El 18 de juliol del 1936 es va produir el colp d’estat contra el govern legítim republicà.
Els fantasmes d’aquella efemèride continuen ben vius, alguns ben ressuscitats, i el cabdill resultant de la rebel·lió militar encara és venerat i les seues despulles fins fa poc encara eren ben aixoplugades, per a gaudi dels seus nostàlgics, en un mausoleu digne d’un faraó. Al País València, però, l’«Alzamiento Nacional» fracassà. Els militars traïdors al seu poble i al govern legítim republicà no se’n sortiren, però el colp de l’assonada militar tingué conseqüències, que ja no res seria igual a abans del 18 de juliol. El Comité Executiu Popular, format per les centrals sindicals UGT (no res a veure amb la de hui) i CNT, i els partits polítics del Front d’Esquerres, es feren amb el poder.
La rebel·lió militar a València
El 19 de juliol, a les 11 del matí començà l’assonada militar a la capital valenciana. Que alguna cosa es preparava era vox populi aleshores. El president del govern espanyol, l’azañista Santiago Casares Quiroga dubtà, dubtà molt, i això fou fatal. Dimití el mateix dia 19 i fou substituït per José Giral Pereira, qui, davant la dimensió que prenien els esdeveniments, fou qui decidí repartir armes al poble, a les organitzacions obreres, per repel·lir l’agressió colpista. Això fou determinant perquè el colp fracassara a Madrid, Barcelona i la major part de l’Estat, però alhora trencà l’autoritat del govern, molt limitat i incapaç d’imposar-se allà on les milícies esquerranes armades havien estés el seu poder.
A València havia estat designat, pels colpistes, el general Manuel González Carrasco per a encapçalar l’assonada. Ell havia d’anar a la capitania general (ja sabeu on és, l’antic i «glòria valenciana» convent de Sant Domènec) i allà comminar el capità general, el general Fernando Martínez-Monje a unir-se a la rebel·lió. Aquest, però, envià el colpista a fer punyetes. Sí, així fou. Mentrestant, la Dreta Regional Valenciana (potser millor seria referir-nos-hi millor en espanyol, «Derecha») havia apostat militants armats al voltant de capitania amb l’objecte de donar suport als colpistes. Doncs, mireu, fiasco. Lluís Lúcia (ell signava, Luis, i Lucia, a l’espanyola, però l’accent sempre a la u), líder de la Dreta Regional Valenciana (DRV), integrada a la CEDA, es posicionà a favor del govern legítim de la República. I ara què? Lúcia, natural de les Coves de Vinromà, no era un exaltat com el carpetovetònic salmantí José María Gil-Robles. El mateix dia 18, Lúcia envià un telegrama al ministre de Governació: «Como ex ministro de la República, como jefe de la Derecha Regional Valenciana, como diputado y como español, levanto en esta hora grave mi corazón por encima de todas las diferencias políticas para ponerme al lado de la autoridad que es, frente a la violencia y la rebeldía, la encarnación de la República y la Patria». Això, però, no l’eximí de ser perseguit i empresonat. La CEDA havia donat cobertura al colp d’estat i la DRV en formava part.
A la capitania de València hi havia un home de l’UME, el coronel Bartolomé Barba, un falangista. Fernando Martínez-Monje, però, no cedí. El colp a València havia fracassat. González Carrasco i Barba s’escagassaren; sobretot quan s’assabentaren del que li passà al general Manuel Goded, molt xulo ell, que anà a Barcelona a encapçalar la rebel·lió i acabà esquilat. I als milicians de dreta ja no diguem les cagarines que els hi entrà quan s’assabentaren que el González Carrasco i el Barba havien fugit deixant-los amb el cul a l’aire. Anaven tots molt tibats, aquests de la DRV radicalitzats i els falangistes que l’11 de juliol havien ocupat l’emissora d’Unión Radio Valencia per a llançar proclames i anunciar el triomf imminent de la «revolución nacional-sindicalista». Òbviament, qui va tan hiperventilat per la vida corre el risc que l’hiperventilen a ell. Lluís Lúcia, que ja s’ho ensumava, fugí de València, que els locals de la DRV foren incendiats i també la seu del diari dretà local La Voz Valenciana. I ara què? Tant de cridar a despertar la bèstia en nom d’un rei vividor i foragitat del seu país, exiliat a la Roma mussoliniana (el besavi del Felipito el Preparao), i ara acabarien devorats per la bèstia que havien alimentat. La dreta —diguem-ne— parlamentària ja no pintaria fava, ni a la República ni al règim del capitost que anà eliminant rivals per a esdevenir cap indiscutible del Alzamiento Nacional. Quina casualitat que l’avió que portava de l’exili portugués el líder de l’aixecament, el general Sanjurjo, s’estavellara el 20 de juliol! I el Mola, el seu segon, perdria la vida també en un accident aeri, el 3 de juny de 1937, a Alcocero (Burgos). Mort Sanjurjo i mort Mola, Francisco Franco, el general amb veu d’espinguet, es convertí en el «cabdill» indiscutible. Fruit de l’atzar?
