diumenge, 26 de febrer de 2017

SETANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 8 ANYS AL CARRER!

http://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com.es/2017/02/setanta-vuitena-concentracio-veritat.html


dilluns, 20 de febrer de 2017



Veure i descarregar aquí


D’ençà que vam començar aquest feixuc i necessari camí de la veritat, la justícia i la reparació la força dels versos ens ha acompanyat. Amb rima i sense, amb una càrrega de profunditat a l'epicentre de les emocions, aquella que et fa tancar els ulls amb llàgrimes contra la impunitat i posa la seva diana al centre del cor. Una poesia on totes i tots ens trobem en germanor i on la raó es fa pell, un embolcall de milions de cèl·lules de tot origen i procedència amb fites comunes. Per uns segons ens mirem d’una altra manera, deslligats de les nostres esclavituds, elevats sobre el pragmatisme interessat de les realitats estressants, viatjant al món dels valors purs on tots tornem a la innocència. Poemes de plors, poemes de punys enlaire, de trencament de cadenes i imposicions, de somriures i riures, d’indignacions, de construccions, de victòries perdudes i per conquerir. Un corrent elèctric que ens traspassa i passa d’unes a altres i esclata en aplaudiments sentits per fer-nos durant un instant preciós, lliures.

Aquest recopilatori és un gràcies interminable a totes les companyes i companys que han prestat la seva veu i que amb tot tipus d’accent s’han despullat per mostrar la Veritat davant d’un públic que ignora que vivim en un dèficit de justícia asfixiant. Per sobre de la seva vergonya i la por escènica, molt per sobre del desvergonyiment i el terror d’un estat que ens nega el pa i la sal.

Trobem que aquestes lectures són necessàries encara que no sempre faci referència a la nostra memòria, perquè tracten de drets de memòries que no ens poden ser alienes, ja que són també les nostres lluites per la justícia universal i els drets humans. Són passats que no volen marxar i presents d’impunitats, de dolors i malalties d’un món on el pas del temps no és progrés. Lletres d’emancipació i solidaritat convertides en flors que encara no donen fruits i que ens connecten en el fil del temps dels vençuts de la terra. Paraules que ens fan responsables de no deslligar-nos de la injustícia que ens envolta. 

Per les collites dels camps que haurem de conrear plegats, companyes i companys, continuem.



























Ens digueren venjatius

els vencedors als vençuts

Ens digueren rancuniosos
els repressors als represaliats

Ens digueren interessats
els lladres als espoliats

Ens digueren assassins
els botxins a les víctimes


Ens digueren reconciliació
però volien dir claudicació

Ens digueren tantes coses
que no tindran mai perdó


No oblidem!










































I després de molt somiar-la va arribar la República amb la promesa de llibertat i progrés, amb molts anhels d'esperança i emancipació per a la classe treballadora, les dones i els pobles. Un somni trencat per la força de les armes feixistes.


A la República

Vendrá un día
de membrillos al sol,
de colmenas hirvientes,
de naranjas abiertas
y puños cerrados
por última vez
contra la sien.

Vendrá un día
de cipreses ateos,
de millones de vivos,
de gozos sin sombras,
de tierra sin parias,
montañas sin nieve
y banderas arriadas.

Vendrá la memoria
de los olvidados,
se borrará el trazo
azul, negro, rojo,
de los censores.
Todo será lo que fue
en cada caso.
El tiempo fluirá,                              
como quería Heráclito,
en río incesante
de historias fundidas
que empezarán cada instante
sin que nadie las cuente
ni las escriba.

Vendrá una hora
fuera de horario,
habrá debate sin portavoces,
noticia sin periodistas,
saber sin profesores:
se cerrarán las fábricas
de opiniones.

Vendrán de ida las ideas,
se irán de vuelta
los idearios,
huirán las palabras
de los diccionarios
y nadie distinguirá
los solistas de los coros.

Vendrá ese día
y al despertarnos
nos preguntaremos,
frotándonos los ojos,
cómo hemos podido
soñar tanto tiempo
que no estábamos soñando.

Miguel Candel



















I dels budells del cop d’estat va sortir una guerra filla del feixisme. I els soldats antifeixistes van lluitar per defensar la República a una guerra desequilibrada, on els ideals i l’empenta van ser de vegades les úniques armes als fronts republicans contra el potent armament alemany i italià.


Himne de l’Exèrcit Popular

Un dia tràgic la gent més innoble
d’aquesta terra en desfeia la pau.
Els vils feixistes dreçats contra el poble
volien fer-lo per sempre un esclau.
Vingué la guerra ferotge i sense treva,
al nord, al centre, al sud i al llevant.
I arreu d’Espanya s’aixecà la gran lleva
dels voluntaris que lluiten cantant.

Endavant!

Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme,
al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.

Endavant!

Però nosaltres a més de la glòria
volem la força que ens dóna la unitat.
per la total i immediata victòria,
com un sol home marxem al combat.
Passa la tropa i el poble l’aclama,
rengles de ferro, fusells rutilants.
L‘esguard enlaire dessota la flama
de la bandera que ens fa tots germans.

Endavant!

Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme
al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.

Endavant!











Pere Quart







Per primera vegada es van bombardejar indiscriminadament a la població civil, vam ser el laboratori de Hitler per la Segona Guerra Mundial, destrucció de llars, assassinats de nenes i nens, runes i terror.


Alarma

Por tejas y chimeneas,
entre veletas y agujas,
por aceras y calzadas,
por callejuelas oscuras,
corre la Alarma de noche,
corre en un grito,
Ojos de fuego, y melena
al viento entregada, aúlla.

Asoma por las esquinas
en rauda, indecible fuga;
con su grito llama al pecho,
que adormecido no escucha;
con su insistente lamento
en desvelo, el sueño muda.

Los lechos abren su flor,
su calor de lana o pluma;
los brazos de los amantes,
reacios, se desanudan.

Pesados cuerpos de niños,
arrancados de las cunas,
estremecidos, se acogen,
al seno que los refugia.

Las escaleras prolongan,
bajo las plantas desnudas,
desnuda se libra bajo la luna,
su espiral interminable
hacia las cuevas profundas.

Y el lamento de la Alarma,
deidad de la noche oscura,
ya se aproxima o se aleja,
ya se pierde o se dibuja,
ya parece que su boca,
con su voz, el aire inunda,

y agigantada habla al alma
de la inaudita aventura;
una batalla de arcángeles
sus alas, rojas o negras,
veloces el cielo surcan
con maléficos destellos,
con claras estelas puras.

Sus fragorosos alientos
con ira pasando zumban.

Lanzas de fuego se arrojan,
que encendidas se entrecruzan;
meteoros de la tierra
brotan, siguiendo su ruta.

Y las aves de la noche,
sus pupilas desmesuran
mirando el sin par combate
de férrea y rígida pluma.

Los murciélagos que habitan
las viejas arquitecturas
no osan alzar el vuelo
de los nichos o las urnas.

Perros negros, gatos negros,
cola y lomo despeluznan.

Y en el palomar, insomne,
el ave amorosa arrulla
por recobrar de su nido
la cálida compostura.

Prende la llama en un cuerpo
que inflamado se derrumba;
huye la negra bandada
a tierras que llama suyas.

Y aquella, de la Victoria,
faz melancólica y pura,
más alta que las estrellas
y más clara se columbra.

Alas serenas, triunfantes,
con pausa el espacio cruzan
y van a posar su vuelo
en la propicia llanura.

La Alarma traga su grito
y atenta su puesto ocupa
con el oído en la antena,
que, en lo alto, el aire escucha.

Sabiendo que ella vigila,
la ciudad duerme segura.













Rosa Chacel






A un soldat republicà

Por el río venía

Venía tu cuerpo moreno
en el agua rosada del río.
Un viento, de pena callada,
retorcía los grises olivos.

Venía tu cuerpo moreno,
inmóvil y frío.
El agua, cantando, pasaba
por tus dedos rígidos.

¡Venías tan pálido,
soldado, en el río!
La boca cerrada, las manos heladas,
la piel como el lirio;
y una herida roja, en la frente blanca,
y una luz de aurora, en los ojos limpios…
¡Qué muerte la tuya, soldado del pueblo,
bravo miliciano, corazón amigo;
qué muerte más dulce, cien brazos de agua
ceñidos en torno de tu rostro lívido!
No venías muerto sobre el agua clara;
sobre el agua clara, venías dormido:
un clavel granate, en la sien nevada,
y en los ojos quietos, dos luceros vivos.

¡Qué pálido y frío,
venía tu cuerpo moreno
sobre el agua rosada del río!

Ana Mª Martínez Sagi
Periodista de la República.








Les dones també van tenir el seu paper actiu al front i es van convertir en heroïnes de la República com la Lina Òdena, que va suïcidar-se amb la seva pistola abans de caure en les mans de l'enemic.

A Lina Odena

Ni un terror en sus ojos
ni un temblor en su cuerpo.
Ante la muerte, tranquila,
tranquila y seria ante el misterio.

Bala tras bala volcó su pistola
sobre el fascismo siniestro.
Sólo una bala dejó en la pistola
para su pecho.

¡Ay , Lina Odena, tan tierna, tan niña,
y ya compañera del pueblo!
Porque eras espiga en el campo,
porque eras suspiro en el viento,
porque eras espuma en el mar
y rayo de luz en el cielo
¡ay, Lina Odena, se quejan y lloran
la tierra y el agua y el aire y el fuego!
Lina Odena, tan tierna, tan niña,
¡y ya compañera del pueblo!













Pedro Garfias 






La nostra Mesa sempre ha estat a favor d’acollir els refugiats tancats a camps després de fugir de la guerra, som un poble que en sabem molt d’això. Recordem en el 80è aniversari de la carretera de la mort, de Màlaga a Almeria, als milers de refugiats fugint dels feixistes, milers de morts resultants dels bombardejos per terra, mar i aire. Volem acollir.


Málaga arada por la muerte

Málaga arada por la muerte
y perseguida entre los precipicios
hasta que las enloquecidas madres
azotaban la piedra con sus recién nacidos.
Furor, vuelo de luto
y muerte y cólera,
hasta que ya las lágrimas y el duelo reunidos,
hasta que las palabras y el desmayo y la ira
no son sino un montón de huesos en un camino
y una piedra enterrada por el polvo.
Es tanto, tanta
Tumba, tanto martirio, tanto
galope de bestias en la estrella.
Nada, ni la victoria
Borrará el agujero terrible de la sangre:
nada, ni el mar, ni el paso de arena y tiempo, ni el geranio ardiendo
sobre la sepultura.















Pablo Neruda









També van passejar nenes i nens com el cas de Maravillas Lamberto que amb 14 anys va patir una violació en grup per part de la Falange i els Requetés, va ser assassinada amb el seu pare i el seu cos nu llençat als gossos.

A Maravillas Lamberto

La noche los vio entrar
eran hombres sin luz
venían a todo gritar
eran la muerte azul

La escalera crujió
cuando salías tú
con tu padre a dejar
tu niña juventud

Maravillas, Maravillas
florecica de Larraga
amapola del camino
te seguiré donde vayas

A Monreal, a Otsoportillo,
a Sartaguda a Santacara,
para sembrar las cunetas
de flores republicanas

Pasearemos las calles
los lavaderos y plazas
liberaremos palomas,
las de las alas rapadas

La muerte no fue capaz
de sepultar tu mañana
ni podrá pintar de olvido
la acuarela de tu alma

Maravillas, Maravillas
florecica de Larraga
amapola del camino
te seguiré donde vayas.

















Fermin Balentzia










I després de la guerra als vençuts els hi quedava la repressió a l’estat espanyol o l’exili incert que moltes vegades va ser sinònim de mort als diferents camps de concentració.


L’exiliat

Així que pugui tornaré, germans, 
perquè de fet us enyoro. 
Ara visc a l'exili i tafanejo 
tots els llibres. 
No pot ser que el camí 
s'hagi esborrat per sempre. 
És dur de viure sol 
i sempre em dic 
que no hem de pensar en la mort, 
que no hem  de voler pensar en la mort, 
per tal que mai no arribem a disfressar-nos 
amb un hàbit de discreta resignació. 
L'esperança és el do dels qui sofreixen.













Miquel Martí i Pol






Els vençuts van acabar als milers de camps que es van obrir arreu de l’estat espanyol, camps de treballs forçats, mans d’obra esclava per les empreses que avui cotitzen al IBEX35, que ens pugen el rebut de la llum i que deixen sense electricitat i gas a les famílies que no arriben a final de mes, esclavatge encobert. 

Prisioneros

Cargados con sus picos cual una cruz;
Andrajosos, sucios, rotos, cual mendigos.
Faltos en sus ojos de aquella luz
que fue viva, en los días vividos
de juventud.

Arrastrando sus miserias cual leprosos,
van los infelices vascos prisioneros
lentos, muy lentos, en su andar penoso,
los que fueron asombro del mundo entero                                      
por su arrojo.                                                                  

Su mirada se pierde en lontananza
como vaga ilusión en un suspiro
hacen esfuerzos por estar alegres y cantan
canciones de su tierra que son olvido
y esperanza.

Por esos en sus rostros, rojos por el sol,
se ven las huellas de un dolor callado,
mientras el sordo late dentro del corazón
al compás de un suspiro prolongado
por el dolor.

Su paso tardo en su andar penoso                                    
demuestra a las claras su ánimo caído,
pues lo que fue una ilusión de apasionado,
se transformó con el tiempo en un quejido
desesperado.

Temen al presentarse ante sus padres
andrajosos, rotos, sucios cual mendigos.
Ellos que , al salir de sus hogares,
Juraron: ¡Antes morir que ser vencidos!
¿Fueron cobardes?

¡No! Lo que a su alcance estuvo, hicieron.
No pudiendo morir con los valientes
que fue deseo cuando partieron,
hoy sufren con dignidad, calladamente,
su cautiverio.

Preso Batallón Disciplinario 38. Vidángoz, 1940
Esclavos del franquismo en el Pirineo
Fernando Mendiola y Edurne Beaumont.








Van matar fins al darrer alè de l’assassí Franco i més enllà de la seva mort. Els darrers afusellats del franquisme van ser els del 27 de setembre de 1975, un d’aquests Txiki, assassinat a Collserola.

Txiki

Dedicat a la senyora Antonia Maria Manot

Sé del plor d’aquests teus ulls
que no he pogut veure encara,
sé del plor i del sofriment
per una vida segada.
El teu xic fill ha caigut
fermament, donant la cara;
un estel de viva llum
ha nascut, i ens guia ara.
Ara que ets mare de tots,
deixa’m dar-te una abraçada.
Ara que ets mare de tots,
deixa’m besar-te al front, mare.
Un home lliure ha caigut
i la lluita és viva encara.
No coneixerem repòs.

Adéu, Txiki, adéu, fins ara.











Àlvar Valls
29 setembre 1975





Joan Brossa de viure avui segurament hauria passat diverses vegades per l’Audiència Nacional que ell va conèixer com a TOP, potser hauria acabat a la presó per fer servir la llibertat d’expressió com titellaires, rapers i ninotaires. Mentre continuem sent insultats per particulars i polítics, trencats els nostres petits monuments d’homenatge a les nostres víctimes, alhora que al mig de l’Ebre vigila l’àliga franquista i el Valle de los Caídos es reparat amb els nostres impostos. Quina democràcia?


La pau de l’abisme

Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra
per les portes i els cràters. Trist cabdell de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarra
damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?
    
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult
tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?



Joan Brossa











Els vencedors van matar, van robar, van segrestar, van empresonar, ens van regalar la fam, ens van treure el pa i la cultura. La màquina de propaganda, la formació de l’esperit nacional, nacionalcatolicisme per reprogramar en el feixisme als fills dels rojos i refermar als fills dels feixistes en la seva ignorància. Entre el frec de sotanes de mà llarga i indecent.


¡Qué la letra con sangre entra!

Repitiendo como loros la lista de los reyes godos
castigados de rodillas, brazos en cruz 
los libros como contrapeso
y rojas las palmas de las manos a golpe de regla 
y más reglas.

La repetición de las tablas de multiplicar como letanía de credo
“uno por cero es cero”
bajo la presidencia de un crucifijo eterno
en el imperio del terror del dios que todo lo ve
y controla.

Escuelas de España, pena, penas y penad.




























Sempre hem tingut un record per a les víctimes germanes d'altres dictadures com la xilena o l'argentina. En aquestes repúbliques s'han donat grans passes en el camí de la justícia per reparar als desapareguts, als assassinats i torturats. Aquí no hi ha hagut justícia, ni en tenim, ni l'esperem. Volem recordar en Víctor Jara, veu contra l'opressió, assassinat pels colpistes amb aquest poema que va escriure mentre estava tancat a l'Estadi de Xile. 

Somos cinco mil

Somos cinco mil 
en esta pequeña parte de la ciudad. 
Somos cinco mil 
¿Cuántos seremos en total 
en las ciudades y en todo el país? 
Solo aquí
diez mil manos siembran 
y hacen andar las fábricas. 

¡Cuánta humanidad 
con hambre, frio, pánico, dolor, 
presión moral, terror y locura! 

Seis de los nuestros se perdieron 
en el espacio de las estrellas. 

Un muerto, un golpeado como jamás creí 
se podría golpear a un ser humano. 
Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores 
uno saltó al vacío, 
otro golpeándose la cabeza contra el muro, 
pero todos con la mirada fija de la muerte. 

¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! 
Llevan a cabo sus planes con precisión artera 
Sin importarles nada. 
La sangre para ellos son medallas. 
La matanza es acto de heroísmo 
¿Es este el mundo que creaste, dios mío? 
¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo? 

En estas cuatro murallas solo existe un número 
que no progresa, 
que lentamente querrá más muerte. 
Pero de pronto me golpea la conciencia 
y veo esta marea sin latido, 
pero con el pulso de las máquinas 
y los militares mostrando su rostro de matrona 
llena de dulzura. 

¿Y México, Cuba y el mundo? 
¡Que griten esta ignominia! 
Somos diez mil manos menos 
que no producen. 

¿Cuántos somos en toda la Patria? 
La sangre del compañero Presidente 
golpea más fuerte que bombas y metrallas 
Así golpeará nuestro puño nuevamente 

¡Canto que mal me sales 
Cuando tengo que cantar espanto! 
Espanto como el que vivo 
como el que muero, espanto. 
De verme entre tanto y tantos 
momentos del infinito 
en que el silencio y el grito 
son las metas de este canto. 

Lo que veo nunca vi, 
lo que he sentido y que siento 
hará brotar el momento…



















Víctor Jara

















Gràcies a l'Ana Messuti, la nostra estimada advocada de la querella argentina, que no ha pogut estar amb nosaltres avui però que ens ha felicitat pel nostre vuitè aniversari de reivindicació. Una efemèride amb dues cares, la trista per haver d'estar demanant veritat, justícia i reparació per les nostres víctimes el 2017 i una alegre que parla de constància i de lluita, les filles dels vençuts no ens deixarem guanyar. Continuarem!





Galeria fotogràfica


























GRÀCIES!