divendres, 2 de febrer de 2018

Girona. La repressió del primer franquisme.



http://www.girona.cat/sgdap/cat/recurs_repressio.php



La repressió a Girona

Quan comença?

El 4 de febrer de 1939 les tropes franquistes entraven a Girona. La ciutat s'havia convertit des de feia setmanes en un lloc de pas per a milers de persones que fugien direcció a França, camí de l'exili. A ells s'afegiren nombrosos gironins i gironines que temien la venjança de l'exèrcit que ja se sabia guanyador: l'1 d'abril es declarava la fi de la guerra.

De seguida es va veure que les autoritats franquistes no portaven "pan, justicia y perdón". L'objectiu del nou règim era eliminar tota reminiscència de la II República: tant de les persones que havien format part de l'exèrcit republicà o de les institucions i partits polítics, com d'aquelles que es consideraven no afectes al nou règim. La majoria de soldats republicans van preferir creuar la frontera preveient la venjança, moltes persones que ni havien agafat armes ni havien format part de cap sindicat o organització durant la guerra, van preferir quedar-se pensant que no els podia passar res.

Com s'organitza?

Diferents lleis, com la Llei de Responsabilitats Polítiques, van regular i sistematitzar la repressió contra els perdedors de la Guerra Civil, els republicans, per tal de castigar i eliminar qualsevol oposició al Movimiento Nacional. Calia evitar la desafecció i assegurar que ningú s'atrevís a manifestar cap oposició. Empresonaments, judicis sumaríssims, afusellaments, depuracions del personal, camps de concentració i batallons de treballs forçats, reallistaments, confiscacions de béns, etc., formaven part d'aquest sistema repressiu capitanejat des d'un bon principi per l'estament militar. Els tribunals militars tenien potestat per jutjar també als civils i, per exemple, condemnar a mort persones que només de paraula o per escrit s'havien manifestat contra la guerra i el feixisme.


La presó de Girona

La presó de Girona, situada al Seminari diocesà, va arribar a aplegar més de 3.000 entre 1939 i 1942, entre homes i dones. Se superava de llarg la capacitat del penal: cel.les d'una persona eren ocupades per a 18 presoners. La massificació s'afegia als problemes d'higiene i de mala alimentació i als càstigs psicològics i físics, encara que el mateix Franco declarés que "doscientos setenta mil prisioneros atestiguan que en la España nacional desconocemos el odio y el rencor"". A més es van formar batallons disciplinaris i alguns presoners eren forçats a treballar en obres com el Mercat d'abastaments o el Pont de l'Aigua. Durant el període esmentat 45 persones van morir a la presó. L'any 1942 la presó d'homes es traslladà al convent de les Clarisses de Salt i la de dones al convent de les Adoratrius de Girona.

La repressió al carrer

La vida al carrer tampoc era fàcil i aquells que d'una manera o altra s'havien relacionat o simpatitzat amb els rojos, o familiars de persones exiliades i represaliades, també foren víctimes de la repressió. Una repressió oficiosa però que marcà la vida de moltes persones que van haver de patir fam i marginació, van viure constantment amb la por a ser delatades per qualsevol veí i van ser obligades a callar. Els relats de vídues d'exiliats o afusellats que van ser extorsionades i robades per veïns afectes o de nens i nenes que van ser insultats i maltractats per tenir un pare republicà no són escassos.

L'Ajuntament va participar també en la persecució de persones desafectes, identificant els membres de l'antiga Junta de Defensa Passiva o recollint una col.lecció de documents incriminatoris que demostraven la participació de certs veïns en sindicats i organitzacions polítiques entre el 1936 i el començament de 1939.

La repressió del primer franquisme va voler convertir la població en una societat callada i atemorida on una "cantidad microscópica de rojismo" era perseguida. Ser sospitós d'idees desafectes o ser-ne familiar podia significar ràpidament el rebuig social i un càstig oficial; per aquest motiu en molts àmbits es va autoimposar el silenci. Un silenci que es volia acompanyat d'oblit: el franquisme volia que la gent i les famílies de represaliats oblidessin. Silenci i oblit que facilitarien, en el seu moment, una transició a la democràcia sense revenges ni reparacions.

Enllaços


La reparació moral a les víctimes

Per què?

La repressió franquista es manifestà amb afusellaments de persones, empresonaments, treballs forçats, depuracions i sancions administratives, expropiacions patrimonials, reallistaments a l'exèrcit, ingressos psiquiàtrics, discriminació social, etc. Però sobretot, en l'oblit i la negació del fets. Per tant, la recuperació de la memòria personal i familiar de les víctimes és un deure fonamental per a les institucions i per al conjunt de la societat.