A València, com a la resta de grans ciutat on fracassà la rebel·lió, el poble s’armà i esclatà una vaga general que paralitzà la ciutat i rodalies. Fou creat un Comitè de Vaga pels sindicats i els partits del Front d’Esquerres, que engegà les primeres milícies armades, comandades —atenció— pel capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri i Barutell, fill de Burjassot. No és aquest un guàrdia civil qualsevol, d’aquells de tricorni i fe carpetovetònica. Aquest era valencià, ben valencià i, a més a més, militant del partit Esquerra Valenciana, el partit de Marco i Miranda. Uribarri inculcà la disciplina castrense a les recent creades milícies. Ell, a més a més, dirigí la columna amb el seu nom de milicians valencianistes que reconquerí Eivissa i Formentera en agost del 1936. Uribarri dirigí la defensa popular contra tot moviment colpista. Martínez-Monje, mentrestant, proclamava la seua fidelitat i la dels homes sota el seu comandament a la República. No obstant això, ordenà —error?— l’aquarterament de les tropes, la qual cosa aixecà sospites.
El Comitè Executiu Popular
Així les coses, el 22 de juliol el Comité de Vaga decidí constituir-se en Comité Executiu Popular, un nou poder que pretenia suplir la indecisió de les autoritats republicanes, encara estupefactes pel triomf del colp al Marroc i Canàries. El CEP actuà com el vertader poder efectiu en aquell moment i això, òbviament, espantà les autoritats republicanes, que prompte enviaren a València una Junta Delegada per evitar el vessament de sang i restablir la legalitat. La integraven els polítics Mariano Ruiz-Funes, José Echevarría i l’alacantí Carles Esplà, tots tres vinculats a la Izquierda Republicana d’Azaña. Fou debades, el CEP decidí no dissoldre’s. Alhora des del CEP es decidí assetjar els quarters i llançà un ultimàtum perquè aquests obriren llurs portes al poble abans de l’1 d’agost.
Les casernes de Sant Domènec i d’Artilleria feren cas al CEP, obriren les portes i proclamaren de forma ostensible la seua fidelitat a la República. Ara bé, a les casernes de Paterna hi havia moviment facciós. Al de Sapadors, en concret, la rebel·lió fou impedida per la suboficialitat, encapçalada pel sergent Carlos Fabra, natural de Xella (la Canal de Navarrés). El dia 29, Fabra, coneixedor de les intencions dels seus oficials, dirigí un grup de soldats contra els facciosos. Hi hagué un tiroteig i, finalment, els colpistes es rendiren. La caserna fou oberta i les milícies de Paterna i Benimàmet l’ocuparen. L’endemà, Martínez-Monje feu pública la fidelitat a la República i la fi de l’aquarterament. No obstant això, encara quedaven els quarters de Cavalleria i Infanteria de l’Albereda, que es negaren a seguir l’ordre de Martínez-Monje. La nit de l’1 al 2 d’agost els milicians els encerclaren i els atacaren, tot fent servir vehicles convertits en blindats als tallers de la Unión Naval de Levante. Finalment, els sediciosos capitularen.
I així, finalment, la insurrecció militar del 18 de juliol, el tan esbombat Alzamiento Nacional fou aixafat a València. La insurrecció també fracassà a Alacant, Castelló i a la caserna d’Alcoi. Derrota total dels facciosos, que, val a dir-ho, necessità l’ajut de les milícies populars, veritables protagonistes dels fets. El colp d’estat, però, continuava amenaçant, que l’exèrcit del Marroc estava prest per passar a la Península. De nou, la vacil·lació del govern republicà fou decisiva en el descabdellament dels esdeveniments, perquè l’exèrcit rebel aconseguí passar l’Estret i així iniciar una llarga guerra civil. A València i a tot el País Valencià, però, de moment les esperances estaven incòlumes.
Hi havia confiança i seguretat en la derrota del feixisme i foren organitzades columnes de milicians per lluitar al front. Els CEP continuaren fins a desembre, quan foren substituïts pels Consells Provincials i Municipals, amb representació de les diverses forces polítiques i sindicals de manera proporcional a la seua implantació. Així sorgiren els Consells Provincials de València, Alacant i Castelló. Els consells substituïren els comitès i, d’antuvi, veieren retallades llurs competències fins al punt d’esdevenir una mena de diputacions de guerra. El furor revolucionari dels principis s’apaivagà i el retorn a la legalitat republicana s’imposà. Hi havia una guerra a guanyar, que aleshores ningú pensava que podia perdre’s. Vaja! No devia perdre’s. Però es perdé.
Fonts: David Garrido, «El 18 de juliol de 1936 a València», Diari La Veu, 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada