https://www.elnacional.cat/ca/cultura/ines-palou-estiu-amor-presons-franco_1028658_102.html
Rosa. 68 anys: "Oi que per estar a la presó no et surten els fills dolents?, perquè elles [les monges] deien que sí, i sempre amb el rotllo aquest que no els hi queia de la boca: ‘Posa't en gràcia de Déu, pecadora!’". L’entrecomillat pertany a una crònica de Maite Goicoechea sobre l’antiga presó de dones de la Trinitat, publicada a la revista Vindicación Feminista l’any 1978, acuradament il·lustrada amb fotos de Pilar Aymerich. El reportatge, que va portar per títol Trinitat: una de cal, y otra de rejas, recollia les impressions d’algunes recloses, així com de les nouvingudes funcionàries, davant les —tímides— reformes penitenciàries assolides durant els primers anys en democràcia. I un dels canvis més significatius era precisament l’expulsió de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey (les religioses adoctrinadores a qui referia la Rosa en el seu testimoniatge) per substituir-les per funcionàries de presons, gràcies tant a les plantades de les preses com a les manifestacions feministes al voltant del penal.
Una d’aquelles instantànies d’Aymerich és avui la imatge de portada de la flamant reedició de Carne apaleada (Colectivo Bruxista, 2023), les memòries carceràries escrites per la lleidatana Inés Palou l’any 1975. Un supervendes en l’època, avui totalment oblidat, que va ser clau per la conscienciació social sobre les penoses condicions de vida de les dones a les masmorres de Franco.
Aquesta dona, que és l'autora, a més, escriu un parell de llibres, gairebé guanya el Premi Planeta i al final se suïcida
Grinyolar les dents i estrènyer els punys
Per què una editorial tan jove, especialitzada en subcultures, decideix incorporar al seu catàleg Carne apaleada, un llibre del qual avui ningú no se’n recorda tot i la difusió que va tenir al seu dia, gràcies sobretot a l’adaptació de la novel·la al cinema ‘exploitation’? M’ho explica l’Adela Domínguez, celebèrrima DJ d’all-nighters, de dia dissenyadora i militant d’aquest projecte editorial que fa “grinyolar les dents i estrènyer els punys”. Ha estat ella qui ha rescatat la foto de portada i, gràficament parlant, li ha rentat la cara a aquest clàssic de la literatura carcerària que els pròxims dies arribarà a les llibreries: “El llibre va d’una senyora burgesa de mitjana edat que acaba a la presó, i allà s'adona que és lesbiana i es converteix en falsificadora de xecs. Aquesta dona, que és l'autora, a més, escriu un parell de llibres, gairebé guanya el Premi Planeta i al final se suïcida. Si això no és underground, a mi que m’ho expliquin! Ara seriosament: el llibre tracta molts temes que ens interessen, denúncia social, drets de les dones, subcultures, LGTBI, el paper de la presó en la societat moderna… A més de ser una fotografia descarnada d'una època a la qual poques vegades ens hi hem abocat des d'un punt de vista femení, i encara menys en aquest context —és un dels pocs llibres carceraris escrits per una dona empresonada per delictes comuns a Espanya—. Això fa que també funcioni com a document crític també amb el nostre present. És un llibre molt bruxista!”.
A Inés la van detenir en ple mes de maig de 1968, i durant la novel·la serem testimonis de com els ressons de la revolució social que té lloc extramurs reverberen, en la mesura del possible, intramurs
L’Estiu de l’Amor a les presons de Franco
La presó de la Trinitat, inaugurada l’any 1963, va ser l’escenari de la repressió penitenciària contra les dones a Catalunya durant els últims anys del franquisme. Construïda com un centre modern que permetés la ‘reeducació’ de les recluses, la millora material respecte a l’anterior presó de Les Corts era considerable. Però, al marge de les instal·lacions, el fet que es mantingués intacte l’integrisme nacionalcatòlic, el càstig i l’adoctrinament moral que les Cruzadas Evangélicas exercien sobre les detingudes —ja fossin avorteres, carteristes, adulteres, joves “caigudes o en risc de caure”, hippies nord-americanes o europees caçades per assumptes de drogues, opositores polítiques o actrius d’Els Joglars— impedia qualsevol canvi real d’orientació. La nova presó franquista va continuar essent un calvari cap a les dones. Un barroer instrument de control que tampoc en la part final de la dictadura aconseguí el seu propòsit.
L’any 1969, a la presó de dones en la qual Berta —alter ego novel·lesc d'Inés Palou (Agramunt, 1923 - Gelida, 1975)— porta més d'un any tancada en espera de judici, la superiora de les Cruzadas Evangélicas terroritza a les recluses, revista ¡Hola! en mà, enumerant els detalls de l'assassinat de Sharon Tate a mans de la ‘família Manson’. Les preses, en general analfabetes, es caguen de por en assabentar-se dels temibles càstigs que —segons la monja custòdia— esperen a totes les llibertines sense excepció. Aquesta escena de Carne apaleada deixa patent que Charles Manson, la mefistofèlica icona pop que amb els seus crims (al costat dels comesos per Hells Angels al festival d’Altamont) va posar data de defunció al somni flower child, no sols va tenir ressò a les gasetilles del Règim, sinó que va arribar a traspassar entre els massissos murs de les seves presons, en la presó dins de la gran presó que va ser l'Espanya feixista.
A Berta/Inés la van detenir en ple mes de maig de 1968, i durant la novel·la som testimonis de com els ressons de la revolució social que té lloc extramurs reverberen, en la mesura del possible, intramurs: experimentació amb drogues, revolució sexual, ambient de rebel·lia, teories alternatives, música contestatària, espiritualitat oriental, lluita intergeneracional i interclassista, solidaritat i vida comunal… Tot això, no cal dir-ho, sota condicions molt refotudes. L'Estiu de l'Amor donant els seus darrers espeternecs entre les reixes d'una institució on, en paraules de Palou, impera “l’horror quotidià elevat a categoria de crueltat professionalitzada”. Això, el com la contracultura va penetrar en la subcultura carcerària, és avui una de les principals claus de lectura d’aquest llibre.
Són llibres molt necessaris per a comprendre com viu una persona presa: tot el que se li nega, tot el que es transgredeix internament, i com un ésser humà surt de la presó irremeiablement tocat
Carmen Polo en l’agenda parlamentària
Dilluns passat, el Parlament de Catalunya va escoltar a les víctimes de pederàstia a mans de l’Església (excepte Vox, Ciudadanos i el PP, que no van comparèixer a la sala). Aquesta sessió va obrir un nou front: el passat d'institucions religioses com les citades Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey o de centres de suposada protecció per als menors i les dones vulnerables, com el carmenpolista Patronato de Protección de la Mujer. “Un reformatori disfressat, una presó oculta per a retenir i torturar a adolescents i dones rebels, òrfenes o violades, a vegades pels seus propis pares”, en paraules de l'escriptora Consuelo García del Cid, que va sofrir-lo en carn pròpia quan la seva família, de dretes, la va ingressar com a càstig per mala estudiant, temperament rebel, assistència reiterada a manifestacions, impressió de fulls volants en les quals podia llegir-se “¡Franco, cabrón, trabaja de peón!” i freqüentar el Zurich, el bar London, Les Enfants Terribles i altres antres barcelonins propicis a la conspiració contracultural.
“Vaig descobrir a Inés Palou l'any 1975, quan jo estava en un reformatori a Madrid”, em confessa Consuelo. “Una interna portava un llibre folrat en paper de diari perquè no li detectessin, ja que no teníem llibertat per a llegir-ne qualsevol. Aquest llibre era Operación Dulce, la seva segona novel·la (finalista al premi Planeta). Vaig saber que s'havia suïcidat a Gelida, i em van dir que abans havia escrit un altre llibre, Carne apaleada, però que era impossible d'aconseguir perquè parlava de les presons franquistes i de seguida el requisaven. El primer que vaig fer en sortir, a la fi del 77 o principis del 78, va ser buscar-lo”.
La recuperació de la figura d’Inés Palou i l’escassa —però potentíssima— obra d’aquesta dissortada lleidatana, ve a sumar-se a una sèrie de publicacions recents que, a mans d’editorials alternatives, reivindiquen la fins ara callada memòria de les persones preses durant el franquisme i la transició -Autobiografía de Manuel Martínez (Pepitas de calabaza, 2019), Presas 1976-1978 (Ojos de buey, 2022), Culebrón gastro-carcelario (Mancebía Postigo, 2023)…-. “Jo crec que aquest interès per les presons franquistes —segueix García del Cid— és una cosa estrictament necessària perquè tothom sàpiga com eren, com funcionaven, l'atrocitat constant. I que, bé, d'aquella pols, venen aquests fangs… Poden haver canviat les formes, però no el fons. Són llibres molt necessaris per a comprendre com viu una persona presa: tot el que se li nega, tot el que es transgredeix internament, i com un ésser humà surt de la presó irremeiablement tocat. És impossible que ningú surti d’allà indemne, emocionalment parlant.”
El mateix opina l’Adela Domínguez, que tria aquest fragment de Carne apaleada com a blurb promocional: “Sí, la vida m'ha convertit en una despulla bastarda, amb una gepa immensa que pesa a l'esquena com a equipatge de plom. Aquesta és l'herència de la presó […] No soc la mateixa. No ho seré ja. De xai, de xai blanc i dòcil, em van convertir en tigre. En tigre ratllat. Ratllat i ferotge, prest a saltar a la primera oportunitat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada