Maleït país de ferides mal tancades

http://www.nuvol.com/noticies/maleit-pais-de-ferides-mal-tancades/

Clàudia Rius. Barcelona.

 

/ 29.10.2015

“Los muertos, con un fuego congelado que abrasa,
laten junto a los vivos de una manera terca.
Viene a ocupar el hijo los campos y la casa
que tú y yo abandonamos quedándonos muy cerca”

Miguel Hernández, Hijo de la luz y de la sombra (1938)

Dones republicanes exiliades durant la Guerra Civil | Font: Femenino Plural

Feia primer de carrera quan vaig viure una de les diverses discussions que tenen lloc als ferrocarrils de Catalunya de tant en tant. Les persones que es barallaven eren dos homes grans. Quan van captar la meva atenció era massa tard per entendre el contingut de la disputa, però vaig sentir com un d’ells, mentre baixava del tren, deixava anar un reguitzell d’insults cap a l’altre. Em va sobtar sentir-hi la paraula “rojo”. “Maleït país de ferides mal tancades”, va murmurar un company que seia al meu costat, tot mirant fixament aquell home mentre desapareixia entre la multitud. Una frase que no he oblidat mai.

Uns anys després, una noia demana el torn de paraula en el col·loqui que té lloc a l’acabar l’obra de teatre Només són dones, al TNC. “Només volia fer un apunt”, comença la jove amb accent eivissenc, que sobrepassa per poc la vintena d’edat; “M’emociona molt que hi hagi obres d’aquestes però no puc evitar sentir-me impotent perquè molta de sa història que jo ara mateix acab d’aprendre a través d’una obra de teatre que he vingut a vore de manera completament lliure, l’hauria d’haver après a una aula durant tota sa meua ensenyança obligatòria i es batxillerat. Això m’omple de tristesa en es sentit que si ja no s’explica ni sa guerra civil o es franquisme de manera raonable, ja de ses dones podem oblidar-nos-en”. I és que durant l’obra, els espectadors veuen i viuen les històries de cinc dones; mares, filles, esposes i germanes; militants, sindicalistes, guerrilleres i lluitadores per la democràcia i pels drets adquirits. Tal com s’explica a l’obra, durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme les dones no eren considerades preses polítiques. Això significa que no hi ha registres ni documents que reflecteixin oficialment la situació de les dones durant el conflicte.Només són dones és un espectacle d’aquells en què la gent ha de venir preparada de casa amb mocadors. Fa plorar. I no només de llàstima, que també; sinó de ràbia, d’impotència.

“Només són dones”, un espectacle sobre el paper de les dones durant la guerra civil, al TNC | Font: TNC

La jove eivissenca té raó. La Guerra Civil no s’explica suficientment a les escoles. Això no vol dir que no hi hagi professors que s’hi esforcen. Carmen Domingo, escriptora de l’obra de teatre i investigadora del paper de les dones durant la Guerra Civil, va respondre a la intervenció dient que a ella tampoc li havien explicat massa la guerra a classe. Res estrany. Si no s’ensenya ara, impossible que s’expliqués abans. Maleït país de ferides mal tancades. “Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, diuen diferents grups feministes repetidament; sí, i també som les nétes del poble que va decidir callar. Míriam Iscla, l’actriu de Només són dones, recalca que per passar pàgina, primer hem de llegir-la. Així ho pretén aquest dur espectacle, per això Lluís-Anton Baulenas afirma en el col·loqui posterior a l’obra que “a molta gent aquest espectacle no li agradaria. Li provocaria mals de consciència”.

Casualitats de la vida, aquest cap de setmana ha sigut el 48h Open House Barcelona i han obert al públic el refugi 307 que hi ha al capdamunt del carrer Nou de la Rambla, al barri del Poble Sec. Una noia, la Layla Dworkin, feia la visita guiada com cada diumenge al matí. La fa amb passió i amb coneixement. No li tremola la veu quan explica que els barcelonins van viure un fenomen nou al qual no sabien enfrontar-se: el bombardeig indiscriminat a la població civil, que només s’havia provat en petita mesura a la Primera Guerra Mundial, i que es va agafar com a model ofensiu des de la Guerra Civil Espanyola. El refugi fa estremir, i més si et vénen al cap les històries de Només són dones. Aquest memorial de la lluita per la supervivència i el desastre de les guerres va ser excavat gràcies al treball de molt veïns del barri, explica el Museu d’Història de Barcelona.

Com que la majoria dels homes, i sobretot els que sabien com combatre atacs de guerra, ja eren al front, a Barcelona van quedar-hi majoritàriament infants, gent gran i, és clar, dones. Cada cop que sonaven les alarmes que indicaven que l’aviació militar sobrevolava la zona, aquestes persones tenien dos minuts per entrar corrents al refugi que ells mateixos s’havien construït. I després de tot allò, silenci. La guia, Layla, afirma que ningú va tornar a parlar del refugi fins que es va retrobar el 1995 i reobrir el 2007. Tot plegat fa quatre dies. Malgrat tot, sento com una dona gran li diu a una altra: “A mi la iaia me n’havia parlat”. Però la senyora no ho comenta al grup perquè la guia no torni a repetir més que el barri havia oblidat el refugi; sinó que ho diu en veu baixa. Maleït país de ferides mal tancades. La dona gran ho diu fluixet.

Refugi 307 al barri de Poble Sec, Barcelona | Font: Museu d’Història de Barcelona

Justament aquest novembre, Pérez-Reverte publica el llibre La guerra civil contada a los jóvenes (Ed. Alfaguara), on pretén explicar aquest conflicte a joves a partir dels dotze anys. “Estem esborrant de la memòria dels joves les lliçons de la Guerra Civil”, diu Pérez-Reverte a l’agència EFE; “Si a un jove no li dónes història, l’estàs deixant orfe de memòria, i sense memòria, no té cap possibilitat de comprendre un país tan complex com Espanya”. Això em fa pensar en una frase que he sentit més d’un cop quan faig preguntes sobre la Guerra Civil: “Vosaltres [els joves] no ho entendríeu”. És veritat que nosaltres no hem viscut ni tan sols el franquisme, però em pregunto si aquesta frase me la diuen per l’actitud de silenci que es va agafar passat la guerra, o per amagar una falta d’informació que ni els adults tenen, perquè els nostres besavis van decidir callar. No els hem de culpar. Mai ningú podrà retreure res a les persones que van sofrir la guerra. Però els anys passen i toca deixar enrere el silenci.

Les generacions que van viure conscientment la Guerra Civil Espanyola ja són quasi totes mortes; queden els més petits, que amb prou feines en tenen algun record. Les generacions que van viure el franquisme encara segueixen en peu. Però depèn com, i malgrat els esforços de molts, com ara les associacions per la recuperació de la memòria històrica, el silenci i la por encara regnen quan es tracta aquest tema. Per això a la noia d’Eivissa li tremola la veu quan diu que ha après al teatre allò que no li han ensenyat a l’escola. Mai negueu a un jove cap explicació sobre la guerra. Mai li digueu que ell no ho entendria. Mai obvieu cap detall, cap mínima informació que els vostres avis us haguessin explicat. Perquè fins que els joves no sentin tot allò que els seus besavis van callar, no deixarem de viure en aquest maleït país de ferides mal tancades.