31 d'octubre: la memòria que encara ens deuen. Veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes
---------------------------------------------------------------------
Hui, 31 d'octubre, és el Dia de Record i Homenatge a totes les Víctimes del Colp Militar, la Guerra d'Espanya i la Dictadura. Una data que no hauria de passar desapercebuda, ni quedar reduïda a un acte institucional, una declaració de bones intencions o unes paraules de record que, quan acaba la jornada, cauen novament en l'oblit.
És un dia per a recordar, però també per a reflexionar sobre tot allò que encara queda pendent. Perquè, malgrat les dècades transcorregudes i les diferents lleis de memòria democràtica aprovades, el nostre país encara té un deute enorme amb les persones que van patir la repressió franquista i, especialment, amb les seues famílies.
El colp militar del 18 de juliol de 1936 contra un govern legítimament constituït va desencadenar una guerra que va deixar milers de morts, desapareguts, persones empresonades, exiliades i famílies destrossades. Però la repressió no va posar fi a la guerra. El franquisme va convertir la victòria militar en un sistema de persecució, càstig, humiliació i silenci que es va prolongar durant dècades.
I això és una part fonamental de la nostra història que no podem ni hem de banalitzar. No totes les víctimes van rebre el mateix reconeixement, ni totes van tindre el mateix tractament.
Durant molts anys, unes víctimes van poder ser recordades públicament, homenatjades i reconegudes, mentre que altres van haver de continuar enterrades en fosses, en cunetes o en la memòria íntima d'unes famílies que no podien parlar del que havia passat. Hi hagué persones a les quals se'ls va negar fins i tot el dret a plorar els seus morts en llibertat.
Per això, quan parlem de totes les víctimes, ho hem de fer des del respecte a totes les persones que van patir la violència, però també des del rigor històric. Reconéixer les víctimes no significa equiparar responsabilitats ni esborrar les causes de la tragèdia. Significa explicar la història sense manipulacions, sense silencis interessats i sense cap mena de justificació de la repressió.
Com a investigador de la repressió franquista a Llíria, aquesta realitat té per a mi una dimensió especialment pròxima.
A través del treball de documentació, la consulta d'arxius i la reconstrucció de trajectòries personals, he pogut aproximar-me a una part d'aquella història que durant massa temps va romandre amagada.
El projecte La Repressió a Llíria naix precisament d'eixa necessitat: recuperar noms, reconstruir històries i donar visibilitat a persones que no poden continuar sent únicament una xifra o una anotació en un registre.
La presó, les execucions, les tortures, la fam, les malalties, l'exili i la repressió social i econòmica formen part d'una realitat que cal continuar investigant i documentant.
En aquest treball també he volgut donar protagonisme a les dones, als fills i filles, a les mares, a les esposes i a totes aquelles persones que van haver d'aprendre a viure amb l'absència, la por i l'estigma. Perquè la repressió no va afectar únicament qui va ser empresonat, afusellat o perseguit. Va continuar dins de les cases, en les famílies i en les generacions que van créixer envoltades de silencis.
El blog La Repressió a Llíria i l'article que vaig publicar en Facebook sobre aquesta realitat formen part d'un mateix compromís: contribuir a recuperar una història que ens pertany a tots i totes, i que no pot quedar a mercé de l'oblit o dels interessos polítics.
Les lleis són necessàries, però aprovar una llei no significa haver reparat una injustícia. La Llei estatal 20/2022 de Memòria Democràtica va suposar un avanç important en el reconeixement de les víctimes i en l'establiment dels principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició. Però encara queda molt de camí per recórrer.
Queden persones desaparegudes que esperen ser localitzades i identificades. Queden fosses per exhumar. Queden arxius per investigar, documents per recuperar i responsabilitats històriques que han de ser explicades. Queden famílies que encara no han pogut recuperar les restes dels seus avantpassats, saber on van morir o conéixer amb certesa què els va passar. I queda, sobretot, una reparació moral que no es pot resoldre únicament amb declaracions institucionals.
També ens preocupa especialment el que està passant al País Valencià. Les polítiques de memòria no poden quedar sotmeses als canvis de govern ni a les conveniències ideològiques de cada moment. La derogació de la Llei valenciana 14/2017, impulsada amb la Llei de Concòrdia de 2024, va representar un retrocés polític molt preocupant, i la suspensió cautelar d'aquella derogació per part del Tribunal Constitucional posa de manifest fins a quin punt la memòria democràtica continua sent objecte de confrontació.
No es pot construir una societat democràtica amagant una part de la seua història, relativitzant la dictadura o qüestionant el dret de les famílies a recuperar la memòria dels seus éssers estimats.
La memòria democràtica no és una qüestió de sigles, ni patrimoni exclusiu de cap partit polític. És una qüestió de drets humans, de dignitat i de responsabilitat col·lectiva. No es tracta de reobrir ferides. Es tracta de deixar de mantindre-les obertes.
A les famílies de les víctimes no se'ls pot demanar que giren full, quan encara no han pogut saber on estan enterrats els seus familiars, quan encara no han rebut el reconeixement que mereixen o quan han hagut de conviure amb el silenci durant bona part de les seues vides.
El temps no esborra les injustícies. I el fet que hagen passat huitanta o noranta anys no resta ni un gram de dignitat a qui les va patir.
Com a investigador, però també com a ciutadà, considere que tenim l'obligació de continuar treballant perquè cap víctima quede en l'oblit. No per alimentar cap enfrontament, sinó perquè una societat que desconeix, amaga o manipula el seu passat difícilment podrà construir un futur plenament democràtic.
Hui recordem totes les víctimes del colp militar, de la Guerra d'Espanya i de la Dictadura. Però recordar no és suficient. Cal investigar, identificar, exhumar, reconéixer, reparar i transmetre aquesta història a les noves generacions.
La veritat no prescriu. La dignitat no caduca. I la memòria no pot dependre de qui governa.
Perquè cap família hauria d'haver de continuar buscant els seus morts, cap víctima hauria de continuar esperant reconeixement i cap societat democràtica hauria de sentir-se còmoda amb la injustícia de l'oblit.
El nostre país encara té un deute pendent. I mentre quede una víctima sense identificar, una família sense resposta o una història sense comptar, la tasca de recuperar la memòria democràtica continuarà sent necessària.
Per totes les víctimes. Per les seues famílies. Per la veritat, la justícia i la reparació.
Perquè recordar és un deure democràtic, però reparar és una obligació que encara tenim pendent.
(Miquel Fernàndez i Saragossà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada