Enric Casañas 1-Testimonios de la Guerra civil y la dictadura franquista 8 julio 2009 from CGT Catalunya on Vimeo.
Enric Casañas Piera (1919-2015)
El 13 de juny de 1919 neix al barri de Vila de Gràcia de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Casañas i Piera. Era fill d'una família obrera compromesa en les lluites socials. Son avi matern, Josep Piera, fou un republicà federal que va portar sa filla Cristina, mare d'Enric Casañas, a l'acabada de crear Escola Moderna de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Son oncle fou l'anarcosindicalista Simó Piera Pagès, molt amic de Salvador Seguí Rubinat. Quan Enric Casañas era nin sos pares se separaren i amb sa mare i son germà Rogeli es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on son avi Josep Piera li va fer de pare. Sa mare treballà de teixidora en una fàbrica. Quan tenia 12 decidí abandonar l'escola i posar-se a fer feina. D'antuvi entrà en un taller on soldaven estris de perruqueria i després treballà de manobre al costat de son oncle. Finalment va fer de pintor en la construcció, professió en la qual va treballà la resta de sa vida. Amb 13 anys freqüentà l'Ateneu Popular de la Casa del Poble, l'escola local de la CNT; va anar als cursos nocturns de Salvador Lluch Cuñat (Máximo Llorca) a l'Escola Racionalista i assistí a conferències de destacats militants anarquistes (Tomás Cano Ruiz, Sebastià Clarà Sardó, Joan García Oliver, Gregori Jover Cortés, Ricard Sanz García, etc.). De totes les activitats que allí es feien (teatre, lectures, etc.), s'estimava especialment les del grup excursionista. En aquesta època començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Coloma de Gramenet. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Barcelona. En 1935 va ser detingut –la premsa el bateja com El Cardenal, per mor del cardenal Salvador Casañas Pagès– per actes de sabotatge durant la vaga de tramvies i tancat 17 dies incomunicat a la Presó Model de Barcelona, però com que era menor d'edat, va ser enviat a l'Asil Durant del carrer Balmes de la capital catalana, d'on pogué sortir finalment gràcies a l'ajut de son oncle Simó Piera. Cap el 1936 milità en un grup d'afinitat del Sindicat de la Construcció de la CNT. Participà, amb sa mare i son amic Josep Gatell Comas, en la resposta popular contra el cop militar feixista de juliol de 1936, sobretot a la caserna de Sant Andreu. Després d'uns dies en les Patrulles de Control de Santa Coloma de Gramenet, el 24 de juliol de 1936 marxà al front d'Aragó amb la «Centúria Ascaso» de la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez, amb qui va fer una gran amistat. A Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) entrà a formar part del «Grupo Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Josep Gatell Comas. També fou un dels responsables del Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP). En un intent de fer volar un pont a prop de Quinto (Saragossa, Aragó), el grup d'uns trenta guerrillers del qual formava part va ser descobert per les tropes franquistes i salvà la vida de miracle. Amb la militarització de les milícies fou sergent de la Secció Motoritzada de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destinat a l'Ebre, participant en les batalles de Belchite i de Terol. Malalt de sarna, hagué de ser hospitalitzat a la rereguarda. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles, i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers. Posteriorment va ser enviat a la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a cavar trinxeres al Yonne (Borgonya, Centre, França) i a una obra en un camp d'aviació, contínuament bombardejat per l'aviació alemanya. Després de la desfeta de juny de 1940, anà cap a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va fer la verema a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). A Marsella (Provença, Occitània) va ser acollit pel consolat mexicà al castell de la Reynarde i, gràcies a José Berruezo Silvente, aconseguí feina de ferrer a la zona del Cantal (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la reorganització confederal i establí contactes amb la Resistència, col·laborant en la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal. Fugint de les alemanys, anà a Bordeus (Aquitània, Occitània) i des d'aquesta ciutat en 1944 passà a Andorra, residint a casa del mestre anarquista Félix Carrasquer Launed. El 13 de juny de 1944, el dia que feia 25 anys, passà clandestinament a Barcelona. Passat un temps, aconseguí feina a València (País Valencià), on va romandre tres anys amb documentació falsa. Descobert per les autoritats, en 1951 decidí emigrar al Brasil amb son amic Josep Gatell Comas. A Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) va estar tres anys, passant penalitats, malària inclosa, i treballant de pintor. Finalment s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on amb un grup d'amics creà el Centre d'Estudis Socials (CES). En aquests anys d'exili milità en la CNT i en diverses organitzacions llibertàries brasileres, i freqüentà destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Joan Puig Elías, Josep Pujol Grua i Manuel Pérez Fernández. El gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del vaixell Santa María a mans del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori Revolucionari Ibèric d'Alliberació). Al Brasil conegué Ermitas Dios, filla d'un militant anarcosindicalista gallec, amb qui es va casà i amb qui tingué un fill, Germinal. Ermitas va morir 10 anys després i després d'això portà son fill a Barcelona per tal que visqués un temps amb l'àvia Cristina, mentre ell retornà a São Paulo per vendre la casa i arranjar papers. En 1975, poc abans de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Barcelona i es reuní amb sa família. Participà activament en la reorganització de la CNT. També s'apuntà al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i en una d'aquestes sortires conegué Maria Teresa, que esdevingué sa parella. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Eduard Pons Prades pel seu llibre Las guerras de los niños republicanos, en 1999 per a la biografia Ortiz. General sin Dios ni amo de José Manuel Márquez Rodríguez i Juan José Gallardo Romero, en 2005 per a la sèrie documental Las ilusiones perdidasd'Eugenio Monesma Moliner, i en 2010 per al Memorial Democràtic. També fou membre d'Amical de Mauthausen. Després de l'escissió confederal, fou assidu tant de la CNT com de la Confederació General del Treball (CGT) i fins el 2011 participà activament en tots els actes convocats per aquestes dues organitzacions. Els últims anys de sa vida patí Alzheimer i es va veure obligat a deixar de banda la militància. Enric Casañas Piera va morir el 5 de desembre de 2015 a Barcelona (Catalunya).
---
El jove Enric Casañas Piera
---
D'esquerra a dreta: Antonio Zapata, Enric Casañes, Dolors Marin, Liberto Sarrau i Ximo Querol
(1 de maig de 1998)
(1 de maig de 1998)
---
---
Enric Casañas durant l'entrevista per al Memorial Democràtic (2010)
---
Enric Casañas (2011)
---
Enric Casañas Piera i Josep Gatell Comas. Río de Janeiro, Brasil, 1952.
Enric Casañas Piera i Josep Gatell Comas. Brasil 1952.
Imprimir : Entrevista a l'Enric Casañas. La dignitat dels perdedors ...
3i - Tercera Información
|
http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article96038
|
Entrevista a l’Enric Casañas. La dignitat dels perdedors, que van il·luminar el món, en memòria de la seva mort recent
Revista Catalunya 127. Abril 2011. Entrevista a Enric Casañas
Miércoles, 9 de diciembre de 2015 |
Biografia de l´Enric Casanyes Piera, per Manel Aisa
L’Enric Casanyes Piera , fou un històric llibertari que al llarg de molts anys el varem entendre com una persona que sempre ens va parlar en claredat, senzilles i molta humilitat, que en cap moment va tractar de imposar el seu criteri i amb el pas del temps es una de les persones que va anar-hi guanyen i fen respectar la seua manera de estar i el seu criteri d’home lliure que sempre va caminar i aprendre quin era la nostra raó de ser.
La cooperació, la socialització de les nostres vides es el camí que per raons de injustícies classistes es fomentaren en un període de revolució industrial a on molt pocs tenien els drets adquirits de la vida social, per lo que els homes i dones dels pobles injustament tractats tingueren que començar a organitzar les seves vides, i construir una societat i Enric Casanyes Piera forma part d’aquest homes i dones, que ja procedia d’uns vincles familiars molt directes amb les lluites obreres de moments anteriors, i de ven jovenet ja estava militant amb les Joventut llibertaries de Santa Coloma de Gramanet que eren els seus barris, quan amb al maig de 1935 el varen detenir amb 16 anys amb altres companys i l’acusaren de boicotejar els tramvies de Sant Andreu a Sant Adrià quan col·laboren amb els obrers del sector que estaven en vaga, i es cremaren alguns dels tramvies d’aquella línea.
Ell, Casanyes a penes tenia 16 anys, ja trepitjava la presó ja que havia nascut al 1919, un any que podem destacar perquè un dels seus familiar Simó Piera fou un dels obrera a destacar en aquell moment de la Vaga de la Canadenca i fundador de la CNT de 1910 i Salvador Seguí havia voltat per casa seua quan ell era xicotot.
Com a càstig pels aldarulls dels tramvies va passar uns dies a la Model i després enviat a l’Asilo Duran que aleshores estava a la travessera de Gràcia cantonada amb Balmes. Allí estigué una temporada que podem estar segur que no va aprendre gaire cosa. I a on ell mateix ens adverteix en una entrevista que li feu Txema Bofill a on ens parla dels “Capellans Malparit” i la seva repressió que eren qui s’ocupava d’aquell reformatori i les seves males pràctiques.
Afiliat al sindicat de la construcció tenia el ofici de Pintor que el va acompanyar bona par de la seva vida.
El 19 i 20 de juliol del 36 va estar pels carrers de Barcelona a l’assalt de les casernes militars de Sant Andreu del dia 20 de juliol del 36, després marxa amb la 25 divisió al front d’ Aragó, la coneguda columna del Solidari “Antonio Ortiz” , acaba de guerra civil s’exilia a França per Prats de Motlló i passa com tants d’altres republicans i llibertaris trepitja els camps d’Arlés , Argeles i Barcares allí en migs de la sorra de la platja, retinguts com a “peligrosos rojos republicanos “ tingueren que començar a refer les seves vides, unes vides que havien quedat truncades i que de nou tingueren que aixecar-se. Encara que ell en alguna que altre entrevista reconeix que va tindre la sort de que quan arriba a aquest últims camps de concentració j’estaven les barraques de fusta construïdes casi totes.
Tornant a Espanya sempre en clandestinitat, amb l’idea d’establir contacte amb els llibertaris i els antifeixistes de l’època, però veient que el país era una gran presó i un gran cementiri aconseguí regularitzar la seva documentació per seguidament exiliar-se al Brasil a on de nou establirà contacta amb els companys llibertaria tant espanyols i Portuguesos.
Un cop ja al Brasil estigué primer a Sau Paulo i després a Porto Alegre amb el gran pedagog i continuador de l’obra de Ferrer i Guardia i l’escola Moderna , Josep Puig Elías, allí també es troba a un destacat metge llibertari de cognom Pujol, altres militants llibertaris, entre tot ells començaren de nou l’embrió de l’autogestió, el municipalisme que tant interessants resultats donaren temps enrere a aquella ciutat de Porto Alegre.
Després de 23 anys d’exili a la mort del dictador tornaria a la seva ciutat de Barcelona a on poc a poc va anar-hi conectan amb els vells i joves companys del moment i així primer amb el nucli que es reuní al centre lleidatà i després en altres indrets de la CNT i de la CGT i dels ateneu llibertaris obrí el seu gran llibre de la vida i va deixar palesa de molts del moment de lluita per la vida que ell havia viscut directa o indirectament, per exemple amb el llibre d’Ortiz General sin Dios ni amo, de Gallardo y Márquez , que realment es un dels llibre de referència per conèixer la revolució espanyola o per exemple l’altre aventura interessantíssima “Pirates de la llibertat” un dels llibre que va escriure el periodista Xavier Montanya que tractà sobre l’historia de segrest d’un vaixell a alta mar, fets ocorreguda entre el 21 de gener i el 3 de febrer de 1961 i que el General Franco, va temé pel seu regim per moments.
Es tractava del segrests del transatlàntic portuguès Santa Maria amb més de mil passatger a bord, projecte reivindicatiu que parteix en aquell moment dels llibertaris portuguesos i espanyols que es troben en aquell moment al Brasil, i que Enric coneixia molt bé perquè d’una manera o altre havia participat en la seva logística, i altres documents que estan configurar les biblioteques i videoteques sobre la revolució espanyola compten amb la seva aportació a l’història objectiva dels fets de la revolució espanyola de la qual ell va ser partícip directa, que reflecteixen la seva manera d’entendre aquest món, que en definitiva no es més que, ser conseqüent i respectuós han si mateix, i en tot allò que l’envolta, camí de la socialització del esser humà. Salut i anarquia
*Manel Aisa. Escriptor i membre de l´Ateneu Enciclopèdic Popular(AEP)
Entrevista a l’Enric Casañas. La dignitat dels perdedors, que van il·luminar el món.L’Enric
Entrevista a 30 de març del 2011, per Txema Bofill, al seu bloc En Contra: els poders i els seus servidors, per a la Revista Catalunya nº127 de l´Abril 2011.
Casañas és un anarcosindicalista de 92 anys. L’entrevista la fem a casa seva a Gràcia. Ha tornat al mateix barri on va néixer, desprès de recórrer mig món. És dels últims que ens poden donar testimoni de la revolució col·lectiva de 1936 i com la van estar preparant. Testimoni del front d’Aragó a la 25 divisió, la d’Ortiz. Testimoni dels bombardejos a civils dels franquistes mentre es retiraven cap a França. L’Enric junts amb 30.000 milicians va estar contenint l’exèrcit franquista fins al final, fins a la frontera, donant suport als 250.000 a 350.000 civils que fugien, segons unes o altres estadístiques.
L’Enric Casañas és dels perdedors de la guerra, representant de cents de mils oblidats que no surten als diaris, dels menyspreats i calumniats pels mitjans corporatius. Els perdedors són el poble, com sol passar en les guerres. I els guanyadors, els colpistes militars que es van alçar per mantenir els privilegis d’una minoria. Els guanyadors son els privilegiats de sempre, els militars, els borbons, les multinacionals, els rics, els que ens governen i ens expliquen la guerra a la seva manera.
L’Enric amb el seu amic Josep Gatell de Santa Coloma va participar a l’assalt de la caserna de Sant Andreu i van anar junts al front d’Aragó.
També van exiliar-se junts i sofrir els camps de concentració de Barcarès i Argelers. I van tornar clandestinament a Espanya, on van mantenir contacte amb la CNT i antifeixistes. En veure que era difícil la lluita a l’interior, al 1951 legalitzen la situació amb l’amnistia de pròfugs i desertors, i s’exilien al Brasil.
Allà van seguir militant en organitzacions llibertàries brasileres i en la CNT. Josep Gatell i l’Enric ja eren amic de petits, de l’escola racionalista a Santa Coloma.
L’Enric Casañas va tornar a Barcelona, mort en Franco, desprès de 23 anys d’exili al Brasil. Entre moltes de les seves activitats, cal destacar que va posar-se en contacte a Antonio Ortiz Ramírez amb els historiadors de Sta. Coloma Juan José Gallardo Romero i José Manuel Márquez. L’Ortiz que fou fuster al llarg de la seva vida, vivia a Barcelona oblidat, silenciat. Fou acusat i perseguit no sols per Negrín sinó també per la CNT, que no li va permetre explicar-se al llarg de la seva vida. L’Enric Casañas va ajudar i animar a fer i a publicar el llibre: Ortiz, general sin dios ni amo, fet que els historiadors reconeixen en la introducció. Editorial Hacer, l’any 1999.
També ha col·laborat junt amb altres companys en l’edició del llibre de Ponzán, escrit per la seva germana Pilar, i en el llibre de Joan Català.
…
- Per a quina revista és l’entrevista?
Pel Catalunya,
- la coneix?
Em pots dir de tu. Si és pel Catalunya, som companys i podem parlar en confiança.
- Així la coneixes?
Sí. És la revista d’en Peiró, l’única de la CNT que es feia en català. Ha estat molt de temps sense sortir. Quina finalitat té l’entrevista?
- Ens interessa que ens expliquis la teva participació a les lluites d’abans i durant la revolució del 1936, que està molt oblidada i sou pocs els que esteuvius per recordar nos-la. Has escrit memòries, articles?
No he escrit res. Més aviat he fet escriure. Em pregunten, volen saber coses sobre la guerra, la CNT i contesto.
-Com vas esdevenir anarquista? Què et va motivar a afiliar-te a les Joventuts llibertàries?
A casa eren de la CNT. Tenia un avi federalista. I un oncle, en Simó Piera (1) que fou un dels fundadors de la CNT. Els pares vivien separats i jo vivia amb la meva mare, que era de la CNT. Jo també sempre he estat de la CNT, però no fanàtic, tot el contrari. L’oncle Simó, era amic d’en Salvador Segui, el noi del sucre.
- El vas conèixer?
No, jo era petit, en Seguí havia estat a casa i se’n parlava molt.
- Què t’atreia de la CNT?
La CNT sempre ha lluitat per a la classe treballadora, per transformar la societat. La CNT ha fet vagues, les col·lectivitzacions i animat a formar el poble. L’oncle Simó Piera va aprovar les bases de la vaga de la construcció i seguir-la. Ell, com a petit constructor, des de l’inici va complir tot el que els treballadors demanaven i donava suport a la vaga, que va durar molt.
- A quina escola vas anar?
A la pública de Santa Coloma, on vivia. Però la vaig deixar als tretze anys per anar a treballar a un taller. Anava a l’escola racionalista al vespre. Era l’escola del sindicat. Se’n deia la Casa del Poble, que era el nostre ateneu llibertari. Era l’edifici més gran de Santa Coloma. Hi havia anat el Durruti, el Garcia Oliver a fer xerrades i d’altres. Allà vaig conèixer en Gregori Jover (2), que vivia a de Santa Coloma.
- Quins mestres tenies al’escola racionalista?
José Berruezo (3), un home instruït, un company, que era l’ànima de la Casa del Pueblo. Màxim Llorca.
- Quina és la teva primera acció que recordis?
El 6 d’octubre de 1934 vaig participar a la vaga general. Tenia quinze anys. Vaig anar amb els amics a la plaça San Jaume, abans plaça de la República, on el president Lluís Companys va proclamar l’Estat català. Per cert, hi ha una foto en un diari, on surto amb un company que tenia 2 anys més que jo. Ell era més alt, i jo amb cabells arrissats i ara estic calb… Com que no hi havia transport, van anar a peu fins a Santa Coloma de Gramenet. Allà els mossos ensvan aturar i hagueren aldarulls i tirs. Uns dies desprès nosaltres vam entrar a l’Ajuntament i vam agafar les armes que els escamots d’Estat Català i ERC havien deixat el dia abans. Sabíem on estaven amagades. Hi havia rifles i altres armes i les vam dur a la muntanya i aquestes armes van sortir al juliol del 36 contra els cop dels feixistes i militars.
- L’any següent et detenen i t’empresonen. De què t’acusaven?
De sabotatge. Ens acusaven de cremar diversos tramvies. Hi havia una vaga dels tramvies. Era un conflicte que va durar anys. La companyia no cedia. Finalment es va resoldre a favor dels treballadors.
- En els diaris de l’època parlen de la vostre detenció, un grup de joves, i la policia a tu et va posar el sobrenom «el cardenal»
(Riures) Em van posar cardenal a causa del cardenal Casañas. Els Casañas som pocs, però no hi ha parentiu amb el cardenal, que jo sàpiga. Vaig tenir sort, solien posar noms pitjors.
- A quina presó et van dur?
A la Model. Vaig estar 17 dies incomunicat. I com em faltaven unes setmanes per fer els setze anys, em van dur a l’asil Duran (4). Vaig fer el viatge al revés. Allà vaig rebre molt. Era un reformatori molt dur i nefast de capellans malparits.
- Era tan horrorós com el pinten l’asil Duran?
Fou molt dur. Sortint del treball, et feien anar a jugar o fer coses, i jo vaig dir educadament que no. I em van fotre un clatellot molt violent, que em va tirar a terra, i un grup de nanos grans em van apallissar a puntades. Calia fer allò que deien i no pensar. Hi havia molt maltracte als menors.
- I quan vas sortir?
El meu oncle Simó Piera, va venir i em va treure. I es va fer càrrec meu. Llavors jo vaig treballar per ell.
- En un documental, parles d’en Miquel Badia, cap de la policia de la Generalitat reputat per torturar a anarquistes i per detencions injustificades.
Sí, en Badia es va destacar per perseguir els anarquistes. Apallissava ell mateix als detinguts. Era boxejador. El van matar junt amb el seu germà a l’abril de 1936 al carrer Muntaner uns companys de la FAI
- Els van detenir?
Al Justo Bueno, el van detenir a Marsella, i el van portar a Espanya i quan van saber que havia matat en Badia, el van afusellar al camp de la Bota al 1944.
- Es preveia el cop d’estat dels militars?
Sí, ja sabíem que podia haver-hi un cop d’estat contra la República i ens anàvem preparant. El dia 18 de juliol, a la nit abans, vam anar a requisar armes als sometents (5) i requetès. Aleshores tenia 17 anys i estava amb un grup d’afinitat del sindicat de la construcció de la CNT. Calia aconseguir quantes més armes millor per poder fer front al cop dels militars i per la revolució.
- Fou fàcildesarmar els sometents?
Bastant. Sols hi hagué un problema, un accident, el d’un industrial de dretes i alcalde, que en anar-ho a desarmar i agafar-li el camió , es va esverar, va sortir fugint i corrents. Va morir en el tiroteig.
