Agraïments acte Fundació Neus Català
Benvolgudes i benvolguts,Us enviem aquest correu per donar-vos les gràcies des de l’equip de la Fundació per la vostra assistència i participació en la presentació de la Fundació Neus Català. Un acte que valorem molt positivament on ens vam poder trobar gairebé totes i establir l’inici del camí que tenim per caminar juntes, ben aviat ús compartirem les properes passes.Així mateix, us fem arribar les paraules d’agraïment de l’Elisenda Belenguer en un document adjunt i l’enllaç del Flickr amb les fotografies de l’acte https://flic.kr/s/aHBqjAAfNz.En darrer lloc, us recordem que com a membres del Consell Assessor o del Patronat de la fundació heu d’omplir la fitxa del cens perquè puguem comptar amb les vostres dades de contacte actualitzades: http://inscripcio.neuscatala.cat/; Així com fer-nos arribar una fotografia vostra, si encara no ho heu fet. Salutacions,
Fundació Neus Català: un espai per a la memòria i la lluita.
Elisenda Belenguer, patrona de la Fundació Neus Català.
En primer lloc, voldria agrair la presència de tot el públic assistent al meravellós acte de
retrobament, del passat dia 13 d’abril de 2023, en el qual vàrem presentar públicament la
nova Fundació Neus Català al Centre Artesà Tradicionàrius, del barri de Gràcia de
Barcelona. És reconfortant veure la resposta de tots els que vau fer l’esforç de venir des
d’indrets, en alguns casos, força llunyans, per a poder assistir a l’acte i veure com, els que no
vau poder, ens vau transmetre el vostre suport i agraïment per la nova iniciativa, des de la
distància.
La data escollida per a l’acte tenia la intenció de commemorar el quart aniversari de la mort
de la Neus i recordar-la, una vegada més, en el dia en què ens va deixar; i així, mirar d’encarar
el futur del seu llegat i memòria, sense la seva valuosa presència. Precisament, feia 4 anys
que, una servidora -a la mateixa tarda del dia 13 i a la mateixa hora que la Neus tancava els
ulls per sempre-, em trobava fent una conferència sobre la seva vida de lluita i memòria a la
ciutat de Llemotges (Limoges, França). Hi era convidada per l’Ateneo Republicano del
Limousin i per la seva, aleshores, presidenta, Amada Rousseaud (filla del militant del POUM,
Miquel Pedrola) i per Tiphaine Catalan, doctora en història i especialista en l’exili republicà
espanyol i la Resistència a la regió del Limousin, qui van assistir a l’acte del passat dijous
també i l'última forma part del nou consell assessor de la Fundació.
La veritat és que aquesta casualitat de trobar-me, en un moment tan important, tan lluny d’ella,
però, sabent que moria en pau, acompanyada de les persones més estimades al seu voltant,
em va fer sentir, de seguida, molt reconfortada; ja que, a més a més, en el mateix moment de
morir, ja s’estava complint allò per què la Neus realment patia: «L’única mort que em
preocupa és la de la memòria»
Com ja es va explicar durant l’acte, la Fundació Neus Català neix de la fusió de l’antiga
Fundació Pere Ardiaca (dita més tard, Fundació Revolució Democràtica) i de la Fundació
l’Alternativa dins dels partits, on la Neus militava, dels Comunistes de Catalunya i
d’Esquerra Unida i Alternativa. Foren aquests qui, ja fa uns 18 anys, em van encarregar
una biografia de la seva estimada i admirada camarada, un llibre titulat: «Neus Català,
memòria i lluita» editat per la mateixa Fundació Pere Ardiaca, l’editorial De Barris, el 2007 i
amb l’ajuda i col·laboració de l’Institut Català de les Dones.
Fou justament en Pere Ardiaca, un dels màxims responsables del PSUC, qui va convèncer a
la Neus, l'any 1947, a l’exili, a Toulousse, després de passar-hi 7 hores, que la seva feina al
Partit havia de ser amb i per les dones, pel fet d’haver-se convertit en un referent a seguir
per a totes, a l’haver resistit a la bèstia nazi. Aquesta dura i difícil feina, de treballar per a
recordar la memòria de totes aquestes dones oblidades, és el que la Neus li agraeix, en gran
part a aquest estimat dirigent del Partit, doncs és el que la va salvar i curar del sentiment de
culpabilitat per haver sobreviscut. Com deia ella mateixa: «Vaig intentar oblidar el patiment,
però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria dels altres”.
És per això, que crec que el seu llegat és indubtable a hores d’ara i ens ha tocat aprofitar-lo,
tal com ens ha arribat fins als nostres dies. Per seguir lluitant i defensant els seus ideals
republicans i comunistes, i les seves ànsies de llibertat, democràcia, igualtat de gènere,
pau i justícia social al món.
La realitat és que fa 18 anys, quan la vaig conèixer, la Neus no era ni molt menys tan
popularment coneguda com ara. I crec que, i ho posaré en majúscules, HA ESTAT EL
RESULTAT D’UNA FEINA QUE HEM FET ENTRE TOTS i D’ENTRE BONA PART DE LA
GENT QUE HI HAVIA DIJOUS A LA SALA D’ACTES DEL CAT, sense que pugui citar-vos un
a un.
Per començar, m’agradaria deixar clar que va ser gràcies als governs d’aquells anys, del
PSOE a Espanya i del tripartit a Catalunya, qui amb la creació del Memorial Democràtic, van
contribuir, de manera clara i pública, a traslladar-nos aquest llegat i tot el que la Neus
representa, amb el gest d’acompanyar-la a ella i a les altres persones deportades o
descendents, en el primer viatge i pelegrinatge oficial en motiu del 60è aniversari de
l’alliberament dels camps nazis per commemorar i homenatjar la desconeguda presència de
dones i homes espanyols i catalans.
Anteriorment, la Neus, des dels anys de la Transició, només havia tingut el reconeixement
d’entitats que van tenir el mèrit de començar el camí en solitari i que portaven, des dels últims
anys del franquisme, treballant per la memòria democràtica del nostre país. És el cas de
l’Amical de Mauthausen i altres camps. Sense oblidar-nos de la gran tasca posterior de la
gran periodista Montserrat Roig amb el seu llibre “Els catalans als camps nazis”(1977), de
Tomasa Cuevas amb els seus llibres de testimonis de preses republicanes a l’interior de
l’Espanya franquista o de la deportada Mercedes Núñez, amb el seu primerenc llibre d’«El
carretó dels Gossos: una catalana a Ravensbrück”.
Evidentment, en aquells primers anys, la Neus va tenir l’ajuda, sempre incondicional dels seus
partits, primer el PSUC i, del que se’n va derivar després, el Partit dels Comunistes de
Catalunya. I, en l'àmbit particular, de persones com l’editor Miquel Horta i, en l'àmbit
institucional, i de manera incipient, a través de l’Institut Català de la Dona i de la personalitat
de la presidenta d’aleshores, Joaquima Alemany, qui va fer possible que la primera reunió
anual del CIR (Comitè Internacional de Ravensbrück) se celebrés a Barcelona ja l’any
1994.
En concret, seria Miquel Horta qui l’ajudaria en el que van representar les diferentes edicions
del seu propi llibre, tan imprescindible: “De la Resistencia y la Deportación. Neus Català y
50 testimonios de mujeres españolas” (1a edició, 1984) que inicia amb el seu propi
testimoni i que inclou un gran nombre d’entrevistes a testimonis recollits per ella mateixa, que
parlen de les “oblidades” dels oblidats, és a dir de les dones espanyoles i el seu gran i
desconegut paper durant la 2a Guerra Mundial.
Per sort, després també li van arribar premis força importants com l’entrega de la medalla de
la Creu de Sant Jordi el 2005 o el premi del Català de l’any 2006, que li van servir per tenir
encara més popularitat. També han contribuït a fer-la fortament coneguda, tots els actes
commemoratius de l’Any Neus Català 2015, amb la celebració del centenari del seu
naixement, i el reconeixement i entrega de les medalles d’or al mèrit cívic de l’Ajuntament
de Barcelona i la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, així com moltes d’altres
condecoracions.
Entremig de tot això, destacaria la publicació de llibres bàsics basats en la seva vida i la seva
tasca de memòria, com són, per ordre d’aparició, el de “Neus Català. La dona antifeixista a
Europa” de Mar Trallero (2008) i la novel·la “Un cel de plom” de Carme Martí (2012), la qual
aproparia, de manera enorme, la seva història a un públic més general. En el terreny
audiovisual i també literari, és necessari citar el treball d’investigació dels periodistes de
Televisió de Catalunya (TV3), Montserrat Armengou i Ricard Belis amb la realització del
documental “Ravensbrück, l’infern de les dones” de l’any 2005, més tard editat en forma de
llibre.
Tot un plegat de bibliografia i filmografia que podreu consultar aviat a la pàgina web. Una
web en la qual estem treballant intensament per completar-la com és degut, però on ja podeu
trobar un bon grapat de continguts a hores d’ara.
Però, durant tots aquests anys, a qui s’hauria d’agrair és a tota la ciutadania, Ajuntaments
d’arreu, i a moltíssimes entitats de tota mena. Són els que han ajudat a mantenir el seu
llegat, a partir dels milers homenatges que ha rebut cap a la seva figura, testimoni i lluita, a
través de xerrades, conferències, inauguracions de carrers, places, rotondes, espais, murals,
biblioteques, sales, i fins i tot, instituts que han posat el seu nom. Aquí m’agradaria remarcar
que tots aquests homenatges la Neus no els prenia en el seu nom sinó que els acceptava en
nom de totes les dones i de totes les seves companyes que va conèixer tant a la
Resistència com a la deportació i que avui no poden parlar.
Així com, també ha estat clau la gran tasca de memòria que ha fet i que continua fent
l’associació l’Amical de Ravensbrück, de la que ella en va ser fundadora i presidenta d’honor
i de tota la resta d’Amicals, especialment, la francesa, de la qual tenim el plaer de comptar
amb la seva presidenta actual, Maria France Cabeza, filla també d’exiliats espanyols, com a
membre del nou consell assessor de la fundació. Un consell assessor on trobem persones
de procedències diferents, des del memorialisme, passant per la batalla cultural fins a
l’activisme social i polític.
No em puc oblidar, per descomptat, la feina que han fet per potenciar i difondre el seu llegat,
totes les historiadores, escriptores, periodistes, filòlegs, persones del món del cinema i el
teatre, músics, artistes, fotògrafs, estudiants de treballs de recerca i activistes en general. Ho
han fet de mil i una maneres, força originals i variades, i que han pres forma de pintures,
murals, pintades, quadres, escultures, calendaris, samarretes, punts de llibre, pins, xapes, i
un llarg etcètera de llibres i publicacions de tota mena i també en forma de cançons,
composicions, exposicions, concerts, obres de teatre, documentals i pel·lícules com la que
vull anunciar que s’estrenarà als nostres cinemes, el pròxim dia 28 d’abril, basada en la
famosa novel·la homònima d’«Un cel de Plom» de Carme Martí i dirigida per Miquel Romans.
Moltes gràcies a tots! I gràcies, especialment, a l’Hector Sánchez i a la Nora Sánchez, per
proposar-me engegar aquest projecte en aquella trobada a la Festa Realitat, organitzada per
Comunistes de Catalunya al Parc Josep Serra i Martín de Barcelona, el mes de maig de l’any
passat; i al Ricard Ribera, la Yasmina Sánchez i l’Andrea Aznar, tota la feinada per fer-ho
factible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada