http://www.vilaweb.cat/ep/ultima-hora/2090288/20061011/moren-historics-dirigents-psuc-germinal-ros-laia-berenguer.html
Moren els històrics dirigents del PSUC Germinal Ros i Laia Berenguer
20:4811.10.2006
La direcció d'Iniciativa per Catalunya Verds ha lamentat avui la mort dels històrics dirigents del PSUC i militants d'ICV Germinal Ros i Laia Berenguer, segons ha assenyalat en un comunicat la formació ecosocialista.
Laia Berenguer va néixer el 18 de gener de 1920 a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i va militar a les joventuts del PSUC, les JSUC, el 1936. Després de la Guerra Civil es va exiliar a França i quan va tornar va estar vigilada per l'administració francesa, quedant absolta de tots els càrrecs polítics el 1965. Va ser empresonada el 1973 juntament amb 113 persones que estaven en l'Assemblea de Catalunya i no va sortir de presó fins a quatre anys després.
Germinal Ros ha mort als 98 anys. Va ser regidor durant el primer mandat municipal democràtic a Lloret de Mar (Selva) i fundador de l'Associació de Cultura Popular del municipi. És autor de tres llibres i d'articles periodístics.[FIN]
http://www.memoriavalencianista.cat/plana.php?veure=bio&cmb_alf=372&lletra=R
Germinal Ros i Martí
Lloret de Mar, 18 de gener de 1908
Lloret de Mar, 9 d'octubre de 2006
Lloret de Mar, 9 d'octubre de 2006
 Periodista i escriptorEl seu entorn familiar va estar marcat per idees republicanes, d'esquerres i agnòstiques. El seu avi matern, Rafael Martí i Pagès era un treballador de la terra i fou regidor republicà a Blanes. La seua avia materna, Isabel Burcet tenia una botiga de comestibles. L'avi patern, natural de Lloret de Mar era navegant i l'avia materna va morir al seu part. El pare de Germinal, Joan Ros al quedar-se orfe fou ingressat als Escolapis de Sarrià però va restar rebel davant l'estructura militar de la institució. Natural de Lloret comptava amb un fort component anticlerical per l'experiència que va viure als Escolapis. Sa mare Dolors Martí estigué molt influenciada de la ideologia del seu pare afirmant-se com agnòstica. Els pares de Germinal varen contraure matrimoni el 1906 mitjançant un matrimoni civil donat seguint els seus principis. D'aquest matrimoni va nàixer altra filla anomenada Rosa. En 1931 va contraure matrimoni amb Maria Nadal en Alacant, lloc on tenia fixada la residència en aquell moment. El 23 de maig de 1941, va tenir lloc el seu segon matrimoni amb Aurora Ramos Ruiz, natural de Santander, amb qui varen tenir quatre fills: Palmira, Hèlios, Silvia i Elsa, i tres néts Nelly, Stephane i Florence. Els seus primers estudis els va cursar a l'escola Horaciana Laica de Lloret de Mar que es va inaugurar el 29 de juny de 1907 i fou tancada en 1909. Fins els 15 anys va viure a la seua ciutat natal on va treballar en feines relacionades amb la construcció que no li donaren massa bons resultats, així que en 1926 va emigrar a França on treballà a una fàbrica de taps a Mezin (Gascunya). L'any següent a causa d'un accident a la mà va tornar a Catalunya perquè no podia treballar a França i inicià un treball com a viatjant d'un laboratori farmacèutic de Barcelona, Andrómaco. La seua feina era promoure arreu de l'Estat espanyol un reconstituent anomenat Glefina que era un extracte de fetge de bacallà i un xarop anomenat Lasa. En 1929 fou enviat a Salamanca on va establir contacte amb estudiants tot i que ell no tenia el batxillerat i on coneix a personalitats com l'advocat socialista José Andrés i Manso, Wilfredo Lang, Miquel Moya, entre d'altres. En 1930 fou traslladat a Alacant on va viure un ambient d'ampla llibertat d'expressió on es va fer soci de l'Ateneo d'Alacant tenint el seu primer càrrec com a vocal de l'entitat, i també es va fer soci de la Juventud Republicana ambdós entitats recentment obertes. També va col·laborar al setmanari Juventud (que es va deixar de publicar amb l'arribada de la República) i també un poc al diari republicàEl Luchador. En aquest nou ambient va participar a la Vaga General revolucionària de desembre de 1930 i a la campanya electoral que va tenir com a resultat l'establiment de la Segona República el 14 d'abril de 1931. En febrer de 1931 va participar en la constitució del Partido Radical Socialista amb el càrrec de secretari del primer comitè local d'Alacant. Però el partit patí una escissió arrel que pactà amb alguns republicans conservadors per a les eleccions de 1931. Ros que no compartia aquesta iniciativa va posicionar-se en l'escissió del partit, l'Izquierda Radicalsocialista de Joan Botella Asensi. Serà prou més tard que ingressarà al PCE. Cal destacar la seua activitat periodística i el seu interès per defendre la llibertat d'expressió participant en la creació i organització de noves publicacions informatives. Començà a publicar a la revista Rebeldia, amb Josep Buïl i Alfred Badenas que comptaven amb nombrosos col·laboradors com Avenir Rosell o Hidelgart Rodríguez. Era una revista destinada a joves ja foren llibertaris, comunistes, socialistes o republicans. Mentre estava a Izquierda Radicalsocialista va dirigir el setmanari La Lucha. L'octubre de 1933 fou un dels fundadors de l'Agrupació Regionalista Alacantina, la primera entitat valencianista de la ciutat, al costat d'Àngel Pascual, com a president, l'escriptor Enric Valor, Josep Ferràndiz, Rafael Blasco, Emili Costa i Rafael Anton Carratalà, entre molt altres. A l'inici de la Guerra Civil, s'afilià al PCE, i va estar a la base naval de Cartagena. Ajudà a la creació del diari polític i informatiu Nuestra Bandera. Aquesta publicació va passar a anomenar-se Venceremos —edició del PCE a Cartagena— destruïda la seu per un bombardeig varen ressorgir amb el nom Unidad. Quant va passar tot açò fou enviat immediatament al front del Llevant i l'enviaren a la redacció de La Vanguardia com a redactor en cap i després com a director. En els últims dies de la guerra, el 28 de març de 1939, va embarcar a Alacant en el vaixell carboner Stanbrook. La seua dona, que va restar en Alacant, fou empresonada i morí —fora de la presó— el 14 de juliol de 1939. Ros va aplegar al port d'Oran, en Algèria, i quinze dies després d'haver atracat el vaixell els deixaren baixar per dur-los al camp de concentració de Relizane. Finalment va aconseguir que el deixaren sortir del país amb la promesa d'un visat per anar a Xile que li entregarien al consolat de París amb la mala sort que va aplegar a la capital francesa l'1 de setembre de 1939 amb l'inici de la Segona Guerra Mundial i no va poder sortir de França. Va acabar en Arromanches, a Normandia, com a refugiat fins que va aconseguir un treball de xòfer i va conèixer a la seua segona esposa. A França va seguir la seua activitat política. Va coordinar Solidaridad Española per ajudar als refugiats espanyols, tot i que també varen ajudar durant l'ocupació alemanya a malalts i ferits. També va formar part del comitè France-Espagne on es varen adherir els grans partits francesos PCF (comunista), SFIO (socialista i radical-socialista) i MRP (demòcrata-cristià) i les sindicals obreres CGT (comunista) i CFTC (treballadors cristians). El 1975 en jubilar-se va tornar al seu poble natal de Lloret de Mar. El 1979 a les primeres eleccions municipals democràtiques fou elegit regidor d'Ensenyament i Estadística pel PSUC. A Lloret de Mar a banda de la seua rellevant activitat política va participar també en la vida cívica del seu poble, fundant l'Associació Popular d'Amics de la Cultura de Lloret de Mar, l'Associació Entorn a la Malaltia d'Alzheimer, l'Escolta d'adults i la Llar dels jubilats, alhora que va formar part del grup DEMALL (Defensa del Medi Ambient de Lloret). Autoria: IRM |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada