https://www.diarilaveu.cat/opinio/la-matanca-de-la-carretera-dalmeria-526011/
Feia dies que l’aviació italiana bombardejava Màlaga. Els bucs de l’armada espanyola –Canarias, Baleares i Almirante Cervera-, partícips de l’alçament feixista, llançaven les seues canonades des de la mar. Els italians del Corpo Truppe Volontaire, els sublevats espanyols, els regulars del Marroc, bona cosa d’artilleria i carros blindats i un centenar d’avions legionaris italians es movien i atacaven amb cruesa contra la ciutat assetjada. Quan els italians començaren a entrar pels afores de Màlaga el set de febrer de 1937 a la vesprada, avui fa vuitanta-set anys, el coronel Villalba Rubio, cap republicà de la zona, va ordenar l’evacuació en donar per perduda la ciutat. Milicians de diferents partits i sindicats, mal armats, sense cap entrenament ni disciplina, ben poca tropa entrenada i setze peces d’artilleria havien tractat de fer front a un exèrcit molt superior i ben equipat. Ara, els combatents supervivents, barrejats amb la població civil, fugien per la carretera d’Almeria, la qual els franquistes no havien tallat per a convertir-la en el parany d’una gran carnisseria. Més de cent cinquanta mil persones s’encaminaren per una carretera excavada a la muntanya i que transcorria elevada entre roques i penyals a la vora del mar. Del flanc dret, venien les canonades dels bucs de guerra; del cel, les bombes i la metralla dels avions. Norman Bethune, un cirurgià canadenc voluntari del Socors Roig, en va ser testimoni i va deixar escrit:
«Los niños llevaban solamente su pantalón y las niñas su vestido ancho, medio desnudos todos bajo el sol… Niños con los bracitos y las piernas enredados en trapos ensangrentados: niños sin zapatos, con los pies hinchados; niños que lloraban desesperados de dolor, de hambre, de cansancio… Cuatro días perseguidos por los aviones de los bárbaros fascistas, y cuatro noches de caminar en grupo compacto hombres, mujeres, niños, mulas, burros y cabras, tratando de mantenerse juntas las familias, llamándose por el nombre propio, buscándose en las sombras.»
Alguns testimonis han contat l’horror de famílies, separades en la fugida, que anaven destapant les cares dels cadàvers que trobaven pel camí per a comprovar si era el seu pare, la seua mare, el seu fill. Una anciana, llavors una nena, conta com li deien a sa mare que deixés la xiqueta per córrer més ràpid. Una altra recorda un bebè que plorava desconsolat al braç de sa mare, la qual, asseguda a terra i recolzada en una roca, tenia la mirada perduda i no feia res perquè la criatura es calmés. Algú va anar i li va fer un sacsó perquè reaccionés. La dona va caure de costat. Estava morta. Amagats durant el dia, caminant de nit per una carretera plena de cadàvers.
Més de cinc mil persones van morir; xiquetes i xiquets, homes i dones, ancians, milicians, tot gent que fugia per aquella carretera de muntanya bombardejada durant dies des del mar i des del cel. De vegades, conten els testimonis, des dels vaixells, disparaven contra les roques per provocar despreniments de pedres que esclafaren els fugitius. La primera vegada en la història europea que es massacrava la gent civil que havia abandonat la ciutat per por, una por ben fonamentada. La matança, en prendre la ciutat el dia vuit de febrer, demà farà vuitanta-set anys, fou execrable. Disparaven a la gent pel carrer, els llançaven des dels balcons i finestres. Hugh Thomas, l’historiador, afirma que durant la primera setmana foren assassinades quatre mil persones. Els familiars dels que havien fugit patiren les represàlies dels ocupants amb independència dels seus actes o idees polítiques. Arias Navarro, el franquista que el 1975 ens va anunciar la mort de Franco, fou un dels fiscals que va demanar pena de mort per a milers de persones. Fou conegut, des d’aleshores, com «El Carnicerito de Málaga».
Fins fa ben poc, el general Queipo de Llano, qui va dirigir, des del mar, l’operació brutal i repugnant de massacrar la població civil que fugia, seguia soterrat amb honors a la Basílica de la Macarena de Sevilla. Encara avui dia, els hereus dels vencedors d’aquella guerra contra els pobres, contra la cultura i la dignitat es neguen a condemnar el franquisme. Només així es pot entendre el silenci, encara, sobre aquell genocidi, tan bàrbar com els que es produïren després en la II Guerra Mundial, unes dècades més tard, en l’antiga Iugoslàvia i, actualment, a Palestina amb una ferotge, industrial, implacable i difosa en directe matança d’éssers humans.
La «desbandá», nom com es coneix la fugida i la matança en la carretera de Màlaga a Almeria, és un dels fets més amagats de la història de la guerra d’Espanya. No ha tingut la fama que el quadro de Picasso li va donar a Gernika, malgrat que els morts superen en molt les tres-centes persones assassinades en aquell bombardeig de la població basca. Cada any, només la premsa de Màlaga i algun mitjà digital se’n fan ressò de l’aniversari. A TVE només consta un documental produït el 2007. En aquests dies, el record d’aquella matança tampoc no tindrà lloc als informatius de RTVE ni als de Canal Sur, ni tan sols en l’informatiu provincial de Màlaga. Al diari Sur es va publicar un extens article l’any 2017 coincidint amb el vuitantè aniversari. Com més llig sobre «la desbandá», més m’indigne davant el desconeixement general d’aquest genocidi, davant la desmemòria terrible.
Mon pare va fugir de Màlaga en aquells dies. Ell era a Màlaga en el cos d’artilleria de l’exèrcit regular lleial a la República. Havia fet la mili a Barcelona. En començar l’alçament feixista, el seu regiment hi havia estat enviat. Quant a la caiguda, ell no havia contat quasi res. Només recorde sentir-li dir que els oficials van donar l’ordre de fugir, allò del «sálvese quien pueda». I pegaren a fugir. I va ser «la desbandá». Aquesta expressió recorde haver-li-la sentida de manera literal. Fins i tot, cap la possibilitat que no arribés a saber de la magnitud de la matança que s’havia produït darrere seu fins molt més tard. La República ho va silenciar per no atemorir la població –el control ferri de la informació en temps de guerra- i per la part de responsabilitat que hi tenia en haver-los abandonat. Els vencedors mai no ho van contar i mai no es va poder difondre el que havia passat sota el franquisme. Mon pare i un company d’Alzira caminaren sis-cents quilòmetres, des de Màlaga fins a la Ribera del Xúquer, fugint, primer dels feixistes, després de la guerra, perquè caminaren fins a casa en comptes de presentar-se davant l’autoritat militar una volta dins del territori sota el control de la República. També es possible que s’hi quedassen amagats darrere i, després, creuaren per travesses, evitant la carretera, quan ja havia passat el gros de la fugida. Ell contava que havien estat amagats en una cova i que havien passat molta gana. En arribar a Algemesí, va abraçar i besar la família, va menjar i va dormir. L’endemà va passar la camioneta i se’l van tornar a endur al front. Encara li quedava molta guerra.
Ara, cada dia, se’m trenca el cor amb el genocidi de Palestina.
Tots som afusellats del feixisme espanyol, víctimes de l’holocaust jueu a Alemanya, martitizats bosnians musulmans a Srebrenica, tots som palestins.
Aturem el genocidi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada