La nit del 14 al 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys sabia que li quedaven poques hores de vida. La condemna era ferma. Va rebre les seves germanes, s’acomiadà de la família i esperà que clarejés. Poc després de les sis, ell mateix va donar el senyal: «Vamos ya...».
Una condemna sense retorn
El mateix 14 d’octubre, després del consell de guerra, el capità general Luis Orgaz aprovà la sentència de mort. Per la normativa vigent, Companys no podia demanar la commutació ordinària de la pena al cap de l’Estat.
Quan el jutge instructor es traslladà a Montjuïc per llegir-li la condemna, Companys l’escoltà sense mostrar sorpresa ni fer cap comentari. Fou posat en capella i se li permeté rebre assistència religiosa.
Companys demanà un sacerdot caputxí, però no fou possible. Finalment l’atengueren un capellà castrense i un jesuïta. Es confessà, assistí a missa i fins i tot ajudà el sacerdot, recordant que de petit havia fet d’escolà al Tarròs. Després combregà.
El darrer comiat de les germanes
Aquella nit, les seves germanes Alba, Neus i Ramona aconseguiren permís per estar amb ell aproximadament de les deu de la nit a la una de la matinada.
Companys continuava obsessionat per una qüestió: no sabia què havia passat amb el seu fill Lluís, malalt i desaparegut durant l’evacuació francesa. Per tranquil·litzar-lo, Ramona li digué que l’havien trobat. Ella encara no ho sabia, però gairebé al mateix temps Lluïset havia estat localitzat realment a França.
Les germanes s’endugueren tres documents: el testament hològraf que Companys havia escrit abans del judici, una carta per a la seva esposa, Carme Ballester, i una altra per a la seva filla Maria. Sabem que escrigué altres cartes a familiars i amics, però algunes foren retingudes per les autoritats militars i mai no han estat localitzades.
«Vamos ya...»
A les sis del matí del 15 d’octubre el cel era ennuvolat. Calia esperar que es fes prou clar per executar la sentència.
Companys feia un petit passeig mentre fumava un cigarret. Aquest detall apareix en l’edició oficial del seu expedient judicial.
Fou ell mateix qui es dirigí als que l’esperaven:
«Vamos ya...»
La comitiva es posà en marxa.
Un soldat obria el camí portant una creu. Dos altres il·luminaven el recorregut amb focus de gasolina. Companys avançava acompanyat pels dos sacerdots i pel seu defensor, Ramon de Colubí. Darrere anaven el jutge militar, el governador del castell i altres autoritats.
El destí era el fossar de Santa Eulàlia.
«Per Catalunya!»
En arribar al fossar, Companys encara conversà amb els sacerdots i s’acomiadà especialment de Colubí.
El piquet estava format per soldats d’infanteria comandats per un jove tinent provisional. Segons els testimonis, l’oficial estava visiblement impressionat.
Companys rebutjà que li embenessin els ulls. També es negà a ser col·locat d’esquena als soldats.
Cap a dos quarts de set, davant dels fusells, cridà:
«Per Catalunya!»
El piquet disparà.
L’oficial s’acostà després per donar-li el tret de gràcia, que, segons l’estudi de l’expedient, hagué de repetir a causa del desconcert i l’emoció del moment.
Eren aproximadament les 6.30 del matí.
Ramona evita la fossa comuna
El cos fou traslladat en una civera de la infermeria del castell, cobert amb una manta, i dipositat en un taüt de beneficència. Hauria pogut acabar anònimament a la fossa comuna de la Pedrera.
Ramona Companys insistí fins que els militars cediren. Va fer obrir el taüt, canvià el vestit del seu germà, foradat per les bales i ensangonat, i el féu posar en un fèretre que ella havia comprat.
Companys fou enterrat al cementiri de Montjuïc, al nínxol 7.182 de la via Sant Jordi, sense cap inscripció que l’identifiqués. No seria fins al 27 d’octubre de 1985 que les seves restes serien traslladades al mausoleu actual del Fossar de la Pedrera.
Conclusió
Entre la sentència i l’afusellament no havia passat ni un dia.
Companys havia estat capturat a França, lliurat al franquisme, empresonat i sotmès a un consell de guerra sense garanties. I encara hi havia una paradoxa més profunda: Lluís Companys va ser afusellat per «adhesió a la rebel·lió militar» pels mateixos vencedors d’una rebel·lió militar que, el juliol de 1936, s’havia aixecat contra el govern legítim de la República espanyola. Els rebels havien guanyat la guerra i, després de la victòria, havien convertit jurídicament en «rebels» aquells que s’havien mantingut al costat de la legalitat republicana.
Les seves últimes hores, però, deixen una imatge molt concreta: va acomiadar-se de les germanes, va rebre els sagraments, va fumar un últim cigarret i va caminar cap al fossar sense voler que li tapessin els ulls.
Abans d’emprendre el camí havia dit simplement:
«Vamos ya...»
Mitja hora després, Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, moria davant del piquet d’execució cridant: «Per Catalunya!».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada