dissabte, 17 de febrer del 2018

ERC pide se dignifique el espacio de memoria histórica del Camp de la Bota








Sant Adrià de Besòs (Barcelona), 17 feb (EFE).- La diputada de ERC en el Congreso Ester Capella ha pedido hoy que se dignifique el espacio de memoria histórica del Camp de la Bota, pues considera que "sigue siendo un espacio indigno y no se ha puesto en valor de manera suficiente lo que representa para la memoria colectiva".
Estas declaraciones las ha hecho durante un acto conmemorativo, organizado por la sección local de ERC en Sant Adrià de Besòs (Barcelona), donde se ha rendido homenaje a las más de 1.700 personas que fueron fusiladas en el Camp de la Bota por las tropas franquistas tras el final de la Guerra Civil.
En el acto han participado, además de Capella, el concejal de ERC en Sant Adrià Antoni Vélez y los miembros de la sectorial de memoria histórica de ERC Antoni Bou, Mati Duque y Meritxell Benedí.
Vélez ha recordado que el año pasado se aprobó una moción en el Ayuntamiento de Sant Adrià para "dignificar el espacio", pero considera que "no se ha avanzado mucho" y que por eso volverán a reclamar que se dignifique el espacio.
En la moción que presentó la sección local de ERC se instaba al Ayuntamiento de Sant Adrià a crear "un espacio memorialístico de primer orden" que rindiera homenaje a las víctimas de la represión franquista que fueron ejecutadas en ese lugar.
"España sigue teniendo una cuestión pendiente con la memoria histórica. No ha sabido poner el acento donde hay que ponerlo, que es en la justicia, la verdad y la reparación. No ha habido voluntad política por parte del Estado para llevar a cabo políticas de memoria histórica efectivas", ha asegurado Capella.
La diputada de ERC ha recordado que el año pasado se cumplieron diez años de la aprobación de la ley de memoria histórica, una ley "que ERC impulsó pero que no votó a favor", porque "no cumplía los requisitos y parámetros internacionales para las políticas de memoria".
Capella ha aprovechado un momento del acto para trasladar a los asistentes un mensaje que el exvicepresidente de la Generalitat Oriol Junqueras ha querido transmitir a los militantes de su partido, a quienes ha pedido que perseveren y no tengan miedo de "seguir con el proyecto de la república". EFE




El Camp de la Bota, un espacio histórico olvidado

Josep Maria Monferrer, historiador de la Mina y del Camp de la Bota, explica a través de una ruta como se ha transformado un espacio que durante la guerra civil y la posguerra sirvió para atemorizar a la población. Se produjeron más de 1700 fusilamientos y el Castillo de las Cuatro Torres servía para reprimir los movimientos obreros.
Vídeo ‘El Camp de la Bota, un espacio histórico olvidado’

Situado en el Barrio del Besòs Maresme, en el distrito de San Martí, encontramos el espacio del Fórum. Un espacio conocido antiguamente como el Campo de la Bota y que englobaba cuatro barrios: el de Pekín Nuevo, el de Pekín Antiguo, la Catalana y el Parapeto, ya en Sant Adrià de Besòs. Precisamente en este último lugar se produjeron unos hechos muy desagradables durante la guerra civil y la posguerra. 1734 personas fueron fusiladas mientras los hechos se silenciaban al resto de la población.
Justo donde ahora está el Museo Azul , en la esplanada del Fórum, había el Castillo Militar de las Cuatro Torres, que el Capitán General de Cataluña Joan Zapatero hizo construir para reprimir los movimientos obreros de los ciudadanos que intentaban escapar de las represiones del Parque de la Ciutadella.
Durante la ruta, los participantes también han podido degustar un poco de pan “xusco “, un alimento típico de la posguerra que ha hecho revivir momentos duros donde la comida era escasa y el hambre abundaba. Esta y muchas otras anécdotas e historias relacionadas con el Campo de la Bota están explicadas en el libro de Josep Maria Monferrer “El Campo de la Bota un espacio y una historia”, que se ha convertido en una visita guiada para reivindicar el papel de un espacio olvidado. Además, el Centro Cívico Besòstambién recoge una exposición fotográfica con imágenes de la época.
Le Camp de la Butte
El origen de este espacio tan emblemático proviene del año 1800, cuando los franceses lo usaron como un campo de prácticas de tiro. Ellos lo llamaban “Le Campo de la Butte” y, aunque butte significa colina, finalmente el nombre se catalanizó como “El Camp de la Bota”.











    http://www.memoria.cat/repressions/els-morts-al-camp-de-la-bota-1939-1953


    Els morts al Camp de la Bota (1939-1953)

    Pere Gasol i Pujol
    La repressió franquista: context general

    Una repressió diferent

    Una diferència fonamental entre les repressions que hi hagué en els dos bàndols al llarg de la Guerra Civil, és que la franquista, tret d’algunes excepcions a l’inici de la guerra, va ser de seguida una repressió d’Estat, institucionalitzada, organitzada jeràrquicament des de les més altes instàncies. En contrapartida, com hem vist, una part significativa –si bé de cap manera exclusiva- de la repressió a la rereguarda republicana fou conseqüència del caos inicial d’una acció revolucionària que es pogué dur a terme, precisament, pel buit de poder que havia generat el propi cop d’estat militar de juliol del 1936.
    La repressió franquista s’exercí contra militants i simpatitzants de partits polítics republicans i d’esquerres, membres de sindicats i organitzacions obreres, professors i mestres, oficials de l’exèrcit que no havien donat suport al cop d’estat... i, en general, contra tot aquell que hagués manifestat alguna simpatia envers el règim republicà.

    Una repressió anunciada i planificada

    En aquest sentit, les declaracions i els bans dels dirigents, sobretot militars, que es van aixecar en armes contra un règim republicà legal i democràticament constituït expressaven ben clarament que, si volien tenir èxit, calia exercir sistemàticament una gran violència des del primer moment, sense cap mena de consideració.
    Així, ja al maig del 1936, el general Mola, principal organitzador del cop d’estat militar que es produiria dos mesos més tard i que va degenerar en la Guerra Civil, escrivia que: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo (...) serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas". Més endavant, durant el mes de juny, precisava que l’aixecament militar seria "...de una gran violencia: las vacilaciones no conducen mas que al fracaso".
    I en el mateix mes de juliol del 1936, tot just començada la guerra, afirmava contundentment que: "Cualquiera que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado... ... Hay que sembrar el terror... dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros."
    El general Queipo de Llano, un altre dels principals militars sollevats, en els seus abrandats discursos i arengues radiofòniques incitava els seus soldats a violar “a las mujeres de los rojos” i, el 23 de juliol del 1936, afirmava que “Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad”.
    Es tracta, doncs, d’una repressió premeditada, i també violenta i sanguinària, que provocà milers i milers de morts. A més de sistemàtica i fredament calculada. Sobretot a partir de l’1 d’octubre del 1936, moment en què el general Franco acaparà tot el poder. A partir d’aleshores, les víctimes mortals de la repressió en el bàndol autoanomenat nacional –a la zona que havia anat ocupant l’exèrcit franquista- ho foren a partir de condemnes de mort imposades per consells de guerra sumaríssims, realitzats sense les mínimes garanties de justícia per als acusats, i executades després que Franco les hagués aprovat personalment mitjançant el seu “enterado”.
    Aquesta, doncs, fou el tipus de repressió que s’exercí a Catalunya quan les tropes franquistes ocuparen el país, ja cap al final de la guerra.

    El nombre de víctimes mortals

    Difícilment es sabrà mai el nombre exacte de les víctimes mortals d’aquesta matança planificada per part de les autoritats franquistes, tot i que l’historiador britànic Paul Preston, atenent a les darreres investigacions, la xifra en més de 140.000 persones.
    Però, a més, aquesta repressió continuà un cop acabada la guerra. En efecte, a tot l’Estat més de 35.000 persones foren executades pel bàndol guanyador en la immediata postguerra. Aquestes dades de víctimes mortals, també esfereïdores i que cal sumar a les anteriors, es produïen, doncs, en un temps que, en principi, havia de ser ja de pau, tal com proclamava falsament la propaganda oficial del règim franquista.
    Així, per exemple, l’any 1939 hi havia més de 270.000 persones tancades a les presons per motius d’ideologia política. És una dada prou significativa que reafirma també com aquesta repressió  continuà sent sistemàtica i implacable, amb lleis com la de la Seguridad del Estadoi contra la maçoneria i el comunisme. Milers de persones foren depurades, enviades a la presó o bé perderen la seva feina. És en aquesta època quan la repressió franquista s’abaté amb més duresa sobre Catalunya. Tot plegat responia a la voluntat del general Franco, amb la col·laboració dels seus aliats, de perpetuar-se en el poder a través d’una dictadura personal, cosa que realment aconseguí.

    La Causa General

    En aquesta línia de repressió sistemàtica impulsada i ben controlada des del poder, el règim franquista establí, l’any 1940 i mitjançant un decret, la “Causa General Instruida por el Ministerio Fiscal sobre la dominación roja en España”, més coneguda simplement com a Causa General (CG).
    La seva finalitat era instruir “los hechos delictivos cometidos a todo el territorio nacional durante la dominación roja”. Tanmateix, a la pràctica, no s’investigaren solament els crims, abusos i assassinats del període 1936-1939, sinó també tota la tasca administrativa i de gestió de les autoritats republicanes (governs, ajuntaments, exèrcit, policia...) i dels seus simpatitzants i militants de partits i sindicats. Es tractava de depurar i castigar totes aquelles persones sospitoses de pensar diferent al règim dictatorial imposat.
    Aquesta voluminosa investigació serví, d’una banda, per afinar encara més els efectes de la exhaustiva repressió franquista (nombroses persones foren processades a causa d’això) i, de l’altra, com a instrument de propaganda de la dictadura i de justificació de l’aixecament militar del 1936, tot investigant i magnificant arreu els abusos que s’havien comès a la zona republicana. No cal dir que les persones perseguides i jutjades arran de la Causa General no van tenir mai les mínimes garanties d’una sentència justa.
    VÍCTIMES MORTALS D’AQUESTA REPRESSIÓ FRANQUISTA A CATALUNYA I MANRESA: EL CAMP DE LA BOTA
    Tot aquest marc general anteriorment descrit demostra que la repressió del règim franquista podia afectar a tothom i englobava tots els aspectes de la vida diària de les persones, fins i tot aquells més íntims. En efecte, les autoritats franquistes fomentaven i animaven les denúncies i delacions contra tots aquells sospitosos de no ser “adictos al régimen”. A Manresa, semblantment a la resta de Catalunya, moltes d’aquestes denúncies corresponen a víctimes, o familiars d’aquestes, de qualsevol dels aspectes de la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra. Però també moltes d’altres responen simplement a motius de venjança personal o bé d’oportunisme polític, social i, fins i tot, laboral.
    Tot plegat es concretava en una espessa xarxa d’informes i denúncies en les que hi participava l’exèrcit, la policia, la guàrdia civil, la Falange, l’Ajuntament i la guàrdia urbana, i que es començava a teixir tan bon punt les ciutats i pobles de Catalunya anaven sent ocupades per l’exèrcit guanyador i es nomenaven les noves autoritats locals. Falangistes i membres de la guàrdia civil o de la urbana passaven pels domicilis de famílies considerades de “dretes” tot esperonant-les a delatar veïns i coneguts o bé que especifiquessin si eren persones de “bona conducta”.
    Com arreu del país, l’entrada, el 24 de gener del 1939, de l’exèrcit franquista a la ciutat de Manresa, significà l’inici d’una llarga etapa fosca pel que fa a les llibertats, tant individuals com col·lectives, caracteritzada per una repressió premeditada, sistemàtica i implacable. A l’endemà, dia 25, ja es reprenia la vida municipal: es constituí, sota la direcció d’una “Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación”, una Comissió Gestora Provisional de Manresa. El nou alcalde fou el carlí Domènec Prunés i Miquel. Aquest fet fou decebedor pels elements falangistes de la ciutat, els quals, més endavant, maniobraren per aconseguir l’alcaldia. Per la seva banda, Francesc Gual i Vilaseca, cap de la guàrdia urbana, jugaria un paper important en la gestió de la repressió a nivell municipal.
    A l’Arxiu Comarcal del Bages es conserven milers d’informes i denúncies que es van fer durant els primers anys del franquisme. Aquest fet, dissortadament, és força excepcional en relació a molts municipis catalans, ja que aquesta documentació manresana es va salvar de la destrucció que, després de la mort del general Franco, va ordenar Rodolfo Martín Villa, aleshores governador civil de Barcelona.
    Els informes i les denúncies servien per efectuar tota mena de represàlies i també de prova acusatòria en els judicis civils o consells de guerra sumaríssims que podien acabar amb anys de presó i, fins i tot, amb la pena de mort per a l’acusat. A Manresa, davant la manca d’edificis oficials que reunissin les condicions adients, aquest simulacre de judicis –per les nul·les possibilitats reals de defensar-se que tenien els acusats- es realitzaren a la sala d’actes de l’actual Institut d’Educació Secundària Lluís de Peguera, presidits en ocasions per un oficial de l’exèrcit que era fill del general Goded, qui havia estat afusellat a Barcelona l’any 1936 després d’haver encapçalat l’aixecament militar, i que desplegà un remarcable esperit venjatiu contra els acusats que seien a la sala. En efecte, testimonis presencials assenyalen la gran facilitat amb què imposava la pena de mort a uns condemnats que no podien badar boca.

    El cas de Súria (Bages) i la presó de Manresa

    Les noves autoritats franquistes determinaren que la ciutat de Manresa, capital de la comarca del Bages, exercís un paper centralitzador pel que fa als primers temps de la repressió dins el territori de la Catalunya central. Per exemple, denúncies recollides arreu de la comarca eren tramitades des de Manresa, per mitjà de la Falange, la Guàrdia Civil o el SIPM (Serveis d’Informació de la Policia Militar), cap als organismes corresponents, amb la finalitat que cap persona –ni que en aquells moments es trobés lluny de la seva residència habitual- pogués escapar d’aquesta acció repressiva.
    Igualment, diversos detinguts de localitats del Bages, Berguedà o Solsonès foren duts i empresonats a Manresa, on s’establí l’anomenat “Juzgado Militar nº1”. De vegades, aquest era el pas previ al seu trasllat a Barcelona on, més endavant, es completarien els processos judicials corresponents i, en cas de pena de mort, s’executaria la sentència. Aquest havia de ser el cas, en principi, de 20 detinguts de la població minera de Súria que, inicialment tancats a l’ajuntament d’aquesta població, foren portats per la Guàrdia Civil cap a la presó de Manresa el dia 7 de febrer del 1939.
    Tanmateix, aquest fet, relativament normal en aquells dies de postguerra, acabaria sent un dels més tràgics de la repressió franquista a la comarca del Bages. En efecte, dos dies després, la nit del 9 de febrer, els mateixos guàrdies civils es presenten a la presó de Manresa i s’emporten 9 dels suriencs detinguts. Dalt d’un camió, marxen teòricament cap a Barcelona. Poc abans d’arribar a Can Maçana, al terme de Marganell, s’aturen i fan baixar els presos lligats de dos en dos i, un xic més bosc endins, els guàrdies els van assassinant a trets. Els cadàvers queden allà abandonats i encara avui no s’han localitzat, malgrat que els fets es coneixen amb precisió perquè un dels detinguts, malferit, pogué sobreviure i ho explicà als seus familiars.
    L’assassinat d’aquests vuit suriencs seria un exemple de víctimes mortals d’una repressió franquista més aparentment descontrolada, però que respon, en realitat, a uns mateixos objectius prèviament establerts. Els militars sollevats l’any 1936 ja havien deixat escrit en els seus bans que, en els primers moments, “(...)se han de consentir ciertos tumultos a cargo de civiles armados para que se eliminen determinadas personalidades (...)”. És a dir, tot plegat formava part d’un protocol d’eliminació física d’aquelles persones considerades com a enemigues del règim. En aquest cas, els executors no foren civils armats –que sí en foren còmplices, ja que alguns acompanyaren els presos al camió-, sinó guàrdies civils passavolants que feien la feina bruta, de manera bastant aleatòria, després d’haver estat uns dies en un territori determinat i just abans de marxar, amb total impunitat, cap a una altra contrada.

    EL CAMP DE LA BOTA

    Bona part de les penes de mort es van executar a l’anomenat Camp de la Bota, als afores de Barcelona, on actualment hi ha l’espai que es va construir amb motiu del Fòrum de les Cultures. De les més de 3.000 persones que van ser executades a Catalunya un cop acabada la guerra, 1.717 ho van ser en aquest lloc. De fet, a l’inici de la guerra civil, el Camp de la Bota ja s’havia fet servir per tal d’afusellar militars sollevats l’any 1936. Després de la guerra, doncs, el govern franquista l’establí com a centre a Catalunya de la vessant més violenta de la seva política repressora.
    PERSONES RELACIONADES AMB MANRESA AFUSELLADES AL CAMP DE LA BOTA
    Existeix constància documental de l’afusellament (entre els anys 1939 i 1944) de 38 persones relacionades amb Manresa al Camp de la Bota, (28 de residents a la ciutat i 10 que hi van néixer però que residien en altres localitats en el moment de la seva detenció), una part important de les quals eren anarquistes.  La gran majoria d’elles foren executades entre els anys 1939 i 1940, després d’uns anomenats judicis sumaríssim d’urgència.

    Mitjançant la consulta dels sumaris judicials d’aquestes persones afusellades –principal font que disposem, a banda dels expedients de presons conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, de la documentació conservada als arxius comarcal i municipal, a més dels testimonis de familiars i descendents-, podem escatir en base a quines acusacions foren condemnades, les declaracions a favor i en contra –més abundants aquestes que no pas les primeres-, la data de l’execució, si van demanar clemència...

    Tanmateix, cal tenir present que els sumaris no deixen de ser una font, per bé que important, parcial i incompleta. Sobretot, com ja hem anat dient, per la manca de garanties judicials, ja que les acusacions de molts testimonis no van pas acompanyades de les proves pertinents contra uns acusats que, a conseqüència d’aquestes declaracions, foren condemnats a mort i afusellats. Això fa que al costat d’alguns casos d’acusats que semblen haver estat identificats de manera directa com a participants en alguns dels assassinats comesos a la rereguarda republicana, n’hi hagi d’altres on la seva condemna a mort és més aviat producte d’una venjança personal o d’alguna mena  d’escarment públic aleatori.

    Aquest fet és especialment greu, ja que la major part dels denunciats ho són per haver presumptament participat en assassinats a la rereguarda republicana, cosa que comportava automàticament la pena de mort per l’acusat. Hi ha sumaris on s’observa clarament que una simple suposició o rumor és quelcom tingut en compte com a prova irrefutable per part del tribunal. Cal ressaltar, en aquest sentit, la presència d’uns mateixos denunciants, que no són pas familiars de víctimes mortals, al llarg de diferents sumaris i que fan, per tant, una funció delatora. En definitiva, mitjançant aquests judicis sumaríssims, el franquisme no pretenia pas cercar justícia, sinó donar una aparença legal que permetés l’eliminació, fins i tot física, dels seus adversaris.

    Cal també tenir present que bastants d’aquests acusats havien tingut l’ocasió d’exiliar-se i no ho havien fet. Fins i tot, n’hi ha alguns que havien arribat a passar la frontera francesa i, al cap de poc temps, havien retornat, convençuts que no els passaria res de greu. Sens dubte, tots ells s’havien cregut la propaganda franquista, repetida insistentment, conforme que aquell que no hagués comès cap “delicte de sang” no havia pas de témer res.

    Un exemple ben clar de tot això, és el d’Agustí Espinalt i Sanllehí, que havia estat regidor, per ERC, de l’ajuntament republicà abans de la guerra. Decidí quedar-se a Manresa quan l’entrada de les tropes franquistes, a diferència d’altres antics càrrecs públics municipals que sí marxaren cap a l’exili. Aquesta decisió li costà ser un dels primers manresans en ser afusellat al Camp de la Bota. Cal tenir present que un decret del govern franquista havia ordenat l’empresonament dels principals càrrecs públics de l’Estat republicà “como autores de los delitos de lesa pàtria, usurpación de poder i alta traición a España”. Sens dubte, Agustí Espinalt no cregué que la repressió pogués arribar, d’aquesta manera irreparable, tant avall de l’escala jeràrquica, malgrat que les acusacions formals que se li feren tinguessin aparentment un altre caire.

    En aquest sentit, resulta ben evident al llarg de la consulta dels diferents sumaris judicials, que la simple pertinença a un partit polític, sindicat, o qualsevol altra organització republicana i/o d’esquerres (com ara el Socors Roig Internacional) era motiu suficient, per si sol, per a un càstig sever. I, a la pràctica, des del Tribunal s’interpretava com a confirmació, o si més no de factor d’agreujament, de què les acusacions contra el condemnat havien de ser considerades com a certes. És una constant en les declaracions dels denunciants i dels  testimonis de l’acusació l’èmfasi, fins i tot reiteració, amb què es remarca el caràcter esquerrà i/o revolucionari dels condemnats.

    Aquest fet denota un cop més el caràcter indiscriminat d’aquesta repressió, ja que afectà persones amb molt poca significació política i sindical, mentre que els principals dirigents havien fugit cap a l’exili. I fa més significativa l’aparent deixadesa de determinats números de la guàrdia civil o de d’altres forces de seguretat que, sovint, confonen conceptes com “comunista”, “anarquista”, “catalanista/separatista”... Així, una persona pot ser, al mateix temps, segons diferents informes policials, militant de la CNT, de la UGT, d’Estat Català..., o bé s’afirma que la FAI era un “partido político”. Tot plegat demostra, per si quedava cap dubte, que el més important era etiquetar l’acusat de “rojo” i castigar-lo com a tal.

    De la mateixa manera, la majoria de gent més clarament implicada en delictes de sang a la rereguarda, també havien tingut l’ocasió de passar la frontera francesa abans de l’arribada de les tropes franquistes. És una constant en molts sumaris citar els noms d’Antoni Camps –que moriria al camp d’extermini nazi de Mauthausen-, Miquel Casanovas o Mauro Maroto, tots ells fugits a l’exili, com a màxims responsables, juntament amb l’executat Josep Casasayas, dels assassinats de l’inici de la guerra. Per tant, ja era motiu de condemna per l’acusat si es podia establir o suposar que hagués tingut cap mena de lligam o relació amb algun dels noms citats anteriorment.

    També és cert que, en d’altres casos, els acusats no havien tingut l’oportunitat de marxar cap a l’exili, ja que havien estat fets presoners al front per part de l’exèrcit franquista i tancats en camps de concentració. Uns quants d’ells, havien estat alliberats al cap d’un cert temps d’acabada la guerra i, al retornar a Manresa, havien estat denunciats per gent que els havia reconegut pel carrer. D’altres, ja no passaren el procés depurador d’aquests camps de concentració i foren traslladats directament a la presó, sota el pes de greus denúncies generades ja des dels seus llocs d’origen.

    Una altra característica deshumanitzadora d’aquests judicis sumaríssims és la manca d’informació que pateixen tothora els familiars dels condemnats. Sovint, s’assabenten de la mort del seu ésser estimat quan viatgen a Barcelona a visitar-lo a la presó i els guàrdies els hi diuen que no cal que tornin ni que li portin res més. En la major part dels casos, els familiars desconeixen el lloc exacte on va ser enterrat. Sens dubte, això formava part també de l’esperit venjatiu i de l’opressió, també psicològica, que la repressió franquista imposava sobre la població considerada com a “no afecta”.

    Crida també l’atenció la condemna a mort i posterior afusellament de tres germans: Pere, Narcís i Lluís Iglésias Bosch. Aquest darrer, tenia només 18 anys en el moment del seu afusellament i és el més jove dels 30 executats. Un altre cas a ressaltar és el de Marià Riera Arola: condemnat inicialment a 20 anys de presó, se li obrí, força temps després i amb semblants acusacions que l’anterior, un nou procés sumaríssim que comportà el seu afusellament el juliol del 1943.

    En tot cas, al llarg d’aquests processos, farcits moltes vegades d’acusacions sense proves fefaents, queda palesa la voluntat de les autoritats franquistes de “netejar”, de manera exemplar, violenta i admonitòria, la  societat que havia de viure –i sobreviure- sota la dictadura. D’aquesta manera, els hi seria més fàcil dominar-la durant un llarg període de temps.

    A continuació, llistem els noms i les circumstàncies de les víctimes mortals.

    Relació de persones residents a Manresa que van ser executades al Camp de la Bota


    CASASAYAS REBORDOSA, JOSEP 
    Envernissador. 30 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut a Manresa.
    Un cop començada la guerra, fou membre del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, del qual fou sots-cap del Departament d’Investigació i Vigilància, sota les ordres d’Antoni Camps. Abans de marxar al front, fou membre de la policia urbana de la ciutat.
    Detingut a Barcelona el 26 de juliol del 1939. Diversos testimonis de familiars i coneguts d’Isidre Alabern, Jaume Tomàs, Jaume Tanyà, i  Lluís Sarret, tots ells víctimes mortals de la repressió a la rereguarda republicana, acusen a Josep Casasayas d’estar implicat en els seus assassinats, com a cap que havia estat de les patrulles de control del Comitè.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 7 de setembre del 1939. Afusellat el 14 de maig del 1940.
    CAYUELA CAYUELA, JOSÉ
    Mecànic i Xofer. 32 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut a Carboneras (Almeria). Resident a Manresa.
    Segons el sumari, se l’acusa de la confiscació de diversos vehicles a la zona d’Artés i Avinyó, d’anar armat i de conduir l’anomenat “cotxe de la mort”. José Cayuela, com a darrera protesta, es negà a signar la notificació formal de la seva sentència de mort la mateixa matinada en què el van afusellar Poc abans d’aquest fet, escriu una carta d’acomiadament a la seva família, la qual mai pogué esbrinar el lloc on fou enterrat.
    Data inici del sumaríssim d’urgència: 19 d’abril del 1939. Afusellat el 16 de juliol del 1939.
    CENZANO MÓRA, ANTONI
    Mecànic i taxista. 49 anys. Nascut a Ràfol de Salem (Alacant) i resident a Manresa.
    Segons el sumari, se l’acusa d’haver participat en diversos assassinats a la rereguarda republicana i de conduir el vehicle que portava els detinguts fins el lloc de la seva mort. Reconeix haver-ho fet en el cas de l’assassinat, al cementiri de Manresa, de Jaume Casals, Alfredo Diez i Antoni Orriols, tot i que sempre nega haver disparat contra ningú. Identifica un dels que va assassinar als anteriors: Florenci Clariana. Antoni Cenzano també és acusat d’haver fet el mateix amb els assassinats, també al cementiri, d’Isidre Alabern, Josep Galobardes, Pere Palomera, Joan Autonell i Francesc Blanch.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 17 de febrer del 1939. Afusellat l’onze de maig del 1939.
    DORCA HURTET, FRANCESC
    Paleta. 40 anys. Membre de la CNT. Segons Joan Corbalán Gil, en el llibre “Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956)”, fou acusat de ser milicià del Comitè i de ser l’encarregat de portar els cossos dels assassinats al cementiri.
    Data inici del judici: 6 de juny del 1939. Afusellat el 18 de juliol del 1939.
    ESPINALT SANLLEHÍ, AGUSTÍ
    Joier. 55 anys. Militant d’ERC. Regidor de l’Ajuntament republicà de Manresa amb anterioritat a l’esclat de la Guerra Civil. Nascut i resident a Manresa.
    Segons el sumari diversos testimonis, comerciants de la ciutat, l’acusen oficialment d’haver comprat joies robades, procedents de requises fetes per milicians antifeixistes durant la guerra. Alguns d’aquests testimonis l’incriminen també d’haver denunciat un capità de l’exèrcit i d’haver anat a presenciar el seu afusellament.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 4 de març del 1939. Afusellat el 27 d’abril del 1939.
    FARRÀS PUIGMARTÍ, JOSEP
    Contramestre. 45 anys. Nascut a Monistrol de Calders i resident a Manresa. Militant de la CNT. President del Sindicat Local de Contramestres.
    El 29 de maig del 1939 és traslladat, procedent de la presó de Manresa, a La Model de Barcelona. Segons fonts familiars, fou víctima d’una venjança personal per motius laborals. Segons aquestes mateixes fonts, poc després de l’afusellament de Josep Farràs, el seu denunciant, de Santpedor, es presentà al domicili familiar per demanar disculpes de la seva acció, tot dient que només el volia “escarmentar” i no pas que el matessin.
    Afusellat el 19 d’octubre del 1939.
    GARCIA NAVARRO, JOSÉ
    Jornaler. 22 anys. Nascut a Mojácar (Almeria) i resident a Manresa. Segons Joan Corbalán (op. cit.), fou acusat de robatori a mà armada i assassinat.
    Jutjat el 17 de març del 1943. Afusellat el 31 de març del 1943.
    GONZÀLVEZ GONZÀLVEZ, ANTONI
    Miner. 40 anys. Nascut a Santa Fe de Mondejar (Almeria) i resident a Manresa. Membre de la CNT.
    Segons fonts familiars, fou acusat de ser el conductor del cotxe de la FAI de les mines de Súria durant els fets revolucionaris del 1936. Al final de la guerra, s’exilià a França però retornà al cap de poc temps. Fou detingut al seu domicili manresà (El Poal), empresonat primer a Manresa i després, amb data de 3 de maig del 1939, a la Model.
    Afusellat el 10 de juliol del 1940.
    IGLÉSIAS BOSCH, LLUÍS
    Mecànic. 18 anys. Militant de les Joventuts Llibertàries de la CNT. Nascut a Riudarenes i resident a Manresa.
    Segons el sumari, fou acusat d’haver realitzat atracaments, juntament amb el seu germà Narcís, a qui havia acompanyat en la seva fugida de les autoritats franquistes. Al seu torn, Lluís Iglésias s’havia evadit anteriorment del camp de concentració de Cervera. En el judici, reconeix haver fet serveis de guàrdia i vigilància pel Comitè Revolucionari de Manresa, tot i que nega haver participat en cap acte violent.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 5 de juny del 1939. Afusellat el 18 d’octubre del 1939.
    IGLÉSIAS BOSCH, NARCÍS
    Sabater. 23 anys. Militant de la CNT-FAI, segons informe de l’alcalde de Manresa. Nascut a Riudarenes i resident a Manresa.
    Segons el sumari, fou acusat d’haver realitzat atracaments, juntament amb el seu germà Lluís, després d’haver fugit d’un intent de detenció per part de les autoritats militars franquistes. En el judici, reconeix haver fet serveis de guàrdia i vigilància pel Comitè Revolucionari de Manresa, tot i que nega haver participat en cap acte violent.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 5 de juny del 1939. Afusellat el 18 d’octubre del 1939.
    IGLÉSIAS BOSCH, PERE
    Electricista. 31 anys. Militant de la CNT-FAI, segons la delegació de la Falange a Manresa, i militant de la UGT, segons informe de l’alcalde de Manresa. Nascut a Arbúcies i resident a Manresa.
    Segons el sumari, fou acusat de ser un dels milicians del Comitè que havia participat en actes violents a la rereguarda republicana. Anteriorment a l’inici del sumari, es trobava presoner al camp de concentració d’Horta, pel fet d’haver anat voluntari al front.
    Data inici del sumaríssim d’urgència: 29 de setembre del 1939. Afusellat el 28 de juny del 1940.
    JORDANA SUCARRAT, RAMON
    Escorxador i jornaler de la construcció. 33 anys. En el judici, declara que era militant de la UGT abans de la guerra i, un cop començada, de la CNT-FAI. Nascut a Santpedor i resident a Manresa.
    Detingut, al finalitzar la guerra, al camp de concentració d’Avilés (Astúries). Reconeix haver estat milicià del Comitè de Manresa i que, gràcies a això, havia salvat diverses persones de ser assassinades. En canvi, l’alcaldia de Santpedor, la secció local de la Falange i alguns particulars l’acusen d’haver participat, l’estiu del 1936, en assassinats de persones del poble.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 31 de maig del 1939. Afusellat el 27 de març del 1940.
    JOU REAL, FRANCESC
    Comerciant. 41 anys. Nascut a Peramola i resident a Manresa. Membre del PSUC i la UGT. Segons Joan Corbalán (op. cit.), fou acusat de ser un dels milicians del Comitè.
    Jutjat el 22 d’abril del 1939. Afusellat el 17 de maig del 1939.
    LINARES VERDÚ, BLAS
    Forner. 21 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut a Alcoi i resident a Manresa.
    Milicià del Comitè de Manresa. Al final de la guerra, s’exilià cap a França però retornà aviat. Fou reconegut per familiars de Jacint Vers com un dels milicians que l’havien anat a detenir a casa seva i se l’havien emportat i assassinat a la carretera del Pont de Vilomara, després d’haver-lo maltractat greument, el juliol del 1936.
    Un cop coneguda la seva sentència de mort, Blas Linares i la seva mare, escriuen sengles cartes tot demanant clemència a les autoritats franquistes. Igualment, es negà a signar la notificació formal d’aquesta sentència la mateixa matinada en què el van afusellar.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 31 de maig del 1939. Afusellat el 5 de juny del 1940.
    LLOP ESTUPIÑÀ, CEFERÍ
    Adober. 23 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut i resident a Manresa.
    Al final de la guerra, s’exilià a França però tornà aviat. Denunciat per un company de feina i per un veí d’escala d’haver fet guàrdies com a milicià del Comitè de Manresa davant l’edifici del Casino, i d’haver participat en l’assalt del convent de les Dominiques. Segons fonts familiars, aquestes acusacions eren simples enveges. La mateixa matinada del seu afusellament envia una carta a la seva família on proclama la seva innocència.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 28 d’abril del 1939. Afusellat el 9 d’agost del 1939.
    MAJÓ VIÑAS, ISIDRE
    Cuiner. 37 anys. Nascut a Manresa i resident a la Seu d’Urgell en el moment d’esclatar la guerra. Membre de la CNT.
    El juliol del 1936 passà a treballar com a cuiner del Comitè de La Seu d’Urgell. Segons el sumari, és acusat d’haver delatat l’industrial manresà Miquel Cura, qui juntament amb el seu fill Enric, havien viatjat fins a La Seu amb la intenció de passar la frontera. Tots dos foren detinguts i assassinats als afores de la població.
    A primers del 1939, Isidre Majó fou internat en un camp de concentració de presoners de guerra a la província de Càceres. En sortí, amb llibertat provisional, el 17 de maig del 1939. Fou detingut poc després d’haver retornat a Manresa.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 21 de juny del 1939. Afusellat el 23 de juliol del 1940.
    MARTINEZ FUSTER, VICENTE
    Pagès. 47 anys. Nascut a Cortes de Pallars (València) i resident a Manresa. Segons Joan Corbalán (op. cit.), fou acusat de robatori a mà armada i assassinat.
    Jutjat el 17 de març del 1943. Afusellat el 31 de març del 1943.
    MUNILL CUEVAS, ANTONI
    Fonedor. 32 anys. Militant dels Sindicats d’Oposició. Nascut a Lleida i resident a Manresa.
    Segons el sumari, fou milicià del Comitè de Manresa. El setembre del 1936 marxà voluntari al front amb els soldats i milicians del Batalló de Metralladores de la ciutat. Assolí el grau de tinent de l’exèrcit republicà. Al final de la guerra, s’exilià a França però retornà al cap de quatre mesos. Fou internat en el camp de concentració d’Igualada i jutjat “por haber sido oficial del Ejército Rojo”. En el judici, dos testimonis manresans, cap d’ells directe, l’incriminen en l’assassinat d’Ignasi De Puig, l’estiu del 1936. El 26 de juny, els seus companys de treball de la Fundició Ubach escriuen una carta tot certificant la bona conducta i la honradesa d’Antoni Munill i que, tanmateix, no serà tinguda en compte per les autoritats franquistes.
    Data inici del sumaríssim d’urgència: 29 d’agost del 1939. Afusellat el 9 de juliol del 1940.
    NAVARRO VILARDELL, MIQUEL
    Forner. 25 anys. Militant de la UGT. Nascut a Barcelona i resident a Manresa.
    El 1939 es troba empresonat al camp de concentració de presoners de guerra de San Marcos, a Lleó. Traslladat a la presó Model de Barcelona. Segons el sumari, és acusat de ser un dels milicians del Departament d’Investigació i Vigilància del Comitè de Manresa, de cremar les imatges de l’església de l’Hospital, i d’haver participat en l’assassinat dels manresans Ignasi De Puig i Jaume Casals.
    Data inici del sumaríssim d’urgència: 25 de febrer del 1939. Afusellat el 14 de juliol del 1939.
    NEGRETE IBÁÑEZ, JOSÉ
    Obrer de la Pirelli. 40 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut a Torquemada (Palència) i resident a Manresa.
    Milicià voluntari de la columna “Tierra y Libertad”. Tancat durant quatre mesos al camp de concentració de presoners de guerra de Camposancos-La Guardia (Pontevedra). Fou detingut al retornar a Manresa. Segons el sumari, és acusat d’haver actuat com a milicià del Comitè de Manresa, d’haver participat, el juliol del 1936, en el saqueig de l’església de Sant Domènec i en els assassinats del capellà Pere Vintró i del caputxí pare Oriol de Barcelona. 
    Data inici del sumaríssim d’urgència: 22 d’agost del 1939. Afusellat el 8 de juliol del 1940.
    PELLICER MUNTANER, URGELL
    31 anys. Nascut a Súria i resident a Manresa. Segons Joan Corbalán (op. cit.), era militant del PSUC, i tenia la condició de militar i Guàrdia d’Assalt.
    Jutjat el 22 d’abril del 1940. Afusellat el 7 de novembre del 1940.
    PERARNAU BACARDÍ, JOSEP
    Baster. 26 anys. Militant del POUM. Nascut a Manlleu i resident a Manresa. Fou, cronològicament, el darrer manresà en ser afusellat.
    Segons el sumari, al finalitzar la guerra, s’exilia a França, a la zona de Grenoble. A finals del 1943 ingressa al maquis, dins el grup anomenat “Unión Nacional”, de tendència comunista. Proveït amb documentació falsa, passà la frontera clandestinament i s’instal·là a Barcelona, on fou detingut arran d’un atracament a la fàbrica de cerveses Moritz, fet amb motiu de recaptar fons per la lluita guerrillera antifranquista.
    Afusellat el 15 d’octubre del 1944.
    RIERA AROLA, MARIÀ
    Pagès. 35 anys. Nascut a El Pont de Vilomara i Rocafort i resident a Manresa.
    Segons el sumari, fou detingut en el seu domicili de Manresa. Com a factor agreujant, s’assenyala en l’informe policial que s’hi ha trobat una bandera catalana. Acusat de ser milicià del Comitè de Manresa, amic personal del seu primer president Nònit Puig i d’estar implicat en l’assassinat del metge Isidre Alabern. En el judici, al·lega que ell solament acompanyava el dr. Alabern, que tenia permís del Comitè per sortir diàriament de la presó de Manresa, en les seves visites mèdiques i que havia estat el primer sorprès en assabentar-se del seu assassinat quan un matí l’havia anat a buscar, com sempre, a la presó.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 17 de febrer del 1939. Condemnat a 20 anys de presó. Dos anys després, Marià Riera tornà a ser jutjat a conseqüència de canvis en el testimoniatge de la vídua del dr. Alabern, de l’acusació de dos veïns de Rocafort (un d’ells, l’alcalde) d’haver efectuat registres en els seus domicilis l’estiu del 1936, i d’un veí de Manresa que l’implicà en assassinats a la rereguarda republicana. Marià Riera presentà avals a favor seu, del mossèn i un altre veí del poble de Rocafort, que al capdavall no li serviren per evitar l’execució de la seva condemna a mort, com tampoc serví la súplica de clemència que el seu pare adreçà a les autoritats franquistes.
    Data inici “sumarísimo ordinario”: 1 de juliol del 1941. Afusellat el 14 de juliol del 1943.
    RUESTRES BARTRA, MANUEL
    Mecànic i xofer. 46 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut a Torres de Segre i resident a Manresa.
    Segons el sumari, el 1938 passà a la zona franquista. S’acabà establint a Saragossa, on fou reconegut per un veí de Sant Salvador de Guardiola que l’acusà d’haver estat membre del Comitè d’aquest poble i d’estar implicat en assassinats a la rereguarda republicana. Posteriorment, altres veïns de Sant Salvador i de Manresa confirmaren aquesta versió i que Manuel Ruestre era el conductor del vehicle on s’emportaven els detinguts abans de matar-los.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 10 d’abril del 1939. Afusellat el 17 d’octubre del 1939.
    RUIZ LÓPEZ, MATIES
    Guarnicioner. 37 anys. Nascut a Gandesa i resident a Manresa. Membre de la CNT i el PSUC. Segons Joan Corbalán (op. cit.), fou acusat de ser un dels milicians del Comitè.
    Jutjat el 14 de juny del 1940. Afusellat el 9 de juliol del 1940.
    SOLER LLORENS, JAUME 
    Mestre. 49 anys. Militant de la CNT-FAI, del Sindicat de Professions Liberals. Nascut a La Vila Joiosa (Alacant) i resident a Manresa durant la guerra.
    Acusat d’estar implicat en assassinats, a la rereguarda republicana, de persones de Castellgalí, d’on fou secretari municipal. També, de ser el responsable de la custòdia de la gent empresonada als baixos de l’edifici del Casino, seu del Comitè de Manresa.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 12 de juny del 1939. Afusellat el 15 de novembre del 1939.
    VILANOVA VILA, JOSEP
    Pagès. 40 anys. Membre de la Unió de Rabassaires. Nascut a Santa Maria d’Oló i resident a Manresa.
    Segons Joan Corbalán (op. cit), fou acusat de ser un dels milicians del Comitè.
    Jutjat el 12 d’abril del 1939. Afusellat el 13 de maig del 1939.
    VILASECA VILATIMÓ, JOAN
    Torner de la Pirelli. 29 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut i resident a Manresa.
    Al final de la guerra, s’exilià a França, però tornà al cap de poc temps ja que la seva dona estava en estat. Un cop retornat, s’adreçà a la Pirelli per tal de sol·licitar el seu reingrés. Un cop dins l’empresa, fou detingut per la policia, avisada per la direcció de la fàbrica, i passejat, amb els braços lligats a l’esquena, per totes les naus com a escarment i advertència davant la resta de treballadors. Segons el sumari judicial, directius i enginyers de la Pirelli l’acusaren de “revolucionari” i “perillós”. Un veí l’acusà de participar en una txeca, de la qual no és té constància de la seva existència real, que estaria situada al convent de Sant Francesc, aleshores seu del PSUC i la UGT. L’alcaldia de Manresa accedí a tramitar una petició de clemència per part del sogre de l’acusat que, al capdavall, no serví per aturar l’execució de la sentència a mort. Poc abans de ser afusellat, Joan Vilaseca escriví una carta a la seva dona on, entre altres coses, li demana que expliqui a la seva filla, nascuda mentre estava empresonat, que ell és innocent de tots els actes que li imputen.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 20 de maig del 1939. Afusellat el 28 d’octubre del 1939.

    Executats al Camp de la Bota que en algunes relacions han aparegut com a residents a Manresa i estaven domiciliats a d’altres municipis:

    PRAT ARTIGAS, JOAN
    36 anys. Nascut a Sant Vicenç de Castellet i resident a Santpedor.
     Al finalitzar la guerra, s’amagà en una casa de pagès de Fonollosa. Denunciat, és detingut per una patrulla de la Falange i interrogat, a Manresa, per Francesc Gual, cap de la Guàrdia Urbana. Informes de l’alcaldia i la Falange local de Santpedor l’acusen d’haver estat membre del Comitè del poble i d’haver participat en el saqueig de l’església i en l’assassinat d’un vilatà.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 2 de març del 1939. Afusellat el 26 de maig del 1939.
    SORS SOLÀ, JOAN
    Pagès. 30 anys. Militant de la CNT-FAI. Nascut a Manresa.
    Segons el sumari judicial, era veí de Calders, d’on marxà a viure a Cerdanyola. A l’inici de la guerra, retornà a Calders i formà part del Comitè del poble. Malgrat no es té constància que participés en cap assassinat –fins i tot, l’informe de l’alcaldia de Calders diu que “parece incapaz de realizar actos criminales”- se l’acusa de còmplice. Posteriorment, és nomenat guàrdia d’assalt i se’l relaciona amb actes violents que tingueren lloc a Moià i Sant Hilari, malgrat que tampoc es té constància directa de la seva participació.
    Afusellat el 10 de juliol del 1940.
    TORRES ESTRADA, FERRAN
    Pagès. 43 anys. Militant d’ERC i membre de la Unió de Rabassaires. Nascut i resident a Sant Martí de Torroella.
    Acusat d’haver repartit terres de la finca de “Les Torres” entre diversos pagesos. També d’haver fet retirar les campanes de l’ermita d’aquesta finca i d’haver format part del Comitè d’aquest poble, aspectes que l’acusat negà. No se’l relacionà directament amb cap delicte de sang, però els informes negatius de l’alcalde i del cap de la Falange de l’actual Sant Joan de Vilatorrada resultaren determinants.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 30 de novembre del 1939. Afusellat el 10 de juliol del 1940.
    VILA BRANZUELA, CELESTÍ
    Pagès i paleta. 34 anys. Membre de la Unió de Rabassaires. Nascut i resident a Santpedor.
    Havia estat detingut pels fets del 6 d’octubre del 1934. Membre del Comitè de Santpedor i després regidor d’Agricultura del Consell Municipal. Al finalitzar la guerra, s’amagà a la casa de pagès dels seus sogres, on fou descobert per la guàrdia civil l’1 de novembre del 1939. Tancat a la presó de Manresa i traslladat posteriorment a la Model de Barcelona. Informes molt negatius de l’alcalde, cap de la Falange i alguns propietaris del poble. Acusat d’haver amenaçat de mort, després de les eleccions del febrer del 1936, al fill de l’empresari per qui treballava, el qual fou assassinat l’estiu del 1936. Tres dies abans de ser afusellat, escriu una carta a la seva dona on demostra desconèixer la imminència de la seva execució.
    Data inici sumaríssim d’urgència: 14 de novembre del 1939. Afusellat el 13 de maig del 1940.

    Relació de persones nascudes a Manresa, residents a altres localitats, que van ser també executades al Camp de la Bota

    (dades extretes del llibre “Justícia, no venjança. Els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1956”, de Joan Corbalán Gil. Cossetània Edicions, 2008)
    FAINÉ CAMPRUBÍ, RAMON
    30 anys. Solter. Mecànic. Veí de Sallent. Afiliat al PSUC. Executat el 21-10-1939.
    JORBA GRIÑÓ, DOMÈNEC
    51 anys. Casat. Ferroviari. Veí de Caldes de Montbuí. Afiliat al PSUC. Executat el 22-4-1939
    MUNILL MATARÓ, ANTONI
    54 anys. Casat. Contramestre. Veí de Sabadell. Afiliat a la CNT? Participà en el Comitè Revolucionari i fou regidor de l’Ajuntament. Executat el 26-6-1940
    PONS VALL, JACINT
    49 anys. Casat. Lampista. Veí de Mataró. Afiliat a la CNT. Executat el 27-10-1939
    PUIG ALEGRE, GUSTAU ESPARTACUS
    38 anys. Solter. Teixidor. Veí de Terrassa. Afiliat a CNT/UGT-PSUC. Participà en el Comitè Revolucionari i fou regidor de l’Ajuntament. Executat el 14-4-1942
    ROS GUIX, MIQUEL
    33 anys. Casat. Ferroviari. Veí de Vic. Afiliat al PSUC.Executat el 9-7-1940
    ROVIRA ESPARBÉ, JOAN
    30 anys. Solter. Cambrer. Veí de Barcelona. Afiliat a la CNT. Executat el 1-8-1939
    SERRA FILLET, ANTONI
    39 anys. Casat. Filador. Veí de Sabadell. Afiliat a la CNT-FAI. Executat el 3-7-1942
    SERRA GIRIBERT, LLUÍS
    36 anys. Casat. Sabater. Veí d’El Prat de Llobregat. Va participar al Comitè Revolucionari i fou alcalde d’aquesta ciutat de l’octubre del 1936 al febrer del 1937. Militant del PSUC. Executat el 18-11-1939.
    TORT OLLER, MIQUEL
    26 anys. Casat. Maoner. Veí de Palau-Solità i Plegamans. Afiliat a la CNT. Participà al Comitè Revolucionari. Executat el 2-4-1940.





    Las ‘11 rosas’ fusiladas en el Camp de la Bota

    • El Arxiu Històric de La Mina ha liderado la edición de un vídeo que recuerda a las únicas mujeres que fueron fusilada en el parapeto del Besòs




    Las ‘11 rosas’ fusiladas en el Camp de la Bota
    Placa de recuerdo a las 11 fusiladas del Camp de la Bota (LV)


    “Esta mañana a las cinco me van a fusilar”, escribía en su carta de despedida la primera catalana en ser ejecutada por el Franquismo, horas antes de su muerte. El testimonio fue recuperado gracias al hallazgo de la misiva de Carme Claramunt, a la que, por desgracia, siguieron al paredón del parapeto del Camp de la Bota otras 10 mujeres de distintas edades y procedencias que también fueron fusiladas. Fueron las únicas mujeres de un listado de ejecuciones fundamentalmente masculino, con alrededor de 1.700 hombres en la lista.
    A todas ellas ha querido rendir homenaje el Arxiu Històric del Camp de la Bota i La Mina, encabezado por el activista vecinal Josep Maria Monferrer, que ha liderado la edición de un vídeo que recuerda la historia de esas 11 mujeres y que trata la represión femenina tras la Guerra Civil.
    El audiovisual, preparado durante meses, se estrenó hace escasas semanas en la Biblioteca Font de La Mina y desde entonces no ha dejado de participar en ‘bolos’. “El vídeo ha tenido un gran recibimiento y despierta muchas emociones. Tiene documentos sobrecogedores. Lo hemos presentado ya en distintos actos y entidades y nos están pidiendo que lo hagamos en otras tantas”, explica este profesor jubilado y vecino de La Mina.
    Se trata de 45 minutos de vídeos que repasan el encarcelamiento y ejecución de mujeres sobre todo en los primeros años del Franquismo. También aborda el trato que el régimen daba al género femenino, con especial atención en las 11 mujeres que fallecieron en el Camp de la Bota: Carme Claramunt, Eugènia González, Cristina Fernàndez, Ramona Peralba, Dolors Giorla, Magdalena Nolla, Elionor Malich, Virgínia Amposta, Asumpció Puigdelloses, Inés Giménez y Neus Bouza. La producción, liderada por Monferrer i el Arxiu pero elaborada con la colaboración de personas como el historiador Emili Ferrando o entidades de Sant Adrià y Barcelona, cuenta con imágenes, textos y cartas escritas por las mujeres antes de ser ejecutadas.


    Camp de la Bota

    • Castell del Camp de la Bota
    • Monument a la memòria del Camp de la Bota
    Entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, on avui hi ha els terrenys del Fòrum es trobava el Camp de la Bota un espai aïllat sense construccions. Va ser un terreny ideal, al costat de la ciutat però suficientment aïllat i despoblat perquè els francesos, durant la Guerra del Francès (1808-1814), instal·lessin allà un camp de pràctiques de tir.
    Posteriorment, cap a 1858 és va construir un castell militar, el Castell del Camp de la Bota o de les Quatre Torres pel capità general de Catalunya, Juan Zapatero. L'edifici es va convertir en l'Escola de Pràctica d'artilleria fins a l'inici de la Segona República. El sorral del Camp de la Bota, disposava d'un parapet o mur de tres metres d'alt per quaranta de llarg, on és realitzaven les pràctiques de tir.
    De les més de 3.000 persones que van ser executades a Catalunya un cop acabada la guerra, 1.717 ho van ser en aquest lloc. Aquest espai va ser utilitzat com a lloc d'afusellament primerament per les autoritats republicanes durant la guerra civil. Allà arribarien a ser executats quaranta-quatre militars rebels el setembre i l'octubre del 1936, i posteriorment es documenten que entre 1939 i 1952 1.706 homes i 11 dones van ser afusellades pel règim franquista, en una planificada operació de repressió d'estat a partir de judicis sumaríssim, consells de guerra fraudulents sense cap garantia legal.
    El 14 de febrer de 1939, només dinou dies després de la caiguda de Barcelona, l'advocat i diputat Eduardo Barriobero va tenir el dubtós honor de ser el primer afusellat al Camp de la Bota a mans de les tropes franquistes. El compliment de les condemnes de mort es portava a terme tan aviat com es rebia el "enterado" del dictador general Franco. Els republicans eren traslladats en grups des de la presó Model de Barcelona o la Presó de dones de les Corts al Camp de la Bota on els esperava un piquet de la Guàrdia Civil per complir la sentència.
    L'aleshores vicari de Sant Adrià de Besòs , mossèn Pere Ribot, recordava com a les matinades de 1941 " El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven a els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia".
    Les darreres execucions van Tenir lloc el 14 de març de 1952 , tretze anys després d'acabada la Guerra Civil. Van ser morts zinc dels integrants del grup anarquista Talió (Pere Adrover , Jordi Pons, Josep Pérez , Genís Urrea i Santiago Amir ) acusats d'una sèrie d'atracaments .
    Els sentenciats a la pena capital eren nou , però la pressió internacional , sobretot de França ( André Breton , Jean Pau Sartre , Albert Camus ) va aconseguir escurçar la llista . A mes, el bisbe de Tolosa va fer saber que no és traslladaria a Barcelona amb ocasió del Congrés Eucarístic Internacional si no s'acabava el sagnant reguitzell de morts.
    COLOMENCS AFUSELLATS AL CAMP DE LA BOTA
    • Santiago Diego Clavero, 55 anys, afusellat el 26 de març de 1939.
    • Lorenzo Ros Paisa, afusellat el 28 de maig de 1939
    • Juan Campos Miñarro, executat el 6 de juliol de 1939
    • Pascual Millares Soler, afusellat el 2 d’agost de 1939
    • Juan Pablo José, executat el 8 d’agost de 1939
    • Celestí Boada Salvador, afusellat el 18 d’octubre de 1939
    • José Muro Arias, afusellat el 25 d’octubre de 1939
    • Joan Pla Aulet, afusellat el 4 de novembre de 1939
    • Alberto Riquelme Almarcha, afusellat el 4 de novembre de 1939
    • Pedro Alfaro Sacasa, afusellat el 12 de juny de 1940
    • Esteban Barrot Brell, afusellat el 6 de juliol de 1940
    • Manuel Campeny Pueyo, afusellat  el 29 de juliol de 1940
    • Pelayo Giménez Palacios, afusellat el 14 de novembre de 1940
    • Hilario Martínez Alarcon, afusellat el 4 de juny de 1943
    • Eduardo Grau Estiarte, afusellat el 8 de juliol de 1943
    • Pedro Blasco Pascual, afusellat el 29 de juliol de 1943
    • Juan Hernandez Lizan, afusellat el 25 de febrer de 1946



    Publicat per a
    Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)