- I el dia 19 de juliol què vas fer?
El dia 19 de bon matí sonaven totes les sirenes de totes les fàbriques de Barcelona i pobles. Era impressionant. Vaig participar a l’assalt de la caserna de San Andreu. Hi vam anar amb camions. Els soldats que hi quedaven van quedar desbordats. El poble va entrar al quarter. La meva mare també hi era. Jo no la hi vaig veure. Ella va endur-se dues astra.
Jo vaig agafar una parabellum collonuda amb quatre carregadors. Devia ser d’algun feixista, o carlí, d’aquells que entraven als quarters per participar al cop d’estat.
- I que en fèieu de tantes armes?
Les vam utilitzar per combatre els feixistes i assegurar la revolució. Nosaltres estàvem a disposició dels Comitès revolucionaris de cada poble, que era el nou nom dels ajuntaments. En els Comitès revolucionaris hi havia els diferents grups polítics i nosaltres de la CNT i la FAI.
- Quan decideixes anar al front de milicià?
Al cap de deu dies em vaig enrolar a la centúria Ascaso.
- Què recordes del front?
Sobre el front recordo moltes coses. Tenia 17 anys i vaig fer tota la guerra. Hi hagué situacions molt dramàtiques, bombardeigs, gent destrossada, trasllat de ferits.
Aquestes coses afecten molt. I ens jugàvem la vida en operacions arriscades. Per exemple, una nit vam anar a buscar bestiar en zona enemiga. Érem tres grups i ens acompanyaven dos pastors de Belchite.
Era bestiar requisat pels nacionals. Vam anar fins a Azaila i desprès a peu tota la nit i van aconseguir agafar el bestiar de tres corrals, uns 3.000 caps, i el vam dur a les nostres files nostres. Els béns feien molt de xivarri i a un milicià se li va disparar l’arma i així i tot no va passar res. Vam tenir molta sort. Jo em pensava que no ens en sortiríem.
-Com expliques que els nacionals no es moguessin?
Crec que devien pensar que era un trasllat d’ells mateixos. No es devien imaginar de cap manera que poguessin ser milicians, que els hi estàvem robant el bestiar. Amb l’Ortiz, el cap de la divisió, i d’altres ho vam celebrar.
- Aquesta fou una acció del grup petróleo. Quina era la vostra missió?
El grup petróleo era un grup guerriller dirigit per Ernest Herrero de Sta. Coloma, un grup ampli d’intel·ligència d’uns 37 milicians, i 12 érem de Sta. Coloma.
Vam participar en l’operació «Comuna Libre»: la conquesta de Saragossa, una operació secreta que sols ens faltava l’autorització. Ho dirigia en Saturnino Carod i Manuel Ortiz. I ni nosaltres sabíem de què es tractava, però ho intuíem.
Es va anar retardant i no es va fer. Al grup “petroleo” hi havia una noia que es deia Carme Crespo, la francesa, ja que va venir de França a les Olimpíades populars de Barcelona i es vaenrolar de miliciana. Estava amb nosaltres i la van matar. També el capità Jubert.
- Què vas aprendre al front?
Vam aprendre a caminar en silenci, orientar-nos a la nit, a no parlar, no fumar, a dispersar-nos en cas de perill, a observar, a prendre decisions, a disparar, a estar en bona forma física i a seguir les ordres. Ens van fer oficials a uns joves ja que preparaven l’operació de prendre Saragossa. Abans no cobrava i lluitàvem amb il·lusió. Ara cobro com oficial republicà. Coses dela vida!
- La mort de Durruti us va afectar?
La mort de Durruti ens va afectar bastant. Fins i tot uns companys com a venjança van anar a liquidar uns oficials franquistes. Foren reaccions de ràbia. Tothom s’estimava molt al Durruti.
- Et van ferir o vas posar malalt?
Ferit, mai. I malalt, no ho recordo… De moment estic aquí. Me n’he anat sortint de totes.
- La retirada. Com va anar? Quan decideixes marxar?
A València amb l’amic Josep Gatell ens fem els papers per anar a Barcelona. Per terra ja no s’hi podia anar. Aconseguim embarcar-nos i no vam poder desembarcar a Barcelona.
Ja estava en mans dels nacionals i vam anar fins a Palamós. I d’allà caminant cap a Ripoll. Ens reenganxem amb els combatents en retirada que contenen com poden l’avançament feixista i van permetre una retirada menys caòtica del que ja va ser.
- Les armes les vau haver de lliurar a la frontera. Era el signe de la derrota, no?
Sí, les lliuràvem però molts n’aconseguíem passar-ne alguna. Jo vaig poder passar una pistola que desprès vaig vendre en el camp de concentració d’Argelers per 40 francs. Era molt poc. La vaig vendre a un soldat francès entre els reixats de filferro. Vaig poder comprar pa i llonganissa.
- Vas entrar per Prats de Molló. A quants Camp de concentració vas estar?
Primer al camp d’Arles. Era un camp de passatge. No hi havia res.
I si plovia o nevava havies d’aguantar-te. Desprès al camp de concentració de Barcarès i Argelers. Ja hi havia barraques, fetes pels mateixos espanyols. També vaig al Chateau de la Reynarde, a Marsella, de la ambaixada de Mèxic.
Pensàvem embarcar-nos cap a Mèxic però va venir la la segona guerra mundial.
- Dins el camp de concentració amb quin grup anaves?
Cada un tirava per ell, però ens ajuntaven per afinitats, amb els amics. Entre comunistes i CNT no hi havia massa empatia.
- Al Brasil els de la CNT on us reuníeu? qui hi havia?
Al Centre de Estudis Socials (CES) de Sao Paulo, que encara existeix, ens trobàvem en Puig Elies que vivia a Porto alegre, mestre i pedagog racionalista, el metge Pujol, l’amic Josep Gatell, en Manuel Pérez, un destacat dirigent de la CNT., i altres que ara no recordo.
- Com veus les divisions actuals de la CNT
Estic en contra les divisions. Estic a la CNT i a la CGT, perquè hi ha companys en un sindicat i en l’altre. Jo ho veig d’aquesta manera. En primer lloc jo ja estic unit. Penso així i estic tranquil. La finalitat ha de ser ajuntant-se. «Sigui deu o el dimoni, salvem el patrimoni». Si no hi ha dimoni, no hi ha deu. M’anima pensar el que penso. Considero que sóc tots, dels uns i dels altres. Sempre he estat a la CNT i obert completament i tinc explicacions i arguments pels qui posen traves i problemes i volen seguir dividits.
- Com veus l’anarquisme en el moment actual?
L’anarquisme és comprensió i anar endavant. Hi ha gent que ho practica i ni se n’adona compte. Són anarquistes i no ho saben. Les seves actuacions són anarquistes. De fet, allò que compta són els fets. Molts practiquen l’anarquisme sense saber-ho. La mateixa vida fa que una parella practiqui l’anarquisme al llarg de la vida. La base és entendre’s.
La comprensió és molt important. I tranquil·litza molt ser coherent i entendre’s i comprendre. Puc canviar de pensar, però de moment és així.
- I els treballadors d’avui com els veus?
Ara no ho veig massa bé. Ara ho veig fluix. La part antifeixista la veig despreocupada. La gent no s’interessa per les condicions laborals i els problemes socials. Nosaltres érem més seriosos, ens preocupàvem per canviar la situació, per aprendre, per saber, per lluitar. No hi ha consciència. Els treballadors volen les coses fetes, que el burges pagui i no els molestin i el burgés pagant pot exigir. Les coses van canviant. Els treballadors es belluguen poc.
- Què es pot fer?
Anar endavant. Sempre es poden fer coses, diàriament. Si vols fer coses, està a la teva mà. A mi aquestes xerrades em donen vida. M’agrada respondre a les preguntes, explicar que les coses van canviant, ho hem de saber.
- Ens pots dir un companys per entrevistar
En Floreal Barberà. Estava a Veneçuela. Era amic de l’oncle Simó.
Notes
(1) Simó Piera i Pagès va participar el 1919 al meeting de les Arenes amb Salvador Segui, Miranda, Josep Díaz, Rafel Gironès, on es van reunir 20.000 treballadors i van acordar les jornades de 8 hores i l’alliberament dels empresonats en la vaga general de la Canadenca. El govern va accedir el 3 d’abril la jornada de treball de 8 hores.
(2) Gregori Jover, Terol, Aragó, Mèxic 1964.
Fuster. Formà part del grup los solidarios, amic personal de Durruti, Garcia Oliver i Ascaso. Amb ells participà a expropiacions de bancs a Llatinoamerica, que serviren per muntar escoles racionalistes i biblioteques. A Santa Coloma fou dels animadors de la Casa del Pueblo, centre de formació del proletariat de Santa Coloma: www.alasbarricadas.org/atene...
(3) José Berruezo. Sindicalista i mestre des de 1913 a Marrazón (Murcia) de l’escola racionalista. Detingut al 1914 per pintades a favor de Ferrer i Guàrdia. 1919 emigra A Santa Coloma. Fou l’impulsor del sindicat de classe de la CNT. President de la Casa del Pueblo durant la República. Organitzà la resposta al cop militar del 36, Fou membre actiu del comitè revolucionari i alcalde fins al 39. Mort el dictador va tornar a St. Coloma, l’impressionà veure tants bars i tan pocs centres culturals. L’Enric Casañas el va animar a escriure les seves memòries. «Por el sendero de mis recuerdos. Veinte años de militancia en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939)”.
(4) Asil Duran. D’una reputació terrible, sinistre. Aquest asil fou denunciat per un escriptor francès de mare espanyola i pare francès, Michel del Castillo en la novella Tanguy on explica detalladament tots els horrors que hi va viure i va constatar. Els franquistes van sol·licitar als depravats religiosos de San Pedro Ad Vincula per regentar de nou l’asil Duran. Segons Manuel Vàzquez Montalban, en el prefaci de Tanguy, «la millor novel·la de postguerra», l’asil Duran fou un sinistre viver de delinqüents i una horrorosa presó on es maltractaven els menors.
(5) Sometent,
El sometent, dissolt des de 1978 Fou en els seus inicis un grup paramilitar i d’auto-protecció civil típicament de la burgesia i gran burgesia catalana.
Més informació:
Entrevista a Enric Casañas, militant anarcosindicalistaLa dignitat dels perdedors, que van il·luminar el món.
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.ph...
Revista Catalunya 127. Abril 2011. Entrevista a Enric Casañas (pàgines 16 i 17):Revista Catalunya - Papers 127 Abril 2011 from Revista Catalunya
http://www.slideshare.net/revistaca...
http://www.revistacatalunya.cat/cat...
Revista Catalunya. Tots els números:http://www.revistacatalunya.cat/?pa...
L’Enric Casanyes Piera , fou un històric llibertari que al llarg de molts anys el varem entendre com una persona que sempre ens va parlar en claredat, senzilles i molta humilitat, que en cap moment va tractar de imposar el seu criteri i amb el pas del temps es una de les persones que va anar-hi guanyen i fen respectar la seua manera de estar i el seu criteri d’home lliure que sempre va caminar i aprendre quin era la nostra raó de ser.
La cooperació, la socialització de les nostres vides es el camí que per raons de injustícies classistes es fomentaren en un període de revolució industrial a on molt pocs tenien els drets adquirits de la vida social, per lo que els homes i dones dels pobles injustament tractats tingueren que començar a organitzar les seves vides, i construir una societat i Enric Casanyes Piera forma part d’aquest homes i dones, que ja procedia d’uns vincles familiars molt directes amb les lluites obreres de moments anteriors, i de ven jovenet ja estava militant amb les Joventut llibertaries de Santa Coloma de Gramanet que eren els seus barris, quan amb al maig de 1935 el varen detenir amb 16 anys amb altres companys i l’acusaren de boicotejar els tramvies de Sant Andreu a Sant Adrià quan col·laboren amb els obrers del sector que estaven en vaga, i es cremaren alguns dels tramvies d’aquella línea.
Ell, Casanyes a penes tenia 16 anys, ja trepitjava la presó ja que havia nascut al 1919, un any que podem destacar perquè un dels seus familiar Simó Piera fou un dels obrera a destacar en aquell moment de la Vaga de la Canadenca i fundador de la CNT de 1910 i Salvador Seguí havia voltat per casa seua quan ell era xicotot.
Com a càstig pels aldarulls dels tramvies va passar uns dies a la Model i després enviat a l’Asilo Duran que aleshores estava a la travessera de Gràcia cantonada amb Balmes. Allí estigué una temporada que podem estar segur que no va aprendre gaire cosa. I a on ell mateix ens adverteix en una entrevista que li feu Txema Bofill a on ens parla dels “Capellans Malparit” i la seva repressió que eren qui s’ocupava d’aquell reformatori i les seves males pràctiques.
Afiliat al sindicat de la construcció tenia el ofici de Pintor que el va acompanyar bona par de la seva vida.
El 19 i 20 de juliol del 36 va estar pels carrers de Barcelona a l’assalt de les casernes militars de Sant Andreu del dia 20 de juliol del 36, després marxa amb la 25 divisió al front d’ Aragó, la coneguda columna del Solidari “Antonio Ortiz” , acaba de guerra civil s’exilia a França per Prats de Motlló i passa com tants d’altres republicans i llibertaris trepitja els camps d’Arlés , Argeles i Barcares allí en migs de la sorra de la platja, retinguts com a “peligrosos rojos republicanos “ tingueren que començar a refer les seves vides, unes vides que havien quedat truncades i que de nou tingueren que aixecar-se. Encara que ell en alguna que altre entrevista reconeix que va tindre la sort de que quan arriba a aquest últims camps de concentració j’estaven les barraques de fusta construïdes casi totes.
Tornant a Espanya sempre en clandestinitat, amb l’idea d’establir contacte amb els llibertaris i els antifeixistes de l’època, però veient que el país era una gran presó i un gran cementiri aconseguí regularitzar la seva documentació per seguidament exiliar-se al Brasil a on de nou establirà contacta amb els companys llibertaria tant espanyols i Portuguesos.
Un cop ja al Brasil estigué primer a Sau Paulo i després a Porto Alegre amb el gran pedagog i continuador de l’obra de Ferrer i Guardia i l’escola Moderna , Josep Puig Elías, allí també es troba a un destacat metge llibertari de cognom Pujol, altres militants llibertaris, entre tot ells començaren de nou l’embrió de l’autogestió, el municipalisme que tant interessants resultats donaren temps enrere a aquella ciutat de Porto Alegre.
Després de 23 anys d’exili a la mort del dictador tornaria a la seva ciutat de Barcelona a on poc a poc va anar-hi conectan amb els vells i joves companys del moment i així primer amb el nucli que es reuní al centre lleidatà i després en altres indrets de la CNT i de la CGT i dels ateneu llibertaris obrí el seu gran llibre de la vida i va deixar palesa de molts del moment de lluita per la vida que ell havia viscut directa o indirectament, per exemple amb el llibre d’Ortiz General sin Dios ni amo, de Gallardo y Márquez , que realment es un dels llibre de referència per conèixer la revolució espanyola o per exemple l’altre aventura interessantíssima “Pirates de la llibertat” un dels llibre que va escriure el periodista Xavier Montanya que tractà sobre l’historia de segrest d’un vaixell a alta mar, fets ocorreguda entre el 21 de gener i el 3 de febrer de 1961 i que el General Franco, va temé pel seu regim per moments.
Es tractava del segrests del transatlàntic portuguès Santa Maria amb més de mil passatger a bord, projecte reivindicatiu que parteix en aquell moment dels llibertaris portuguesos i espanyols que es troben en aquell moment al Brasil, i que Enric coneixia molt bé perquè d’una manera o altre havia participat en la seva logística, i altres documents que estan configurar les biblioteques i videoteques sobre la revolució espanyola compten amb la seva aportació a l’història objectiva dels fets de la revolució espanyola de la qual ell va ser partícip directa, que reflecteixen la seva manera d’entendre aquest món, que en definitiva no es més que, ser conseqüent i respectuós han si mateix, i en tot allò que l’envolta, camí de la socialització del esser humà. Salut i anarquia
*Manel Aisa. Escriptor i membre de l´Ateneu Enciclopèdic Popular(AEP)
Entrevista a l’Enric Casañas. La dignitat dels perdedors, que van il·luminar el món.L’Enric
Entrevista a 30 de març del 2011, per Txema Bofill, al seu bloc En Contra: els poders i els seus servidors, per a la Revista Catalunya nº127 de l´Abril 2011.
Casañas és un anarcosindicalista de 92 anys. L’entrevista la fem a casa seva a Gràcia. Ha tornat al mateix barri on va néixer, desprès de recórrer mig món. És dels últims que ens poden donar testimoni de la revolució col·lectiva de 1936 i com la van estar preparant. Testimoni del front d’Aragó a la 25 divisió, la d’Ortiz. Testimoni dels bombardejos a civils dels franquistes mentre es retiraven cap a França. L’Enric junts amb 30.000 milicians va estar contenint l’exèrcit franquista fins al final, fins a la frontera, donant suport als 250.000 a 350.000 civils que fugien, segons unes o altres estadístiques.
L’Enric Casañas és dels perdedors de la guerra, representant de cents de mils oblidats que no surten als diaris, dels menyspreats i calumniats pels mitjans corporatius. Els perdedors són el poble, com sol passar en les guerres. I els guanyadors, els colpistes militars que es van alçar per mantenir els privilegis d’una minoria. Els guanyadors son els privilegiats de sempre, els militars, els borbons, les multinacionals, els rics, els que ens governen i ens expliquen la guerra a la seva manera.
L’Enric amb el seu amic Josep Gatell de Santa Coloma va participar a l’assalt de la caserna de Sant Andreu i van anar junts al front d’Aragó.
També van exiliar-se junts i sofrir els camps de concentració de Barcarès i Argelers. I van tornar clandestinament a Espanya, on van mantenir contacte amb la CNT i antifeixistes. En veure que era difícil la lluita a l’interior, al 1951 legalitzen la situació amb l’amnistia de pròfugs i desertors, i s’exilien al Brasil.
Allà van seguir militant en organitzacions llibertàries brasileres i en la CNT. Josep Gatell i l’Enric ja eren amic de petits, de l’escola racionalista a Santa Coloma.
L’Enric Casañas va tornar a Barcelona, mort en Franco, desprès de 23 anys d’exili al Brasil. Entre moltes de les seves activitats, cal destacar que va posar-se en contacte a Antonio Ortiz Ramírez amb els historiadors de Sta. Coloma Juan José Gallardo Romero i José Manuel Márquez. L’Ortiz que fou fuster al llarg de la seva vida, vivia a Barcelona oblidat, silenciat. Fou acusat i perseguit no sols per Negrín sinó també per la CNT, que no li va permetre explicar-se al llarg de la seva vida. L’Enric Casañas va ajudar i animar a fer i a publicar el llibre: Ortiz, general sin dios ni amo, fet que els historiadors reconeixen en la introducció. Editorial Hacer, l’any 1999.
També ha col·laborat junt amb altres companys en l’edició del llibre de Ponzán, escrit per la seva germana Pilar, i en el llibre de Joan Català.
…
- Per a quina revista és l’entrevista?
Pel Catalunya,
- la coneix?
Em pots dir de tu. Si és pel Catalunya, som companys i podem parlar en confiança.
- Així la coneixes?
Sí. És la revista d’en Peiró, l’única de la CNT que es feia en català. Ha estat molt de temps sense sortir. Quina finalitat té l’entrevista?
- Ens interessa que ens expliquis la teva participació a les lluites d’abans i durant la revolució del 1936, que està molt oblidada i sou pocs els que esteuvius per recordar nos-la. Has escrit memòries, articles?
No he escrit res. Més aviat he fet escriure. Em pregunten, volen saber coses sobre la guerra, la CNT i contesto.
-Com vas esdevenir anarquista? Què et va motivar a afiliar-te a les Joventuts llibertàries?
A casa eren de la CNT. Tenia un avi federalista. I un oncle, en Simó Piera (1) que fou un dels fundadors de la CNT. Els pares vivien separats i jo vivia amb la meva mare, que era de la CNT. Jo també sempre he estat de la CNT, però no fanàtic, tot el contrari. L’oncle Simó, era amic d’en Salvador Segui, el noi del sucre.
- El vas conèixer?
No, jo era petit, en Seguí havia estat a casa i se’n parlava molt.
- Què t’atreia de la CNT?
La CNT sempre ha lluitat per a la classe treballadora, per transformar la societat. La CNT ha fet vagues, les col·lectivitzacions i animat a formar el poble. L’oncle Simó Piera va aprovar les bases de la vaga de la construcció i seguir-la. Ell, com a petit constructor, des de l’inici va complir tot el que els treballadors demanaven i donava suport a la vaga, que va durar molt.
- A quina escola vas anar?
A la pública de Santa Coloma, on vivia. Però la vaig deixar als tretze anys per anar a treballar a un taller. Anava a l’escola racionalista al vespre. Era l’escola del sindicat. Se’n deia la Casa del Poble, que era el nostre ateneu llibertari. Era l’edifici més gran de Santa Coloma. Hi havia anat el Durruti, el Garcia Oliver a fer xerrades i d’altres. Allà vaig conèixer en Gregori Jover (2), que vivia a de Santa Coloma.
- Quins mestres tenies al’escola racionalista?
José Berruezo (3), un home instruït, un company, que era l’ànima de la Casa del Pueblo. Màxim Llorca.
- Quina és la teva primera acció que recordis?
El 6 d’octubre de 1934 vaig participar a la vaga general. Tenia quinze anys. Vaig anar amb els amics a la plaça San Jaume, abans plaça de la República, on el president Lluís Companys va proclamar l’Estat català. Per cert, hi ha una foto en un diari, on surto amb un company que tenia 2 anys més que jo. Ell era més alt, i jo amb cabells arrissats i ara estic calb… Com que no hi havia transport, van anar a peu fins a Santa Coloma de Gramenet. Allà els mossos ensvan aturar i hagueren aldarulls i tirs. Uns dies desprès nosaltres vam entrar a l’Ajuntament i vam agafar les armes que els escamots d’Estat Català i ERC havien deixat el dia abans. Sabíem on estaven amagades. Hi havia rifles i altres armes i les vam dur a la muntanya i aquestes armes van sortir al juliol del 36 contra els cop dels feixistes i militars.
- L’any següent et detenen i t’empresonen. De què t’acusaven?
De sabotatge. Ens acusaven de cremar diversos tramvies. Hi havia una vaga dels tramvies. Era un conflicte que va durar anys. La companyia no cedia. Finalment es va resoldre a favor dels treballadors.
- En els diaris de l’època parlen de la vostre detenció, un grup de joves, i la policia a tu et va posar el sobrenom «el cardenal»
(Riures) Em van posar cardenal a causa del cardenal Casañas. Els Casañas som pocs, però no hi ha parentiu amb el cardenal, que jo sàpiga. Vaig tenir sort, solien posar noms pitjors.
- A quina presó et van dur?
A la Model. Vaig estar 17 dies incomunicat. I com em faltaven unes setmanes per fer els setze anys, em van dur a l’asil Duran (4). Vaig fer el viatge al revés. Allà vaig rebre molt. Era un reformatori molt dur i nefast de capellans malparits.
- Era tan horrorós com el pinten l’asil Duran?
Fou molt dur. Sortint del treball, et feien anar a jugar o fer coses, i jo vaig dir educadament que no. I em van fotre un clatellot molt violent, que em va tirar a terra, i un grup de nanos grans em van apallissar a puntades. Calia fer allò que deien i no pensar. Hi havia molt maltracte als menors.
- I quan vas sortir?
El meu oncle Simó Piera, va venir i em va treure. I es va fer càrrec meu. Llavors jo vaig treballar per ell.
- En un documental, parles d’en Miquel Badia, cap de la policia de la Generalitat reputat per torturar a anarquistes i per detencions injustificades.
Sí, en Badia es va destacar per perseguir els anarquistes. Apallissava ell mateix als detinguts. Era boxejador. El van matar junt amb el seu germà a l’abril de 1936 al carrer Muntaner uns companys de la FAI
- Els van detenir?
Al Justo Bueno, el van detenir a Marsella, i el van portar a Espanya i quan van saber que havia matat en Badia, el van afusellar al camp de la Bota al 1944.
- Es preveia el cop d’estat dels militars?
Sí, ja sabíem que podia haver-hi un cop d’estat contra la República i ens anàvem preparant. El dia 18 de juliol, a la nit abans, vam anar a requisar armes als sometents (5) i requetès. Aleshores tenia 17 anys i estava amb un grup d’afinitat del sindicat de la construcció de la CNT. Calia aconseguir quantes més armes millor per poder fer front al cop dels militars i per la revolució.
- Fou fàcildesarmar els sometents?
Bastant. Sols hi hagué un problema, un accident, el d’un industrial de dretes i alcalde, que en anar-ho a desarmar i agafar-li el camió , es va esverar, va sortir fugint i corrents. Va morir en el tiroteig.
- I el dia 19 de juliol què vas fer?
El dia 19 de bon matí sonaven totes les sirenes de totes les fàbriques de Barcelona i pobles. Era impressionant. Vaig participar a l’assalt de la caserna de San Andreu. Hi vam anar amb camions. Els soldats que hi quedaven van quedar desbordats. El poble va entrar al quarter. La meva mare també hi era. Jo no la hi vaig veure. Ella va endur-se dues astra.
Jo vaig agafar una parabellum collonuda amb quatre carregadors. Devia ser d’algun feixista, o carlí, d’aquells que entraven als quarters per participar al cop d’estat.
- I que en fèieu de tantes armes?
Les vam utilitzar per combatre els feixistes i assegurar la revolució. Nosaltres estàvem a disposició dels Comitès revolucionaris de cada poble, que era el nou nom dels ajuntaments. En els Comitès revolucionaris hi havia els diferents grups polítics i nosaltres de la CNT i la FAI.
- Quan decideixes anar al front de milicià?
Al cap de deu dies em vaig enrolar a la centúria Ascaso.
- Què recordes del front?
Sobre el front recordo moltes coses. Tenia 17 anys i vaig fer tota la guerra. Hi hagué situacions molt dramàtiques, bombardeigs, gent destrossada, trasllat de ferits.
Aquestes coses afecten molt. I ens jugàvem la vida en operacions arriscades. Per exemple, una nit vam anar a buscar bestiar en zona enemiga. Érem tres grups i ens acompanyaven dos pastors de Belchite.
Era bestiar requisat pels nacionals. Vam anar fins a Azaila i desprès a peu tota la nit i van aconseguir agafar el bestiar de tres corrals, uns 3.000 caps, i el vam dur a les nostres files nostres. Els béns feien molt de xivarri i a un milicià se li va disparar l’arma i així i tot no va passar res. Vam tenir molta sort. Jo em pensava que no ens en sortiríem.
-Com expliques que els nacionals no es moguessin?
Crec que devien pensar que era un trasllat d’ells mateixos. No es devien imaginar de cap manera que poguessin ser milicians, que els hi estàvem robant el bestiar. Amb l’Ortiz, el cap de la divisió, i d’altres ho vam celebrar.
- Aquesta fou una acció del grup petróleo. Quina era la vostra missió?
El grup petróleo era un grup guerriller dirigit per Ernest Herrero de Sta. Coloma, un grup ampli d’intel·ligència d’uns 37 milicians, i 12 érem de Sta. Coloma.
Vam participar en l’operació «Comuna Libre»: la conquesta de Saragossa, una operació secreta que sols ens faltava l’autorització. Ho dirigia en Saturnino Carod i Manuel Ortiz. I ni nosaltres sabíem de què es tractava, però ho intuíem.
Es va anar retardant i no es va fer. Al grup “petroleo” hi havia una noia que es deia Carme Crespo, la francesa, ja que va venir de França a les Olimpíades populars de Barcelona i es vaenrolar de miliciana. Estava amb nosaltres i la van matar. També el capità Jubert.
- Què vas aprendre al front?
Vam aprendre a caminar en silenci, orientar-nos a la nit, a no parlar, no fumar, a dispersar-nos en cas de perill, a observar, a prendre decisions, a disparar, a estar en bona forma física i a seguir les ordres. Ens van fer oficials a uns joves ja que preparaven l’operació de prendre Saragossa. Abans no cobrava i lluitàvem amb il·lusió. Ara cobro com oficial republicà. Coses dela vida!
- La mort de Durruti us va afectar?
La mort de Durruti ens va afectar bastant. Fins i tot uns companys com a venjança van anar a liquidar uns oficials franquistes. Foren reaccions de ràbia. Tothom s’estimava molt al Durruti.
- Et van ferir o vas posar malalt?
Ferit, mai. I malalt, no ho recordo… De moment estic aquí. Me n’he anat sortint de totes.
- La retirada. Com va anar? Quan decideixes marxar?
A València amb l’amic Josep Gatell ens fem els papers per anar a Barcelona. Per terra ja no s’hi podia anar. Aconseguim embarcar-nos i no vam poder desembarcar a Barcelona.
Ja estava en mans dels nacionals i vam anar fins a Palamós. I d’allà caminant cap a Ripoll. Ens reenganxem amb els combatents en retirada que contenen com poden l’avançament feixista i van permetre una retirada menys caòtica del que ja va ser.
- Les armes les vau haver de lliurar a la frontera. Era el signe de la derrota, no?
Sí, les lliuràvem però molts n’aconseguíem passar-ne alguna. Jo vaig poder passar una pistola que desprès vaig vendre en el camp de concentració d’Argelers per 40 francs. Era molt poc. La vaig vendre a un soldat francès entre els reixats de filferro. Vaig poder comprar pa i llonganissa.
- Vas entrar per Prats de Molló. A quants Camp de concentració vas estar?
Primer al camp d’Arles. Era un camp de passatge. No hi havia res.
I si plovia o nevava havies d’aguantar-te. Desprès al camp de concentració de Barcarès i Argelers. Ja hi havia barraques, fetes pels mateixos espanyols. També vaig al Chateau de la Reynarde, a Marsella, de la ambaixada de Mèxic.
Pensàvem embarcar-nos cap a Mèxic però va venir la la segona guerra mundial.
- Dins el camp de concentració amb quin grup anaves?
Cada un tirava per ell, però ens ajuntaven per afinitats, amb els amics. Entre comunistes i CNT no hi havia massa empatia.
- Al Brasil els de la CNT on us reuníeu? qui hi havia?
Al Centre de Estudis Socials (CES) de Sao Paulo, que encara existeix, ens trobàvem en Puig Elies que vivia a Porto alegre, mestre i pedagog racionalista, el metge Pujol, l’amic Josep Gatell, en Manuel Pérez, un destacat dirigent de la CNT., i altres que ara no recordo.
- Com veus les divisions actuals de la CNT
Estic en contra les divisions. Estic a la CNT i a la CGT, perquè hi ha companys en un sindicat i en l’altre. Jo ho veig d’aquesta manera. En primer lloc jo ja estic unit. Penso així i estic tranquil. La finalitat ha de ser ajuntant-se. «Sigui deu o el dimoni, salvem el patrimoni». Si no hi ha dimoni, no hi ha deu. M’anima pensar el que penso. Considero que sóc tots, dels uns i dels altres. Sempre he estat a la CNT i obert completament i tinc explicacions i arguments pels qui posen traves i problemes i volen seguir dividits.
- Com veus l’anarquisme en el moment actual?
L’anarquisme és comprensió i anar endavant. Hi ha gent que ho practica i ni se n’adona compte. Són anarquistes i no ho saben. Les seves actuacions són anarquistes. De fet, allò que compta són els fets. Molts practiquen l’anarquisme sense saber-ho. La mateixa vida fa que una parella practiqui l’anarquisme al llarg de la vida. La base és entendre’s.
La comprensió és molt important. I tranquil·litza molt ser coherent i entendre’s i comprendre. Puc canviar de pensar, però de moment és així.
- I els treballadors d’avui com els veus?
Ara no ho veig massa bé. Ara ho veig fluix. La part antifeixista la veig despreocupada. La gent no s’interessa per les condicions laborals i els problemes socials. Nosaltres érem més seriosos, ens preocupàvem per canviar la situació, per aprendre, per saber, per lluitar. No hi ha consciència. Els treballadors volen les coses fetes, que el burges pagui i no els molestin i el burgés pagant pot exigir. Les coses van canviant. Els treballadors es belluguen poc.
- Què es pot fer?
Anar endavant. Sempre es poden fer coses, diàriament. Si vols fer coses, està a la teva mà. A mi aquestes xerrades em donen vida. M’agrada respondre a les preguntes, explicar que les coses van canviant, ho hem de saber.
- Ens pots dir un companys per entrevistar
En Floreal Barberà. Estava a Veneçuela. Era amic de l’oncle Simó.
Notes
(1) Simó Piera i Pagès va participar el 1919 al meeting de les Arenes amb Salvador Segui, Miranda, Josep Díaz, Rafel Gironès, on es van reunir 20.000 treballadors i van acordar les jornades de 8 hores i l’alliberament dels empresonats en la vaga general de la Canadenca. El govern va accedir el 3 d’abril la jornada de treball de 8 hores.
(2) Gregori Jover, Terol, Aragó, Mèxic 1964.
Fuster. Formà part del grup los solidarios, amic personal de Durruti, Garcia Oliver i Ascaso. Amb ells participà a expropiacions de bancs a Llatinoamerica, que serviren per muntar escoles racionalistes i biblioteques. A Santa Coloma fou dels animadors de la Casa del Pueblo, centre de formació del proletariat de Santa Coloma: www.alasbarricadas.org/atene...
(3) José Berruezo. Sindicalista i mestre des de 1913 a Marrazón (Murcia) de l’escola racionalista. Detingut al 1914 per pintades a favor de Ferrer i Guàrdia. 1919 emigra A Santa Coloma. Fou l’impulsor del sindicat de classe de la CNT. President de la Casa del Pueblo durant la República. Organitzà la resposta al cop militar del 36, Fou membre actiu del comitè revolucionari i alcalde fins al 39. Mort el dictador va tornar a St. Coloma, l’impressionà veure tants bars i tan pocs centres culturals. L’Enric Casañas el va animar a escriure les seves memòries. «Por el sendero de mis recuerdos. Veinte años de militancia en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939)”.
(4) Asil Duran. D’una reputació terrible, sinistre. Aquest asil fou denunciat per un escriptor francès de mare espanyola i pare francès, Michel del Castillo en la novella Tanguy on explica detalladament tots els horrors que hi va viure i va constatar. Els franquistes van sol·licitar als depravats religiosos de San Pedro Ad Vincula per regentar de nou l’asil Duran. Segons Manuel Vàzquez Montalban, en el prefaci de Tanguy, «la millor novel·la de postguerra», l’asil Duran fou un sinistre viver de delinqüents i una horrorosa presó on es maltractaven els menors.
(5) Sometent,
El sometent, dissolt des de 1978 Fou en els seus inicis un grup paramilitar i d’auto-protecció civil típicament de la burgesia i gran burgesia catalana.
Més informació:
http://www.cgtcatalunya.cat/spip.ph...
http://www.slideshare.net/revistaca...
http://www.revistacatalunya.cat/cat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada