y el asturiano Manuel Fernández, sin amarguras ni recriminaciones, reconstruyen con emoción la historia de la Nueve. En su aventura, esos republicanos españoles derrotados en España prosiguieron en Francia la lucha armada contra el fascismo y el nazismo -aliados de Franco en la Guerra Civil-, con la esperanza de que una vez terminada la Guerra Mundial caería también la dictadura franquista. La historia de 'La Nueve' es la de los campesinos, los artesanos, los maestros, "proyectados" de golpe y porrazo a la Historia, arrancados a su condición, a su cotidianidad, y que aceptaron el desafío a pesar de las dificultades.