Un cop acabat el combat més èpic i sagnant de la Guerra Civil, els camps van quedar arrasats i plens de material bèl·lic, i, els pobles, deserts i amb les cases destruïdes
El 16 de novembre del 1938, la batalla de l'Ebre havia acabat. Els veïns de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre respiraven més tranquils, tot i que la presència al territori d’uns 200.000 soldats durant quatre mesos havia representat un impacte brutal. El terror hi va estar present durant els 115 dies de la batalla, que va canviar el paisatge d’aquestes comarques per sempre. Els camps de conreu estaven abandonats i havien aparegut trinxeres, refugis i xaboles per tot arreu. Era el moment de començar una nova vida i de tirar endavant amb els pocs recursos que la guerra havia deixat disponibles.
La proximitat amb el front d’Aragó havia fet que a les terres de l’Ebre la convivència amb els soldats hagués estat molt directa durant la guerra. Però res a veure amb el terror que es va viure els 115 dies de batalla i que va canviar el paisatge d’aquestes comarques per sempre. Els camps de conreu estaven abandonats i havien aparegut trinxeres, refugis i xaboles per tot arreu.
Aquest escenari de destrucció era ple de restes de material bèl·lic: armes, bombes, llaunes de conserva, caixes de tot tipus, vehicles abandonats, restes dels avions abatuts, filats, etc. Els pobles havien quedat malmesos, els carrers eren plens de runa, moltes cases s’havien ensorrat del tot i d’altres estaven sensiblement danyades, no hi havia corrent elèctric i l’aigua s’havia d’anar a buscar a les fonts o pous propers amb les cantimplores que havien abandonat els soldats. Per tot arreu hi havia puces, polls, rates i mosques. Als carrers encara es podien trobar animals morts, l’olor dels quals ho impregnava tot. El risc de sofrir epidèmies era preocupant.
La vida havia de continuar
Amb tot, la vida havia de continuar. Les persones que primer van tornar a casa provenien majoritàriament d’Aragó i ja havien estat depurades per les autoritats franquistes, que els permeteren tornar. Eren els considerats afectes al Glorioso Movimiento Nacional, o políticament neutres. Aquests van arribar als seus llocs d’origen enmig d’un espectacle desolador. La majoria de les cases havien quedat en ruïnes, i les poques que estaven bé no tenien ni mobles ni utensilis. Molts, en trobar el seu domicili destruït, n’ocupaven d’altres i agafaven el que necessitaven per poder continuar amb la seva vida; tot amb la complicitat de les autoritats municipals, que, exceptuant alguns casos com el de l’alcalde de Flix, no van fer res per evitar-ho.
Les noves autoritats franquistes van intentar, des de l’inici, recuperar mínimament la normalitat mitjançant els batallons disciplinaris de treballadors, que ja estaven al territori des de mitjan novembre. El seu treball consistia a arreplegar els morts més propers als pobles i enterrar-los on no molestessin ningú. També recollien els projectils que no havien explotat i els destruïen o tiraven a l’Ebre. Pel que fa a la neteja i reconstrucció dels pobles, se’n van encarregar els mateixos veïns, que normalment eren dones, nens i vells, ja que la guerra encara no s’havia acabat i els homes seguien al front.
La tornada a casa
Acabada la campanya de Catalunya, a poc a poc van començar a tornar molts veïns: un dia dos, l’altre tres… amb la voluntat de recuperar la seva vida. El camí de tornada era dur, sovint es feia a peu i estava molt controlat: les entrades dels pobles estaven vigilades per les autoritats que els dirigien als ajuntaments per tal de ser classificats entre afectes, desafectes o indiferents al règim franquista. Els desafectes començaven a sofrir els estralls de la repressió, que podien comportar la mort, la presó, la deportació, els camps de concentració, els batallons de treballadors, els jornals de vila o altres vexacions. La societat s’havia dividit entre vencedors i vençuts. La realitat era que la majoria de les famílies sofrien les carències de la postguerra.
La situació econòmica d’aquestes comarques, acabada la guerra, era insostenible. A la pèrdua de les collites, s’hi sumaren altres factors, com els robatoris que patiren les cases particulars, la falta d’animals per cultivar la terra, d’adobs i sobretot de mà d’obra, sense oblidar l’estat dels camps, arrasats per les explosions i plens de projectils abandonats.
Primer es menjava el que es recollia pel camp: bledes, espinacs, alguns fruits i les llaunes que havien abandonat els soldats a les trinxeres. Per això el primer pas era recuperar el més imprescindible, com cultivar els horts o criar bestiar i aviram. L’esforç de la gent i les ganes de recuperar les seves vides van fer que a poc a poc s’anés redreçant la situació.
Les dades de l’evolució econòmica
Així, segons consta a la documentació que s’ha pogut trobar de la Cooperativa Agrícola de Gandesa, el preu de la collita de raïm del 1937-38 va ser de 3.323.044 pessetes, mentre que la del 1938-1939 va ser de 285.716 pessetes i la del 1939-40 de 426.439. No va ser fins 10 anys després de la batalla de l’Ebre que es van recuperar els nivells de producció anteriors a l’arribada del conflicte al territori.
Aquesta lenta recuperació també va estar marcada pel gran descens de la població. Segons les dades que ofereix l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 1936 la població de la Terra Alta era de 21.457 habitants, mentre que el 1940 era de 17.571. A la Ribera d’Ebre es produí un descens similar, ja que el 1936 la població era de 28.578 habitants i el 1940 era de 24.420. En quatre anys, aquestes dues comarques van perdre 8.044 habitants entre morts, desapareguts, refugiats, presoners, exiliats, deportats i emigrants.
En aquest context econòmic i social, la població local va buscar altres mecanismes de supervivència. Qualsevol resta de la batalla es podia reciclar. Així, les caixes de fusta que contenien l’armament es van reutilitzar per a moltes coses: des de convertir-se en les taules i les cadires de l’escola de Corbera de l’Ebre fins a utilitzar-los per criar conills. Els filats s’aprofitaven per tancar els horts. Els cascos servien per guardar-hi les llavors. Les màscares antigàs s’utilitzaven per ensulfatar. La pòlvora s’utilitzava d’adob. Tot es va reutilitzar i molts nens i adults es van convertir en autènitcs artificiers, especialistes a desmuntar bales i projectils.
Finalment, van aparèixer els ‘metralleros’, persones del territori que es dedicaven a recollir la ferralla per vendre-la o reutilitzar-la. Se’n podia trobar a tots els pobles. En un primer moment es dedicaven a recollir les restes de metall més senzilles: camions abandonats, restes de tancs, d’avions i dels projectils que hi havia a la superfície. També es destruïen els refugis i les fortificacions que contenien raïls del ferrocarril, mostres dels quals encara es poden apreciar en algunes cases de Gandesa. O les bigues de ferro que s’utilitzaven per construir els ponts republicans, i que encara podem trobar a alguns balcons a Flix.
La venda del metall va tenir un paper molt important durant els anys de reconstrucció del territori, sobretot entre el 1939 i el 1944. els diners que aquesta activitat generava es van destinar, bàsciament, al procés de reconstrucció de l’agricultura i a suplir la falta de productes que oferia el sistema de racionament. El mercat negre i l’estraperlo es van convertir en l’única opció per trobar diversos productes com, per exemple, la farina, que al mercat negre costava 10 pessetes el quilo, mentre que al mercat normal, tot i valer una pesseta, no se’n podia trobar.
El principal centre de recuperació de metalls estava instal·lat a la població de Móra d’Ebre, que estava ben comunicada per ferrocarril i carretera, mentre que els secundaris estaven situats a Corbera d’Ebre, Gandesa, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i el Pinell de Brai. La recollida de ferralla va agafar, a partir de l’any 1944, unes dimensions més grans, ja que molta gent de fora del territori es va dedicar a buscar i recollir tota la que quedava per vendre-la a empreses foranes.
L’aprofitament de les restes bèl·liques
El volum que va agafar aquesta activitat només es pot entendre si es té en compte la gran quantitat de restes bèl·liques que quedaren al territori. El 30 d’octubre del 1938, en la darrera ofensiva sobre la serra de Cavalls, l’artilleria franquista va utilitzar 9.000 tones de munició i 8.000 tones l’aviació, fet que representava un impacte cada cinc metres. La recollida de ferro va durar fins al 1959, quan la baixada dels preus dels metalls ho va fer inviable, tot i que la troballa d’explosius encara es produeix avui. Actualment s’avisa les autoritats per tal que procedeixin a retirar-los.
Durant 60 anys, la gent d’aquestes comarques va intentar oblidar la barbàrie i la destrucció causades per la batalla. La majoria de les persones intentaven no pensar-hi o donar-hi l’esquena. Aquesta actitud es pot entendre fàcilment analitzant la dura repressió que hi va haver al territori, ja sigui republicana o franquista. Amb el pas dels anys, però, va anar sorgint el convenciment per part d’alguns veïns de la comarca de la Terra Alta que aquesta memòria de Catalunya i sobretot de les Terres de l’Ebre s’havia de recuperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada