dimarts, 29 de març de 2016

La memòria històrica i la dona. Francesc Jover i Domínguez.


http://opinions.laveupv.com/francesc-jover-i-dominguez/blog/6756/la-memoria-historica-i-la-dona


Dijous, 10.3.2016 00h00








La cultura masclista està tan imposada en la nostra societat que arriba a manifestar-se en la mateixa memòria històrica. Quan estem reivindicant des de diferents llocs que es done a conèixer aquella fosca etapa franquista plena de mentides, inconscientment posem en un lloc preferent els homes. Les mares que tenien fills en la guerra primer i després a les presons, mai o poques voltes les tenim presents. Les dones que tenien els marits a la guerra i no tornaren per estar morts o desapareguts, potser que no hem valorat suficientment el seu patiment. No diguem l'angúnia que van passar aquelles dones a les quals la repressió franquista condemnava els marits o fills a mort, en una pantomima de judici. El patiment d'aquelles dones que van passar tanta por quan els falangistes s’emportaren els fills o marits de casa. Després, no eren avisades on estaven, ni si eren jutjats, i molt menys de la condemna que els posaven; i encara pitjor, ni el dia que els afusellaven si eren condemnats a mort. S'enduien la sorpresa quan anaven a la presó a visitar-los. Mai no hem considerat suficientment el dolor tan amarg d'aquestes dones que a més patien pels fills que es quedaven sense pare. Ara, després de quasi 80 anys, hem d’anar més enllà i valorar, no solament l'amarg dolor, també el brutal menyspreu que com a éssers humans tenia l'administració franquista contra aquestes dones. Ni un avís, ni molt menys una manifestació de condol. Foren tractades pitjor que a les bèsties, és a dir, com a res, zero.
 

Paquita, viuda d'afusellat

És per això que per celebrar aquest 8 de març, vull retre l'homenatge que mai els han fet. La situació concreta per la qual passaven de no poder manifestar obertament el seu dolor per la cultura que impartien a base d'una dialèctica ideològica que les institucions falangistes imposaven a tort i a dret. Fins a tal punt va quallar aquest brutal bombardeig ideològic, que algunes dones van culpabilitzar el marit o el fill d'haver-se desviat del bon camí.
 
Balbina -  viuda d'afusellat
 
En aquella època, a més del patiment d’esposes i mares de represaliats, hi van haver dones directament repressaliades, tancades a la presó o rapades al zero. Eren dones que s'havien compromés en institucions de la República o simplement en la societat d'aquell moment. Dones que van patir la vergonya de ser rapades i haver d'eixir al carrer amb un mocador al cap. Hi va haver dona que no es va atrevir a eixir al carrer per no ser capaç d'aguantar les mirades del veïnat. De veres que passaren vergonya, i molta. Els que no van passar gens de vergonya foren els falangistes que ho ordenaren. Ara considerem que no en tenien gens ni miqueta. Rapar el monyo a les dones era una decisió personal d'algun o alguns falangistes que volien denigrar-les. El monyo de les dones ha sigut culturalment un signe d'ornament personal lligat a la coqueteria humana. En qualsevol esdeveniment social, per insignificant que siga, la dona va a la perruqueria per pentinar-se i afavorir la imatge. Per això mateix, no hi ha res que més avergonyisca i humilie una dona que tallar-li els cabells contra la seua voluntat. Per afegir més roïndat a l'acte, els que rapaven les dones eren barbers considerats “rojos”, que els ho feien fer com un càstig per les seues idees republicanes. Les dones rapades que vaig conèixer em deien que els barbers ho feien amb llàgrimes als ulls i demanant-los perdó.

Aquestes són algunes de les dones que foren rapades al zero i que inserisc a continuació per orde alfabètic:

Colomer Aznar, Pilar. Rapada al zero. Companya d'un anarquista que també van empresonar, tots dos assidus als Ateneus Llibertaris. Van registrar un fill amb el nom deGerminal.
 

Lucas Moltó, Dolores, (a) La Querola. Rapada al zero. Desconec la data de naixement. Empleada domèstica. Era d'una família republicana i tenia algun parent també a la presó. Assistenta d'una família de republicans que el marit era metge i la muller mestra d'escola, tots dos a la presó, mentre ella es va fer càrrec d'un fill que tenien de 10 anys.
 

Maria Landete, Isabel. Naix el 1901. Fer-li ingerir oli de ricí i rapada al zero. També van empresonar un fill de 18 anys que, curiosament, va demanar per carta una grenya de monyo de sa mare per recordar-la amb una cosa tangible.
 

Merin Ferri, Francesca (a) La Llarga (1886-1966). Rapada al zero. Les nétes no han sabut dir-me perquè.
 

Montava Palacio, Maria (a) La Campana. Naix el 1909. D'ofici venedora de peix. Casada amb un republicà que va fugir primer a Marsella i des d'allí a l'Argentina. Potser la raparen per no poder agafar el marit.
 

Pascual Castelló, Milagro, (a) La Morota. Quan va ser rapada sols tenia 17 anys. Em diuen que la van rapar per equivocació, en realitat anaven a per sa mare, la qual cosa fa pensar que estaven bojos per fer mal.
 

Rodrigo Valverde, Luisa. Naix el 1903. En primer lloc rapada i després presó durant poc de temps. El marit també fou empresonat.
 

Seguí Pascual, Maria Vicenta (a) Mariu la Pessetes. Nascuda el 1920. Rapada al zero. En anar a casa a per ella sa mare es va oferir perquè la raparen a ella. «Això voldries, que et pelàrem a tu», li van contestar. La van dur a la seu de Falange un barber esquerrà la va rapar amb llàgrimes als ulls. Després la van fer entrar a una altra habitació on hi havia, formant un semicercle, falangistes uniformats que en veure-la esclataren amb fortes rialles.
 

Soler Boix, Milagro, (a) La Imperio. Naix el 1917 i era d'ofici sabatera. Rapada al zero. No se li coneixia afiliació política ni sindical. Possiblement sols per pertànyer a una família republicana, dos germans van ser empresonats.
 

Vilaplana Moltó, Maria (a) La Fiera (1916-2005) Pertanyia a Mujeres Libres, condemnada a 12 anys de presó i rapada al zero. Va entrar a la presó provisional de Cocentaina i és l'única dona que es va atrevir a exigir condicions adequades per estar detinguda, ja que no hi havia ni cadires per a seure. Les van deixar anar a dormir a casa. També és l'única dona que no tenia cap vergonya d'eixir al carrer rapada. Anant a la presó de matí, un dia es va creuar amb el notari del poble que la coneixia i li va dir: «Maria, per què no et tapes el cap amb un mocador?» Contestació de Maria: «Perquè vegen que per ací ha passat el feixisme», tot posant-se la mà al cap. Cal dir que no eren rapades del tot, els deixaren una xicoteta grenya on els lligaren un llacet roig. Maria, durant els dies que anava i tornava de casa a la presó, mai no es va llevar el llaç ni es va posar mocador.
 

El temps real de presó de Maria foren 645 dies, sense comptabilitzar els dies de presó preventiva o provisional. Perquè eixa és una altra: es van acumular tants processos als tribunals militars ambulants, que els presoners havien de guardar cua per enviar-los a la presó definitiva. El 19/06/1943 era posada en llibertat condicional.

Açò no és més que una xicoteta mostra de la dignitat que aportaren les dones a la causa republicana perduda.