«El Kapo» va estrenar-se al festival Docs València i reconstrueix la investigació de Carles Senso i Guillem Llin
Quina és l'actitud correcta quan ets presoner en un camp d'extermini nazi? Resistir tot el que pugues encara que sàpigues que moriràs? O intentar sobreviure encara que siga a costa de col·laborar amb els captors? Aquesta és una pregunta que, òbviament, queda sense resposta. Sobretot si no has tingut la mala sort de passar-hi. Però amb tot, aquesta és la maledicció que va perseguir l'anarquista valencià César Orquín Serra fins al final de la seua vida.
Orquín va anar a parar a Mauthausen el 12 de desembre del 1940, juntament amb milers de republicans d'arreu de l'estat espanyol que havien estat reclutats pel govern francès en les brigades de treballadors estrangers i que van ser lliurades als alemanys quan França va rendir-se. Aquests «espanyols» –recordem que Franco els va retirar la nacionalitat per facilitar el seu extermini per part dels nazis- van ser enviats al camp de Mauthausen-Gusen, on moririen més del 70%.
Les tècniques de supervivència serien múltiples, però una de les més curioses seria la d'Orquín. El fet de parlar alemany el va convertir en un enllaç entre els guardes de la SS i els presos i des d'aquesta posició va convèncer als alemanys que els presos serien molt més productius, econòmicament parlant, si se'ls permetia treballar fora del camp i tenien unes condicions de vida mínimament millors. Així naixeria la raresa del Kommando César, una brigada de treball d'unes 400 persones que portava el nom de pila del seu cap. Aquesta cooperació econòmica dels homes d'Orquín amb l'esforç de guerra alemany permetria salvar la vida al gruix dels seus integrants. Només s'han documentat 12 defuncions en els quatre anys d'existència del Kommando César.
Durant anys, el paper de d'Orquín va ser extremadament discutit. Els comunistes –la major i més organitzada força política entre els presos- el van considerar poc més que un col·laboracionista. Altres presos que havien estat a les seues ordres van oferir declaració jurada del tracte rebut que els havia salvat la vida. Montserrat Roig, al seu mític Els catalans als camps nazis va escriure «hi va haver un republicà valencià, en César Orquín, que ha creat al seu voltant una llegenda. Me n'han arribat notícies contradictòries». Joaquim Amat Piniella, autor de K.L.Reich, la gran novel·la sobre les desventures dels presos republicans a Mauthausen descriu Orquín, en el personatge d'August com algú «carismàtic però una mica megalòman». I sobre el seu Kommando: «Els homes del Kommando d'agost havien superat un període de decadència física i moral; les seves vides estaven ara estabilitzades a un nivell mínim que probablement els portaria fins al final de la guerra».
El 2017, Guillem Llin van sentir-se atret pel personatge i inicià una investigació, a la qual s'hi sumaria Carles Senso. Aquesta els portaria fins a l'Argentina, país on es refugiaria Orquín després de la guerra, en bona mesura per fugir dels atacs que rebia pel seu paper en Mauthausen, malgrat haver estat alliberat de qualsevol càrrec pels aliats. La seua conclusió, plasmada al llibre César Orquín Serra: El anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen queda clara des del títol mateix.
Tot el seu procés d'investigació ha estat recreat ara pel documental «El Kapo», dirigit per Albert Montón i produït pel Taller d'Audiovisuals de la Universitat de València, i que va estrenar-se recentment durant el festival Docs València. Montón també té clar el seu veredicte: «Si ja és difícil ser un heroi, en l'infern encara ho és més, perquè l'infern genera dimonis, no herois. En la situació en què estava, el que va fer Orquín, que no sols va salvar-se ell, sinó que va salvar centenars de presos, és una heroïcitat i s'ha de reconèixer com a tal».
Un personatge apassionant
El César Orquín que Llin va destapant a mesura que va avançant el documental s'acosta més a un parsonatge de novel·la que una persona real. De família obrera, era en realitat fill il·legítim d'un membre de la família Trenor, el clan aristocràtic que va dominar València a cavall dels segles XIX i XX. Els diners del pare biològic –que va instal·lar els Orquín a una casa davant del seu palau- van servir per donar-li una educació refinada –així s'explica el seu domini de l'alemany- impensable llavors per a un xiquet de classe treballadora. Afiliat a la CNT el 1933 i voluntari a les milícies antifeixistes des d'inicis del colp d'Estat, va ser l'únic comissari polític anarquista de les brigades internacionals. Ja en aquell moment van començar els seus problemes amb els anarquistes que li durarien tota la vida i que serien la clau de la llegenda negra que el perseguiria després d'eixir de Mauthausen.
Com explica Marta Marine-Dòmine, directora del centre cultural El Born de Barcelona, al documental: «la memòria de Mauthausen anava lligada a una èpica de resistència que va ser hegemonitzada pels comunistes i ací els altres relats no hi tenien cabuda». Montón ho explica amb altres paraules: «Si veus les pel·lícules de Hollywood, sembla que els americans guanyaren la guerra sols, i si segueixes el relat dels comunistes europeus, sembla que va ser Stalin l'únic que va fer alguna cosa». En aquesta simplificació, experiències com la d'Orquín eren massa molestes per estudiar-ne els matisos.
I, potser, també va influir que, a diferència dels catalans Neus Català o Francesc Boix, Orquín fora valencià. Una terra on ha costat prou dignificar els herois antifeixistes.
La pròxima oportunitat per veure el documental serà l'1 de juny, a les 6 de la vesprada, al Centre Cultural La Nau de València, en el marc d'una jornada sobre producció audiovisual.