Quan s'inicia?

La primera acció de reparació de les víctimes, que es produeix al 1979, just a la represa de la democràcia,, és el reconeixement a poder percebre pensions de viduïtat i orfandat als familiars de totes les persones mortes a causa de la Guerra Civil, ja fos durant el conflicte o posteriorment, així com les derivades d'empresonaments per haver-hi participat.

No es produí cap altra iniciativa fins l'any 2002, quan la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats aprovà diverses proposicions no de llei instant el Govern espanyol al reconeixement i reparació moral de les víctimes de la repressió i especialment a les persones afusellades i exiliades, a més d'impulsar una política d'exhumació de restes de fosses comunes. No obstant això, aquestes propostes no es traduïren en cap resultat.

La primera condemna al franquisme

El 17 de març de 2006 hi hagué la primera condemna institucional al franquisme, però no a Madrid sinó a París, a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, presidida pel gironí Lluís M. de Puig, qui en fou un dels principals impulsors.

L'informe feia un balanç de la repressió de la dictadura, denunciava les greus violacions dels drets humans i proposava declarar el 18 de juliol de 2006 "Dia oficial de condemna a la dictadura". En les conclusions, entre altres propostes s'instava al Govern espanyol a condemnar la dictadura, identificar i obrir les fosses comunes, transformar el monument del Valle de los Caídos i permetre que els seus arxius siguin accessibles als investigadors.

La Llei de la Memòria Històrica

El reconeixement formal de les víctimes per part de l'Estat Espanyol i el marc pel qual s'impulsava la seva reparació moral s'aconseguia a nivell d'Estat amb la Llei 52/2007, coneguda com la Llei de la Memòria Històrica. La llei té per objectiu la reparació moral i la recuperació de la memòria personal i familiar de les víctimes i, per això, va declarar il.legítims qualsevol tribunal, jurat i organització penal o administrativa, així com les seves condemnes, sancions i resolucions.

La llei també estableix la col·laboració en la localització i identificació de les víctimes, mitjançant l'elaboració d'un mapa de fosses i de protocols per a la seva exhumació, la retirada de símbols i monuments d'exaltació a la sublevació militar, un cens d'edificis realitzats pels batallons disciplinaris de soldats treballadors i pels batallons de treballadors i presoners de Colònies Penitenciàries Militaritzades.

En l'informe de l'ONU de 2017 es remarcava que la gran majoria de les exigències fetes a Espanya l'any 2013 seguien pendents.

Persones desaparegudes i fosses comunes

A Catalunya, l'any 2009 el Parlament aprovà la Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, que suposà un decidit pas endavant per a satisfer el que defineix com a dret a conèixer els fets.

Arran d'aquesta llei s'ha impulsat un Pla de fosses i un Mapa de fosses comunes amb un total de 380 fosses identificades, de les quals 166 estan confirmades i 214 són probables. De les 166 confirmades, n'hi ha 121 que es troben dins de cementiri, 45 fora.

La fossa comuna del cementiri de Girona

A Girona, a la fossa comuna del cementiri s'hi enterraren les 510 persones afusellades i bona part de les 45 persones que moriren en captiveri a la presó habilitada al Seminari Diocesà. El primer reconeixement a les víctimes tingué lloc poc després de la constitució del primer ajuntament democràtic després de la dictadura, l'any 1979. L'alcalde Joaquim Nadal i el president de la Diputació Joan Vidal i Gayolà, acompanyats de diversos membres d'ambdues corporacions, visitaren la fossa del cementiri el Dia dels Morts. Al 1981 l'Ajuntament va millorar l'espai per a dignificar-lo i hi col·locà un monòlit en homenatge a les persones mortes en defensa de la República.

Al 2010, i arran de la Llei de fosses, l'Ajuntament i el Memorial Democràtic reordenaren de nou l'espai i s'instal·laren les 510 plaques d'homenatge a les persones afusellades, amb el seu nom, la data d'execució i el seu darrer lloc de residència.

Reparació jurídica i accés a la documentació

L'any 2017 el Parlament de Catalunya aprovà la llei per la qual es declaraven il.legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l'abril de 1938 fins al desembre de 1978. En conseqüència, es consideraven nuls de ple dret totes les sentències i resolucions de causes instruïdes i consells de guerra dictades pel règim franquista a Catalunya per causes polítiques.

La llei també autoritzava l'Arxiu Nacional de Catalunya a publicar i posar a disposició pública el catàleg de tots els processos instruïts, amb informació sobre la persona i la seva sentència. Anteriorment, la llei de 1979 autoritzava l'accés a les actes de defunció de Registres Civils i a obtenir certificacions de les sentències de tribunals militars i civils referides a les víctimes de la repressió. La llei de Memòria Històrica garantia l'accés als familiars de les víctimes a tots els expedients que les afectessin, però sens dubte la publicació del catàleg de l'Arxiu Nacional de Catalunya suposa un abans i un després en l'accés a aquest tipus de documentació.

Referències


Sumaríssims

Què són?

Per sumaríssims es coneixen els expedients judicials militars que acumulen totes les fases del procediment en un sol acte, fins i tot en el mateix moment. És a dir, aportació i valoració de proves i testimonis, judici, condemna i sovint execució de sentència tenen lloc en poques hores. Habitualment sense cap o poques garanties judicials, aquest tipus de “judicis” és el procediment usual en consells de guerra i en estats totalitaris.

Els sumaríssims del franquisme

La dictadura va fer consells de guerra ja abans que finalitzés la Guerra Civil i, sobretot, als primers anys de finalitzada tot i que s’allargaren fins a la fi del franquisme. A Catalunya els consells de guerra els instruïa el Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, la documentació del qual ha estat catalogada per l’Arxiu Nacional de Catalunya. El catàleg de tots aquests expedients es poden consultar en línia i, també, descarregar en format de dades obertes.

A qui es jutjava?

Qualsevol persona sospitosa d’haver participat en algun acte de guerra, tot i ser d’allistament forçós, o que durant la República hagués tingut alguna responsabilitat militar, institucional o ciutadana era susceptible de ser jutjada i condemnada. De fet, la documentació demostra que qualsevol persona podia ser empresonada, jutjada i executada per afiliació política, sindical, associativa o si la seva manera de pensar o de viure no es considerava “afecta al règim”. Més enllà de jutjar actes de violència injustificada a la reraguarda comesos durant la guerra, els consells de guerra s’aplicaren com a eina de depuració ideològica i social i, també, per atemorir i sotmetre la població. El volum d’aquests expedients dóna idea de la magnitud de la repressió, amb prop de 100.000 expedients instruïts a gairebé 70.000 persones, 3.362 de les quals foren executades arran de la sentència de mort.

Sumaríssims a Girona

Entre persones domiciliades a la ciutat i nascudes a la ciutat però amb residents en altres indrets s’obriren un total de 886 causes judicials a 829 persones entre els 17 i els 73 anys, algunes d’elles amb més d’una causa oberta. D’aquestes 886 causes, 448 es produïren només al llarg de 1939 i les darreres foren al 1977, amb sobreseïment de la causa. Quant a les sentències, 41 foren a mort, arran de les quals s’executaren 32 persones, 31 homes i 1 dona. La resta podien anar des del sobreseïment fins a la reclusió perpètua.

L’Arxiu Municipal de Girona a partir del catàleg de l’Arxiu Nacional ha seleccionat les dades de persones vinculades a la ciutat, ja fos per residència o per naixement, i els ofereix en línia a la ciutadania i, alhora, una taula resum amb les principals dades.

Dades generals de Sumaríssims a Girona (PDF)


Persones afusellades

Les execucions

510 persones foren afusellades al mur sud del cementiri de Girona entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener 1945. La major part, però, foren afusellades els dos primers anys de la postguerra: 468 persones, el 90%. No obstant això, l'any 1939 fou de llarg l'any amb més execucions: 369, el que representa gairebé 3 de cada 4 persones afusellades en total.

Les execucions sempre solien ser en grup, principalment a l' any 1939, i és precisament el recompte de persones executades el que il·lustra clarament la brutalitat de la repressió. Al 1939 foren habituals els afusellaments massius en grups de 20, 30 o 40 persones, i amb dades tan colpidores com les del 28 de juliol de 1939: 69 persones afusellades en un sol dia. Al llarg d'aquest primer any de postguerra només en un cas s'afusellà una persona de forma individualitzada, fou el 15 de març i la víctima en Carles Rahola i Llorens, periodista, editor i escriptor.

La fossa comuna del cementiri de Girona

Pitjor que una mort injusta, l'oblit. Això és el que desprèn del fet que els cossos de les persones afusellades no fossin retornades a les famílies, sinó que eren enterrats a la fossa comuna del cementiri. Arran precisament de la brutalitat de les execucions, a mitjan de juny de 1939 la Comissió Gestora Municipal hagué d'aprovar l'ampliació de la fossa comuna mitjançant l'expropiació de terrenys adjacents, cínicament, en la mateixa sessió en què se sol·licitava la concessió de la Gran Cruz Laureada de San Fernando per al Genera Queipo de Llano.

A la fossa comuna no constava cap signe ni retolació que permetés la identificació de les persones sepultades ni la seva memòria. No fou fins molt més anys més tard que algunes famílies s'atreviren a posar algun minúscul rètol amb només el nom de la persona. El primer Ajuntament de la represa democràtica va fer una primera reordenació de l'espai al 1981. Tanmateix, la dignificació definitiva de la fossa comuna com espai de memòria no es produí fins al 10 de novembre de 2010 per part de l'Ajuntament de Girona i el Memorial Democràtic, amb la instal·lació de 510 plaques d'homenatge a les persones afusellades, amb el seu nom, la data d'execució i el seu darrer lloc de residència.

Qui eren les persones afusellades?

De les 510 persones executades, 508 homes i 2 dones, només 28 persones tenien una vinculació amb la ciutat per naixement o per residència. Majoritàriament eren residents a les comarques de Girona (496), d'edats que anaven des dels 18 fins als 78 anys. La mitjana d'edat, però, se situava als 35 anys, per tant, majoritàriament població jove.

Quant a la seva professió, la documentació demostra que era ben diversa: jornalers, agents d'assegurances, paletes, roders, comerciants, xofers, carrabiners, guàrdies civil, metres, obrers, picapedrers, estudiants, etc. Però una clara majoria procedia d'entorns rurals i la principal ocupació era la pagesia: 4 de cada 10 persones afusellades s'hi dedicaven, amb un total de 207 persones.

Entre les persones afusellades hi havia dues dones Salvadora Catà i Ventura i Matilde Sabaté i Grisso.. ambdues denunciades per persones veïnes seves. Salvadora Catà, mestressa de casa, de 37 anys i amb dos fills petits, era nascuda a Canet de Mar i es guanyava la vida de bugadera. Fou executada el 25 d'abril de 1939. Matilde Sabaté, mestre de Sils, de 36 anys, fou acusada d'intervenir en la crema de l'església, participar en l'assassinar del capellà de l'Esparra i ser la secretària del comitè revolucionari pel fet de vestir una granota de miliciana. Fou afusellada el 28 de juny del 1940.

Amb només 18 anys Joan Rodó (o Radó) i Cruañas, barber de Cadaqués, i Josep Piqueras Canet, nascut a Palafrugell i resident a Sant Feliu de Guíxols, i treballador del suro, foren les dues persones més joves afusellades, el 25 d'abril de 1939 i el 10 de març de 1941, respectivament. Joan Rodó fou acusat falsament d'haver participat en un assalt a l'Ajuntament de Cadaqués. La persona de més edat fou Miquel Castey i Rovira, de 78 anys, de les Preses, població de la qual fou alcalde per Esquerra Republicana de Catalunya, motiu pel qual fou condemnat a mort i executat el 11 de maig de 1939.

La font documental

L'única identificació administrativa de les persones afusellades en la documentació de l'Ajuntament es troba al Registre d'inhumacions del cementiri municipal, en el qual s'anoten totes les dades de la defunció d'una persona enterrada al cementiri. En aquells anys era obligatori fer constar la causa de la mort, però evidentment els afusellaments no hi constaven com a causa. Tot i així, fàcilment es poden identificar les persones afusellades perquè la causa de la mort és inexistent. Aquesta absència, acompanyada per la nota d'enterrament a la fossa comuna, evidenciava que la persona havia estat afusellada.

D'ençà de l'accés públic al catàleg d'expedients sumaríssims de l'Arxiu Nacional de Catalunya, ara també es pot comprovar mitjançant les sentències a mort dictades. L'Arxiu Municipal ha creuat les dades dels sumaríssims amb les de les persones afusellades per a facilitar la identificació de l'expedient de l'Arxiu Nacional de Catalunya, excepte en dos casos que no ha estat possible. Per aquest motiu, la relació de persones afusellades també inclou el nom complet que consta al sumaríssim, l'objectiu és contrastar canvis de grafia o possibles errors de registre i permetre'n la millor. En aquests casos es recomana consultar l'expedient de l'Arxiu Nacional i verificar també altra documentació, com la de presons, a l'Arxiu Històric de Girona (plaça Sant Josep).

Dades generals de persones afusellades a Girona (PDF)


Expedients de depuració

Què són?

Els expedients de depuració del personal es creen arran del procés de depuració del funcionariat engegat l'any 1939 per les autoritats franquistes amb l'objectiu d'assegurar la fidelitat política i ideològica al nou règim de tots els empleats públics, és a dir per destituir els desafectes i verificar la lleialtat de totes les plantilles. Es va obrir expedient a tots els treballadors de l'Ajuntament de Girona, dels quals un 24% van ser sancionats amb la suspensió temporal o la destitució total i, la resta, readmesos sense cap sanció.

Quan va començar la depuració?

El 17 de maig de 1939 la Comissió Gestora de l'Ajuntament de Girona nomenava Salvador Campillo Ballester jutge instructor per a la depuració dels empleats municipals. L'Ajuntament actuava seguint la Llei de 10 de febrer de 1939, de Depuración de Empleados Públicos, i l'Ordre Ministerial de 12 de març de 1939 que adaptava la norma a la depuració dels funcionaris de l'Administració Local.

De fet, una de les primeres accions de l'Ajuntament franquista fou assegurar-se una estructura administrativa totalment afecta al règim. El 8 de febrer la Comissió Gestora acordava fer omplir a tots els empleats municipals uns fulls d'adhesióal Glorioso Movimiento Nacional, en els quals havien de fer constar també la seva actuació durant la Guerra Civil. Dos dies després es promulgava la llei de depuració.

Com es tramitava la depuració?

El 25 de maig de 1939 l'Ajuntament enviava al jutge instructor les declaracions jurades de tots els empleats municipals seguint el model establert en l'article segon de la llei. En aquestes declaracions el personal havia de proposar també testimonis que acreditessin la seva conducta i actuació. El 7 de juliol el jutge nomenava un secretari encarregat de la instrucció, Juan Marcos Gómez, agent del Cuerpo de Investigación y Vigilancia, i uns dies més tard feia publicar un edicte al Butlletí Oficial de la Província i al diari El Pirineo demanant informes i delacions sobre el personal municipal.

En un primera fase de la instrucció, en base a les declaracions jurades dels treballadors, a les declaracions dels testimonis i als informes aportats per la Guardia Civil, la Comisaria de Investigación y Vigilancia i la Delegación Provincial de la FET y de las JONS, el jutge va classificar els expedients dels empleats en: a) admisión, sin imposición de sanción i b) incoación de expediente para imponer la sanción que proceda.

El 28 de setembre començava la segona fase de la depuració, en la qual el jutge havia de revisar els expedients del grup b i proposar la sanció als empleats. Atès que onze empleats van ser cessats en considerar-se que ocupaven places irregulars, els seus expedients ja no van ser tramitats.

Quines sancions s'aplicaven?

L'1 de febrer de 1940 es cloïa l'expedient general de depuració: el jutge va enviar a l'Alcalde 63 expedients amb la seva corresponent proposta de sanció, juntament amb l'expedient general i el registre d'entrada i sortida de documents del jutjat instructor de la depuració. Restaren alguns expedients que es tancaren al llarg del mes de febrer. Les sancions proposades anaven des dels tres mesos de suspensió de feina i sou fins a la destitució amb pèrdua de tots els drets. Finalment, la Comissió Gestora resolia l'aplicació de les sancions proposades i aquestes es publicaven a la premsa.

Què contenen els expedients?

Els expedients recullen totes les providències i diligències efectuades pel jutjat instructor des de l'inici del procés de depuració. En tots els expedients dels empleats, sancionats o no, consta la declaració jurada o interrogatori de l'afectat, la seva ratificació davant del jutge, les declaracions dels testimonis proposats i els informes de la Guardia Civil, la Comisaria de Vigilancia y Investigación i la Delegación Provincial de la FET y de las JONS, així com les denúncies presentades per altres conciutadans.

En el cas del personal classificat en el grup b), els expedients contenen també la documentació derivada del procediment sancionador. Aquests contenen la notificació del treballador i la sol.licitud d'informes detallats de l'actuació a les tres instàncies esmentades. D'aquests informes en derivava la redacció del plec de càrrecs contra el treballador; als quals podia contestar dins un termini establert, així com aportar testimonis exculpatoris, la declaració dels quals també s'integrava a l'expedient. Finalment l'expedient es tancava amb la resolució del jutge i la proposta de sanció, la qual es comunicava mitjançant ofici a l'Alcalde. Aquest ofici el trobem, físicament al començament dels expedients.

Alguns expedients inclouen el de sol.licitud de revisió de la depuració; en alguns casos els tràmits s'inicien el mateix 1940 i s'allarguen fins al 1953.

Dades generals

  • TOTAL D'EXPEDIENTS: 270
    • 236 homes
    • 34 dones
  • TOTAL DE PERSONES SANCIONADES: 75
    • 70 homes
    • 5 dones

Cap comentari: