Encara que popularment s'ha intentat atribuir la corrupció espanyola a factors culturals i, fins i tot, biològics, la proliferació d'aquestes pràctiques compta amb altres orígens. Al llibre La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España (Ariel, 2022), el magistrat Joaquim Bosch s'endinsa, precisament, en les particularitats del fenomen i n'extrau una conclusió principal: com l'herència de la corrupció generalitzada del franquisme n'ha contribuït a la perpetuació durant els quaranta anys de represa democràtica.
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
És pràcticament impossible llegir un dia la premsa i no trobar-te amb cap notícia relacionada amb una causa de corrupció. D'ençà de la represa democràtica, però de manera especial durant les darreres dècades, s'han succeït les causes judicials que investigaven presumptes pràctiques irregulars. Casos com ara Gürtel o els EROS d'Andalusia s'han instal·lat en el coneixement popular, així com al País Valencià ho va fer la branca gurteliana al territori, si més no la peça que vinculava l'aleshores president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, amb la suposada recepció de diverses peces de roba, com ara vestits.
Amb una llarga llista de procediments als jutjats de qualsevol territori de l'Estat espanyol i que han afectat bona part de les formacions polítiques que han tingut responsabilitats institucionals, la corrupció espanyola s'ha atribuït popularment a trets culturals i, fins i tot, de caràcter biològic. Uns mites sobre les causes d'aquestes pràctiques al conjunt del territori estatal que el magistrat Joaquim Bosch desmunta al llibre La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España (Ariel, 2022). El portaveu valencià de Jutges i Jutgesses per a la Democràcia, el col·lectiu progressista de la magistratura, assenyala factors com ara un sistema electoral que no castiga aquests comportaments, l'opacitat de l'administració o la falta de controls institucionals, però apunta un detonant fonamental: l'herència de la corrupció generalitzada del franquisme.
«La dictadura de Franco és una clau històrica important per entendre la corrupció a Espanya. La nova democràcia no va aconseguir trencar amb les pràctiques fraudulentes del règim anterior, a causa d'algunes particularitats i limitacions que afectaren el període de la transició», raona el togat a l'assaig, per complementar la seua exposició: «Les insuficiències en el desenvolupament pròpies del franquisme es mesclaren amb altres inherents al sistema democràtic que va posar-se en marxa. En les dècades següents, els governants democràtics podrien haver tancat les escletxes per les quals encara entraven les pràctiques il·legals, això no obstant determinades inèrcies polítiques ho impediren. L'evolució d'aquestes dinàmiques van acabar generant les característiques presents d'aquesta corrupció a l'espanyola».
La importància del franquisme en la successió d'actituds corruptes en les autoritats espanyoles durant el retorn democràtic, segons el magistrat, ve donada per la llarguíssima duració d'un règim en el qual la corrupció va convertir-se en pràctica generalitzada. «La moralitat econòmica i administrativa durant la dictadura es va mantenir a un nivell deplorable, digne del pitjor segle XVIII», indica fent seues les paraules del prestigiós historiador Ángel Viñas, per retratar la dimensió de les irregularitats de la dictadura: «Nombrosos funcionaris i autoritats col·laboraven en la realització d'un frau sistèmic i evitaven perseguir les dutes a terme per altres persones. Cobraven les seues col·laboracions i exigien pagaments per tramitar simples peticions ordinàries. Els abusos fraudulents de poder eren generals en les adjudicacions d'obres públiques, les concessions administratives i la vigilància de les duanes». «El suborn de càrrecs públics fou el principal mecanisme pel qual els empresaris pogueren esquivar les dificultats estructurals amb les quals xocaven si volien mantenir les seues activitats de producció i distribució», reforça.
La corrupció al franquisme va abastar a qualsevol estament privilegiat del règim criminal: «Els investigadors han acreditat que la corrupció va enriquir Franco, als seus familiars propers, i a càrrecs polítics rellevants». En aquells temps, també van obtenir «sucosos guanys els empresaris que van sufragar la rebel·lió militar, aquells que apuntalaren el nou sistema polític i aquells que van saber apropar-se al caliu confortable del poder». «Els tentacles verticals del clientelisme franquista va teixir clans privilegiats que gestionaren lucrativament els engranatges del règim. Això va ocórrer a tots els nivells, en el camp i en la ciutat, en l'administració pública i en els sectors socials més diversos», dissecciona.
L'adopció d'aquestes pràctiques com a tret característic del funcionament real de l'autocràcia franquista no era gaire estrany atès que, com recorda el magistrat valencià, «l'escola formativa del generalíssim havia estat la corrupció en el nord d'Àfrica, igual que la de tants militars africanistes que formaren la base primigènia per implantar la dictadura». Un dels exemples paradigmàtics del nivell de corrupció del franquisme, a banda dels negocis corruptes de Franco amb el cafè, el sobresou que va rebre de la nord-americana Companyia Telefònica Nacional d'Espanya o les apropiacions d'immobles, fou quan el Regne Unit va subornar a diversos ministres i jerarques militars del règim antidemocràtic amb l'objectiu que l'Estat espanyol no entrara a la Segona Guerra Mundial del bracet de l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler. L'operació va tenir un cost per a les arques angleses de 6,5 milions de lliures, que serien equivalents en l'actualitat a 300 milions d'euros.
Rep les novetats d'El Temps al teu correu:
A les caceres concebudes com a espai per aconseguir negocis de l'administració pública o el paper de la nissaga del dictador com a intermediari per facilitar aventures empresarials a l'Espanya franquista, el magistrat aporta altres episodis de com va proliferar la corrupció durant aquells anys foscos, per exemple amb l'enriquiment dels empresaris afectes. «Els empresaris que havien donat suport o finançat el cop d'Estat no tenien necessitat de formar part de l'aparell estatal per obtenir beneficis econòmics. En tenien prou amb la captura de l'Estat. El tracte va quedar bastant clar des del principi i va normalitzar-se amb les connexions polítiques-empresarials indicades. Fou una transacció rendible per ambdues parts», escriu, per recordar una frase de Franco, pronunciada l'any 1942, que ho evidenciava: «La nostra croada és l'única lluita en la qual els rics que van acudir a la guerra han eixit més rics».
Amb una estructura del llibre que ret homenatge a Joan Fuster, ja que còpia els títols dels «fets» i «els problemes» que apareix a Nosaltres, els valencians (Edicions 62, 1962), el magistrat remarca que l'herència franquista de la corrupció va estar motivada per «la inexistència de ruptura democràtica, la qual cosa va permetre que molts càrrecs de la dictadura continuaren en les institucions públiques quan aquestes passaren a ser democràtiques». «Era inevitable que gran part d'aquests dirigents dugueren la cultura política del franquisme», subratlla. I consolida enfront del desembarcament de membres dels sindicats verticals i del moviment franquista que van ser absorbits per les administracions públiques: «Resultava inevitable que continuaren bona part dels hàbits institucionals, els costums socials i les pràctiques anteriors d'una administració pública que tampoc va experimentar canvis derivats de l'arribada de la democràcia».
«En cap moment va pensar-se durant la transició investigar la corrupció massiva de la dictadura», incorpora el togat, que lamenta com la combinació de les pràctiques durant el franquisme i la manca de cultura de gestió dels nous governants van perpetuar els comportaments sota sospita: «Els càrrecs que procedien del franquisme mancaven d'experiència de gestió democràtica [...] Però tampoc els quadres d'altres partits comptaven amb rodatge democràtic. No tenien referències pròpies d'ètica pública en la gestió de les institucions. S'havien educat igualment en el context d'una dictadura i en organitzacions obligades a operar en la clandestinitat, amb estructures de partit jerarquitzades i amb escassa democràcia interna».
La continuïtat funcionarial i de càrrecs públics de la dictadura junt amb aquesta falta de cultura de gestió en les institucions democràtiques va sumar-se a l'escassetat dels mecanismes de control inserits en el text constitucional. També la configuració d'un sistema de partits amb serioses insuficiències en el funcionament intern, adobats per unes cúpules que es veien reforçades amb un sistema electoral de candidatures tancades i bloquejades. Tot un conjunt de factors als quals calia agregar la impossibilitat de modificar de la nit al dia les pràctiques empresarials i un poder judicial que durant els primers anys de represa democràtica «no s'havia incorporat mentalment al mandat de ser un contrapoder, ni tampoc va mostrar gaire voluntat de ser-ho a través d'una actitud ferma contra la corrupció». «La legislació també va tardar prou en aportar-hi instruments», puntualitza.
Aquestes dinàmiques, tal com assenyala el magistrat, «permeteren la continuïtat de les pràctiques vinculades a la corrupció». «La nova democràcia va incorporar sobre el paper contrapesos, espais de vigilància i controls interns al poder, però, en la pràctica, eren d'una debilitat extrema. En aquest àmbit, el desenvolupament institucional del nostre sistema democràtic fou insuficient», observa, per recordar que l'economista Daron Acemoglu, autor del prestigiós assaig Per què fracassen els països, va afirmar que «la corrupció era l'última herència del franquisme». «Va arrelar-se de tal manera en les elits i la població que va deixar greus seqüeles en el comportament dels partits polítics, la ciutadania i els empresaris que expliquen la corrupció de la democràcia actual», sosté sobre el franquisme citant l'expert historiador Francisco Comín.
«La corrupció generalitzada del franquisme va tenir fortes repercussions encara presents en la nostra democràcia, a causa de l'elevadíssim nivell de degradació que aportava el règim anterior i del pacte que va suposar la transició perquè part de les elits de la dictadura asseguraren la continuïtat dels seus espais de poder», ressalta a partir de les paraules d'aquest especialista, per fer seues les afirmacions dels historiadors Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano: «Durant la transició no va haver-hi voluntat política d'erradicar la corrupció procedent del franquisme [...] Es tracta d'una herència immoral que tal vegada explica per què a la societat espanyola ha arrelat tant una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada