Ho va reconéixer el mateix règim franquista en la postguerra: la fam devastava l’Espanya autàrquica del general Francisco Franco. Un document de les autoritats franquistes de Peñarroya (Còrdova), de gener del 1940, relatava: “Hi ha centenars de xiquets, homes i ancians passejant la seua misèria i implorant una almoina, que, com que en són tants, no els arriba, ja que l’atur i la fam present supera la de cap època passada, perquè hi ha més de 2.000 persones entre homes i dones que, si no roben (cosa que ací està a l’ordre del dia i queden pocs corrals per saquejar) moren de fam ells i les seues famílies”. És un de les troballes de l’historiador Miguel Ángel del Arco (Granada, 1978), convidat aquesta setmana per l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València per a impartir una conferència en el centre cultural La Nau sota el títol La fam silenciada del franquisme: causes, característiques i conseqüències.
L’investigador situa els anys de la fam de l’Espanya franquista entre el 1939, amb el final de la Guerra Civil, i el 1952, quan desapareixen les cartilles de racionament. No obstant això, els tres primers anys de postguerra van suposar una fam, un concepte “tan antic com la història de la humanitat”, explica Miguel Ángel del Arco, professor d’història contemporània de la Universitat de Granada. Les fams, recorda l’investigador al·ludint a les tesis de l’economista indi Amartya Sen, “tenen a veure amb la política”, per la qual cosa la falta de democràcia “pot donar peu al fet que siguen més intenses”.
En el cas de la postguerra espanyola, la “fam difusa” va afectar les classes populars que més havien donat suport al Front Popular abans de la contesa i, especialment, zones com Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa o Múrcia. “La fam ho va inundar absolutament tot, va ser una obsessió que mediatitzava les relacions entre familiars”, assenyala l’historiador, que apunta a un excés de morts de 200.000 persones entre el 1939 i el 1942.
La postguerra va propiciar morts per inanició i per malalties infeccioses, un preu alt dels aliments, la ingesta de derivats alimentaris no adequats per al consum humà, crims contra la propietat, un increment de l’emigració clandestina temporal i fins i tot revoltes de la fam, habitualment protagonitzades per dones. “La gent roba per salvar-se, perquè no té per a menjar”, apunta Miguel Ángel del Arco, coordinador del llibre Los años del hambre. Historia y memoria de la posguerra franquista, editat per Marcial Pons.
A més, es produeix el fenomen de l’emigració clandestina cap a les ciutats on hi havia més racionament. “La dictadura sabia com gestionar la fam”, reflexiona l’investigador, que destaca que les estampes de la postguerra famèlica van ser “reconegudes pel mateix règim” i també ressenyades per la diplomàcia britànica.
També augmenten les malalties infectocontagioses –com la diftèria, el tifus exantematós o el paludisme– especialment just després de la Guerra Civil. L’epidèmia de tifus, que afectava singularment la població més pobra (“sense sabó, només amb una muda de roba i que vivien en coves”), va ser de tal calibre que “va preocupar els aliats”, segons reflecteix la documentació diplomàtica consultada per l’investigador.
D’altra banda, el cost de la vida va augmentar exponencialment i el mercat negre va potenciar l’acaparament, que va suposar una pujada dels preus, especialment de l’alimentació. A més, recorda Miguel Ángel del Arco, el final dels sindicats també va provocar la congelació dels salaris.
La fam “va tindre una funció política”
L’autarquia, la corrupció, la política exterior o la reducció de la productivitat agrícola van ser altres factors exposats per l’historiador per explicar el context de fam franquista. “L’autarquia adoptada voluntàriament per Franco i el somni de l’autosuficiència van ser un autèntic desastre, no arribaven fertilitzants pel bloqueig i les terres espanyoles no arribaven a produir prou”, explica Del Arco.
La fam va consolidar la desmobilització política: “Va tindre una funció política i va haver-hi classes socials a qui els va anar especialment bé”. Així doncs, el règim autàrquic “va enriquir molta gent mentre en matava d’altres”.
L’historiador ha analitzat també la memòria de la fam i el silenci en moltes famílies: la fam es converteix en “una vergonya”. També la reducció de la talla dels espanyols: “Van començar a ser més baixets en la dècada del 1940”. Miguel Ángel del Arco destaca que el fenomen ha passat desapercebut en la legislació sobre memòria històrica a Espanya, especialment en la definició de les víctimes, que no al·ludeix en cap cas a la fam espanyola.
L’investigador va esmentar com a exemples de la memòria de la fam la recuperació de llibres de receptes de la postguerra, obres literàries de Maria Beneyto, Dulce Chacón o Almudena Grandes, entre altres, així com les pel·lícules El laberinto del fauno o Pa negre. També còmics com Regreso al edén de Paco Roca. I va acabar la seua conferència, amb una afluència massiva a l’Aula Magna de La Nau a rebentar de públic, amb la cançó Panaderas del pan duro d’El Naán, un col·lectiu musical que recupera corrandes “que cantaven en la cuina les dones mentre pastaven pa”.
La memòria de la fam franquista ha passat de generació en generació en les famílies, “especialment transmesa per les dones”. Una memòria, en definitiva, “encapsulada en la cuina i els rebostos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada